Àsia central. Xinjiang_3. Mercat de bestiar de Kaixgar i llac Karakul

Era diumenge, dia del mercat setmanal de bestiar ales afores de la ciutat de Kaixgar. Però era un dels tres dies en que Xina tenia les fronteres terrestres de la regió de Xinjiang tancades, amb motiu de la festa del sacrifici o del xai. Com que era dia festiu el guia ja ens va avisar que no sabia si hi hauria gaire gent al mercat. 

El resultat va ser un tant decebedor. No hi havia massa gent i tampoc gran varietat d’animals. El que abundava eren les ovelles, cabres i similars. Tan sols hi havia un iak esperant comprador, però l’estona que vam ser allà, tot i que hi havia algunes negociacions, no havien arribat a bon port. 

Quan ja marxàvem vaig veure arribar un camió amb vaques. Però com ja he dit el que abundava més era la família de les ovelles i similars. Aquests animals sí que tenien sortida, suposo que la festa del xai hi ajudava. 

El més divertit era veure baixar els animals del camió. En alguns casos feia patir una mica per la sotragada que patien en caure. En general saltaven amb molta agilitat i se seguien uns als altres. 

Una de les característiques que més em cridava l’atenció eren les cues d’algunes ovelles. Tenien forma de bola, em sembla que és de greix. Mirant les fotografies que havia fet en el 2007, quan vaig estar per aquí, me n’adono que ja llavors em van cridar l’atenció. 

L’altre cop, quan vaig visitar aquest mercat era un diumenge normal i l’ambient era força diferent. Per una banda, hi havia més gent, però també s’hi veia gent més gran, abillats amb els vestits tradicionals. En canvi ara els venedors i compradors em va semblar gent més jove, que ja no vesteixen de forma tradicional. 

Després vam continuar la ruta cap al sud, cap a Taxkurgan, per la carretera del Karakoram, la coneguda com Karakorum Highway. Aquesta carretera connecta la Xina i Pakistan, o sigui que en el passat connectava la ruta de la seda amb Pakistan. 

Els paisatges que es creuen son espectaculars. La carretera passa entre dues grans serralades, com son les del Pamir i Kunlun. Els colors de les muntanyes en que alterna el vermellós i el blanc, les aigües del riu, grisoses, típiques d’aquestes regions d’alta muntanya. 

Aquesta carretera passa pel costat del llac Karakul, que es troba per sobre dels 3500 metres d’alçada. Dos dels pics més alts que es veuen des d’aquí son el Muztagh Ata, de 7546 metres i el Kongur Ata, amb una alçada en discussió, entre 7719 i 7649 metres. 

Aquest llac és el que es troba a més alçada de l’altiplà del Pamir, prop d’on s’ajunten tres grans serralades: Pamir, Tian Shan i Kunlun. 

Si no estic confosa el seu nom vol dir llac negre; diuen que és perquè segons la llum que hi ha les seves aigües es veuen negres. 

L’any 2007 quan vaig estar aquí l’ambient era molt diferent i feia molt millor dia que ara. Quan no hi ha vent es veu el reflex de les grans muntanyes nevades en l’aigua. En aquella època et podies apropar més a la vora del llac que ara. Aquest cop el dia era gris i estava núvol, o sigui que les aigües es veien fosques i era menys espectacular del que recordava. 

Vam continuar perla carretera fins a Taxkurgan on hi vam arribar passades les 7 de la tarda. Es triga gairebé un dia, parant una estona no massa llarga al mercat de Kaixgar i al llac Karakul.

Àsia central. Xinjiang_2. Kaixgar.

Després de visitar el mausoleu d’Abakh Khoja vam anar a veure un dels mercats de la ciutat. és un mercat cobert, amb les diferents seccions, espècies, roba, estris de la casa... No hi havia massa gent, potser perquè no vaig saber trobar la part dels aliments. 

Feia molta calor i teníem ganes de beure alguna cosa, però no hi havia cap botiga on venguessin refrescos. Llavors vam veure una màquina en que si que n’hi havia. Va ser divertit, ja que estava tot en xines i era difícil encertar la tecla a tocar. Vam estar provant i gairebé ho vam aconseguir soles. Vam aconseguir posar-ho a la cistella però no que ens les entregués. Es va acostar un noi i ens va ensenyar quina tecla tocar. Vam aconseguir així la primera beguda. 

