Un cop creuat el desert de Bayuda arribem a Atbara i des d’allà
hi ha carretera asfaltada fins al campament de Mèroe, que es troba uns 100 km
al sud d’Atbara.
El campament no està lluny de les piràmides, i des de la cadira
que hi havia a l’entrada de la meva tenda les podia contemplar amb
tranquil·litat. Aquella nit vaig passar molt fred, el vent entrava per tot
arreu, però llevar-se i poder gaudir de la vista de les piràmides va ser una
grata sorpresa.
El campament el portava un italià, estava bé, però no estava ni
molt menys tant cuidat com l’alberg de Karima. Aquí al lavabo hi havia un bon
gruix de sorra per tot arreu; ja sé que en part és inevitable, ja que com deia
abans, fa molt vent i la sorra es cola per qualsevol escletxa.
A l’igual que a Karima, aquí també vam passar-hi tres nits, i
des d’aquí vam fer les diferents vistes per la zona: la necròpolis i la ciutat
reial de Mèroe, i els temples de Naga i Musawarat.
Com es pot veure en aquest mapa, Mèroe es troba entre la 4ª i
la 5ª cascada, al sud de la confluència del riu Atbara amb el Nil.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Mèroe
El regne de Cuix va tenir dues fases, la fase napatea, amb
capital a Nàpata (prop de Karima), i la fase meorítica, quan la capital era
Mèroe. Aquestes dues capitals estan a banda i banda de la corba del Nil
separades pel desert de Bayuda.
L’antiga ciutat de Mèroe va ser la capital del regne de Cuix
des d’aproximadament el 950 aC fins al 350 dC.
Aquesta ciutat va ser un important centre polític i cultural;
els seus governants van construir-hi imponents palaus, temples i monuments.
També va ser un important centre religiós i industrial.
La ciutat de Mèroe apareix per primer cop en els registres
històrics en la inscripció del rei Amannote-erike, que va governar Cuix durant
la segona meitat del segle V aC, en el període Nàpata.
La inscripció menciona que Amannote-erike es trobava entre els
parents reials quan el seu predecessor, el rei Talakhamani, va morir al seu
palau de Mèroe. La ciutat apareix posteriorment en la inscripció del seu
successor, el rei Harsiyotef, en referencia a una processó d’Osiris, i en la
inscripció del segle IV aC del rei Nastasen, que escriu: “Quan era un jove
virtuós a Mèroe, Amón de Nàpata, el meu bon pare, em va cridar i em va dir:
Vine! Vaig convocar als parents reials que estaven per tot Mèroe.... Serà un
rei que regni amb èxit a Mèroe”.
Mèroe també apareix com la capital dels etíops en el relat
d’Heròdot del segle V aC. Basant-se en la informació que va rebre durant la
seva estada a Egipte, Heròdot fa una descripció un tant llegendària de la
ciutat, mencionant fonts de la joventut, que permetien viure fins als 120
anys.
També esmenta una presó on els
presoners estan subjectes amb grillons d’or, ja que el coure estava considerat
un metall més valuós. També deia que a les afores de la ciutat hi havia un
edifici anomenant “taula del sol” on s’hi dipositaven ofrenes d’animals.
El tema de l’or i el coure suposo que té a veure amb la
disponibilitat d’aquests metalls en l’entorn; en aquesta regió hi ha or i em
sembla que el coure el tenien que portar d’altres zones.
També van visitar Mèroe viatgers de l’Egipte ptolemaic, com
Simònides el Jove i Filón, que van escriure un relat, desaparegut, sobre la
ciutat i el regne de Cuix en el segle III aC. Aquests relats van aportar
informació a les cròniques del geògraf alexandrí Eratóstenes de Cirene (c.
246-194 aC) i de l’etnògraf Agatarquídes de Cnido (c. 200 aC).
D’aquest darrer hi ha un relat també un tant llegendari, sobre
el rei Ergamenes (Arkamaniqo), a qui se l’hi atribueix la fundació d’una nova
dinastia (anomenada a vegades dinastia meroítica), després de derrocar a la
dinastia nàpata, traslladant la necròpolis reial de Nàpata a Mèroe.
L’antiga ciutat se situa a la riba oriental del Nil, sobre un
petit turó entre dos rierols estacionals que es bifurquen en l’època de pluges
i la ciutat queda com una illa estacional.
