Est de Turquia-33. Mardin, Madrassa Kasimiye.

Abans de deixar Mardin anem a veure una madrassa que hi ha a les afores de la ciutat, la madrassa kasimiye.

Aquesta madrassa es troba al sud-oest de la ciutat antiga de Mardin. La va fer construir el soldà artúqida Isa Bey, però va morir en el camp de batalla l’any 1407 i l’obra va quedar inacabada. La construcció es va reprendre després que la ciutat caigués en mans dels turcmans d'Akkoyunlu. Sembla que es va completar l’any 1445.

L’any 1924 totes les madrasses de Turquia van haver de tancar, amb un intent de secularitzar la societat.

La construcció va començar durant el període artúqid, en el segle XIV, però va quedar inacabada degut a la invasió mongol. No hi ha cap placa amb inscripció que indiqui l’any de finalització de l’obra, però hi ha documents en que parlen de que es va acabar en el segle XV.

Es troba en un petit turó des d’on es contempla la plana mesopotàmica.  

La construcció de la madrassa, es va iniciar durant el període artúqi (segle XIII o segle XIV) però va quedar inacabada degut a les invasions dels mongols sota les ordres de Timur. Hi ha diverses fonts que parlen de que es va completar a finals del segle XVI, durant el regnat del soldà Kasım Ibn Cihangir (1487-1507). No hi ha cap inscripció on s’indiqui la data de construcció o de finalització de l’obra, per això les dates no són precises.

La porta d’entrada o Porta de la Corona és monumental, un bon exemple de la maçoneria característica de Mardin.

La madrassa té dos pisos, ubicats al voltant d’un pati central porxat hi ha 23 habitacions, 11 a la planta baixa i 12 en el primer pis. L’habitació principal a la planta baixa era la del mestre; i un dels espais més grans de l’edifici era la mesquita.

Hi ha l’iwan, un porxo amb una gran arcada, amb una font, el salsabil, i un petit estany quadrat en el mig del pati, on l’aigua de la font flueix cap aquí.

En un extrem del pati hi ha una habitació en la que es poden veure dos sarcòfags. Sembla un mausoleu i es creu que aquí hi ha les tombes del soldà Kasim i de la seva germana.

L’alçada de les portes d’entrada a les aules en el pati, no tenen més d’un metre d’altura; es diu que així l’estudiant quan entra a la sala en la que hi ha el mestre ha d’inclinar el cap com a signe de deferència. Els símbols de les portes de les aules devien estar relacionats amb la matèria que s’hi ensenyava.

La madrassa va estar funcionant com a tal, i de forma ininterrompuda, fins a la Primera Guerra Mundial; durant la guerra i un cop acabada, va ser una residència militar.

Mentre va estar activa s’hi ensenyava, amés de religió, medicina, matemàtiques, astronomia i química. Sembla que durant el segle XVI aquesta madrassa era una de les institucions més riques i que tenia més ingressos.

Hi havia rumors que deien que unes taques vermelles que es veuen en una paret eren de la sang de Kasım Ibn Cihangir, que va ser assassinat aquí pel seu oncle; ara s’han analitzat algunes mostres de les taques vermelles i s’ha vist que són d’origen vegetal.

La font que hi ha a l’iwan juntament amb l’estany al centre del pati, diuen que simbolitza la vida humana, des del naixement fins a la mort i l’altra vida, representen per l’aigua que flueix. L’aigua que brolla de la font representa el ventre de la mare, el punt d’inici de la vida. El primer lloc per on passa l’aigua representa la infantesa, la joventut i després la vellesa. L’estany al mig del pati de la madrassa, és el darrer lloc on arriba l’aigua, i es considera que és l’estany del Judici Final.

Actualment la madrassa és una mena de museu; vaig entrant a les aules per contemplar els invents que hi ha exposats i saber alguna cosa dels seus inventors.

Al primer que trobo és a al-Jazari, un brillant erudit i inventor del segle XII-XIII. Va néixer en aquesta regió, entre el Tigris i l’Èufrates i va viure sempre per aquí. Era un erudit, artesà, artista, matemàtic, astrònom, inventor i enginyer mecànic.

A l’igual que el seu pare, va treballa com a cap d’enginyers pel soldà artúqid. Va ser un enginyer versàtil i creatiu, i se’l recorda per molts dels seus invents.  L’any 1206 el soldà el va encoratjar a recopilar en un llibre tots els seus invents, per tal de que no es perdés l’esforço la feina feta.

Diuen que és un llibre meravellós, on explica els seus invents: rellotges d’aigua, fonts, els primers robots i màquines per l’extracció de l’aigua. Cada enginy s’explica en tot detall, tant el funcionament com l’elaboració de cada peça.

