Nepal-24. Pokhara.

Pokhara és la segona ciutat més poblada de Nepal, la primera és Kàtmandu. Es troba a la riba del llac Phewa i al peu del massís de l'Annapurna. La vall de Pokhara és la segona vall més gran de Nepal.

A partir d’anàlisis de carboni 14 dels dipòsits al·luvials de la vall de Pokhara s’ha pogut saber que en l’època medieval hi va haver tres terratrèmols, a l’any 1000, en el 1255 i en el 1344. L’anàlisi dels conglomerats indica que hi ha material que prové del circ de Sabche en el massís de l’Annapurna.

La muntanya que presideix Pokhara és el Machapuchare, que vol dir cua de peix; el nom prové de la forma del doble pic. Forma part del massís de l’Annapurna, a la serralada de l’Himàlaia.  Per molt poc (3 metres) no arriba als 7.000 metres. Aquesta muntanya es considera sagrada i no es dona permís per escalar-la. També es poden veure els de més de 8.000 metres: Dhaulagiri, Annapurna i Manaslu.

La ciutat a la vora del llac està a 800 metres d’altitud en canvi als peus de les muntanyes a 1000 metres i el clima, temperatura i pluges, varia d’un extrema l’altre de la ciutat.

El llac Phewa és d’aigua dolça i està classificat com semi natural; hi ha una presa que regula la reserva d’aigua. És el segon llac més gran del Nepal, però el més visitat. En una petita illa en aquest llac hi ha un temple dedicat a Vixnu, el temple Barahi.

L’anàlisi dels sediments del llac indiquen que són del període entre el 12.640 i 12.025 aC, no obstant es creu que la formació del llac seria al voltant del 13.000 aC. L’aigua de desguàs del llac es fa servir per generar electricitat; i una part del llac està dedicada a la piscicultura.

Es pensa que els primers habitants d’aquesta regió vivien inicialment sobre els turons i que més tard van baixar a assentar-se a la vall. El primer nucli de població sorgeix com a centre mercantil a la vall del riu seti, que no queda massa lluny de l’actual Pokhara. Era un lloc estratègic, punt de parada de les rutes comercials que creuaven l’Himàlaia i les que anaven transversals, est-oest.

El primer poble d’aquesta vall, Batulechaur, al cantó nord de la vall, es diu que va ser obra del rei de Kaski, que la va convertir en la capital d’hivern, a mitjans del segle XIV. Entre la gent que s’hi va instal·lar hi havia bramans, una casta de sacerdots en la societat hindú, que tenien que ocupar-se del temple Bindhyabasini, i se’ls hi van concedir terres a Birta. Un altre poble a la vall, Dhobi Gauda, és on hi va haver el primer mercat.

En el segle XVII Pokhara formava part del regne de Kaski, un dels 24 regnes del Nepal, que estava governat per una branca de la dinastia Sha.

Després, en la dècada de 1770, el darrer rei de Kaski va portar sis famílies de newars que vivien a Kàtmandu, amb l’objectiu de convertir la població en un important centre comercial.

En aquella època, Pokhara estava majoritàriament habitada pels khas, i les comunitats més importants es trobaven en el que avui en dia és la part moderna. Per altra banda, la comunitat dels mahji es van establir prop del llac Phewa. Aquest grup ètnic tenen molta relació amb l’aigua, en especial amb els rius. Són especialistes en la construcció d’embarcacions i transport per riu.

Entre els anys 1959 i 1962, uns tres-cents mil exiliats tibetans van arribar al Nepal. I des del 1989 cada any n’arriben uns 2.500 més. En molts casos, Pokhara és un lloc de trànsit en el seu camí cap a l’Índia, on hi ha una important comunitat tibetana. Entre 50.000 i 60.000 tibetans viuen exiliats a Nepal, repartits en 12 camps de refugiats estables, vuit d’ells a Katmandu i els altres quatre als voltants de Pokhara. Els camps de refugiats que hi ha a Pokhara s’han convertit en pobles, cadascun amb la seva gompa (monestir budista) i el chorten.

