Sud de Xina_31: Yangshuo. Guanxi.

Quan vam arribar a Yangshuo amb el vaixell estava plovent. Des del moll hi ha una part del carrer que està coberta, però són tan sols uns metres, amb el que després, vam haver d’anar sota la pluja fins a l’hotel. Una mica estressant ja que hi havia molta gent per tot arreu, els bassals d’aigua, el paraigües... 

És una localitat molt turística, ja que està en plena zona càrstica i parada dels vaixells que fan el creuer pel riu Li. La ciutat es troba entre el riu i les muntanyes. Són pics càrstics coberts de vegetació que protegeixen la població. En algun dels pics es veu a dalt un pavelló, però no hi vaig pujar. La vista des de dalt deu ser bonica, però quan vam arribar ja era mitja tarda i no feia bon temps, pel que em va fer mandra. Vaig preferir voltar per la ciutat. 

Com ja he dit és un indret força turístic, vaig creuar-me amb diversos grups de gent parlant castellà, així com occidentals de diferents països. Ara be, això era a la tarda, i a la nit havien desaparegut tots. Sorprenent. Potser estaven tots a l’espectacle “Impressions San Jie Liu”. 

Aquest és un espectacle de llums, música i dansa que es desenvolupa en un escenari enmig de l’aigua. Diuen que és un espectacle molt bonic, i que té un gran renom. Vaig estar dubtant si anar-hi o no, però estava plovent i el pronòstic del temps per aquella nit no era bo. O sigui que vaig optar per no anar-hi. No tenia ganes de passar-me tota l’estona sota la pluja, encara que fos amb paraigües. Després em va saber greu, ja que a la nit havia deixat de ploure. 

El motiu del mal temps era un tifó que havia començat a Hong Kong i estava entrant a terra, però s’havia anat desgastant amb el que ja no representava perill. 

A la vora del riu hi ha una mica de passeig des del que es veu el paisatge càrstic. Uns pics que es veuen des d’aquí i durant el trajecte pel riu Li estan representats en els bitllets de 20 yuans. 

I perpendicular a aquest hi ha un parell de carrers plens de bullici. Botigues d’artesania i records diversos, restaurants... Moltes de les botigues tenien algú parlant per megàfon, suposo que fent propaganda; en altres locals tenien la música a tot volum. En conjunt, molt atabalador. 

Un d’aquests carrers, el principal, és el Xi Jie, el carrer occidental o dels estrangers. És el més antic del poble, amb més de 1400 anys d’antiguitat. Va ser cap als anys 1980 que va començar a ser un centre de barreja cultural, entre la local i l’occidental. Per això se’l va començar a anomenar el carrer dels estrangers. Cada any hi passen uns 100.000 estrangers, entre turistes i estudiants. 

Aquest carrer té poc més de 500 metres de llarg i el terra és de marbre. Alguns dels negocis que hi ha estan portats per estrangers que s’han instal·lat en aquesta població. 

La vida turística se centra en aquest carrer i en el seu paral·lel. L’ambient canvia molt segons l’hora en que s’hi passa. A la tarda estava ple de gent, molts estrangers, i totes les botigues i restaurants plens. Al vespre segueix sent sorollós però el moviment és més local i en els llocs d’oci nocturn. I al matí tot està tancat, tranquil, sembla que estiguis en un altre lloc. 

En un extrem del carrer dels estrangers hi ha el parc Yangshuo. És frondós, ple de grans arbres i bambús i un canal d’aigua que el travessa. Malauradament no hi ha gaires punts per on creuar el canal. És un espai tranquil, agradable per passejar, allunyat de cotxes, gent i musica a tot volum. Aquí hi trobes poca gent, o al menys aquell dia, pot ser per que feia mal temps. En algun lloc hi havia uns homes jugant a escacs. 

En el carrer dels estrangers hi ha una cerveseria que té força renom. A mi que no m’agrada la cervesa vaig entrar per veure el local. La decoració curiosa. Barreja d’objectes antics, alguns religiosos, com alguna imatge de mida considerable, barrejat amb els objectes habituals en un bar. 

