Nord d'Albània i Montenegro-18. Tivat (Montenegro)

Tivat és un luxós port esportiu. Vam donar una volta per la part del port i una mica cap a l’interior del poble. No vaig trobar que tingués massa encant, però suposo que en part és perquè no vam estar-hi gaire estona. 

Tivat és el nom en montenegrí i en serbi, però es italians i venecians l’anomenaven Teodo. Hi ha autors que diuen que l’origen del nom es deu a la reina il·líria Teuta que va governar aquesta regió en el segle III aC.

D’altres suggereixen que ve del grec, Theiodos, que vol dir Camí de Déu. I també hi ha qui diu que el nom ve del celta, touto, que vol dir poble.
S’han trobat restes arqueològiques de l’època grega i romana; de l’època romana hi ha algunes tombes i làpides.

Tivat és la població més nova de la badia. Segons els arxius que hi ha a Kotor, en el segle XIV se l’anomenava Teude, Theode i Theudo. En aquell temps Kotor era Cattaro. A l’edat mitja aquesta terra fèrtil pertanyia als aristòcrates de Cattaro i altres poblacions properes. L’església i molts palaus es van construir a partir del 1373.

Tivat va pertànyer a la república de Venècia des del 1420 fins al 1797; llavors se la coneixia com Teodo. En aquest període va experimentar un gran desenvolupament econòmic i alguns serbis van venir a refugiar-se aquí fugint dels otomans. Es conserven encara alguns edificis d’aquesta època.

En la segona meitat del segle XIX va experimentar un gran desenvolupament, quan l’imperi austríac va construir aquí un arsenal marítim per la seva flota. Per la seva banda la ciutat va desenvolupar la seva industria. 

A començaments del 1918 els mariners de la badia de Tivat es van revoltar contra els austríacs. La població de la regió els hi va donar suport. Entre el 1941 i el 1943 va formar part de Dalmàcia. L’arsenal naval que havien construït els austríacs després va ser una base naval italiana, més tard iugoslava i finalment de Montenegro.

En el port hi ha exposats dos antics submarins de l’època iugoslava, que em sembla es poden visitar.

Es conserva algun palau, un d’ells és el palau Bucha era la residencia d’aquesta família que es va instal·lar aquí a començaments del segle XIV. El complex inclou l’església de Sant Miquel. Va ser reconstruït diversos cops degut als terratrèmols que han afectat al llarg dels segles aquesta regió. En les reconstruccions no es conservava l’estil original, pel que actualment s’hi veu una barreja d’estils.

A la façana del palau hi ha dos escuts d’armes, el de la família Bucha, una flor estilitzada i el de la família Pasquale, que van ser els següents propietaris, que era un ànec. Actualment hi ha una galeria d’art, un teatre i un cinema.

Des de Tivat vam tornar cap a Kotor en bus, per passar-hi l’última nit i acomiadar-nos de Montenegro.

Al dia següent vam anar de nou cap a Albània; vam dinar pel camí abans d’arribar a Tirana.

Nord d'Albània i Montenegro-15. Perast, badia de Kotor (Montenegro)

Quan es mira el mapa de la badia de Kotor i es veu la seva forma s’entén més perquè en alguns llocs l’anomenen les boques de Kotor.

Perast, a l’igual que Kotor, es troba a la part més interna de la badia, en posicions gairebé oposades. La ubicació de Perast és estratègica ja que queda davant del canal que comunica la part exterior de la badia amb la interior.

Per altra banda, just davant de Perast hi ha dues illes, la de Sant Jordi i la de Nostra Senyora de les Roques que també tenien un paper clau en la defensa i protecció de Montenegro. De fet Perast té una part insular i una continental.

En aquesta zona hi ha uns jaciments arqueològics que demostren que aquí en el neolític hi vivien tribus il·líries. En època romana l’emperador Dioclecià va fortificar l’illa de Sant Jordi, que està davant de la costa, ja que com he dit era una posició estratègica per controlar l’arribada per mar.

Hi ha documents del 1336 en el que es parla de Perast com un important poble de pescadors; sembla que els seus habitants van protegir durant anys l’entrada de la badia.

Abans de l’arribada dels venecians Perast depenia de Kotor. Els venecians van estar aquí entre el 1420 i el 1797, però l’època de major esplendor va ser en el període final, durant els segles XVII i XVIII.

En l’època en que estava sota control venecià es va convertir en una ciutat de frontera davant del domini turc que ocupava zones properes. En ser terra de frontera les famílies que es van instal·lar aquí eren majoritàriament guerrers, capitans de la marina veneciana i comerciants. Com que ocupar aquest territori comportava riscos se’ls hi van concedir certs privilegis i el pendó que utilitzaven duia la creu de Sant Marc que els hi concedien els venecians. 