Fins a finals de la dècada de 1960 a Pokhara tan sols s’hi podia arribar a peu; la primera carretera, la Siddartha Highway, es va acabar en el 1968. Això va convertir la població en un important centre turístic i va créixer ràpidament.

En arribar a Pokhara com que era d’hora vaig anar a veure el llac i vaig estar vorejant-lo un bon tros. Hi havia moltíssima gent, tant estrangers com locals. Hi havia forces nois joves fent de fotògrafs als turistes; es col·loquen en els llocs més bonics del llac i es veien moltes parelles que posaven per la fotografia amb el llac i les muntanyes de fons.

En algun moment es veu el cim del Machapuchare amb la forma de cua de peix.

Vam sopar en un lloc turístic, per aquí pràcticament tots ho són; vaig prendre pollastre rostit i vi i em va costar 12 euros. I aquella nit vaig dormir de meravella, el llit era còmode i una bona dutxa va ser reconfortant.

Al matí següent ens venien a recollir per anar a l’aeroport a 2/4 d’onze, per tant tenia temps de passejar una mica més per la ciutat. Al llac, els joves fotògrafs estaven ja a punt per si hi havia algun client.

En el viatge de tornada anàvem fins a Kàtmandu en avió. Vam arribar d’hora a l’aeroport; era un caos. Hi ha moltes companyies que volen a Kàtmandu, però precisament amb la que anàvem nosaltres el vol duia retard. Vam haver d’esperar més d’una hora, potser al voltant d’hora i mitja o dues hores. No havíem dinat i a l’aeroport no hi havia res per menjar. Un cop s’agafa l’avió, el vol és molt curt i en un moment ets a la capital.

Nepal-23. De Marpha a Pokhara.

Ens esperava un llarg dia de cotxe, de retorn cap a Pokhara. , S’ha acabat el recorregut pel Mustang, Un altre dia de llarg trajecte de cotxe, uns 140 Km, que per aquestes terres, on sempre poden sorgir imprevistos, pot ser llarg. La previsió era d’unes set hores, però amb parades incloses, van ser nou.

S’ha de fer la mateixa ruta que a l’anada, o sigui passant per Ghasa, Tatopani i Beni. La diferència és que la part de carretera principal, que a l’anada estava tallada, ara estava oberta.

Vam sortir de Marpha a les set del matí. Feia molt fred, i també les primeres parades que vam fer al llarg de la ruta. De camí cap als cotxes ens anem acomiadant de les grans muntanyes que ens envolten.

La pista estava més seca que en el camí d’anada, però seguia estant en molt mal estat.

En arribar a Tatopani vam fer una parada de mitja hora ja que aquesta població és famosa per les aigües termals. Hi ha un parell de piscines, una per homes i l’altre per dones. Tenen servei de dutxes, però no armariets per deixar la roba. És un lloc molt apreciat per la població local i nepalesos d’altres regions.

Acabat el temps pel bany, que jo vaig aprofitar per fer fotografies, vam continuar la nostra ruta.

El paisatge va canviant a mesura que es va baixant, és cada cop més verd. Vam parar a dinar pel camí; vam prendre el típic de quan es vol anar ràpid, el dalbhat, que té caldo de llegums, arròs, verduretes variades, segons els llocs una mica de carn ia vegades una mica de pa cruixent.

Quan vam agafar la carretera asfaltada es podia anar molt més ràpid, però la circulació era una bogeria.

A les quatre de la tarda arribàvem a Pokhara i ens acomiadàvem dels nostres xofers i d’un dels guies, el de la zona del Mustang.

Nepal-7. Apropant-nos al Mustang, província de Gandaki

Arribar a l'antic regne de Mustang és laboriós. Vam dedicar un dia per anar de Kàtmandu a Pokhara en autobús; són uns 200 Km, però vam trigar deu hores i mitja en arribar. Quan vam arribar ja era fosc. 

No tinc ni una fotografia d’aquest trajecte. Hi havia molt embotellament, molt trànsit, camions, busos, motos, i molt fum. El paisatge no el vaig trobar massa bonic. La cosa millora una mica després de passar un coll. En algun moment es van veure els Anapurnes. Quan s’arriba prop de Pokhara torna a haver-hi trànsit i caos.