En el seu “llibre dels mecanismes enginyosos” hi  va descriure 100 dispositius mecànics.

Molts dels seus dispositius fan servir coma força motriu l’aigua. Un dels seus famosos enginys va ser un grup d’autòmats músics. En aquest enginy hi havia un vaixell en un llac, amb 4 músics interpretant melodies pels hostes durant les festes del rei.

També era un bon artista i dibuixant, i gràcies a això, el llibre té unes magnifiques il·lustracions.

Una de les peces exposades és una brúixola de cullera. La primera brúixola d’aquest tipus es va inventar a la Xina.

També hi ha algunes màquines per elevar l’aigua, per extreure‘n  o per aprofitar la força del seu flux.

 

Takiyuddin (o Taqi-al-Din) va ser un científics del segle XVI, polifacètic, com era força habitual en aquella època: enginyer, astrònom, matemàtic....Va néixer a Damasc, Síria, va ser teòleg islàmic i jutge de llei islàmica, com a jutge va exercir a Nablus, Palestina, en el 1571 va anar a Istanbul i es va convertir en l’astrònom del soldà otomà Selim II. Més tard, amb el seu successor, el soldà Murad III, va construir l’observatori d’Istanbul.

A part de l’astronomia, com a enginyer va ser també molt creatiu i va dissenyar una bomba de sis cilindres, en un sol bloc, per extreure aigua. La que havia inventat Al-Jazari en el 1206 era de dos cilindres i una novetat en la bomba de Takiyudidin és que s’hi feia el buit i això permetia aspirar l’aigua.

També va inventar un rellotge mecànic amb alarma; crec que va ser el primer d’aquest tipus. Ho va pa publicar l’any 1556. I el mateix any també donava a conèixer el primer rellotge astronòmic que funcionava amb molles. Els rellotges mecànics accionats per molles es van inventar aquell any; a part de Takiyuddin, al mateix temps també Peter Henlein en va crear un.

Uns altres inventors que descobreixo aquí són els germans Beni Musa, Ahmad, Muhammad i Hassan.  Van néixer a Bagdad, a l’Iraq, no se sap en quina època. Beni Musa significa fills de Moisès. Un d’ells sembla que va morir en el 873.

Els tres germans van despuntar en diverses ciències, matemàtiques, mecànica, geometria, medicina i física, entre d’altres. El germà gran, Muhammad, va dedicar bona part del seu temps a la investigació sobre astronomia i ciència i als enginys mecànics.

Un altre germà, Ahmad, es va dedicar a fabricar instruments per pesar i eines per aixecar pesos i càrregues. Dels tres germans va ser el que va despuntar en enginys mecànics. Un dels seus invents va ser un llum d’oli en el que la metxa apareixia quan hi apropaves el foc, llavors el dispositiu esquitxava amb una mica d’oli la metxa i aquest oli es cremava amb la flama que hi havies apropat, així que la metxa ja quedava encesa. Diuen que encara que fes vent, la metxa no s’apagava.

També va desenvolupar un dispositiu de reg en que podies indicar la quantitat d’aigua que es volia fer servir i quan s’havia arribat al valor desitjat avisava.

El germà petit, Hasan, era brillant en geometria; resolia fàcilment problemes que els estudiosos de l’època no podien resoldre. Va escriure una important obra sobre les corbes el·líptiques, que ha sigut una font de referència, durant segles, pel que fa a la geometria el·líptica.

Els tres germans van enginyar-se les per determinar la circumferència de la terra, i van trobar que era aproximadament 39.000 km. En els càlculs fets amb els instruments moderns actuals, ha donat que és de 40.000 km. Aquests germans van construir un gran observatori a Bagdad.

Un dels invents d’aquests germans va ser l’ampolla màgica. Un recipient que per medi de sifons, bombes i vàlvules automàtiques creava una il·lusió. El que jo he entès és que introduïes líquid de dos colors diferents en un recipient, que tenia dues boques (no sé si això el públic o veia) i els líquids anaven a dos compartiments separats (això el públic no ho veia). Quan feia sortir el líquid del recipient esperaven veure que s’havien barrejat però no era així. Primer sortia el líquid d’un color i després l’altre. 

Repartits pel pati hi havia també alguns instruments d’astronomia.

També hi ha referències sobre un dels exploradors navals més importants del segle XV, el xinès Zeng He.

Est de Turquia-31. Més racons de Mardin

En sortir de la gran mesquita vam seguir passejant per la ciutat antiga. A la tarda vam anar a Dara, que en parlaré en laproper entrada, i al dia seguent, vaig seguir explorant la ciutat amb més calma. 