La part alta del carrer enllaça amb la zona moderna. Vam trobar un local molt agradable, modern, on vam poder prendre una xocolata calenta i refer-nos una mica del fred i la humitat.

Per sopar va trobar un local en un pis, en una plaça tranquil·la, on no hi havia música cridanera. Era un lloc petit i molt agradable. Vaig prendre una barreta de pa amb formatge i vedella, acompanyat d’una copa de vi. No arribava als 8 euros. 

A la tarda tot passejant ens vam ficar per algun carreró estret, a tocar del carrer comercial, però era un altre mon. Eren cases molt senzilles, que no estaven restaurades. 

Em va xocar quan em van explicar que un home que havíem vist que estava demanant caritat en realitat no ho necessita, que té diners de sobres. Però no tots els que demanen és així. Els que es queden sense feina o tenen alguna malaltia amb l’ajuda que els hi dona el govern no poden viure, i han de dependre de la família. 

Al matí vam anar amb bus cap a Guilin per agafar el tren d’alta velocitat fins a Canton. Un cop a l’estació de Guilin vam passar un primer control, de passaport i bitllet, després el d’equipatge. No es pot passar cap navalla o ganivet. 

A l’estació hi havia molta gent. A la ciutat hi ha tres estacions de tren d’alta velocitat i tan sols una dels trens normals. Diuen que surt més barat anar amb tren d’alta velocitat que amb tren llitera. 

L’estació és molt moderna. Al tren hi ha bar però no hi quedava gran cosa per menjar. Vaig prendre pollastre rostit. Em va fer gràcia perquè em van donar els bastonets i també uns guants. Se’m feia estrany menjar amb els guants, però és una bona idea: menges amb els dits i quan acabes et treus els guants i no t’has embrutat gens. El trajecte dura dues hores llargues.

Sud de Xina_30: Guillin. Viatge pel riu Li. Guanxi.

Vam arribar a Guilin al vespre. El nom d’aquesta ciutat vol dir “Bosc de les oliveres perfumades”. És una gran ciutat que es troba al nord de la provincia de Guanxi. Aquí hi conviuen més de 36 ètnies diferents. 

En el neolític aquesta zona ja estava habitada, i els que hi vivien eren els avantpassats dels Zhuang. Aquesta població es va fundar durant la dinastia Qin (221 a. C.- 207 a.C.), quan a uns 70 Km d’aquí es va obrir un canal que permetia l’intercanvi de productes entre províncies veïnes. 

L'any 28 d .C. es va convertir en la capital del Regne Xiahou, el que va propiciar el seu desenvolupament. Durant la dinastia Ming (1368-1644) va ser la capital de la província, però va perdre aquest estatus en el 1914. Així i tot, va continuar sent el centre històric i cultural de la regió. 

Aquesta regió és muntanyosa i l’any 1936, va servir en aquestes muntanyes on es van refugiar els soldats xinesos quan hi va haver la invasió japonesa. Va ser una plaça forta de la resistència xinesa. 

El nom de Guilin se l’hi dona l’any 1940. Quatre anys més tard va caure en mans japoneses i molts vestigis històrics van quedar destruïts o malmesos. 

Com a curiositat, llegeixo que aquí es fabrica salsa de xili de molt alta qualitat.

Un dels punts més atractius d’aquesta ciutat de nit és anar cap al centre, al llac Shan, en el que hi ha dues pagodes il·luminades, la del sol i la lluna, que es reflecteixen en l’aigua. 

És un lloc molt concorregut; molta gent donant la volta al llac i fent-se fotografies més o menys artístiques. Els edificis del voltant i els arbres també estan il·luminats suaument. És agradable.

Prop del llac hi ha un carrer per vianants, ple de botigues i bars, i també un mercat de menjar nocturn. Hi havia molta animació. 