Vam parar a dinar pelcamí, en un restaurant de carretera. És on para tothom, autobusos, camions, cotxes i motos. Estava molt ple però anaven prou ràpid, ja que era un bufet, passaves amb el plat i demanaves el que volies del que estava exposat.

Nepal té set províncies, i cada província està dividida en districtes. Kàtmandu es troba ala província de Bagmati i Pokhara a la província de Gandaki, de la que n’és la capital.

La província de Gandaki està dividida en diferents districtes, sent un d’ells, el que es troba més al nord tocant al Tibet, el districte de Mustang.

Al matí següent vam sortir de Pokhara per anar cap a Lete, aquest cop ja amb 4x4. 

És un altre dia molt llarg de ruta i ple d’entrebancs, però com que el paisatge és més bonic ho porto millor. 

En principi fins a Beni hi ha carretera asfaltada, però em sembla que estava tallada i vam haver d’agafar-ne una altra. Un cop a Beni, que es troba a 927 metres d’altitud, se segueix per pista, vorejant el riu Gandaki, fins arribar a Tatopani, que està ja a 2600 metres d’altitud. 

Tatopani és un centre d’aigües termals, però no hi vam parar, ho vam deixar per la tornada,si anàvem més folgats de temps. Des de Taropani vam continuar la ruta fins a Lete on vam dormir. 

En teoria eren 120 Km, i s’hauria d’haver trigat unes 4 o 5 hores. Amb el canvi de carretera, suposo que era més llarg. Vam trigar 13 hores en arribar a Lete. La carretera i les pistes havien estat tancades durant dos dies per culpa d’esllavissades. Era el primer dia que s’obria al trànsit, o sigui que hi havia molta gent acumulada; estava oberta al pas però seguien en molt mal estat. Circular era dificultós, ja que en molts trams només podia circular un vehicle, alternant els que anaven en un sentit i els que anaven en l’altra. Les motos eren un incordi, però els que realment bloquejaven eren els camions i busos.

Havien sigut les festes, per tant hi havia molta gent que s’havia desplaçat a veure la família i ara tornaven cap a la seva residència habitual. Això també feia augmentar el trànsit. I els busos regulars, acumulats durant dos dies....

En els llocs parcialment inundats, aquests vehicles grans tenien seriosos problemes per passar.

De tant en tant hi havia un tram més o menys bo i es podia circular durant un quart d’hora sense aturar-se.

De totes formes, tot i que era pesat em va agradar molt més que el tram de Kàtmandu a Pokhara. Aquí veies l’ambient d’aquesta zona del país, les condicions de vida, els entrebancs amb què es deuen trobar sovint... M’ho vaig prendre com part del viatge, experiències del viatge.

També he de dir que ho vam fer més relaxadament, vam parar per fer alguna fotografia i una breu visita, a part de la parada per dinar.

Just sortint de Pokhara vam poder fer la primera fotografia del massís de l’Annapurna. El Machapuchare, en forma de cua de peix, i que no s’ha escalat mai ,ja que està prohibit accedir-hi; és una muntanya que es considera sagrada. També es veu un dels Annapurnes, ja que hi ha diferents pics, el més alt és l’Annapurna I, que té 8091 metres. El nom d’Annapurna vé del sànscrit i vol dir deessa de les collites.

Després d’un dia sense fer cap fotografia, la vista de l’Himàlaia em va permetre treure’m el cuquet.  

Ens aturem al pont daurat sobre el riu Kaligandaki, el Gandaki Golden Bridge. És un pont per vianants que té 567 metres de llargada. Es troba 122 metres per sobre del riu. Fins al maig del 2022 era el pont d’aquest tipus més llarg, però ara és el segon, ja que n’hi ha un demés llarg ala República Txeca.

Llegeixo que pot suportar el pes d’unes 612 persones al mateix temps.

Em sembla que es va inaugurar l’any 2020, i abans de la inauguració oficial la gent ja hi circulava. Serveix per unir les poblacions a banda i banda del riu, però també és una atracció pels turistes, tant si són nacionals com estrangers.

