Bangladesh_2. Dacca: Festival d’any nou.

La nit a l’hotel no havia sigut gens tranquil·la. En alguna habitació propera a la meva estaven fent una festa, suposo que amb motiu de la celebració del nou any. 

Estava cansada i morta de son, però no podia dormir amb aquell soroll. No era tant sols música, parlaven, cridaven, picaven.... al final vaig aconseguir relaxar-me i imaginar que estava al teatre, perquè potser era això el que estaven fent. Algunes estones recitaven algun text, hi alternaven cançons, crits forts, xiscles, picar de peus, un so que em recordava cavalls a galop, arrossegaven alguna cosa, com si fossin cadenes... Havia començat als voltants de la set de la tarda i van plegar cap a la una de la matinada, i vaig arribar a endormiscar-me imaginant el que devien estar representant. 

Després d’esmorzar vam anar cap al parc Ramna on se celebrava la festa d’any nou. Vam anar-hi en rickshaws. Aquest dia tothom es vesteix de forma tradicional i es dedica a passejar. El Papón també es va posar la camisa llarga i pantaló a joc, vestimenta típica dels homes. 

La festa de l’any nou bengalí s’anomena “pohela boishakh” i no és exclusiva de Bangladesh sinó que també se celebra a la part de Bengala occidental i a Assam i Tripura. És una festa bengalí, en la que aquesta és la característica que els uneix, independentment de la seva religió o lloc d’origen. 

El mes anomenat “boishakh” es considera que és un mes de bons auguris i és per això que molta gent es casa en aquesta època. L’inici del nou any, es considera que és un bon moment per emprendre nous reptes, iniciar negocis, o qualsevol altre cosa. 

Segons el que he llegit per celebrar i donar la benvinguda al nou any es fan actes culturals, i es fa una desfilada a primera hora del matí, tothom vestit de forma tradicional. Aquell dia la gent té la casa ben neta, es visita als familiars i es rep als que et venen a veure. Es cuinen plats especials per oferir als visitants. 

Nosaltres vam sortir a les nou del matí i al parc hi havia molta gent ja, majoritàriament famílies, ben engalanats, amb vestits de colors que destacaven sobre el verd del parc. A l’entrada repartien ventalls en els que hi havia escrita alguna cosa, em sembla que era una frase per desitjar bon any. 

Hi havia molts joves, tant a l’entrada com a dins del parc, que duien una paleta de pintor per pintar a la gent que es deixava. Pintaven a la cara o al braç. 

Hi havia dones que duien un punt vermell al front, o millor dit, entre les celles. El vermell és un dels colors predominant; algunes dones i nenes duien una corona de flors, que en molts casos era de flors vermelles. Aquestes corones poden ser de flor fresca o be de plàstic. Molta gent les duia de flors naturals. 

La gent passejava pel parc, o s’asseia sobre la gespa, i sobre tot, es feien fotografies. Gairebé tothom anava amb el seu mòbil i es feien selfies. Moltes persones se’ns apropaven i ens demanaven per fer-se selfies amb nosaltres. Era un seguit de fotografies! La curiositat era mutu entre ells i nosaltres. A mi ells, homes i dones o criatures, em semblaven elegants i molt fotogènics amb els seus vestits de festa. I per ells, nosaltres amb la nostra indumentària de viatge (funcional i poc elegant) i unes faccions ben diferents de les seves també els hi cridàvem l’atenció. 

Com en molts altres països, el que destaca més son les dones i nenes, pel color dels vestits i els seus accessoris. Em va cridar l’atenció que hi havia dones amb mocador, i altres què no. Saris al costat d’altres estils de vestits. Sigui quina sigui la seva religió, estaven totes allà, amb les seves famílies gaudint de la festa. 

Aquest dia el centre de Dacca està destinat als vianants, no poden circular els cotxes, cosa que és un gran descans, hi ha un “silenci” sorprenent i que s’agraeix moltíssim. 

