Est de Turquia-38. Tur Abdin: de nou a Midyat

De tornada a Midyat vam sortir altre cop a passejar, per anar descobrint racons i tornar per alguns dels carrers que ja havíem vist. Amb la llum de tarda els colors dels edificis canvien i es tornen més vermellosos.

La ciutat encara conserva nou esglésies ortodoxes, però no a totes s’hi fan rituals religiosos, i estan protegides.

Midyat és una de les ciutats més grans de la província de Mardin. A l’igual que Mardin, aquí també tenen artesania de tela, com catifes, tovalloles i altres articles. 

Més específic d’aquesta ciutat és l’artesania de plata, anomenada telkari; són ornaments filigranats fets a mà. A finals del 2023 es va inaugurar el Museu Midyat Telkâri, que exhibeix una gran varietat d'obres de plata amb filigranes, de diferents èpoques:  l'Imperi Romà, l'Imperi Bizantí, l'Imperi Otomà i del període republicà.

L'art de l'orfebreria en aquesta regió va començar uns tres mil·lennis aC. Les obres d'art mil·lenàries que hi ha al museu són d'Anatòlia i Mesopotàmia.

La plata s’utilitzava en articles de cuina per les seves propietats antibacterianes i també es va emprar per elements decoratius. En l’època romana, la plata es feia servir per evitar que l’aigua de les piscines s’omplís d’algues.

Els mestres assiris de l’art de la filigrana de Midyat tenen molta reputació, la tècnica ha anat passant del mestre a l’aprenent, al llarg de la història.

Per fer les filigranes de plata s’agafa el fil de plata i es fon a 950ºC llavors s’estira per aprimar-lo i obtenir un filament de 0,022 mm de diàmetre.

A l'est de la ciutat hi ha un celler que elabora vi siríac tradicional, originari d’aquesta regió. Un altre aliment bàsic al mercat de Midyat és el bulgur, que és un aliment de cereals derivat del blat.

 

 

Est de Turquia-36. Tur Abdin: Monestir de Mor Gabriel

Després de dinar vam anar a visitar un dels molts monestirs que hi ha a la regió, el de Mor Gabriel, que està a uns 20 km al sud-est de la ciutat.

A aquest monestir també se’l coneix amb el nom de Deyrulumur. És el segon monestir siríac ortodox més antic que ha sobreviscut fins ara, l’altra està al nord d’Iraq.

El van fundar, l’any 397, l’asceta Mor Samuel (que va morir en el 409) i el seu estudiant Mor Simeó (que va morir en el 433). Com ja he dit en algun altre lloc, Mor vol dir Sant.

Es diu que Simeó va tenir un somni en el que un àngel l’hi encarrega que construeixi una casa d’oració en una zona marcada per tres grans blocs de pedra. Quan es va despertar va dur al seu mestre al lloc que havia vist en somnis i va trobar les tres lloses de pedra, i és on van construir la casa d’oració.

La importància del monestir va augmentar en el segle VI on hi havia uns 1000 monjos locals i coptes. Es va fer tant famós que va rebre ajuts dels emperadors romans. Va ser un important centre d’estudis litúrgics, filosòfics i científics de l’església siríaca.

Entre el 615 i el 1049 la seu episcopal de Tur Abdin estava aquí i des de 1049 al 1915 el monestir tenia la seva pròpia diòcesi.

Va ser a finals del segle VII quan se l’hi va canviar el nom pel de Mor Gabriel, en homenatge al bisbe monofisita, Mor Gabriel (634-668), que va destacar per la seva vida ascètica i està enterrat aquí.

En el segle XIV  amb la invasió mongol 440 monjos van ser assassinats i l’any 1991 es van trobar les seves restes en les coves sota del monestir, datades de l’any 1401.

Durant el genocidi del 1915 els monjos van ser massacrats pels kurds i el monestir va ser ocupat durant quatre anys fins que va tornar a l'església en el 1919.

Des de la dècada de 1970 els monestir va començar a revifar. Actualment segueix sent un dels més importants centres religiosos de l’església siríaca i el més actiu de Turquia. Hi viuen monjos i monges, en ales separades, i és la seu i residencia del bisbe de Tur Abdin.