Vaig sopar en aquest mercat i em vaig donar el gust de poder prendre un tall de carn sencer, si no recordo malament era pollastre, acompanyat de fideus. Fins ara la carn sempre estava tallada a bocins petits i combinada amb moltes altres coses. Enyorava un tros de carn sencer! Es nota que és més turístic, gran ciutat i que ens anem apropant a la costa.

Al matí següent vam anar cap al port per agafar el vaixell que ens duria de Guilin a Yangshuo, pel riu Li. És un recorregut de 83 Km a través del paisatge càrstic d’aquesta regió. 

Aquesta és una de les atraccions de Guilin, pel que hi ha moltíssima gent. 

Està ben organitzat però cal fer cues. Tots els turistes que ens apilem a la vora del riu tenim el tiquet amb el numero de vaixell que ens correspon i el seient. Hi havia 5 vaixells que sortien a l’hora, aturats en paral·lel, pel que havies d’anar passant d’un a l’altre. El nostre era el quart. 

El trajecte dura quatre hores i durant el recorregut et donen una caixa amb el dinar que va inclòs amb el preu del bitllet així com el te. Altres begudes les venen a part. 

El paisatge és molt bonic i espectacular. Es veuen roques amb diferents formes a les que donen noms diversos, les siluetes de les muntanyes retallades en la boirina... El dia no era massa bo, però el recorregut val la pena.

Sud de Xina_28. Chengyang. Vuit pobles Dong. Guanxi.

Com ja vaig dir, havíem dormit en un hotel a Chengyang, a tocar del pont de pluja i vent que es coneix amb el nom de Yongji. Segons la llegenda local es va construir a començament del segle XX, en honor d’un drac que va salvar a una dona que va caure al riu quan el volia travessar.

Aquest pont forma part del patrimoni de la Unesco. Té 78 metres de llarg i serveix per creuar el riu Linxi protegint-se del vent i la pluja. És el típic pont cobert de fusta. Té cinc pavellons en forma de torres, construïts sobre pilars. Es va construir en el 1924.

Al voltant de Chengyang hi ha una sèrie de petits pobles que conformen el que es coneix com el recorregut dels vuit pobles dong. La majoria de gent es queda visitant els tres o quatre pobles que hi ha a la vall, però nosaltres vam optar per fer el recorregut llarg, visitant-los tots. 

Segons una nota que he trobat a la xarxa, la regió de Chengyang estarà tancada al turisme des del 11 octubre del 2017 fins a mitjans del 2018 per tal de renovar els pobles dong. O sogui que vam tenir sort d’anar-hi abans.

Vam començar el nostre recorregut pujant cap al poble de Pingtan. Feia molta calor i humitat però com que era primera hora encara estava descansada i vaig pujar amb certa facilitat. 

És un recorregut que no supera els 200 metres de desnivell, i es fa en unes cinc hores. El molest és la calor i humitat i que els aiguats del mes anterior s’havien endut alguns ponts. Pel que vam haver de creuar rius passant per l’aigua, el que comportava treure’s els calçat un i altre cop. A més uns quants camins havien desaparegut pel que calia buscar alternatives. 

Llegeixo que en aquests pobles cada migdia la gent es reuneix i fa un petit espectacle de danses i cançons, per recordar les llegendes de la seva ètnia. 

Pingtan va ser la primera parada. A la plaça del poble s’alça majestuosa la torre del tambor. És peculiar, ja que sembla una habitació construïda en fusta amb una teulada de pisos a sobre, que seria la torre. Si no m’he descomptat la torre té 17 pisos. 

Vam trobar un grup de persones que portaven identificació i amb vestimenta formal, que anaven de poble en poble preguntant pels candidats que hi havia per presentar-se a les eleccions. Per un dels pobles que vam passar hi havia tres candidats. Em sembla que al mateix temps es feia la votació ja que duien una urna, un maletí vermell precintat amb una escletxa. 

En la part baixa de la torre del tambor hi havia el tambor. Aquí es reuneixen els homes per beure te, jugar a cartes o al mahjong. En un extrem de la sala hi havia uns quants lussens molt nous. 

Al llarg de la caminada es passa per camps de te, de cafè i arrossars. Tot verd. És el color de la regió. 