Les ruïnes del jaciment arqueològic s’estenen en una superfície
d’uns 10 km². Hi ha la secció reial, envoltada per una muralla; monticles al
nord i al sud , on hi havia les dependències domèstiques; els temples
perifèrics d’Apedemak, Isis i el Temple del Sol; i tres complexos de piràmides,
a l’est de la ciutat.
El primer que vam anar a visitar va ser la necròpolis; em
sembla que ja he dit que des del campament veiem les piràmides. Era un gust al
matí contemplar-les i veure passar algun camell, amb el seu pas pausat i el
cameller vestit d’un blanc impol·lut, cosa que em meravella en un país tant
sorrenc.
Vam començar visitant la necròpolis més antiga, que si no estic
confosa és la del sud. En aquest cementiri hi ha enterrades les primeres generacions de la família reial del període
meroític del regne de Cuix (aproximadament del 720 aC fins al 300 aC). Hi havia
uns 220 enterraments, 90 dels quals tenien alguna superestructura i d’aquests
almenys 24 eren piràmides. La majoria d’aquestes tombes van ser saquejades a
mitjans del segle XIX.
Després es va abandonar aquest cementiri, potser perquè ja
estava ple, i la família reial va començar a fer servir un nou cementiri, el
del nord. En aquest cementiri hi ha enterraments des d’aproximadament el 300 aC
fins aproximadament el 350 dC. S’han trobat unes 41 piràmides, de 30 reis, vuit
reines regnants i tres individus més, que podria ser que fossin prínceps
hereus.
El tercer cementiri és l’occidental, que és el que va estar en
us més temps seguit. En aquest cementiri no hi ha enterrats monarques sinó que
s’hi van enterrar personatges importants, l’elit, però no de la família reial.
Hi ha més de 800 tombes, de les quals almenys 82 eren piràmides.
Les piràmides de Mèroe, construïdes en pedra o amb materials
que es degraden fàcilment, tenen menys de 30 metres d’altura, i són
significativament més petites que les de l’Antic Egipte, van ser utilitzades
pels reis, reines i alts funcionaris del regne de Cuix, a Núbia.
Les piràmides de Mèroe tenen un angle de 72 graus, mentre que
les d’Egipte tenen un angle de 54 graus.
El període de construcció s’estén principalment entre el 300 aC
i el 300 dC. La primera piràmide de Mèroe, que es pot atribuir amb seguretat a
un governant, és la del reu Arakamani (Ergamenes I), que va regnar cap al 280
aC.
Les piràmides de Mèroe formen part del Patrimoni de la
Humanitat per la UNESCO des de 2011.
En tots els àmbits de la vida, especialment en la cultura de la
classe dominant núbia, va existir una forta referència a l’Antic Egipte. Les
creences i la cultura material estaven dominades pel seu veí del nord,
especialment al començament de l’estat núbi. En aquest context, el costum de
ser enterrat en piràmides probablement va ser adoptat per la classe dominant.
No obstant això, no només es van copiar les formes arquitectòniques d’Egipte,
sinó també la creença en una vida després de la mort.

En la mesura que es disposa de fonts escrites, es poden trobar
gairebé els mateixos ritus i costums. Sobretot, era important que el difunt
també fos recordat després de la seva mort i que se li fessin ofrenes. Per a
això, van construir estructures funeràries relativament elaborades i
accessibles, com és el cas de piràmides amb un temple funerari. El déu suprem
dels morts era, com a Egipte, Osiris, que per la resta, aparentment, no va
tenir temple propi ni culte a Núbia. També adoraven altres divinitats funeràries
com Isis i Anubis. Aquestes divinitats són esmentades una i altra vegada en els
textos funeraris núbis i, per tant, també en els temples. Sobretot, s’invocava
Isis i Anubis quan demanaven pa i aigua, perquè els garantís el subministrament
d’aliments per a tota l’eternitat.
Cada piràmide consta de tres parts. Les piràmides reials,
inicialment es construïen en gres local, però després es van emprar
maons; tenen una altura d’entre 10 i 30
metres. Davant de la piràmide, a l’est, hi ha un petit temple funerari a
l’entrada, que acostuma a estar decorat amb relleus. Aquí es menciona al
difunt, i hi ha representades escenes de l’inframón i deïtats. A vegades el
complex piramidal està envoltat d’un mur.
La cambra funerària reial estava sota de la piràmide. L’entrada
està davant del temple. Dins de l’estructura piramidal reial no hi ha cap sala.
Els reis tenien un sistema d’enterrament de tres cambres, les
dues primeres, en general tenien columnes i l’última era a on s’enterrava el
difunt. Les tombes de les reines tenien tan sols dues cambres subterrànies.
