Avui ens dirigim cap al sud, vorejant el Nil i ens aturem a
Xendi o Shendi, que està a uns 45 km de Mèroe, per visitar el mercat.
Aquesta població havia sigut un important centre comercial i la
capital històrica de la tribu sudanesa àrab ja’alin, que va emigrar a Núbia en
el segle XII.
En el mercat no ens van deixar fer fotografies. Ens van
explicar que en aquesta població sempre hi tenen problemes amb les fotografies,
tot i tenir el permís per fer-ne. Expliquen que l’origen de l’oposició a les
fotografies és perquè un cop, un estranger, que duia caramels per als nens, els
va tirar a l’aire perquè els agafessin i fer-lo fotos. Els nens es van començar
a barallar pels caramels, tirant-se per terra rebuscat per agafar com més
caramels millor... i ell anava fotografiant. La gent del poble ho va trobar
humiliant i des de llavors, no tenen cap mena de simpatia pels estrangers.
Molt a prop de Xendi hi ha l’antic temple de Massawarat o
Musawwarat as-sufra, dedicat al déu Apedemak, el déu principal de Núbia.
Bona part de la informació sobre Massawarat i el plànol del
recinte arqueològic l’he tret de la web:
https://www.musawwarat.com/about-musawwarat/.
Massawarat és un important jaciment arqueològic de l’època
meroítica (300 aC a 350 dC). Es troba en el uadi es-Sufra, una gran conca
envoltada de turons baixos de pedra sorrenca, a l’oest de Butana. Es troba a
180 km al nord-est de Khartum, 20 km al nord de Naga i aproximadament 25 km al
sud-est del Nil.
Juntament amb Mèroe i Naga formen el que es coneix com l’illa
de Mèroe, que l’any 2011 va ser catalogada com a Patrimoni de la Humanitat per
la UNESCO.
Els tres indrets més destacats del jaciment arqueològic són: el
Gran Recinte, el Temple del Lleó o Temple d’Apedemak i el Gran Embassament.
El més significatiu és el nombre de representacions d’elefants,
cosa que suggereix que aquest animal va tenir un paper important a Massawarat
es-Sufra.
La majoria dels monuments que es conserven en peu, inclòs
l’únic complex sacre del Gran Recinte i el famós Temple del Lleó, daten del
període meroític (300 aC a 350 dC). Però Masawarat no és només un segell
distintiu d’aquesta època, sinó que els orígens del jaciment es remunten al
període Nàpata (650 aC a 300 aC).
El Gran Hafir (suposo que es pot traduir com la Gran Bassa) és
possiblement el monument més antic de Massawarat i va ser construït entre els
segles VI i IV aC, segons la datació amb 14C. El Temple del Lleó, immediatament
al sud del Gran Hafir, està datat a finals del segle III aC i va ser encarregat
pel primer rei meroític Arnakhamani.
La majoria de les parts existents del Gran Recinte són de
principis del període meroític, és a dir, a finals del segle III o principis
del segle II aC. Però nombrosos fonaments i altres restes arquitectòniques que
subjacents a les estructures existents testimonien etapes de construcció
anteriors, almenys algunes de les quals han de ser del període de Nàpata.
Tot i que encara queda molt per aclarir, se sap que Massawarat
va ser el lloc més antic, i durant molt de temps l’uúnic, fora de la vall del
Nil que els cuixites van convertir en un escenari monumental de vida religiosa.
El monument principal de Massawarat és l’anomenat Gran Recinte,
que es troba al centre del jaciment, just a l’oest de la zona d’escorrentia
principal del uadi es-Sufra. El Gran Recinte és un conjunt arquitectònicament
únic que consta de tres temples, en part erigits sobre terrasses artificials,
connectats per rampes i passadissos, i envoltats de grans patis emmurallats.
Tot el complex té una superfície de més de 43.000 m2. El Gran Recinte està
construït amb blocs de gres de mida petita que provenen de pedreres locals,
situades als turons que envolten el lloc.
Les parets del Gran Recinte gairebé no tenen cap decoració
formal, és a dir, relleus i inscripcions relacionades, pel que la seva funció,
així com la seva atribució cronològica exacta, han sigut motiu de debat. El
primer excavador, Fritz Hintze, va suggerir que el Gran Recinte havia estat un
complex sacre i un lloc de pelegrinatge. Pensava que el seu Temple Central,
també anomenat Temple 100, que s’eleva en una terrassa a uns 3,5 metres per
sobre del terreny circumdant, estava dedicat a Amon-Re. Investigadors
posteriors van interpretar el Gran Recinte com el santuari nacional meroític,
com el principal lloc de culte del déu lleó Apedemak, com un palau i un lloc
d’investidura dels reis meroítics, o fins i tot com un camp d’entrenament
d’elefants.