En algun lloc he llegit que va ser l’emperador mogol Akbar el que va introduir el nou calendari i la celebració de l’any nou, l’any 1556. Aquesta celebració es considera que forma part del patrimoni cultural bengalí. 

En el marc de les festes de l’any nou, hi ha el festival del Mangal Shobhajatra, que se celebra el 14 d’abril i que forma part de la patrimoni cultural immaterial de la Unesco des de l’any 2016. 

El mangal shobhajatra és un festival que organitzen estudiants i professors de la facultat de belles arts de la universitat de Dacca. Aquesta tradició va començar en el 1989 quan el país vivia sota una dictadura militar. Els estudiants volien portar l’esperança en un futur millor a la població i juntament amb el professorat, un mes abans de la festa d’any nou van començar a fabricar mascares i carrosses, amb simbolismes que allunyessin els mals esperits i obrissin la porta al progrés. Hi ha màscares de tot tipus, però alguns motius es repeteixen sempre: les màscares que representen el mal, les que evoquen la força i el coratge, i les que simbolitzen la pau. 

Aquell dia es venen diversos productes fabricats pels estudiants, per recollir diners per la restauració del patrimoni cultural del país. 

Aquest festival simbolitza l’orgull de la gent de Bangladesh per la seva cultura i tradicions. També la força i el coratge davant les forces del mal, i és un clam per la justícia i la veritat. També representa la solidaritat, el fet de compartir, unint el poble independentment de castes, religions, edat o sexe. 

El coneixement sobre aquesta festa i els seus objectius ho transmeten estudiants i professors a la societat. 

No obstant, aquesta festa (Mangal Shobhajatra) no té massa acceptació per part dels fonamentalistes religiosos, que han arribat a amenaçar als organitzadors. Per això els seus defensors diuen que s’ha convertit en una forma de lluita contra el fonamentalisme religiós. 

Aproximadament el 90% de la població és musulmana i els mes integristes consideren que el mangal shovajatra en no ser una activitat religiosa musulmana, va contra els seus valors religiosos. Fins i tot un líder religiós recomana als musulmans no anar a aquesta festa. Altres opinen que aquesta festa, com que també forma part de les celebracions hindús, els musulmans haurien d’evitar-la. Afortunadament no tots els líders religiosos opinen igual i es pot veure gent de tot tipus. 

Quan es va inscriure aquesta festa en el patrimoni de la Unesco, la gent va estar molt contenta, ja que era una forma de plantar cara i vèncer la por a la dictadura. 

Com ja he comentat el primer any que es va incorporar aquesta festa a les celebracions de l’any nou va ser en el 1989, davant de la facultat de belles arts, a la ciutat de Dacca. L’any següent, aquesta festa-concentració reivindicativa es va estendre per tota la ciutat, i sembla que això va ser un dels factors que va contribuir al final de la dictadura. 

He llegit una entrevista que havien fet a alguns dels que van organitzar la primera Mangal Shobhajatra. Explicaven que el seu objectiu era que la diversió i l’alegria fessin perdre la por que tenien tots a la dictadura. Els dictadors sempre volen imposar la por i eliminar la felicitat i diversió, i per això per combatre-ho van organitzar aquest acte. Van tenir problemes per fer-ho, van rebre amenaces i intimidacions de diverses bandes. 

És un dia en que es va a peu a tot arreu. No tinc gens clar quin recorregut vam fer per la ciutat, ja que s’havia d’anar esquivant en part les riuades de gent, els parcs amb porta d’entrada... Si no estic confosa, vam entrar en els jardins del museu de la independència; aquí hi havia molta menys gent i era agradable. Per aquests jardins vam trobar algunes parades de tir: molt senzill, uns cartrons feien de diana i unes pilotes de plàstic per fer punteria. Venedors de gelats, altres serveixen gots de beguda. 