Quan anàvem a treure la segona el bitllet que posàvem no l’agafava. Llavors va ser una noia de la botiga del costat la que ens el va canviar. Resolt això la resta ja va ser senzill: ja sabíem quines tecles tocar per obtenir la nostra ampolla de refresc! És graciós que una cosa tant simple com comprar una ampolla de refresc, en un lloc on no entens ni la llengua ni l’alfabet, quan ho aconsegueixes et quedes molt satisfet, com si haguessis fet una gran proesa. 

Dins del mercat, passa mig desapercebut però hi ha alguns edificis que deuen ser bonics, o ho havien sigut. 

Hi ha forces coses que em recorden els mercats per Yunnan, al sud del país. Una d’elles son les roses seques que afegeixen al te. Son petites poncelles, crec que d’una variant de rosa petita. 

Després de visitar el mercat vam anar cap a la “ciutat antiga”. És una part totalment restaurada, amb part de muralla, sense cotxes, i dedicada al turisme. Abans d’arribar allà, des del cotxe es pot veure una zona de cases de tova, mig en ruïnes, que queda fora de la muralla. Ens diuen que no es pot visitar, que no hi viu ningú. 

Vam dinar a la ciutat antiga; va costar una mica trobar lloc. Uns quants vam menjar en un lloc local, molt petit: vaig prendre fideus, una broqueta i refresc, va valdre 25 yuans, que és una mica més de 3 euros. 

Després de dinar vam fer un recorregut per aquesta ciutat vella restaurada. És agradable. Per tot arreu hi ha càmeres de vigilància, com ja havia vist a Yunnan. 

En aquest país estàs sempre controlat. Fins i tot en l’autobús en el que anem hi ha una càmera de vigilància. Això fa que els guies no es desviïn del discurs oficial i siguin mesurats i cautelosos en el que diuen. 

Hi ha diversitat d’estil en les construccions, des de les cases més senzilles, a les construïdes amb totxanes i boniques decoracions de les façanes. Hi ha petits carrerons, i forces nens jugant pel carrer; això sorprèn una mica en el país del control de la natalitat. 

El pa, en molts llocs d’Àsia central és similar, rodó i pla, però té algunes variants, en la decoració i en la massa. A mi aquests pans m’encanten. Cadascun és diferent, però tots igual de bons. Uns més secs, altres amb més molla, uns amb el centre més prim i el voltant inflat... petites variants que els diferencien. 

Per tot arreu es poden trobar escultures en bronze representant diferents escenes de la vida i activitats de la població uigur. 

Hi ha molt turisme xinès i un munt de botigues de record. En moltes d’elles es poden veure els barrets que utilitzen. Hi ha els barrets d’hivern, de pells, i els d’estiu en tela, tipus casquet. Són diferents els d’home i dona. Em sembla que varia una mica la forma i colors. 

A continuació vam anar a visitar la mesquita Id Kah, que es troba en una gran plaça,que és punt de reunió de la població local. 

Id Kah vol dir lloc de pregària i celebració. Fins no fa massa era la mesquita més gran de Xina; em sembla que ara n’hi ha una altra que la supera. 

Inicialment en aquest indret hi havia un cementiri, i en el segle X hi havia ja una primera construcció que després va quedar integrada en la que mesquita que es va construir l’any 1442, que era molt més petita que l’actual. Al llarg dels anys es va anar ampliant fins a la mida que té ara. 

Té un gran pati, tipus jardí, amb molts arbres, que crea un espai ombrívol i refrescant en una ciutat força calorosa. 

En aquest jardí hi ha dues torres des d’on es retransmetia el que es deia a l’interior de la mesquita, per tal de que els fidels que estaven a l’exterior poguessin seguir la pregaria. Quan no hi havia micròfons ni altaveus les paraules es transmetien d’un punt a l’altra, a través de persones instal·lades en punts elevats. 