Sehidiye, mesquita i madrassa

Abans ja havia esmentat aquesta mesquita, quan parlava de Mor Behnam o l’església dels 40 màrtirs. Aquí hi havia hagut l’antiga església dels 40 màrtirs que més tard es va convertir en mesquita, aquesta mesquita. De totes formes, les dates no m’acaben de quadrar del tot.

En el segle VII la ciutat va passar d’estar sota el domini de l’Imperi Romà al domini d’estats islàmics. Els artúqids hi van governar entre els segles XII i XV, i com ja havia comentat, molts edificis i monument de la ciutat són d’aquesta època.

Aquest conjunt es va construir en la primera meitat del segle XIII, en el barri que tenia el mateix nom. Primer va ser una madrassa i després va quedar com a mesquita. Al llarg del temps s’hi ha fet nombroses reparacions i remodelacions; les primeres modificacions registrades son del segle XVII. Una reforma significativa es va fer en el 1787–88 i el minaret va ser reconstruït, per un arquitecte armeni, en el 1916–17.

Continuant el passeig passo per davant de l’església catòlica caldea de Sant Hirmiz, o Mor Hirmiz.  Segons la placa que hi ha a la porta és de l’any 397, però diuen que l’edifici actual és del segle XVI o XVII.

Des de diferents punts de la ciutat es veu el castell, que no es pot visitar, però sí que espot arribar fins a dalt de tot.

Aquesta fortalesa es coneix com el niu de l’àliga. Es troba a uns 1.000 per sobre de la plana mesopotàmica i per això aquí hi ha instal·lada una estació de radar, i ha servit també coma base militar, com a part d'un acord de l'OTAN.

Segons les llegendes el castell s’hauria construït en el segle IV aC; diuen que un babilònic seguidor del zoroastrisme, Shad Buhari, es va recuperar d’una greu malaltia quan va estar en aquest cim. Per això va decidir construir en aquest lloc un palau.

Llegendes apart, el castell es va construir en el segle X, durant el govern de la dinastia hamdànida i va continuar amb la dinastia artúqid del segle XI al XIII. El castell va ser parcialment restaurat durant el regnat del sultà otomà Selim III, però a finals del període otomà tornava a estar molt deteriorat.

Durant el genocidi armeni el castell va servir com a presó i aquí hi tancaven als armenis catòlics i ortodoxos abans de ser executats.

S’han fet diverses tasques per reforçar el castell i evitar que caiguin rocs sobre la ciutat, i també en els darrers deu anys o més s’han fet gestions per obrir-ho al turisme, però sempre s’encallava per qüestions burocràtiques. I ara és una base militar, o sigui que segueix sense poder-se visitar.

Si no estic confosa això és el basar, però com que era a la tarda, i dia festiu, estava tancat.

Un edifici que crida l’atenció és l’antiga residència de la família Sahtana, que es va construir l’any 1890.

S’ha utilitzat com edifici de correus des del 1950 i ara hi ha un hotel i algunes dependències del a universitat. 

Una altra mesquita construïda en l’època artúqida és la mesquita Abdullatif. També se la coneix com mesquita Latifiye. Es va construir l’any 1371 i el minaret actual és del 1845.

Un dels avantatges que tenim les dones és que podem visitar els dos espais, el dels homes i el de les dones. 

Al vespre anem fins a un hotel que hi ha a l’altra banda de la carretera des d’on és veu la citat de front, amb la fortalesa al cim del turó. Val la pena arribar-hi abans de la posta de sol i veure com es van encenent els llums de la ciutat.

Est de Turquia-30. Mardin, la Gran Mesquita

En totes les botigues i paradetes i ha objectes amb una figura que té dos caps, per una banda, un cap de dona i per l’altra un cap de serp. És el Shahmaran, un símbol de Mardin. Per recordar com era aquesta figura vaig fotografiar aquesta col·lecció d’imants.

Al Shahmaran també se’l coneix com la dama serp persa. És una criatura mítica que es troba en diferents cultures, especialment en aquesta zona oriental d’Anatòlia. Com deia, és una figura mig dona, en la part superior, i mig serp, en la part inferior.

Segons la llegenda tenia poder màgics, però va ser traïda pels humans i va morir. Es diu que té poders protectors i per això es fan amulets amb la seva figura.