L’objectiu del centre és preservar la tradició cristiana ortodoxa siríaca, formant i ordenant a d’altres monjos. Per això, en aquest monestir hi ha també estudiants. En els moments de persecució dels cristians també ha servit de refugi.

El recinte té jardins i horts amb fruiters, i diferents edificis i detalls arquitectònics. Hi ha la cúpula Teodora, de 17metres d’altura, és en honor de l’esposa de Justinià I, per haver contribuït a la seva construcció. Jo no recordo haver-la vist.

L’Església Major, seria el nucli inicial del monestir;  els seus fundadors devien haver construït una casa d’oració, que es va completar, l’any 512, amb l’ajuda de l’emperador bizantí Anastasi I; és aquí on es conserven alguns mosaics bizantins.

L’Església de la Verge Maria, es va construir gràcies a l’ajut de l’emperador Teodosi II. I a la cripta és on es conserven les relíquies dels sants i màrtirs.

Entre els anys 2008 i 2018, el monestir va estar involucrat en una disputa de terres tant amb el govern turc com amb els líders dels pobles kurds. Els líders kurds reclamaven el territori del monestir i van perdre la disputa legal enfront del monestir; ara bé, enfront del govern turc el monestir va perdre, va perdre el dret sobre un 60% del seu terreny.

El monestir va portar el cas al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). El que es volia era pressionar pel reconeixement internacional dels assassinats de desenes de milers de siríacs durant la Primera Guerra Mundial, com a genocidi.

Tant el govern turc com els kurds reclamaven el terreny perquè deien que allà hi havia hagut anteriorment una mesquita, però el monestir s’havia fundat abans de l’aparició de l’islam.

Al gener del 2011 el Tribunal Suprem turc va concedir parts substancials del monestir al Tresor turc. La sentència va sostenir que els terrenys dins i adjacents al monestir, que el monestir ha controlat durant dècades i sobre els quals ha pagat impostos, pertanyen a l'estat. Al juny de 2012, el Tribunal Suprem d'Apel·lacions de Turquia va confirmar aquesta decisió. Els assiris van continuar protestant.

Al setembre de 2013 el primer ministre Erdogan va anunciar que la terra seria retornada a la comunitat siríaca. Al febrer del 2014 es retornaven 12 parcel·les de terra, en quedaven 18 més per tornar. Aljuny del2018 s’aprovava el retorn de les propietats històriques siríaques i es van retornar tots els títols de propietat, que havien estat confiscats, d’aquest monestir.

Es vista tan sols una part; la zona on vida els monjos no. En una de les sales hi ha una maqueta del monestir, que permet fer-se una idea millor de la quantitat d’espais que hi ha.

Es veuen inscripcions i també hi ha llibres, en que, si no estic confosa, en el text es fa servir l’alfabet àrab però la llengua és el siríac.

Vam baixar també a on hi ha enterrades les restes dels monjos dels que he parlat abans. Són dues sales, amb fosses a les parets i em sembla recordar que també alguna al terra.

 

Est de Turquia-35. Midyat: Matiate, la ciutat subterrània i la casa d'hostes

Continuem ruta fins arribar a Midyat. Actualment la seva població esta formada majoritàriament per kurds, àrabs mhallami i assiris. Aproximadament el 80 % de la població kurda es concentra en un antic barri, Estel.

Originàriament era una ciutat de cristians siríacs, majoritàriament siríacs ortodoxos, catòlics i protestants. La llengua que es parlava aquí a Midyat era, fins fa poc, l’arameu modern, el surayt.

Aquesta ciutat ha estat considerada, al llarg de la història, la capital de la regió de Tur Abdin, i el cor del cristianisme siríac.

Hi ha unes tauletes assíries, del segle IX aC, en les que es refereixen a Midyat amb el nom de Matiate. Durant una campanya el 879 aC, el rei assiri Assurnasirpal II i el seu exèrcit van passar per aquesta ciutat, en la que hi van passar dues nits. El seu successor, el rei assiri Salmanassar III va fer el mateix uns anys més tard, en el 845 aC. En aquestes tauletes també s’hi diu que Assurnasirpal II va erigir un monument en aquesta ciutat, però em sembla que encara no s’ha trobat.