Quan van marxar els venecians va començar el declivi. Per això la importància de la ciutat és perquè es conserven palauets de l’època veneciana. El terratrèmol del 1979 va malmetre molts edificis i llegeixo que alguns nord-americans d’origen montenegrí van contribuir ala seva restauració.

Fem un passeig per la franja costanera, contemplant palaus i esglésies. L’església més important és la de Sant Nicolau que es va construir l’any 1616, per substituir una del 1564. És una església catòlica.

En el segle XVIII les autoritats locals van decidir convertir-la en catedral. Es va fer el projecte per una gran construcció i l’any 1740 es van iniciar les obres. Tan sols es va construir l’absis i la sagristia, ja que les obres es van aturar per culpa de les guerres napoleòniques. Després aquest projecte va quedar abandonat. 

La torre es va construir en el 1691 i és una de les imatges típiques de Perast. El campanar, amb tres campanes, té un rellotge que es va portar de Venècia l’any 1730.

Vaig fer una visita llampec a l’interior, ja que em vaig colar amb un grup que feien una visita guiada.

Davant de l’església hi ha una escultura, un bust, de Marco Martinovic. És una de les personalitats més importants de la història de Persat. Va néixer a mitjans de l’any 1663; es va convertir en un expert en nàutica i també era molt bo en matemàtiques, dibuix i en construcció naval.

L’any 1700 va obrir la primera escola nàutica aquí a Perast, a la badia Boka Kotorska. Em sembla que va ser la primera escola d’aquest tipus de tot el mon.

L’escola va adquirir molt bona reputació i el duc venecià, a petició de l’emperador Pere el Gran, va enviar 16 boiars russos (nobles terratinents) a Perast per tal que aprenguessin navegació amb Marco Marinovic i de retorn a Rússia poguessin organitzar la flota naval.

A Perast hi havia 12 famílies nobles, les “casades”. Durant l’edat mitja aquestes “casades” eren clans familiars que rebien el nom de la família original. Els caps d’aquests clans eren escollits per formar part de l’ajuntament. Si no estic confosa, Marco Marinovic pertanyia a una d’aquestes “casades”.

Nord d'Albània i Montenegro-13. Njeguši i mirador sobre la badia de Kotor (Montenegro)

Vam baixar del mausoleu, fins on teníem el vehicle, vam passar de nou per Ivanova Korita i vam baixar la muntanya per l’altre costat fins arribar a Njeguši. Pel camí ja s'anava veient la costa adriàtica, amb la badia de Kotor i les entrades del mar cap a terra.

El poble es troba en el vessant del mont Lovćen en el cantó que baixa cap a Kotor, a poc més de 1.100 metres d’altitud.

La fondalada on es troba aquest poble els montenegrins l’anomenen Smaragdna dolina, dolina maragda. Les dolines son depressions que apareixen en regions càrstiques com la d’aquestes muntanyes.

Njeguši es troba en el que es coneix com el vell Montenegro. Hi havia una tribu amb aquest mateix nom, Njeguši, que es menciona en un document del segle XI. Algun investigador postula que l’origen d’aquesta tribu seria el resultat dels matrimonis entre població il·líria, original de la zona, i colons eslaus del sud, durant el segle X.

El poble de Njeguši ha conservat l’estil arquitectònic tradicional i sembla que el formatge i pernil d’aquí tenen molt bona fama.

Njeguši era el poble natal de la dinastia Petrović, que van governar Montenegro des del 1696 fins al 1918. En aquest poble l’única casa de dos pisos era la d’aquesta família; estava construïda totalment en pedra.

Com ja he comentat els Petrović van ser vladikas ortodoxos serbis de Cetinje, des de l’any 1696. En aquella època Cetinje, que es troba a molt poca distància, era la capital. El vladika tenia la doble funció de príncep i bisbe, i era un càrrec hereditari d’oncle a nebot. L’hereu era un nebot ja que com a bisbes no es podien casar i tenir descendència.

El vladika escollia entre els seus nebots el que voldria que el succeís, però calia que els cacics montenegrins ho aprovessin.

A uns 5 Km del poble hi ha un mirador sobre la badia de Kotor, que està considerada com el fiord més meridional d’Europa. També se la coneix com Boka Kotorska, o Badia de Boka.

Aquesta badia és un antic canyó submergit, erosionat pel riu Bokelj; està protegida pels Alps dinàrics, el mont Orjen per una banda i el Lovćen per l’altra, de tal forma que queda amagada des del mar. Aquesta badia és patrimoni de la humanitat.

Gracies a la barrera muntanyosa el seu clima és molt més suau a l’hivern que el que hi ha a l’interior del país.

Kotor es troba uns 900 metres per sota del mirador des d’on es veu la badia i la carretera baixa fent unes impressionants ziga-zagues, amb 26 corbes força tancades.