Vam arribar al temple hindú Dhakeswari, que és el temple nacional hindú del país. Aquest títol de temple nacional se l’hi va concedir en el 1996, després d’una reivindicació continuada dels hindús del país des de que en el 1988 l’islam va ser declarada la religió de l’estat. Actualment és el centre de la cultura hindú i el lloc de pelegrinatge hindú més important del país. Abans ho era el Ramna Kali Mandir, però el va destruir l’exèrcit pakistanès durant la guerra d’independència. 

Segons les llegendes el seu nom vol dir deessa de Dacca, i el primer temple que s’hi va construir seria del segle XII. Es diu que l’havia fet construir el rei de la dinastia Sena, Ballal Sen. 

Descripcions que se’n van fer en el segle XIX el descriuen com un recinte amb una sèrie d’habitacions, una porta per on hi accedien els elefants, en el jardí algunes tombes, algunes pagodes... 

Antigament el temple ocupava un recinte molt més gran. Els musulmans van atacar el temple diversos cops, l’últim o un dels últims atacs va ser al desembre de 1992. Les celebracions més importants de l’hinduisme se celebren aquí. 

Durant la guerra, en el 1971 bona part de les estructures del conjunt del temple van quedar destruïdes. L’exèrcit paquistanès va utilitzar el temple principal com a magatzem d’armes. 

La historia de Dacca comença al voltant del segle VII, quan pertanyia al regne budista de Kamarupa; en el segle IX va estar governat per la dinastia Sena. Després va tenir governadors turcs i afganesos, descendents del sultanat de Delhi i en el 1608 inicia el seu període sota l’imperi mogol. Es va convertir en la capital de bengala .Durant uns cent anys va ser una ciutat important, amb prop d’un milió d’habitants, i dues comunitats de comerciants estrangers importants, portuguesos i armenis. Ara be, en el segle XVIII la capital de bengala es trasllada a la Índia i Dacca comença el seu declivi. L’any 1793 el creixement de la companyia de les índies orientals torna adonar rellevància a la ciutat, almenys durant uns anys, fins que va prendre el relleu Calcuta. 

La presència britànica va comportar algunes millores a la ciutat, en el 1874 es va introduir el sistema de distribució d’aigües, i quatre anys més tard, l’electricitat. L’any 1905 es va convertir en la capital de l’estat de Bengala de l’est i Assam. Quan hi va haver la partició de la Índia en el 1947 va ser la capital del Pakistan oriental. En aquest període molts hindús de Dacca van marxar cap a l’Índia i molts musulmans van arribar per instal·lar-se a la ciutat. Després de la guerra d’independència de Pakistan, en el 1971 es va convertir en la capital del nou estat. 

Tornant al temple hindú, hi ha molts especialistes que diuen que aquest temple no té l’estil que s’esperaria si hagués estat construït en el segle XII; el seu estil presenta més semblances amb l’emprat a bengala en l’època mogol. A part d’això, una altra de les coses intrigants és que en els textos antics no es menciona aquest temple. Hi ha autors que diuen que hi ha detalls que fan pensar que fos un temple dedicat al budisme tàntric; em sembla que es basa en unes estàtues trobades enterrades en aquest terreny. 

A començaments del segle XX es deia que aquest temple tenia uns 200 anys d’antiguitat i que l’havia fet construir un agent de la Companyia d’Índies Oriental. 

No vam tenir massa temps per visitar aquest temple. Era dificl bellugar-se per la ciutat i costava arribar als llocs. Feia calor i anàvem una mica cansats. L’entrada em va impactar, és bonica, blanca, que recorda una mica una escultura feta de merengue. I molta gent entrant i sortint. A dins el recinte, tan sols recordo unes capelles sota una lona, on hi havia molta gent asseguda a terra, resant. Em vaig descalçar per entrar i apropar-me als altars. Figures de les divinitats hindús, molt color, algun llum de neó... 

No vam recórrer els jardins per veure altres estructures, em va donar la sensació de que estava en obres aquell recinte. 