Cada dia s’omple de fidels, especialment els divendres, en que ve gent del voltant de la ciutat a fer la pregària aquí. En les festes és quan s’aplega més gent, ja que molts dels musulmans de la regió autònoma venen aquí a la celebració i pregàries. Un cop acabades les cerimònies religioses, la gent continua de festa a la plaça. 

Les rebel·lions dels uigurs en contra dels xinesos han estat constants al llarg de la historia. Timur Beg era un militar uigur que va participar en la batalla de Kaixgar de l’any 1933 i havia participant en la revolta de Turfan l’any anterior. Juntament amb els germans Bughra lluitaven per l’alliberament de la regió uigur del control xinès. 

En la batalla del 1933 les tropes musulmanes de l’exèrcit xineses van matar a Timur Beg i van exposar el seu cap a la mesquita. Un any més tard, van matar a l’emir Abdullah Bughra i tots els seus homes. El seu cos no es va trobar, tot i que hi ha qui diu que el seu cap també va estar exposat a la mesquita. 

Hi havia musulmans xinesos fidels al regim contraris als musulmans uigurs i als seus anhels d’independència. Si no estic confosa s’hi barrejava una revenja per la massacre de Kizil on els musulmans uigurs van matar a musulmans hui, xinesos. 

L’any 2014 l’imam de la mesquita moria assassinat, sense que estiguin clars els motius. Era un any turbulent en la regió i sembla que l’imam era pro-xinès. 

La repressió i ganes d’anular la cultura uigur continuen. Llegeixo que a les escoles i llocs oficials en el mes del ramadà es força a nens i treballadors a menjar i beure saltant-se els preceptes de l’islam. S’espia ales cases per assegurar-se que no practiquen la religió. Denuncien que els hi ofereixen carn de porc (quan la seva religió els hi ho prohibeix) i després vigilen que se la mengin. 

Una de les coses que es conserva de la ciutat antiga de Kaixgar és una antiga teteria, que diuen que té més de 100 anys d’antiguitat. És un lloc agradable, on a part dels turistes hi ve la gent local, especialment homes grans, que hi passen les hores de tertúlia. Tant els hi pots trobar al matí, fent l’esmorzar, com a la tarda o vespre. Sempre hi ha gent. Vaig provar el te de roses i el clàssic. Per endolcir-lo et porten grans cristalls de sucre i si vols pots acompanyar-ho amb les pastes típiques. 

Una cosa desesperant de la ciutat son les motos elèctriques, ja que no les sents venir i t’apareixen per totes bandes. Per altra banda és una sort que siguin silencioses ja que la contaminació acústica ja es prou elevada en aquesta ciutat tant poblada. 

Després de descansar una bona estona a l’hotel vam sortir cap a les 8 del vespre per anar al mercat nocturn. Ens vam adonar de que havíem sortit massa tard. 

Hi ha un carrer en que al vespre hi posen tot de paradetes de menjar. Pots comprar-lo o menjar allà mateix. Un cop més, és un mercat que ja he vist en altres ciutats xineses. El menjar té bona pinta, però com que soc una mica sensible i de seguida agafo diarrees preferim anar a un local que ens mereixi més garanties. 

Era ja tard pels horaris de la ciutat i ens va costar trobar lloc. Al final vam poder menjar en un força gran, que tenien lloc i encara estava obert. Jo vaig prendre pollastre a l’ast. Hi vam trobar la resta de gent del grup. Érem molts i era tard pel que alguns es van quedar sense sopar. A les deu de la nit han de tancar el local, et pots quedar a dins discretament una mica més, però no poden estar cuinant res. O sigui que a la que va ser l’hora, ens van fer fora, i el que no havien tingut temps de cuinar i servir-te quedava anul·lat. 

En aquell moment ens va semblar xocant, i un tant exagerada la rigidesa de la mestressa amb els horaris. Ara que he estat llegint més coses sobre el control que tenen sobre ells, ho entenc més. Com a turista no ets conscient dels equilibris que han de fer en el dia a dia per dur una vida tranquil·la, fent relativament la seva, sense transgredir cap norma que els pugui posar en perill a ells i les seves famílies. 