Actualment és àmpliament acceptat que els tres principals
complexos d’edificis del Gran Recinte (edificis 100, 200
i 300) representen temples, però les seves
deïtats dedicatòries són incertes. Moltes de les sales auxiliars s’han
interpretat en relació amb les activitats de culte i la presència del rei
durant les cerimònies religioses. Les investigacions arqueològiques han revelat
que els patis a l’est i al nord de la Terrassa Central van contenir jardins amb
parterres acuradament disposats. Un pati al nord del monument contenia un
taller de ceràmica que va estar en ús durant els segles I aC i dC.
Tot i que aquestes troballes testimonien un ús continuat del
lloc, la majoria de les parets del Gran Recinte corresponen a un període de
construcció que s’ha datat a principis del període meroític, és a dir, a finals
del segle III i principis del segle II aC.
La fundació del Gran Recinte es remunta a l’època Nàpata,
probablement als segles VI o V aC: les restes dels primers períodes de
construcció, inclosos fins a tres temples centrals predecessors, van ser
enderrocades deliberadament a l’antiguitat per donar pas a fases de
reconstrucció i ampliacions. Aquesta reconstrucció repetida és el que va donar
l’aspecte laberíntic que es veu actualment. De les estructures més antigues,
sovint només queden els fonaments, ja que el material de les seves parets es va
reutilitzar en els nous edificis.
Una altra característica especial del Gran Recinte són els
milers de grafitis antics que hi ha a les parets de gres; són representacions
pictòriques i més rarament inscripcions. És el conjunt de grafitis més gran
conegut fins ara de la vall del Nil.
El Petit Recinte està situat al sud del Gran Recinte.
Actualment és un monticle discret amb restes d’edificis exposats de gres i
maons. Va ser construït a principis del període meroític, probablement al segle
III aC, i parcialment reconstruït i modificat en el període meroític mitjà, és
a dir, els segles I aC i dC.
Segons la seva disposició, el Petit Recinte era un complex
secular. Generalment se suposa que servia com a residència per als dignataris
que visitaven el Gran Recinte o hi treballaven. El seu valor històric es pot
atribuir al fet que és un exemple excepcional, si no únic, d’aquest tipus
d'arquitectura de l'època meroítica primerenca.
El Temple del Lleó està situat a uns 600 metres al sud-est del
Gran Recinte. És un temple meroític típic d’una sola habitació, dedicat al déu
lleó Apedemak, un déu indígena cuixita. Construït en època del rei Arnakhamani
(c. 235-218 aC), és un dels monuments més importants del període meroític
inferior i uns 200 anys més antic que el Temple del Lleó a Naga.
La façana del temple està dissenyada com un piló, seguint
models arquitectònics egipcis. Els relleus de les parets laterals exteriors del
temple representen el rei Arnakhamani i un príncep, protegit per la deessa
Isis, venerant una successió de deïtats: sis déus a la paret sud i quatre
parelles divines a la paret nord. La paret posterior exterior mostra
Arnakhamani davant dels déus Apedemak i Sebiumeker.
Totes les representacions van acompanyades d’inscripcions, que
donen els noms de les persones reials i les deïtats, així com himnes breus a
aquestes últimes. Aquests textos estan relacionats amb les primeres
inscripcions ptolemaiques al temple d’Isis a Philae sobre la Primera Cataracta,
el temple més meridional del territori egipci.
Els relleus de les parets interiors del Temple del Lleó es
troben en un estat més fragmentari. Comprenen escenes més complexes i a petita
escala amb una relació més estreta amb les pràctiques de culte al temple.
El Temple del Lleó de Massawarat és un testimoni important dels
canvis en la societat i la religió cuixita als segles IV i III aC. En el
període Nàpata (c. 650-300 aC), el panteó cuixita, almenys tal com es
representa en les fonts oficials, es compon exclusivament de déus amb origen en
l’Egipte faraònic, com Amon-Ra. Les deïtats indígenes no egípcies només
apareixen en el període meroític posterior (c. 300 aC-350 dC). Aquest Temple
del Lleó de Massawarat és una manifestació d’aquest desenvolupament, ja que és
el primer cop que es representen els déus Apedemak, Sebiumeker i Arensnuphis.

Per la seva posició, el Temple del Lleó està connectat amb el
Gran Hafir. En la regió s’han trobat diversos hafirs acompanyats de temples
d’una sola habitació, que presumiblement són també d’època meroítica. Tot i que
s’ha assumit durant molt de temps que tots dos monuments de Massawarat són de
la mateixa època, investigacions recents han demostrat que el Gran Hafir és del
període Nàpata i considerablement més antic que el Temple d’Apedemak.