No massa lluny del temple hindú hi ha la mesquita Shahbaz Khan. Aquesta mesquita la va fer construir un ric comerciant de Dacca, en el 1679, que es deia Shahbaz. 

És una mesquita fortalesa. El conjunt tenia bastions, l’edifici conegut com el diwan, que tenia dos pisos, la casa de banys, la mesquita, un altre edifici on hi ha una tomba...Hi ha una part que està reconstruïda, altres estan en bastant mal estat. 

Khwaja Shahbaz que va ser el fundador d’aquesta mesquita se’l coneixia com el mercader del príncep. La mesquita es va construir en el 1679, prop del parc Ramna. La mesquita té tres cúpules i està construïda en l’estil mogol. 

En el recinte de la mesquita, al seu davant, hi ha un altre edifici en el que es troba la tomba del seu fundador. Aquesta estructura té tan sols una cúpula. A les cantonades de la mesquita hi ha unes columnes que recorden les que es troben a vegades a les esglésies. Ni la mesquita ni la tomba tenen finestres. 

A fora del recinte hi ha dues paradetes on les dones i les nenes fabriquen corones de flors. Les típiques que avui porta molta gent al cap. 

Continuem el nostre camí i arribem a la zona universitària, on es veuen les diferents residencies d’estudiants, separats nois i noies. 

El Jagannath hall és on hi ha les residencies dels estudiants de les minories, hindús, budistes, cristians... Aquestes construccions son de l’època de la fundació de la universitat de Dacca, en el 1921 i presenten una estructura similar a la dels colleges d’Oxford. El complex conté la zona residencial, sales de reunions, menjadors, lloc de pregària, i camps d’esport. 

A mitjanit del 25 de març de 1971, durant la campanya del govern de Pakistan en contra dels intel·lectuals, l’exèrcit va entrar al campus i va matar a molts estudiants i personal que hi residia. Van matar també a les màximes autoritats acadèmiques, no sé si era el rector, degà... o quin càrrec era. Hi ha un monument dedicat a les víctimes de la guerra de la independència. 

En el campus hi ha també una part del que devia ser un temple hindú, suposo, i una gran estàtua de Buda. 

Des d’aquí ens dirigim cap a la facultat de belles arts. Pel camí trobem un conjunt escultòric curiós. Restes d’un vehicle accidentat, els seients, part de la carrosseria, fragments de l maquinària... tot pintat de blanc. 

Al recinte de la facultat de belles arts vam poder veure les màscares i carrosses. Cada any les fan noves; son vistoses i hi ha molta gent que va fins allà per veure-les. Hi havia moltes famílies fent-se fotografies al costat d’aquelles obres d’art de colors. Una de les figures que té més èxit és el tigre de bengala. 

Pel carrer vam trobar un camió que regalava ampolles d’aigua, coma campanya publicitària. La gent s’aglomerava allà per aconseguir ampolles per tot la família. Jo m’hi vaig atansar ja que tenia set, però en veure la gentada em retirava quan una de les moltes persones que intentaven aconseguir la seva ampolla, va defensar els meus interessos al que les repartia. Em va fer vergonya, però em vaig adonar que per ell era important aconseguir-me una ampolla d’aigua. La gent és encantadora i té moltes ganes d’ajudar-te. 

Com que era dia festiu no hi havia gaires restaurants oberts i era difícil trobar lloc per dinar. Així que altre cop vam anar a menjar a un restaurant xines. 

Dacca és una ciutat curiosa. El que és la part històrica està bastant malmesa però em sembla que es van fent obres de restauració. Un dels problemes de la ciutat és la superpoblació que té. Si no estic confosa en l’àrea metropolitana hi viuen uns 17 milions d’habitants. Molta gent de les zones rurals venen aquí a veure si tenen més sort. És una ciutat caòtica, plena de tricicles, que quan plou queda plena de bassals, amb una contaminació brutal. Molta gent va amb màscares contra la pols pel carrer. 