Tot i que el desnivell no és gran, el camí va fent pujades i baixades continues. O sigui que una mica pesat. Després d’una hora de marxa s’arriba al poble de Jichang. Tot i que nosaltres pugem per camins estrets hi ha carretera o pista que puja fins aquí ja que en tots ells hi ha cotxes i moltes motos. 

D’aquí vam anar al poble de Ping pu. El camí se’m començava a fer dur ja. En un dels pobles vaig comprar un plàtan per agafar energies. Valia 1,5 yuans que és 1,6 euros. 

Em sembla que era en aquest poble que els homes estaven reunits jugant a la torre del tambor i les dones estaven reunides en un altre edifici no massa lluny, també passant l’estona. 

Vam dinar al poble de Da. Era un lloc de menjar casolà, on hi va entrar també un grup de treballadors. Vaig prendre una sopa de fideus. Aquí els plats de sopa són molt grans i força consistents. Valia 6 yuans. 

El poble següent va ser Dong. Em sembla que era en aquest poble que hi ha un pont de vent i pluja amb una capelleta al centre. En aquest pont hi havia força animació. Homes jugant i xerrant, noies d’una escola dibuixant el pont... 

En aquest poble vam trobar un espectacle, amb música i balls típics dels Dong; evidentment duien els vestits tradicionals. Aquí mentre esperàvem que comences vaig trobar un grup de turistes que segons em va explicar la seva guia eren de Taiwan. 

La vestimenta de les noies danssaires és de color blau, faldilla fosca i brusa blau elèctric. Les faldilles queden per sobre genoll i porten una mena de mitjons llargs. El més cridaner és la decoració del cap. Una mena de corona farcida de boles de colors, de la mida de les pilotes de ping pong. Al coll duien un parell de collarets de plata, com és habitual en moltes de les ètnies del sud de Xina.

Els pobles que hi ha a la vall, Dong, Ping, Yan i Ma’an ja estan molt mésplens de gent i també son molt més turístics. Aquests pobles ja estan molt propers uns dels altres. 

La gent dels pobles de la part alta eren amables i sentien curiositat. Els de la vall ja van més cara al negoci. Botigues d’artesania, bars ben arregladets, en els ponts també hi ha parades en que venen coses... 

Com ja he comentat, aquests ponts estan molt ventilats i no és estrany trobar-hi gent fent la migdiada. Nosaltres també vam estar-nos una bona estona relaxant-nos en algun d’ells. Tots ells tenen uns cent anys d’antiguitat i sempre hi ha alguna capelleta amb el deu de la guerra o alguna altra divinitat protectora. 

Al costat del pont de Chengyang h ha unes sínies que porten l’aigua del riu cap als camps.

Sud de Xina_27. Fulu. Sanjiang. Guangxi

Avui ens dirigim cap a la Congjiang, que està en el límit entre les províncies de Guizou i Guanxi per entrar ja de ple en aquesta província.

Vam parar al poble de Fulu per visitar el mercat. No sé a quina de les dues províncies pertany, però segueix sent una localitat de població dong i miao. Està a la vora del riu, crec que és el duliu. 

Aquí també es dediquen al tèxtil, però els vestits són una mica diferents, en color i estil de brodats. Els colors segueixen sent a base de blau, però hi ha més el lau elèctric que el negre. Tenen tallers amb maquinaria per brodar. 

Em van fer molta gràcia els cotxets per passejar els nens petits. Son com cadiretes amb rodes, molt fresques i ventilades. No hi ha ni coixí ni cap part tova, a diferencia de les d’aquí, suposo que és perquè en aquesta regió hi fa calor i humitat. Els nens que vaig veure passejant en aquests cotxets anaven tant feliços com els de casa nostra.

Vam dinar a la vora del mercat en un lloc molt senzill i després vam continuar cap a Sanjiang i Chengyang, on la minoria ètnica predominant és la Dong; més de la mitat de la població pertany a aquesta ètnia. 