El Temple del Lleó ja s’havia ensorrat a l’antiguitat, poc
després de la seva construcció, possiblement a causa de la manca de fonaments.
Quan es va excavar en la dècada de 1960 es va veure que els blocs de gres
decorats estaven en un estat excepcionalment bo de conservació, gràcies a que
havien quedat protegits de l’erosió pel vent i la sorra. Això va permetre la
reconstrucció; s’hi va posar un sostre modern i en el 1970 es va inaugurar. El
sostre es va renovar l’any 2015.
Antigament el temple havia estat envoltat per un gran recinte
ovalat amb una entrada al sud-est. La paret visible avui a la part posterior
del temple és una mesura de protecció moderna per protegir el temple del vent i
l’abrasió de la sorra. El seu contorn no segueix l’antic mur del recinte.
La cavitat del Gran Hafir
(Gran Bassa) encara reté aigua uns quants mesos després de l’estació de
pluges. Degut a la seva grandària, costa veure que és una estructura feta per
l’home. Però el que sembla un enorme monticle de terra és, de fet, el terraplè
d’un gran dipòsit d’aigua, que es va construir per recollir i emmagatzemar les
aigües del uadi es-Sufra, fa uns 2.500 anys.

Estructuralment, el Gran Hafir consta de dos components
principals: la cavitat de l’embassament amb el seu terraplè i una seqüència
d’instal·lacions d’entrada, dissenyades per canalitzar, dirigir i netejar
l’aigua entrant. El terraplè del Gran Hafir té un diàmetre d’uns 250 m i encara
es manté fins a 8 m d’alçada sobre el paisatge circumdant. Està construït amb
capes alternes de pedra, grava i sorra, gran part de les quals és la cavitat de
l’hafir, que està tancada i protegida pel terraplè. Les excavacions i mesures
geoelèctriques han demostrat que la conca de l’embassament del Gran Hafir tenia
originalment uns 150 m de diàmetre i uns 15 m de profunditat. A l’est del
terraplè, l’hafir té una obertura que constitueix la part interior de la zona
d’entrada. El canal d’entrada, que era una simple construcció excavada i no es
pot reconèixer sobre el sòl, es va detectar arqueològicament que tenia uns 85 m
de llarg.

El Gran Hafir de Massawarat és un dels quatre hafayir antics
que s’han identificat en aquesta zona, i el més gran conegut al Sudan. També és
l’únic hafir que s’ha investigat arqueològicament fins ara. En temps meroítics,
el paisatge d’aquesta regió devia ser una sabana seca; aleshores, com ara, les
pluges anuals d’estiu eren l’única font d’aigua disponible, i els hafayir eren
la clau per a una gestió eficaç de l’aigua, i és el que
va permetre el desenvolupament de Massawarat
com a centre religiós. Els conductes d’aigua que condueixen l’aigua des del
Gran i el Petit Hafir fins al Gran Recinte testimonien l’ús d’ambdós
embassaments per al subministrament d’aigua d’aquest monument. La datació amb
14C indica que el Gran Hafir va ser construït entre els segles VI i IV aC.
El Petit Hafir està situat a uns 200 metres al nord del Gran
Recinte. Es pot suposar que la seva disposició sigui similar a la del Gran
Hafir, però amb una capacitat d’emmagatzematge molt menor.
S’ha argumentat que el primer que s’hauria construït, abans que
qualsevol construcció a gran escala hauria sigut un hafir. El Petit Hafir es
pensava que seria probablement el que s’havia construït primer, o sigui que
seria el monument més antic del lloc. Es podria haver construït amb
relativament poc esforç i després proporcionar l’aigua per a la força de
treball que va construir el Gran Hafir i altres estructures a la vall. Però la
datació amb 14C ha tirat per terra aquesta teoria ja que aquest hafir es va
construir més tard que el gran hafir.
En el recinte hi ha també altres temples i estructures. Les
troballes confirmen la interpretació general de que Massawarat eres
principalment un lloc sagrat, que mai va mantenir una població assentada a gran
escala. Tot i que podem suposar que les poblacions nòmades van freqüentar la
zona en tot moment, cap de les restes arqueològiques se’ls pot atribuir de
manera concloent.
Després de la visita d’aquest antic recinte sagrat, vam
continuar cap al sud, i vam aturar-nos a dinar, de pícnic sota una acàcia. I abans d’arribar a Naga ens vam aturar de nou per veure
l’activitat al voltant d’un pou.