Malgrat tot això, la gent va molt neta i arreglada i és encantadora, molt servicial amb moltes ganes d’ajudar al foraster i amb una gran curiositat per nosaltres i el nostre mon. 

Una cosa que em va xocar és que per anar als llocs el Papon, el guia, havia d’anar preguntant. No sé si és pel fet de que habitualment la gent es desplaça en rickshaws o per que en ser el dia d’any nou hi ha passos tallats.... És una ciutat molt gran el que dificulta també saber-te tots els carrers.

Bangladesh_1. Dacca.

Ja fa uns anys que em rondava pel cap anar a conèixer Bangladesh i quan vaig veure que aquest mes d’abril, coincidint amb les meves vacances se celebrava la festa d’any nou, vaig decidir que era el moment oportú per anar-hi. La gent em preguntava i encara em pregunta el perquè d’anar-hi, què hi ha a veure. La meva resposta és senzilla, és un país del que no en sabia gairebé res, i per això tenia ganes de descobrir-lo. Això em passa amb molts altres llocs, que és la curiositat la que em porta a fer el viatge. A vegades no hi ha grans monuments, o paisatges espectaculars, però és la forma d’apropar-me a la seva historia, la seva cultura i la seva gent. 

Així doncs que em vaig embarcar en l’aventura de descobrir aquest país en un breu recorregut d’onze dies. I abans de marxar, preparant el viatge vaig llegir alguns llibres que em van resultar interessants. El primer va ser “la lista de las ofensas” de Dilruba Z. Ara. Aquesta autora va néixer a Dacca, en una família amant de la cultura; el seu pare la va introduir en el mon de la mitologia grega i la seva mare en les llegendes índies. Aquesta novel·la és de fàcil lectura, i et permet fer-te una idea de la vida, costums i problemàtica de les dones en aquest país. 

També em va resultar interessant de llegir el llibre de Igor G. Barbero, “Bangladesh, crónica de un país olvidado!”. En contraposició a l’altre llibre, aquest no es novel·la, sinó que son vivències. El seu autor és un periodista nascut a Bilbao que ha recorregut molt mon i en aquest llibre ens posa en contacte amb diferents veus del país per comprendre una mica la seva historia recent. 

Buscant autors del país que em permetessin conèixer la realitat d’allà, des del seu punt de vista, vaig descobrir a Taslima Nasrin de la que no n’havia sentit mai a parlar i que m’ha colpit. 

Taslima Nasrin és metgessa i escriptora, defensora dels drets humans, i està perseguida al seu país. Els integristes islàmics han ofert recompenses per matar-la. En la seva obra “vergonya” narra les tortures perpetrades a la minoria hindú a Bangladesh. És per aquesta obra publicada en el 1993 que va haver d’amagar-se i viure en la clandestinitat i finalment l’any 1995 buscar refugi a l’exili. L’obra “Lajja (vergonya)” no l’he llegit, però si que he aconseguit una altra de les seves obres, “the Golden age”, una novel·la ambientada en la guerra d’independència del Pakistan, l’any 1971, i les matances que hi va haver. Un llibre impressionant. 

Per últim he llegit l’obra de Jaume Sanllorente, “La costurera de Dacca”. És una altra cara del país; l’obra gira al voltant de la problemàtica de les fabriques i tallers de costura que hi ha a la capital, prenent com apunt de partida l’accident que hi va haver l’any 2013, en el que es va ensorrar un edifici amb les treballadores a dins. El llibre dona veu a diferents persones el que permet fer-se una idea força plural del problema. 

Amb aquest bagatge bibliogràfic a sobre emprenia el recorregut per una part del país. Arribar fins allà requereix el seu temps, volar fins a Istanbul, vam estrenar el nou aeroport internacional, i continuar fins a Dacca després de 8 hores més de vol. 

En el trajecte de Istanbul a Dacca seia al costat d’una dona etíop, periodista, que em va explicar que amb motiu d ela festa del nou any havien convidat a periodistes de diferents països per ensenyar-los-hi la capital, visitar els museus i explicar-los-hi la seva historia. 