També els reis de períodes posteriors tenien una tomba amb tan sols dues
cambres.
La majoria de piràmides no estan recobertes sinó que mostren
una superfície esglaonada; no acaben en vèrtex sinó que aquest està truncat.
Pot ser que a la part de dalt hi hagués alguna decoració escultòrica, podria
ser la figura de Ba, l’esperit del difunt.
Algunes piràmides tenen una obertura a la part de dalt per la
banda occidental, el que va fer pensar als cercadors de tresors, que hi hauria
una cambra oculta; això va fer que en el 1834 moltes de les piràmides fossin
destruïdes per intentar trobar tresors amagats. Tan sols en un cas van tenir
sort i van trobar joies en or de la reina Amanishajeto.
Les piràmides reials de Mèroe es poden dividir en dos grups, que
es diferencien en la seva mida. El primer grup va des de la del rei Ergamenes I
(c. 280 aC) a la de la reina Amanishajeto (finals del segle I aC); tenen una
longitud mitjana dels costats de 18 metres. El segon grup, són a partir de la
tomba del rei Natakamani,
aproximadament
de l’any 50 dC; els costats d’aquests piràmides fan tan sols 6,6 metres. En
aquesta època la construcció de les piràmides va perdre importància. Llegeixo
que en aquesta època les piràmides de les reines són més grans que les dels
reis.
No s’ha pogut saber de totes les piràmides qui hi ha enterrat;
el nom del difunt apareix en els petits temples que tenen aquestes estructures,
però si aquesta part s’ha destruït es fa difícil saber qui hi ha enterrat allà.
Els objectes que tenen un nom inscrit poques vegades s’han
trobat a l’interior de les cambres funeràries, pel que no són de massa ajuda.
La majoria de les piràmides tenien una placa d’ofrenes amb la
inscripció del nom del propietari de la tomba. Però com que aquestes plaques es
poden moure fàcilment es fa difícil precisar on estaven.
Em va encantar passejar entre les piràmides; en el segon
cementiri que vam visitar, que potser era el del nord, hi havia algunes
piràmides restaurades. Una de les piràmides que vam visitar tenia dues
capelles; les parets d’aquestes capelles estan decorats amb gravats, en que es
representen les ofrenes que duen, també s’hi pot veure el faraó. En una hi ha
gravat l’ocell Ba, que representa l’ànima del difunt, però diuen que no és de
l’època en que es va construir la piràmide sinó que ho va gravar algun pelegrí.
Feia moltíssima calor i molt vent, que aixecava la sorra. De
fet, moltes de les piràmides es troben mig enterrades. Segons les cròniques, en
l’època del regne de Cuix aquesta regió era verda, no un desert com ara.
En aquests cementiris no totes les estructures funeràries eren
piràmides,
hi havia també mastabes, unes
estructures rectangulars amb parets inclinades.
He posat moltes fotografies, per ajudar a fer-se a la idea de
l’entorn, la grandiositat de l’espai, la tranquil·litat i pau...per poder
recordar com em sentia allà, o pel que no hi ha estat, poder-ho imaginar.
Desprès de la visita de les necròpolis ens vam aturar al poble
per telefonar i fer un cafè. Van dir que era la millor cafeteria del poble, un
local popular amb un servei un tant peculiar: el noi que em va servir el cafè
quan li vaig demanar sucre me l’hi va afegir, i com que suposo que no tenia
culleretes, va remenar-lo amb el dit, abans de donar-me’l.
Per aquí, tant al poble com per la necròpolis, hi ha gent que
s’apropa amb els camells per si vols pujar-hi i donar una volta, o per vendre’t
alguna cosa. Demanen diners per fer fotos al camell.
El poble on ens hem aturat és un de tants, dels pobles del
desert, polsós, amb la via del tren que passa pel mig, partint-lo ,a plena
solana, sense arbres que facin una mica d’ombra on resguardar-se, amb cases
baixes de tova.
El paisatge de tons ocres, i nosaltres, coberts de sorra com
anem, no desentonem. I el que trobo meravellós és no trobar altres turistes per
aquí.
De l’antiga ciutat, capital del regne de Cuix, i gran centre
comercial no queda gaire cosa. Es veuen les restes d’un temple i altres petits
templets. També hi ha les restes dels banys.
Abans de tornar al nostre campament vam apropar-nos al Nil per
gaudir d’un aire una mica més fresc.