Diuen que el primer humà que va trobar era un jove, segons les versions el nom d’aquest jove varia (Camasb, Yada Jamsab, Jamisav, Jamasp). El jove s’havia quedat atrapat en una cova quan havia anat amb uns amics a robar mel; els seus amics van marxar deixant-lo sol atrapat allà. Llavors el noi va començar a explorar la cova i va descobrir un passadís que duia fins a una cambra que semblava un jardí, molt bonic, ple de serps blanquinoses i Shahmaran vivint en harmonia. 

El noi i Shahmaran es van enamorar i van viure en aquella cova on ella l’hi va transmetre alguns coneixements de medecina i sobre plantes medicinals. El jove enyora viure a l’exterior i decideix marxar; l’hi promet a Shahmaran que no dirà a ningú que ella viu allà.

Van passar els anys, i el rei de Tars es va posar malalt. El jove que havia viscut amb Shahraman va dir als del poble on vivia. El visir va descobrir que per guarir-se el rei tenia que menjar carn de Shahmaran. 

Segons la llegenda Shahmaran deia: blanqueja’m en un plat de terrissa, dona-li el meu extracte al visir i de la meva carn al soldà. Van dur a Shahmaran al poble i la van matar en un bany anomenat Hammam de Shahmaran. El rei va menjar la carn i va viure; el visir va beure de l’extracte i va morir; el jove va beure de l’aigua de Shahmaran i va adquirir la saviesa de Shahmaran i es va convertir en metge.

Com que és una llegenda molt antiga n’hi ha moltes versions, aquesta és una d’elles.

La imatge de Shahmaran s’ha fet servir en moltes reivindicacions, com les del col·lectiu LGBTQ, o per simbolitzar la força de les dones kurdes, i aquí a Mardin es va fer una exposició d’art anomenada Shahmaran Mardin, amb estàtues d’aquesta dona serp. 

El nom Shahmaran deriva del persa, una combinació de shah, el títol persa, xa i maran que vol dir serps. Per tant la traducció seria rei de les serps, o tenint en compte que segons la llegenda és una figura femenina, seria reina de les serps. I potser en català hauria d’escriure Xamaran.

Arribem ja a la Gran Mesquita, que es troba per sota del carrer principal, en un carreró del vessant de la muntanya.

La mesquita està col·locada en paral·lel a la direcció de l’alquibla, l’orientació cap a on cal fer la pregària. Em sembla que inicialment es resava en direcció a Jerusalem i va ser a partir de l’hègira, quan es va començar a resar en direcció a la Meca.

És una de les mesquites més antigues d’Anatòlia i diuen que un dels millors i més bonics exemples de l’arquitectura artúqida.

Pel que he llegit hi ha diversos edificis històrics a la ciutat sobre els que hi ha discrepàncies sobre l’època de construcció. Aquest és un d’ells.

No està clar si es va començar a construir en el segle XI, durant el període seljúcida i es va acabar a finals del segle XII o bé tota la construcció es va realitzar durant el període artúqid, en el segle XII. Després el complex es va restaurar durant el període otomà.

La Gran Mesquita de Mardin és una de les primeres mesquites amb doble minaret del segle XII a Anatòlia. Sembla que originàriament hauria tingut dos minarets.

A la mesquita hi ha setze inscripcions que són les que aporten informació sobre la construcció i renovacions. Alguna, no sé si totes, són en escriptura cúfica. Diuen que alguna inscripció és del període seljúcida, pel que es pensa que es devia funda en el segle XI i es devia desenvolupar la construcció al llarg del segle XII.

Hi ha tres inscripcions a la base del minaret en les s’indica que la seva construcció es va encarregar l’any 1176; hi ha una altra inscripció de l’any 1186.

En el mihrab de fusta hi ha tallat el nom de l’artúqid Beg Dawud II (1368-1376). A l’esquerra de la porta hi ha dues inscripcions sense data però signades per personatges que van viure en la segona meitat del segle XV.

Hi ha també inscripcions que fan referència a els restauracions otomanes, dels segles XVIII i XIX.

La mesquita té una sala de pregària rectangular, orientada d’est a oest, precedida per un pati de dimensions similars. La mesquita es troba en una terrassa construïda a partir d'un vessant orientat al sud, amb la paret nord incrustada en estructures veïnes. S'accedeix a la sala d'oració a través del pati, al qual s'accedeix des de portals laterals des de carrerons d'escales de pedra cap a l'est i l'oest.

En algun lloc llegeixo que els dos minarets originals es van enderrocar i que el que es veu actualment és de finals del segle XIX, però això no em quadra amb les inscripcions, que s’han trobat en la part baixa del minaret, a no ser que s’hagués conservat aquesta part d’un dels minarets anteriors.

Sigui com sigui, el pati amb la font i el minaret és el que crida més l’atenció d’aquesta antiga mesquita.