En arribar a Dacca s’ha de fer el visat. Val 48 euros, i és un tant laboriós. Vam trigar unes dues hores en el tràmit del visat i recollir maletes. Per que et donin el visat has de presentar el bitllet d’avió de tornada i indicar tots els llocs que visitaràs. Vaig acabar donant-los-hi el programa del nostre viatge en el que hi havia les diferents poblacions on dormíem, el nom dels hotels i l’agencia local amb la que viatjàvem. Algú del grup va tenir problemes ja què l’adreça de l’hotel de Dacca era errònia. En realitat el tràmit era més o menys lent segons quin funcionari et tocava. 

A fora ens esperava el nostre guia Papon, de l’agencia Pathfriend, que ens va acompanyar en tot el recorregut. Eren ja les 9 del matí quan vam arribar a l’hotel. La primera impressió de la ciutat de Dacca era de ciutat sorollosa. Botzines, caos de cotxes i rickshaws o tricicles, a pedals o a motor. Molta humitat i xafogor. 

L’hotel era senzill però estava be. Vaig baixar a esmorzar, tot i que no tenia massa gana, però com que teníem que sortir a veure la ciutat necessitava posar alguna cosa al cos, a més del que ens havien donat a l’avió. Vaig prendre unes torrades i un te que em va costar 200 takes, uns dos euros. 

Dacca em va semblar una ciutat de contrastos, especialment en quant a edificis. El primer que vam anar a veure va ser un mercat. Per arribar-hi teníem que anar per la via del tren. En un primer moment vaig pensar que no devia estar previst cap tren a aquella hora, però ben aviat la realitat ho va desmentir. Amb molta paciència anava avançant lentament un tren. Ningú s’immutava, tan sols van canviar de via, si és que anaven per aquella. 

Molts tricicles, a pedals, amb unes capotes decorades i molt vistoses, que quan no plou porten plegades. Els seients son molt estrets i no massa confortables. Hi ha alguns carros de mercaderies, uns que també van acoblats a bicicletes, d’altres arrossegats per nois. Tant si duen la càrrega a pedals o a peu, a tots ells se’ls veu prims però resistents. 

Als voltants del mercat ja hi ha paradetes amb els productes col·locats a terra. En l’espai dels vegetals impressiona la grandària dels productes. Tant les fruites com les verdures tenen molt bona pinta i està molt ben presentat. Posen llums de color que potencien la coloració del que allà es ven: llum verda on hi ha productes verds, vermell en la zona de tomàquets. En la secció animals no poden faltar els pollastres vius i les cabres, o en l’espai dels peixos, molt net i amb molt bona pinta, alguns vius, d’altres posats en gel. 

Va ser caminat pel mercat que vam començar a veure homes amb unes espectaculars barbes tenyides de color taronja, amb hena. Després ho vaig veure per tot arreu. No té cap significat, és que els hi agrada dur-les així. 

Sortint del mercat vam anar cap a un barri de barraques. Són carrerons molt estrets amb construccions molt bàsiques. És gent que ha vingut del camp a la ciutat per veure si es podien guanyar la vida. Les condicions semblen molt dures. 

Com deia, és una ciutat de grans contrastos, ja que ben a la vora d’aquest barri hi ha edificis alts, grans magatzems... 

Vam dinar en un restaurant senzill, que si no recordo malament era xinès. Arròs amb vegetals i pollastre amb seva. Ells mengen amb les mans, millor dit, amb la ma dreta, l’esquerra serveix per agafar el got. A nosaltres ens van posar coberts. Un cobert per cadascú, pot ser cullera o forquilla. L’aigua que servien era potabilitzada per tractament amb ozó. 

Teníem l’hotel al centre de Dacca, els mercats estava al vell Dacca, i prop del vell Dacca hi ha el fort Lalbagh. És una ciutat en la que no vaig arribar a orientar-me. No hi vam estar massa i està tot tant atapeït que em resulta difícil. 