El primer que visitem és una petita part de la ciutat subterrània de Matiate, que es troba sota del barri antic de Midyat. El nom antic assiri de Midyat era Matiate, que vol dir ciutat de les coves.

Sembla que va estar habitada durant uns 1.900 anys, i que en el moment en que tenia màxima població hi vivien unes 70.000 persones. Està considerat el sistema de coves més gran del món.

El sistema de túnels es va descobrir l’any 2020, per casualitat, com passa sovint; es va descobrir quan s’estaven fent obres de millora en la part antiga de Midyat. Els treballadors van desenterrar una cova de pedra calcària i d’aquí sortia un túnel que duia a altres coves. Llavors es van començar les excavacions, i l’any 2022 ja eren visibles 49 habitacions.

Els orígens d’aquesta ciutat es remunten al segle II o III dC, i hi van arribar a viure unes 60.000 o70.000 persones. S’han descobert ja 100 metres de túnels i 49 habitacions, però es pensa que això és tan sols un 3% de la ciutat.

El director de les excavacions pensa que aquest sistema de coves era per amagar-se quan eren perseguits. Durant l’època romana la religió cristiana estava perseguida i el seus seguidors van viure en ciutats subterrànies, per tota l’Anatòlia.

En el sistema de coves hi ha una església cristiana i una habitació amb una estrella de David, que se suposa que és una sinagoga jueva. També es van descobrir pous d'aigua, sitges, monedes, llums i ossos d'humans i animals. Els investigadors suposen que es va utilitzar com a amagatall entre els segles I i VI. I quan la gent va poder tornar a viure a la superfície es va fer servir com a celler i catacumbes. 

Hi havia poca llum i moltes de les fotografies m’han quedat desenfocades; així i tot, algunes les he posat perquè donen una certa idea de com era el lloc.

En aquestes habitacions subterrànies s’hi exhibeixen tota mena d’objectes de la vida quotidiana.

Després passegem per la ciutat antiga, que és com un museu a l’aire lliure; hi ha un munt d’edificis i detalls que criden l’atenció.

Aquest antic palau atrau molt turisme ja que aquí s’hi va filmar una sèrie de televisió. Les parelles venen a fer-se fotos en els racons que m’imagino que sortien a la sèrie romàntica.

És un edifici de tres plantes, de pedra calcària groguenca, amb decoració impressionant i una terrassa des de la que es té bona vista de la ciutat.

Jo vaig començar la visita per dalt; primer vaig pujar a la terrassa i després vaig anar baixant i entrant a les diferents habitacions.

Des de la terrassa es veu el contrast, entre la ciutat antiga, imagino que de l’època otomana i la ciutat moderna.

De la ciutat antiga hi ha una part cuidada i arreglada, però una altra bastant abandonada.

Molt a prop hi ha un altre edifici amb una façana del mateix estil. De fet la ciutat està plena d’edificis de color ocre o terra, amb motllures i decoracions. Alguns estan en bon estat, restaurats i d’altres encara estan força malament.

Midyat va ser l'única ciutat de l'Imperi Otomà que tenia una majoria ètnica assíria, tot i que a nivell religiós estava dividida entre l'Església Ortodoxa Siríaca, l'Església Catòlica Caldea i els protestants assiris.

Poc abans de que comences la Primera Guerra Mundial aquí hi vivien unes 8.000 persones. La majoria d'ells eren cristians siríac-ortodoxos, a més d'alguns protestants, siríac-catòlics, caldeus, armenis i musulmans (majoritàriament kurds).

La població cristiana  de Midyat també va patir la persecució i massacres, a mitjans del 1915. El 21 de juny, 100 homes cristians (majoritàriament armenis i protestants assiris) van ser arrestats, torturats i executats fora de la ciutat; això va provocar el pànic entre la població assíria. La gent es va negar a lliurar les armes, va atacar oficines governamentals i va tallar línies de telègraf.

