Naga o Naqa es troba a uns 170 km al nord-est de Khartum i a
uns 50 km a l’este del riu Nil. En no estar gaire lluny del riu va tenir
importància estratègica, com a lloc de parada dels comerciants que anaven cap a
l’est; era la connexió entre la costa i l’interior del continent.
Al voltant de l’any 250 aC, aquí es va crear una ciutat
destinada a ser la residència reial secundària del Regne de Mèroe, una ciutat
que, en el seu apogeu al segle II dC, cobriria una superfície d’aproximadament
1 km2.
El centre de la ciutat compta amb més de 15 edificis de temples
i palaus, la planta dels quals encara és visible en els nombrosos monticles de
ruïnes. Des de 1995 s’han excavat, documentat i restaurat tres temples ben
conservats.
S’han trobat diversos temples meroítics del període comprès
entre el segle IV aC i el IV dC, i també ruïnes del que semblen aglomeracions
urbanes, i alguns cementiris.
El Temple d’Amon, dominant la ciutat mostra la planta ideal
d’un temple egipci, amb un eix principal que condueix a través d’una avinguda
de 12 estàtues de moltons, un piló, una sala hipòstila, un santuari i un
contra-temple; no obstant això, mostra aspectes meroítics típics en molts dels
seus detalls.
Aquest temple és de l’època del rei Natakamani. Té 100 m de
llarg i està alineat sobre un eix est-oest; construït en gres està dissenyat en
estil egipci, amb un pati exterior i una columnata de carners similars als
temples d’Amón a Jebel Barkal i Karnak, que condueix a una sala hipòstila que
conté el santuari interior (naos). Les principals entrades i parets del temple
contenen gravats en relleu.
L’any 1999 al santuari interior del temple s’hi va descobrir un
altar, que inclou iconografia i noms escrits en jeroglífics del rei Natakamani
i la seva esposa Amanitore, fundadors del temple. L’altar es considera únic per
al Sudan i Egipte en aquest període de temps. Una cinquena estàtua del rei
Natakamani també va ser descoberta en aquesta sala juntament amb una estela de
pedra commemorativa de la reina Amanishakheto, qui es creu que governava a
Mèroe abans del regnat de Natakamani i Amanitore. L’anvers mostra un delicat
baix-relleu de la reina i de la deessa Amesemi. El revers i els costats de l’
estela contenen jeroglífics meroítics no desxifrats.
A l’oest del temple d’Amon hi ha el temple d’Apedemak o Temple
del Lleó. Apedemak era un déu guerrer amb cap de lleó. Aquest temple està molt
ben conservat; és el tipus de temple meroític d’una sola habitació. Els relleus
que hi ha a les parets exteriors i interiors es troben entre els millors
exemples d’art bidimensional meroític.
Aquest temple és exemple clàssic de l’arquitectura cuixita. En
els pilons apareix Natakamani a l’esquerra i Amanitore a la dreta, exercint el
poder diví sobre els seus presoners. No està clar qui son exactament els
presoners però els registres històrics revelen que els cuixites sovint tenien
enfrontaments amb els clans invasors del desert.
En els laterals hi ha representacions d’Apedemak, representat
per una serp amb cap de lleó que emergeix d’una flor de lotus. A ambdós costats
del temple hi ha representacions dels déus Amon, Horus i Apedemak acompanyats
pel rei.
A la cara nord del temple hi ha les deesses Isis, Mut, Hathor,
Amesemi i Satet. A la paret posterior hi ha una representació del déu lleó de
tres caps i quatre braços rebent les ofrenes del rei i de la reina.
A l’interior del temple hi ha una talla del déu Serapis,
representat amb barba d’estil grecorromà.
Encara que l’arquitectura del temple principal d’ Apedemak
presenta gran influència de l’arquitectura de l’Antic Egipte, algunes de les
representacions del rei i la reina són bons exemples de les diferencies entre
l’art egipci i cuixita. El rei Natakamani i la reina Amanitore estan
representats amb caps rodons i espatlles i malucs amples, més típic de l’art
africà.
La capella d’Hathor (antigament designada com a quiosc romà)
fusiona elements arquitectònics i decoratius hel·lenístics/romans i egipcis en
una creació arquitectònica meroítica autònoma. Aquesta diversitat de formes es
pot datar a la primera meitat del segle I dC, sota els regnats del rei
Natakamani i la reina Amanitore. Aquest petit temple es troba prop de l’edifici
del temple principal.
Una generació més tard, sota Amanikharekerema, es va construir
el Temple Naga 200. Va ser possible reconstruir els seus relleus a partir de
més de 1.600 blocs caiguts.
Al peu dels penya-segats de gres del Jebal Naqa hi ha
l’anomenat temple 500, que va ser construït per Shanakdakhete, cap a l’any 135
aC, el que el converteix en l’ edifici més antic del lloc. Els textos a les
parets del temple són els escrits més antics coneguts en jeroglífics meroítics.
A jutjar pels relleus, el temple estava dedicat a la tríada tebana d’Amon, Mut
i Khonsu, així com a Apedemak.
Encara s’han d’excavar diversos temples amb una planta que
evoca un perípter grec. Al voltant del centre de la ciutat, on encara no s’han
identificat els habitatges, hi ha una gran necròpolis amb tombes de túmuls.
Al Jebel Naga que domina la ciutat hi ha pedreres de pedra de
les quals es va obtenir el material per als edificis de la ciutat. La major
part de l’antiga ciutat de Naga encara no s’ha explorat i representa un
potencial arqueològic d’immensa importància científica.
Després de visitar Naga vam tornar cap al nostre campament
a Mèroe i encara ens va donar temps a
gaudir un cop més de la seva necròpolis.
Tinc anotat, en referència als temples de Naga i Massawarat,
que en el seu moment haurien estat recoberts de guix i pintats a sobre; em
sorprèn una mica perquè no ho trobat cap lloc en que ho diguin. Una altra nota
que tinc és que els grafitis que hi ha els haurien fet peregrins de l’època
faraònica, els més antics, i els més recents, els primers exploradors de
principis del segle XIX .
Ara que ja deixem la terra dels faraons negres, recordar el nom
dels cinc faraons de la dinastia XXV que va governar Egipte, una dinastia
cuixita: Piankhi o Pye (fundador de la dinastia), Shebitku, Shabaka, Taharqa i
Tanutami.
Algunes coses més sobre el país. Les mesquites de Sudan estan
pintades de blanc amb les cantonades i el minaret de color pastel. Les cases en
general són de color terrós, no estan pintades, tan sols la porta està pintada,
en molts casos de blau.
Com en molts països, les bosses de plàstic, com a residu, són
un problema; es troben pertot arreu, als pobles i ciutats, per terra,
enganxades a matolls, al desert a les acàcies...
Quan fèiem pícnic de seguida s’apropava gent de la zona a
esperar que acabéssim de menjar i els hi donéssim les sobres. Duien ja bosses
de plàstic per endur-se’n el menjar: amanida, ous... el que fos.
En referència a la distribució de feines, entre homes i dones,
expliquen que els homes són els responsables de netejar i preparar el terreny
per poder-lo conrear. La feina més dura sempre la fan els homes, i en general
fan totes les tasques relacionades amb el camp, però a vegades les dones també
hi fan tasques que no requereixen tanta força física.