Entrar al recinte del palau fortalesa Lalbagh és relaxant. D’aquí estant no se senten el brogit del carrer. Hi ha un ampli jardí amb gespa, canals i fonts, en els que en algun moment hi devia circular aigua...i al fons, un edifici que recorda les construccions de l’època mogol al nord de l’Índia. 

Aquesta fortalesa la va fer construir l’any 1677 el príncep Mohamed Azam, fill del sisè emperador mogol Aurangzeb, que era el virrei de Bengala. Ara be, el príncep no va veure acabat el seu projecte, ja que abans de que es finalitzés l’obra el seu pare el va fer tornar al seu costat, per ajudar-lo en la guerra contra els marathes. El seu successor, Shaista Khan va continuar amb el projecte, i vivia allà amb la família. Quan va morir la seva filla Pari Bibi es va considerar que era un mal presagi i no es va finalitzar l’obra prevista per aquest conjunt arquitectònic. Va ser en el 1684 quan es va aturar la construcció. Sembla que la noia estava promesa al príncep Azam quan va morir. 

Sobre la identitat de Pari Bibi no sembla que estigui del tot clar que fos la filla de Shaista Khan. Hi ha un grup reduït de gent que ho qüestiona i que suggereixen que era princesa del regne ahon que va ser capturada quan tenia 9 anys per forçar al raja ahon a mantenir els tractes de pau. Després l’haurien convençut o pressionat per convertir-se a l’islam i la van prometre al príncep. 

Shaista Khan va abandonar Dacca, ja que la capital es va traslladar a Murshidabad i la fortalesa va quedar abandonada i sense acabar. El nom actual de Lalbagh és de l’any 1844, abans duia el nom d’Aurangabad, en referencia a l’emperador mogol Aurangzeb. 

En el recinte hi ha tres edificis, el que es veu al fons quan entres, que és el més important, és on hi ha el mausoleu de Pari Bibi. La sala del mausoleu és tota de marbre blanc, l’edifici combina el marbre i el basalt. Les parets tenen rajoles de colors on predomina el groc i el verd. Aquest edifici té nou sales i tot i que estava tancat, a través de les reixes de les portes es pot veure com eren algunes de les habitacions. 

A la dreta hi ha la mesquita de les tres cúpules, que estava tancada i no ens hi vam apropar. 

A l’esquerra hi ha l’edifici anomenat el diwan o de les audiències. Aquí hi residia el governador mogol de bengala i també s’hi havien allotjat alguns europeus. Aquí actualment hi ha un petit museu, en el que es poden veure monedes, armes, objectes... 

Just al costat del diwan hi havia la casa de banys, el hammam-khana. Es pot veure encara el que queda i forma part del patrimoni del país. A sota s’ha trobat la sala on s’escalfava l’aigua, cremant carbó. Hi havia canalitzacions de terracota per la distribució de l’aigua freda i calenta. Al costat dels banys hi havia les latrines. 

En els jardins les parelles aprofiten a fer-se fotografies amb els edificis de color rogenc de fons o amb les flors del jardí. Molts d’ells van amb paraigües per protegir-se del sol. És un espai verd on respirar allunyat de la contaminació predominant al centre de la ciutat. I està envoltat d’edificis moderns. 

Durant molt de temps es va pensar que aquest palau-fortalesa el composaven tan sols aquests tres edificis, però excavacions realitzades han posat de manifest que el conjunt arquitectònic era molt més gran. La muralla tenia baluards, també hi havia altres construccions destinades a serveis i a tasques administratives i hi havia també uns estables. Prop d’on hi ha la mesquita és on s’ha vist que hi havia la part residencial. 

En realitat sembla que el que es veu actualment era la part central del conjunt. Hi havia també túnels subterranis. Sembla que un dels túnels connectava amb el fort que hi havia a l’altra banda del riu buriganga. 

