Est de Turquia-30. Mardin, la Gran Mesquita

En totes les botigues i paradetes i ha objectes amb una figura que té dos caps, per una banda, un cap de dona i per l’altra un cap de serp. És el Shahmaran, un símbol de Mardin. Per recordar com era aquesta figura vaig fotografiar aquesta col·lecció d’imants.

Al Shahmaran també se’l coneix com la dama serp persa. És una criatura mítica que es troba en diferents cultures, especialment en aquesta zona oriental d’Anatòlia. Com deia, és una figura mig dona, en la part superior, i mig serp, en la part inferior.

Segons la llegenda tenia poder màgics, però va ser traïda pels humans i va morir. Es diu que té poders protectors i per això es fan amulets amb la seva figura.

Diuen que el primer humà que va trobar era un jove, segons les versions el nom d’aquest jove varia (Camasb, Yada Jamsab, Jamisav, Jamasp). El jove s’havia quedat atrapat en una cova quan havia anat amb uns amics a robar mel; els seus amics van marxar deixant-lo sol atrapat allà. Llavors el noi va començar a explorar la cova i va descobrir un passadís que duia fins a una cambra que semblava un jardí, molt bonic, ple de serps blanquinoses i Shahmaran vivint en harmonia. 

El noi i Shahmaran es van enamorar i van viure en aquella cova on ella l’hi va transmetre alguns coneixements de medecina i sobre plantes medicinals. El jove enyora viure a l’exterior i decideix marxar; l’hi promet a Shahmaran que no dirà a ningú que ella viu allà.

Van passar els anys, i el rei de Tars es va posar malalt. El jove que havia viscut amb Shahraman va dir als del poble on vivia. El visir va descobrir que per guarir-se el rei tenia que menjar carn de Shahmaran. 

Segons la llegenda Shahmaran deia: blanqueja’m en un plat de terrissa, dona-li el meu extracte al visir i de la meva carn al soldà. Van dur a Shahmaran al poble i la van matar en un bany anomenat Hammam de Shahmaran. El rei va menjar la carn i va viure; el visir va beure de l’extracte i va morir; el jove va beure de l’aigua de Shahmaran i va adquirir la saviesa de Shahmaran i es va convertir en metge.

Com que és una llegenda molt antiga n’hi ha moltes versions, aquesta és una d’elles.

La imatge de Shahmaran s’ha fet servir en moltes reivindicacions, com les del col·lectiu LGBTQ, o per simbolitzar la força de les dones kurdes, i aquí a Mardin es va fer una exposició d’art anomenada Shahmaran Mardin, amb estàtues d’aquesta dona serp. 

El nom Shahmaran deriva del persa, una combinació de shah, el títol persa, xa i maran que vol dir serps. Per tant la traducció seria rei de les serps, o tenint en compte que segons la llegenda és una figura femenina, seria reina de les serps. I potser en català hauria d’escriure Xamaran.

Arribem ja a la Gran Mesquita, que es troba per sota del carrer principal, en un carreró del vessant de la muntanya.

La mesquita està col·locada en paral·lel a la direcció de l’alquibla, l’orientació cap a on cal fer la pregària. Em sembla que inicialment es resava en direcció a Jerusalem i va ser a partir de l’hègira, quan es va començar a resar en direcció a la Meca.

És una de les mesquites més antigues d’Anatòlia i diuen que un dels millors i més bonics exemples de l’arquitectura artúqida.

Pel que he llegit hi ha diversos edificis històrics a la ciutat sobre els que hi ha discrepàncies sobre l’època de construcció. Aquest és un d’ells.

No està clar si es va començar a construir en el segle XI, durant el període seljúcida i es va acabar a finals del segle XII o bé tota la construcció es va realitzar durant el període artúqid, en el segle XII. Després el complex es va restaurar durant el període otomà.

La Gran Mesquita de Mardin és una de les primeres mesquites amb doble minaret del segle XII a Anatòlia. Sembla que originàriament hauria tingut dos minarets.

A la mesquita hi ha setze inscripcions que són les que aporten informació sobre la construcció i renovacions. Alguna, no sé si totes, són en escriptura cúfica. Diuen que alguna inscripció és del període seljúcida, pel que es pensa que es devia funda en el segle XI i es devia desenvolupar la construcció al llarg del segle XII.

Hi ha tres inscripcions a la base del minaret en les s’indica que la seva construcció es va encarregar l’any 1176; hi ha una altra inscripció de l’any 1186.

En el mihrab de fusta hi ha tallat el nom de l’artúqid Beg Dawud II (1368-1376). A l’esquerra de la porta hi ha dues inscripcions sense data però signades per personatges que van viure en la segona meitat del segle XV.

Hi ha també inscripcions que fan referència a els restauracions otomanes, dels segles XVIII i XIX.

La mesquita té una sala de pregària rectangular, orientada d’est a oest, precedida per un pati de dimensions similars. La mesquita es troba en una terrassa construïda a partir d'un vessant orientat al sud, amb la paret nord incrustada en estructures veïnes. S'accedeix a la sala d'oració a través del pati, al qual s'accedeix des de portals laterals des de carrerons d'escales de pedra cap a l'est i l'oest.