Pels carrers es veia molta gent amb xais, grossos i ben formosos. Ens van dir que la frontera xinesa terrestre està tancada aquests dies amb motiu d’una festa musulmana. És la festa del sacrifici, que té lloc 70 dies després d’acabat el ramadà, en la que se sacrifica un xai que es gaudeix després entre família i amics. 

Quan vam sortir de sopar vam veure que efectivament tots els restaurants i locals estaven tancats o estaven tancant. Ja no quedava gairebé ningú pels carrers.

Àsia central. Xinjiang_1. Kaixgar: Mausoleu d’Abakh Khoja.

Quan vam arribar a Kaixgar estàvem molt cansats. Vam anar a sopar a un restaurant proper, d’un hotel. Teòricament és un lloc molt bo, però va ser bastant desastre: era tard i gairebé no parlaven angles, va resultar bastant caòtic i decebedor. 

L’arribada a la ciutat xinesa, després d’estar per les muntanyes, i la soledat de Tash rabat era un xoc brutal. Llums, cotxes, sorolls, els vehicles elèctrics que t’apareixen per qualsevol banda... 

Una curiositat d’aquesta zona de la Xina és que tenen la mateixa hora que a Kirguizistan, però és diferent a l’hora de la capital. És a dir hi ha l’hora local i l’hora oficial, que són dos hores més i és l’hora de Beijing. Per això segons l’hora oficial quan vam anar a sopar ja era molt tard, segons l’hora oficial. 

Un altre contrast respecte a Kirguizistan és la temperatura, A Kaixgar hi feia molta calor, tot i que estigués ennuvolat. 

L’hotel molt bo i molt ben situat. L’esmorzar un bufet típic xinès. Taules grans on s’asseuen que es comparteixen. Nosaltres estem acostumats a que s’hi ha algú en una taula t’asseus en una altra. Ells no. S’asseuen tranquil·lament, sense dir res. Un dia, una fins i tot em va prendre la cadira mentre havia anat a buscar el te. 

Fa tretze anys vaig fer el tram xinès de la ruta de la seda Xinesa i vaig visitar breument Kaixgar. La ciutat ha canviat molt, i gairebé tot em venia de nou, té una certa uniformitat amb altres zones de la Xina. Reconstruïda i/o restaurada, reproduint l’estil antic, tot el que representa el centre antic és ara per vianants. Té encant, però no el mateix que abans. 

El primer que vam visitar va ser el mausoleu d’Abakh Khoja, un complex construït en el 1640 que es troba a uns 5 Km de la ciutat de Kaixgar. Diuen que és un exemple de l’arquitectura islàmica uigur de l’època. 

És un centre de culta sufí, en el que hi ha enterrats uns quants líders espirituals del turquestan oriental dels segles XVII i XVIII. 

Aquí hi ha enterrades cinc generacions de la família d’Abakh Khoja, unes 70 persones de les famílies més rellevants dela ciutat. Una de les persones enterrades que atrau a bona part dels visitants és la princesa uigur Iparhan, neta del líder espiritual Abakh Khoja. 

Aquest lloc se’l coneix també com la tomba de Xiang Fei, l’única concubina uigur que va tenir l’emperador Qianlong, de la dinastia Qing. En xines Xiang Fei vol dir concubina fragant. 

En aquest complex hi ha, a part del mausoleu, algunes mesquites, jardins amb estanys, una madrassa, un cementiri... Hi ha parts restringides als turistes. 

El mausoleu té planta quadrada amb minarets a les cantonades i sostre en forma de cúpula. La façana coberta de rajoles de colors, però l’interior és auster, com es correspon a la tomba d’un líder sufí, de la branca familiar dels Khoja. 

Va ser després que aquí s’hi van enterrar famílies dels governants. La diferencia entre les tombes d’homes i dones únicament és la mida del sarcòfag. 

La gent que visita el mausoleu és molt variada, hi ha qui hi ve per motius religiosos, a venerar els mestres sufís, però també molts turistes, estrangers i locals, en part atrets per la historia de la princesa uigur, Iparhan. 

