Viatges: Japó-38. Illa de Miyajima, mont Misen

Mont Misen

Des del santuari ens vam dirigir cap a l’estació del funicular que et puja al mont Misen. Per arribar a l’estació de Momijidani hi ha un minibus que t’hi porta, però com que hi havia molta cua vam anar a peu.

Es puja en dos trams. El primer tram, la línia Momojidani, és el de més pendent, en que es cobreix una distància de 1,1 km amb un desnivell de 288 m a una velocitat de 2 m/s; les cabines tenen una cabuda màxima de8 persones. Un cop arribes a l’estació de Kayatani canvies a unes cabines més grans, per unes 30 persones i en les que es va de peu dret; és la línia Shishiiwa, que et permet fer el segon tram, que és molt més curt, tan sols mig km, i amb molt menys desnivell, tan sols 62 m i va més ràpid, a 3,6 m/s. El primer tram impressiona pel pendent i el segon és molt aeri, però es va com sardines en llauna.

Arribem a l’estació intermèdia on canviem de línia de funicular.

Arribem a l’estació terminal, Shishilwa. Des d’aquí per arribar al cim s’ha d’anar a peu.

Quan vam arribar part del grup, la majoria, es va quedar allà i només van anar al mirador. A la guia seli va presentar un dilema, es quedava amb la majoria o acompanyava als quatre que volíem pujar més amunt? Va decidir venir amb els que anàvem a caminar.

Com es pot veure en el plànol de la muntanya aquí hi ha moltes coses a veure, i jo crec que ni de bon tros les vaig veure totes. Es va seguint un camí, amb pujades i baixades, amb trams de graons altres de roques, una mica humit, i em feia por de relliscar.

Entre pujar i baixar des de l’estació de funicular vam trigar una hora. No ens vam entretenir gaire ja que la guia estava preocupada per haver deixat a part del grup. Lapujada val lapena,ho vaig ttrobar molt interessant.

El cim del mont Misen, amb 535 m, és el punt més alt de l’illa. El bosc primigeni del mont Misen cobreix el vessant nord de la muntanya; hi ha coníferes que creixen a altituds superiors als 400 m, incloent-hi l’avet i el tsuga japonès, a més d’arbres perennes de fulla ampla com Quercus salicina. A mig camí fins al peu de la muntanya dominen altres espècies, com ara el pi vermell japonès.

Aquest bosc està protegit i designat com a Monument Natural pel govern del Japó i forma part de l’àrea principal del Patrimoni Mundial de la UNESCO del Santuari d’Itsukushima.

Daisho-in o Daisyo-in (Gran Temple Sagrat), també anomenat Suisho-ji (Temple de Cristall), és un complex històric de temples budistes que es troba al Mont Misen. Aquest temple va ser l’administrador del santuari d’Itsukushima abans que la Restauració Meiji, l’any 1868, prohibís el sincretisme entre el xintoisme i el budisme.

Juntament amb el mont Misen, Daisho-in es troba dins de l’Àrea de Patrimoni Mundial del Santuari d’Itsukushima.

Daisho-in és un dels temples de la ruta de peregrinació entre temples dedicats a Kannon. És la seu de la branca Omuro del budisme Shingon, i el temple més important de Miyajima.

En aquest temple hi ha una flama que es diu que ha estat cremant des de la seva fundació, durant més de 1.200 anys. Segons la tradició, Daisho-in va ser fundat pel monjo Kukai, també conegut pòstumament com Kobo-Daishi, l’any 806.

Kukai va ser un dels monjos més famosos del Japó i el fundador del budisme Shingon. Aquest temple és el més antic d’Itsukishima, i es va convertir en el temple principal d’una denominació del budisme Shingon.

Per ordre de l’emperador Toba, que va regnar del 1107 al 1123, aquest era el lloc per pregar per la pau i la seguretat de la nació.

L’emperador Meiji s’hi va allotjar el 31 de juliol de 1885 quan va visitar el Santuari d’Itsukushima.

Kobo Daishi (Kukai) va visitar Miyajima l’any 806 durant el seu camí de tornada a Kyoto després d’una missió a la Xina i va ser llavors quan va fundar el pavelló principal, del mont Misen, on va viure durant 100 dies. En aquests dies de meditació ascètica va encendre un foc, que no s’ha apagat des de llavors, Kiezu-no-hi (La flama eterna).