El govern otomà va reclutar homes de les tribus àrabs i kurdes locals per atacar als cristians. Els enfrontaments a la ciutat van durar setmanes, en que es van matar a centenars de cristians, assiris i armenis. A començaments havien “pacificat” la ciutat. Els supervivents van fugir cap a l'est, cap a Gulgoze (o Iwardo),  on hi havia un millor sistema de defensa, i on van poder resistir gràcies a l'ajuda alimentària dels yazidis locals.

Així que, els assiris que havien sigut la població majoritària abans del 1915, al llarg del segle XX van anar marxant.

Les esglésies i cases dels cristians s'han conservat, encara que moltes d'elles estan buides, i els seus propietaris viuen lluny. Actualment a la ciutat hi viuen uns 500 cristians assiris, i fugint de la guerra civil a Síria, han arribat uns 100-300 més.

A la ciutat hi ha cinc esglésies i totes són de l’església ortodoxa siríaca.

Kurdistan_3: Midyat

Midyat es troba a 65 Km de Mardin i a l’igual que va passar en aquesta ciutat, molts dels cristians van marxar a començaments del segle XX; així i tot, la ciutat conserva diverses esglésies ortodoxes. 

Durant bastants segles la ciutat de Midyat va ser una important seu dels cristians siríacs arameus del sud-est de Turquia. El seu nom en arameu es Tur-'Abdin, que vol dir la muntanya dels servents de Deu. La primera menció que es fa de la ciutat amb el seu nom actual és de ~870 a. C. És un text escrit per un rei neo-asiri en el que explica com les forces assíries van conquerir la ciutat aramea i els pobles del voltant. 

Al llarg de la història la ciutat ha estat sota el poder dels assiris i després dels turcs. L’altiplà de Tur-‘Abdin patir al llarg dels anys diversos assalts i saquejos realitzats per les tribus mongols, turques i kurdes. Alguns d’aquests atacs van ser veritables massacres de la població, com un que hi va haver a finals del segle XIV, i després en el segle XIX i començaments del segle XX. Això va fer que la població aramea de la ciutat de Tur-‘Abdin (l’actual Midyat) disminuís significativament. Durant el genocidi del 1915 moltes families aramees van fugir cap als països àrabs veïns, Síria i Líban. 

Malgrat tot, la ciutat ha estat sempre i de forma continua poblada per arameus. Ara be, en els anys ~1960 poc a poc els arameus van anar marxant i llavors van arribar-hi els clans kurds. 

Fins als anys ~1960 a Midyat hi vivien més de 500 famílies de les que ~90% eren cristians arameus. Actualment hi queden unes 100 famílies, mentre que hi viuen uns 70 mil kurds, que provenen d’altres regions. 

Les families de cristians son vídues o vidus i també parelles grans, i algunes son immigrants arameus de pobles i ciutats veïnes. Per tant, actualment la ciutat ja no es caracteritza per ser una ciutat aramea, tot i que conserva un bon patrimoni arquitectònic. 

La nostra parada a Midyat és sobretot una parada tècnica per fer algunes compres (per una maleta que no havia arribat). Així que aprofitem a fer una volta per la ciutat. En la part alta, el barri antic, queda molta neu i gel, en canvi a baix ja no. És agradable ja que a mida que es va baixant es pot veure el canvi de la ciutat, des de cases tradicionals, amb façanes treballades, a edificis moderns en la zona comercial de baix de tot. 

En la zona comercial hi ha bastant moviment de gent, especialment homes i nois; les dones es veuen menys i la majoria porta mocador al cap. La sensació de que hi ha més homes per tot arreu és perquè els homes i especialment els nois n’hi ha molts que estan aturats, asseguts en una plaça, un bar o on sigui, també estan a les botigues venent. En canvi les dones van per feina, van a comprar, o al que sigui, es mouen, estan al carrer perquè van a algun lloc concret. 

Em sorprèn que hi ha forces joieries i també algunes botigues de vins. Hi ha botigues molt ben arreglades, i es veuen ben abastides. La gent ens mira amb curiositat i son amables, tot i que costa trobar alguna llengua amb que comunicar-se.