Al llarg de tot aquest viatge pel sud de Xina em costa molt saber exactament el nom dels llocs per on he passat. Prenia alguna nota de noms, però eren aproximats i després no es fàcil trobar-ne informació en alguna llengua que entengui. O sigui que espero no haver comès masses errors i que les fotografies es corresponguin amb el nom que he donat.

El districte autònom de Sanjiang està a la província de Guanxi. És una zona relativament aïllada tot i que s’està posant de moda en el mon turístic. Només es pot arribar en cotxe i és de pas obligat quan es passa de la província veïna de Guizou a la de Guanxi. 

Una de les característiques dels Dong són les construccions, que son fetes amb fusta i sense utilitzar claus. Les cases acostumen a tenir dos plantes i en tots els pobles hi ha una torre del tambor, on es reuneixen quan hi ha alguna celebració i ponts de vent i pluja. En tot el comptat de Sanjiang hi ha més de 100 ponts de vent i pluja i unes 160 torres del tambor. 

A part de l’arquitectura típica, són famosos també pels seus cants i danses; els cants formen part del patrimoni immaterial de la Unesco des del 2009. 

Abans d’arribar a Sanjiang i Chengyang ens vam aturar al poble de Heli. Hi ha un pont de vent i pluja, que porta cap a l’entrada del temple o palau dels tres reis. Nosaltres no vam accedir-hi pel pont sinó creuant un estany cobert de lotus, per unes passarel·les empedrades. Això ens donava una bona perspectiva sobre el pont. 

Si no estic confosa el nom del temple és Sanwang gong: he trobat també que es diu Palau dels tres prínceps, dels tres reis, dels tres generals... Quedeu-vos amb el que vulgueu. 

Aquest temple està dedicat al rei bambú. Segons la llegenda una noia el va trobar en una canya de bambú; després es va convertir en un gran guerrer així com els seus dos fills. Aquest rei (guerrer o el que fos) i els seus fills van protegir a la població Dong i per això els hi van construir un temple com agraïment.

En aquest temple es combina l’arquitectura Dong amb la dels antics Han. El temple té un petit escenari on es feien representacions per mantenir l’interès de la gent en aquestes divinitats. Des de fa més de 500 anys que no s’utilitza amb finalitats religioses. 

Actualment es fa servir aquest teatre quan hi ha festes locals, però també per celebrar-hi casaments. 

El temple està força descuidat, però segons diuen la gent hi va cada dia a venerar aquests guerrers. Em sembla que té uns 1200 anys d’antiguitat, però no ho sé segur, ho vaig apuntar quan era allà però no ho he vist enlloc més quina antiguitat té, ni cap informació més sobre aquest recinte. 

En la capella principal hi ha tres figures, que em sembla que eren tres germans i en la capella lateral hi ha la figura del pare que va morir assassinat. En un racó hi ha unes tauletes, en fusta gravada que serveixen per l’endevinació. A l’igual que tot el temple estan força envellides. 

Després vam anar amb cotxe fins a una plantació de te. Els camps s’enfilen per la muntanya i per sorpresa meva de tant en quant hi ha alguna planta de cotó. Fan bonic aquests camps esgraonats, alternat franges verdes amb la terra. Fa calor i l’ambient és tranquil. Alguna dona està treballant al camp. La vista sobre la vall, en la que en la part baixa es veuen els arrossars i al voltant les plantacions de te està be.

Una cosa que no sabia és que quan l’arbust del te es deixa créixer es converteix en arbre i és llavors que s’utilitza pe extreure l’oli essencial de l’arbre del te. 

Després vam continuar fins a Chengyang, on hi ha un dels ponts de vent i pluja més bonics. Actualment no està il·luminat a la nit. És una llàstima. 

L’hotel on estàvem és senzill; està al peu de la muntanya i hi havia una esllavissada que arribava gairebé a la porta. Ja duia un mes la terra apilada allà a la vora i la muntanya mig aguantada provisionalment. Els hi va anar de poc que el despreniment no s’endugués l’hotel. Feia impressió allotjar-se allà. Per sort no plovia.