El riu Kali Gandaki neix prop del Tibet, al Mustang, en una glacera a 6268 metres. Llegeixo que la conca del Gandaki té més de mil glaceres i més de tres-cents llacs. 

Vam creuar el pont, va ser el primer d’aquest tipus que creuàvem; fa una certa impressió, ja que es belluga. Aquest no costava cap esforç creuar-lo, a diferència dels altres que vam passar, que estaven a més altitud. En aquests ponts, la part central està més baixa que els dos extrems, per tant quan el creues, primer tens una mica de baixada i després pujada. Quan estàs per sobre dels 3000 metres això es nota. És impressionant veure-les creuar el pont amb aquest carregament.

Fins aquí havíem anat més o menys bé, i encara vam fer un tram més sense massa dificultats, abans de començar les aturades. Jo sóc de les que de seguida baixen del cotxe per anar a veure què passa; m’agrada observar a la gent i a vegades també és una forma d’establir contacte amb ells.

Vam dinar a quatre de la tarda; en el camí no hi ha gaires llocs on aturar-se. Vam prendre el dal bhat, que és el tipic de per aquí, una mena de plat combinat, que es basa en arròs blanc (bhat) i llenties (dhal) acompanyat de verduretes o en alguns casos una mica de pollastre guisat. En el centre del plat hi ha l’arròs, al voltant un petit bol amb la sopa de llenties, i diferents muntanyetes amb vegetals, alguns picants. Sovint també va acompanyat d’un pa dels d’aquí, cruixent. Es pot repetir de tot, menys del tall. En aquests llocs de carretera, és l’únic que tenen per menjar. El dal bhat el trobes per tot arreu.

Després de la breu parada per menjar vam continuar ruta i també nous embussos per esllavissades i aigua a la pista.

Com deia abans, es va seguint el riu Kali Gandaki, en algun punt la gorja és força estreta. Es diu que és la gorja més fonda del món,ja que està flanquejada per dos dels grans pics de l’Himàlaia, el Dhaulagiri (8167 m) i l’Annapurna (8091 m). En aquest tram el riu està a 2520 metres.

A mesura que baixava el sol començava a refrescar. En el darrer tram complicat, que ens va retenir més d’una hora, hi va haver gent que va optar per creuar el pas a peu. Se’ns va fer de nit esperant per poder passar; feia fred i va acabar plovent.

Hi havia moltes motos. Alguns duien bosses de plàstic per protegir el calçat. En molts trams havien de passar per fang, o directament per aigua. Feia patir veure’ls, no eren fàcils les maniobres, ja que a vegades calia anar endavant i endarrere, amb el que aquesta maniobra calia fer-la de forma manual, algú havia d'estirar la moto per darrere. 

En molts casos anaven dues persones, i curiosament, només el conductor duia casc.

En general la gent s’ho prenia amb filosofia. Hi havia alguns espontanis que es posaven a dirigir les operacions. Eren conductors dels vehicles aturats en un o l’altre cantó. En algun moment va aparèixer alguna «autoritat del trànsit» que es va passar l’estona tocant el xiulet. Estava al mateix lloc que jo, o sigui que intentava dirigir l’operació des de lluny.

Vam arribar a Lete ja de nit. Ens allotjàvem al See You Lodge. Vam sopar una thukpa, que és una sopa de fideus i verdures, molt consistent.

Lete es troba en el districte de Mustang, en el baix Mustang. És la zona del Dhaulagiri. El Dhaulagiri i l’Annapurna estan separats tan sols per 34 Km, i entre ells passa el riu kali gandaki, que comhe comentat abans,és la gorja més fonda del mon.

A part del Dhaulagiri i l’Annapurna des d’aquesta població també es veu el Nilgiri. El Nilgiri són tres pics del massís de l’Annapurna; el més alt té 7061 metres i els altres dos lleugerament per sota dels set mil metres.

Havíem arribat tard a la nit i per tant, no sabíem massa be què teníem al voltant. Així que al matí vam tenir una grata sorpresa en veure els grans pics que ens envoltaven. Feia molt de fred, però valia la pena contemplar el que ens envoltava.

Al baix Mustang,les construccions són de pedra; veurem que canvia a mesura que anem pujant cap al nord.