Iparhan va néixer a Kaixgar, i era neta d’Abakh Khoja. Segons la llegenda era una de les dones amb més educació de l’època i també sabia muntar a cavall i era tant destre amb les armes com un home. Poc abans de la conquesta de Kaixgar per part dels xinesos, la van casar però el matrimoni no va durar gaire ja que l’any 1758 Kaixgar va ser conquerida pels manxús que van capturar a la noia i la van enviar a la capital, a l’harem de l’emperador Qianlong. 

Kaixgar i la regió de Xinjiang va patir la primera invasió xinesa l’any 138 a. C. L’any 747 d. C altre cop va estar ocupada temporalment pels xinesos. Durant un mil·lenni va estar lliure del control xinès, fins que en el 1758 l’exèrcit manxú ataca la ciutat i és quan segons la llegenda segresten a la princesa per enriquir l’harem. Els xinesos controlen la regió, hi ha diverses revoltes, una d’elles en el 1862. El control absolut per part de Xina l’aconsegueix en el 1943. Ara be, aquesta regió uigur segueix reclamant els seus drets. 

Quan l’emperador va veure a la princesa va quedar atrapat pel seu encant i se’n va enamorar. Diuen que el que l’hi agradava especialment era la seva olor. Sense que es poses cap perfum el seu cos desprenia una agradable fragància que el teia captivat. Per això se la va anomenar Xiang Fei, que en xinès vol dir “concubina fragant”. 

Els 28 anys que la noia va passar a la ciutat prohibida a Beijing, enyorava la seva terra. L’emperador per satisfer-la construïa palaus i castells que l’hi recordessin la seva terra de Xinjiang, però això no feia disminuir la tristesa de la princesa. 

Va morir als 55 anys, però no sembla que fos de mort natural. Uns diuen que es va suïcidar, d’altres que va ser víctima de conspiracions i rivalitats i que la van matar. Abans de la seva mort va deixar dit que volia ser enterrada a la seva ciutat natal. Per això l’emperador va organitzar el trasllat del fèretre a Kaixgar. Es diu acompanyaven el fèretre 124 persones i que es va trigar més de tres anys en arribar a lloc. Cal remarcar que el trajecte de Beijing a Kaixgar representa creuar tot el que és l’actual Xina. 

Un cop a Kaixgar la princesa va ser enterrada al mausoleu familiar, a la vora del seu avi, Abakh Khoja, en aquest mausoleu. 

Segons una altra llegenda, la primera persona que va ser enterrada aquí era Yusuf Khoja, en el 1640. Aquest era un missioner islàmic. A la seva mort, el seu fill gran, Abakh Khoja va continuar la tasca religiosa i es va convertir en un famós líder espiritual islàmic, molt més conegut que el seu pare. Quan va morir l’any 1693 va ser enterrat aquí, i el mausoleu va passar a tenir el seu nom. 

És un recinte molt gran, amb edificis totalment restaurats i alguns que conserven l’encant del passat, com les mesquites. Tenen un porxo amb columnes de fusta, que és on predicaven o ensenyaven els Khoja als fidels, en els mesos d’estiu. Aquestes mesquites tenen dos espais, interior per l’hivern i exterior pels mesos de més calor. El que m’encanten son les columnes de fusta policromada i tallades. 

A la part exterior del recinte havien organitzat una petita obra de teatre, malauradament no hi havia traducció a l’anglès. Hi havia una narradora i els personatges realitzaven una mena de dansa, seguint la música, en que segons ens van dir, era la historia de Xiang Fei. No se en quina llengua parlaven, si xinès o uigur, crec que era xinès. Hi havia un bon desplegament de personatges i vestimentes de colors vius. Suposo que representava la gent de la cort de l’emperador i l’emperador i la concubina. 

Pels xinesos la historia de Xiang Fei és una historia d’amor. Però només parlen de que l’emperador es va enamorar d’ella. I la noia, una princesa uigur, amb una cultura totalment diferent tancada a la ciutat prohibida durant anys, enyorant la seva terra i la seva gent... La representació era de l’estil d’altres que he vist en altres zones del país. Es recuperen histories de l’època de les grans dinasties xineses. 

L’espectacle, tot i no entendre’l, va ser bonic de veure; per sort havia pogut seure a terra, sota el tendal que havien instal·lat, ja que feia molta calor. La durada va estar be, no va ser excessivament llarg, i era molt dinàmic.