Al Shahmaran també se’l coneix com la dama serp persa. És una
criatura mítica que es troba en diferents cultures, especialment en aquesta
zona oriental d’Anatòlia. Com deia, és una figura mig dona, en la part
superior, i mig serp, en la part inferior.
Diuen que el primer humà que va trobar era un jove, segons les versions el nom d’aquest jove varia (Camasb, Yada Jamsab, Jamisav, Jamasp). El jove s’havia quedat atrapat en una cova quan havia anat amb uns amics a robar mel; els seus amics van marxar deixant-lo sol atrapat allà. Llavors el noi va començar a explorar la cova i va descobrir un passadís que duia fins a una cambra que semblava un jardí, molt bonic, ple de serps blanquinoses i Shahmaran vivint en harmonia.
Van passar els anys, i el rei de Tars es va posar malalt. El jove que havia viscut amb Shahraman va dir als del poble on vivia. El visir va descobrir que per guarir-se el rei tenia que menjar carn de Shahmaran.
Segons
la llegenda Shahmaran deia: blanqueja’m en un plat de terrissa, dona-li el meu
extracte al visir i de la meva carn al soldà. Van dur a Shahmaran al poble i la
van matar en un bany anomenat Hammam de Shahmaran. El rei va menjar la carn i
va viure; el visir va beure de l’extracte i va morir; el jove va beure de
l’aigua de Shahmaran i va adquirir la saviesa de Shahmaran i es va convertir en
metge.
La imatge de Shahmaran s’ha fet servir en moltes
reivindicacions, com les del col·lectiu LGBTQ, o per simbolitzar la força de
les dones kurdes, i aquí a Mardin es va fer una exposició d’art anomenada
Shahmaran Mardin, amb estàtues d’aquesta dona serp.
El nom Shahmaran deriva del persa, una combinació de shah, el
títol persa, xa i maran que vol dir serps. Per tant la traducció seria rei de
les serps, o tenint en compte que segons la llegenda és una figura femenina,
seria reina de les serps. I potser en català hauria d’escriure Xamaran.
La mesquita està col·locada en paral·lel a la direcció de
l’alquibla, l’orientació cap a on cal fer la pregària. Em sembla que
inicialment es resava en direcció a Jerusalem i va ser a partir de l’hègira,
quan es va començar a resar en direcció a la Meca.
És una de les mesquites més antigues d’Anatòlia i diuen que un
dels millors i més bonics exemples de l’arquitectura artúqida.
No està clar si es va començar a construir en el segle XI,
durant el període seljúcida i es va acabar a finals del segle XII o bé tota la
construcció es va realitzar durant el període artúqid, en el segle XII. Després
el complex es va restaurar durant el període otomà.
A la mesquita hi ha setze inscripcions que són les que aporten
informació sobre la construcció i renovacions. Alguna, no sé si totes, són en
escriptura cúfica. Diuen que alguna inscripció és del període seljúcida, pel
que es pensa que es devia funda en el segle XI i es devia desenvolupar la
construcció al llarg del segle XII.
Hi ha tres inscripcions a la base del minaret en les s’indica
que la seva construcció es va encarregar l’any 1176; hi ha una altra inscripció
de l’any 1186.
Hi ha també inscripcions que fan referència a els restauracions
otomanes, dels segles XVIII i XIX.
La mesquita té una sala de pregària rectangular, orientada
d’est a oest, precedida per un pati de dimensions similars. La mesquita es troba
en una terrassa construïda a partir d'un vessant orientat al sud, amb la paret
nord incrustada en estructures veïnes. S'accedeix a la sala d'oració a través
del pati, al qual s'accedeix des de portals laterals des de carrerons d'escales
de pedra cap a l'est i l'oest.
Sigui com sigui, el pati amb la font i el minaret és el que
crida més l’atenció d’aquesta antiga mesquita.