En algun lloc llegeixo que els dos minarets originals es van enderrocar i que el que es veu actualment és de finals del segle XIX, però això no em quadra amb les inscripcions, que s’han trobat en la part baixa del minaret, a no ser que s’hagués conservat aquesta part d’un dels minarets anteriors.

Sigui com sigui, el pati amb la font i el minaret és el que crida més l’atenció d’aquesta antiga mesquita.

 

Est de Turquia-24. Diyarbakir, la Gran Mesquita

Després ens dirigim cap a la Gran Mesquita, l’Ulu Camii. És impressionant, i com més estona passes al pati més detalls hi veus. Em va agradar molt, i al vespre hi vaig tornar per veure-la il·luminada. La porta d’accés al patí té relleus de dos animals, a banda i banda. 

Aquesta mesquita es va construir cap a finals dels segle XI pel soldà seljúcida Malik-Shah I, sobre una antiga mesquita. Diuen que és un dels llocs més sagrats de l’islam, i que el seu disseny està inspirat en la mesquita de Damasc. Pot acollir fins a 5.000 fidels i acull quatre tradicions islàmiques diferents.

És la mesquita més antiga d’Anatòlia i possiblement de tot el país.

Després de la conquesta musulmana de la ciutat, en el 639 es va construir una primera mesquita. Estudis arqueològics suggereixen que la mesquita actual està sobre on en època romana hi havia el fòrum de la ciutat. I segons la tradició local aquí hi havia inicialment una església construïda per l’emperador bizantí Heracli, en la dècada de 620 i que estava dedicada a Sant Tomàs.

Una traducció alemanya d'un text musulmà medieval, afirma que quan es va conquerir la ciutat, l’església principal es va dividir per ser compartida entre musulmans i cristians.

El tema d’esglésies cristianes que es van partir per destinar una part als cristians i l’altra als musulmans és recurrent en les narracions de les primeres conquestes islàmiques.

En el cas de Diyarbakir, alguns investigadors donen credibilitat a la narrativa popular sobre la historia de la mesquita, però d’altres consideren que les fonts d‘informació són pocs fiables, ja que en general els primers conqueridors musulmans permetien que els cristians conservessin les seves esglésies, tot i que no en deixaven construir de noves.

Altres cròniques diuen que l’església que havia fet construir Heracli en el 629 va ser restaurada per la comunitat cristiana en el 770, o sigui, molt després de la conquesta musulmana.    

Theodotus d’Amida, un monjo siríac que va morir l’any 698, mencionava que els musulmans després de conquerir la ciutat van construir-hi una mesquita. Nasir Khusraw, teòleg, poeta viatger i filòsof, l’any 1045 escrivia que l’església principal de la ciutat era un edifici impressionant que estava a tocar de la mesquita.; a més deia que l’església encara la feia sevir la comunitat cristiana, en aquella època. Però no mencionava que es compartís l’edifici amb els musulmans.

Per tant sembla que al menys fins al segle XI els dos edificis estaven de costat, però no eren compartits.

La construcció actual és de finals del segle XI i començaments del XII. Els seljúcides van conquerir la ciutat l’any 1085. La inscripció més antiga menciona al soldà seljúcida Màlik Xah, que va encarregar la construcció, i indica la data, el 1091–1092.

Està inspirada en la gran mesquita de Damasc, que s’havia construït en a començaments del segle VIII, durant el període omeia. De fet, aquest soldà havia encarregat uns anys abans la restauració de la mesquita de Damasc, en el 1082-83.

De les inscripcions que hi ha, la més antiga és del 1091-92; en unes cròniques de Mateu d’Urfa, es diu que l’edifici va patir un gran incendi en el 1115-16 i que va quedar molt malmès. Es creu que aquesta mesquita es va construir en la primera meitat del segle XI (totes les dates segons el nostre calendari, cristià). I consta en una inscripció del 1155-56, la seva reparació. El minaret també té una inscripció amb una data, 1141, que sembla que es refereix al treball que s'estava fent a les ales occidental i oriental de la mesquita, ja que tenen un estil característic del segle XII, de les dinasties seljúcides.

Hi ha diverses inscripcions amb dates que van des del 1117 fins al 1163. La forma actual del portal d’entrada és probablement del període entre el 1155 i el 1178.

El que em va impressionar més són les façanes dels costats est i oest del pati. Tenen una decoració molt elaborada, combinant material d’antics edificis bizantins, columnes, capitells corintis, frisos amb motius de vinyes, inscripcions gregues... tot combinat per donar un estil particular. Els capitells corintis i algunes franges decoratives són del segle IV dC. Però l’estructura és d’època islàmica, tot i la barreja d’estils que s’aprecia en diferents zones.

Posteriorment, a finals del segle XII s’hi va afegir una madrassa i una mica més tard, a començaments del segle següent una altra.

Després de la conquesta otomana de la ciutat, en el 1515, es va afegir una segona sala de pregària, més petita; segons la inscripció és del 1528-29.

Es van fer reformes en el segle XVIII i el minaret es va reconstruir en el 1839. La font al centre del pati és del 1849.

Després de la conquesta musulmana de Diyarbakir, en el 639, es va fer servir, de forma temporal, una de les esglésies com a mesquita. Més tard va ser reconstruïda pel soldà seljúcida Màlik Xah I, entre el 1091i el 1097, segons s’indica en una inscripció.

Actualment en el recinte hi ha dues escoles de teologia i també el museu dels manuscrits.