Aquest foc es va utilitzar per encendre la Flama de la Pau que hi ha a Hiroshima, al Parc Memorial de la Pau.

Em sembla que aquest pavelló on hi ha la flama eterna s’anomena Reikado. Sobre el foc sagrat hi ha una olla metàl·lica plena d’aigua, que està sempre bullint. Aquesta aigua diuen que té propietats guaridores.

Pots agafar un vaset dels que hi ha i servir-te d’aquesta aigua calenta beneïda, que diuen que és l’aigua de la llarga vida.

Hi ha una prunera, Shakujo-no-ume, que diuen que va sorgir del bastó que feia servir el monjo; quan es va clavar va arrelar i va créixer. Esl anys de mala sort no floreix.

Hi ha una paret de roca, a la que no es pot accedir, on diuen que hi ha gravats de caràcters sànscrits i il·lustracions de Kobo Daishi.

Una altra roca diuen que té un forat on es veuen les marques de canvis al nivell del mar i les marees; no està clar si en el passat el mar arribava fins aquí dalt o com ha arribat aquesta roca aquí dalt.

Diuen que a la nit aquí dalt se sent un soroll com de campanes de fusta. La llegenda diu que el so el fa un tengu, una criatura llegendària meitat humana, meitat au, que viu a les muntanyes, i que representa l’equilibri entre l’orgull i la disciplina. Es diu que el tengu viu a l’interior del mont Misen i s’adverteix a la gent que es quedi a casa quan sentin el soroll o corren el risc de ser maleïts.

El Shigure-zakura era un cirerer que sempre estava humit, com si estigués cobert per la rosada. Ja no existeix, el van tallar.

Un cop vam baixar del mont Misen, vaig anar a menjar alguna cosa, amb els altres tres amb que havíem pujat a dalt. Estàvem morts de gana, dons ja eren passades les tres. Per sort vam trobar un local al carrer principal, Omotesando, on encara servien menjars. Era curiós perquè pagaves abans de que et servissin. Vam tastar les ostres arrebossades que és una cosa típica d’aquí. Les ostres de Miyajima són famoses a tot el país, tant per la seva mida com pel seu sabor.

Després vaig anar a l’hotel per agafar l’habitació. Ens havien dut l’equipatge petit a l’hotel però nosaltres encara no hi havíem anat.

Era una habitació tradicional, amb la tauleta baixa i els tataamis. El que em va fer gràcia és que al bany hi havia dues piques; una per a cada ocupant de l’habitació.

Teníem també una yukata per anar còmodes per l’hotel o per anar als banys. Jo no vaig anar als banys sinó que vaig tornar a sortir per passejar pel poble i per veure el O-torii i el santuari amb marea baixa.

El que em va sorprendre és que al carrer comercial a partir de les 5 de la tarda ja no hi havia gaire activitat.

L’ambient al voltant del temple és totalment diferent a la tarda, hi ha molt poca gent; el més habitual suposo que és visitar-lo al matí amb la marea alta. A més hi ha força gent que no fat nit a l’illa, i suposo que per això les botigues tanquen d’hora.

Em van dir que quan es fa fosc il·luminen el torii, i que les llums es mantenen fins ales 11 de la nit. M’hagués agradat veure’l il·luminat, però aquella nit teníem sopar tradicional vestits amb yukata, i després em va fer mandra canviar-me per sortir al carrer i baixar a veure’l.

Abans ja he parlat dels shamoji, les pales o culleres per l’arròs típiques d’aquí; en venen per tot arreu, com a record per emportar-se’n, el que em va fer gràcia és veure màquines en les que les pots comprar.

Quan vaig tornar a l’habitació per descansar i vestir-me pel sopar, vaig descobrir que hi havia un altre espai, on podies seure en cadira, no arran de terra.

Aquella nit teníem un altre sopar kaiseki, d’alta cuina japonesa. Aquest cop vaig decidir demanar vi per beure, en lloc de sake. El sopar va ser fantàstic, com l’altre cop, em va agradar molt, ja que és una mena de menú degustació, petits plats amb tastes de coses diferents i una presentació exquisida..

Al matí em va sorprendre que l’esmorzar també era de tastets. Podien triar, esmorzar europeu o japonès; vaig triar el japonès i va ser una delícia. Sopa de cloïsses, sopa miso, arròs, ostra arrebossada, tofu...