Es diu que durant la guerra del 1857 aquí hi va haver una important batalla. Alguns dels soldats van intentar fugir pels túnels i els soldats britànics els van seguir per allà, però ni uns ni altres no van tornar. Sembla que llavors els britànics van enviar-hi un elefant i gossos, però tampoc van tornar. Després d’això es van tancar els túnels. 

Com que estàvem prop del riu Buriganga vam dirigir-nos cap al port per veure el famós vaixell Rocket. El moll de Sadarghat és el més gran dels ports fluvials que hi ha a Dacca. 

Ja des de l’època mogol aquí hi havia hagut un fort per protegir el port, ja que tenia una ubicació estratègica, en el golf de bengala, cruïlla comercial entre Europa i Àsia. 

En aquell temps al voltant del riu hi havia molta vida, habitatges, mercats, graners... A la ciutat de Dacca se la coneixia com la Venècia de l’est. Des d’aquí s’exportaven teixits, coto, seda, mussolina (coto de millor qualitat), arròs…. 

En l’època britànica la vida de la ciutat també estava centralitzada aquí. Era a la vora del riu on hi havia els edificis administratius i el centre de la ciutat colonial. Els bengalis de classe benestant també es van construir palauets en aquesta zona. 

Com que el port de Dacca era el centre vital es van construir diversos molls, un d’ells és el moll de sadarghat que és el que vam veure nosaltres. Sadarghat vol dir la ciutat del moll. Es el punt de comunicació amb els districtes del sud. 

En el passat era habitual la utilització dels vaixells de vapor pels desplaçaments. El virrei de l’Índia feia sovint el viatge des de Calcuta fins aquí per assistir a alguna celebració, en vaixell de vapor. 

Un altre dels embarcadors, el buckland bund, es va construir l’any 1864 per protegir la ciutat de les riuades i l’erosió. A més facilitava l’accés al vaixell. Es va fer una col·lecta per fer un passeig a la vora del riu i que fos més acollidor. Ara be, els diners que van recollir no eren suficients i van haver de demanar ajut econòmic al govern. El parc al costat del moll es va convertir en un lloc de trobada de la població local, que venia a rebre a la gent que arribava, i al vespre hi anava la banda de música a tocar. Es va convertir en una atracció de la ciutat. 

Actualment un dels problemes que presenta el riu buriganga es la contaminació de les seves aigües. Diuen que en els últims anys ha millorat una mica la qualitat de les seves aigües. 

El rocket és el nom que es dona als vaixells de pales de l’època colonial que funcionaven a vapor. Teníem ja els bitllets per fer el trajecte d’una nit cap al sud, fins a Hularhat. El dia que sortíem de Barcelona ens van avisar de que el que teníem que agafar nosaltres estava espatllat i no podríem viatjar en ell. Per això vam anar a veure’n un altre, del mateix estil, que estava al port i que sortia aquell vespre. 

Si no estic confosa queden 4 vaixells d’aquest tipus, però estan en constant revisió i reparació. No és d’estranyar ja que tenen prop de cent anys d’antiguitat. 

El primer es va construir en el 1929, a Escòcia, i es va portar aquí per utilitzar-lo com a ferri en la badia de bengala. 

L’any 1996 se’ls hi va acoblar un motor dièsel per millorar el rendiment. Em sembla que també es van fer algunes modificacions. 

Hi caben uns 700 passatgers, però en moments puntuals de l’any, per exemple amb motiu d’alguna festivitat, poden arribar a pujar-hi unes 3000 persones. Fa un trajecte de 354 Km amb diverses parades pel camí i triga unes 28 hores. 

Llegeixo que en el delta hi ha una ciutat, Chandpur, en la que conflueixen tres grans rius: el Buriganga, el Padma i el Meghna, i com que hi ha molt trànsit fluvial, sovint hi ha accidents i xocs de vaixells. 

Un 25% del país està pràcticament a nivell del mar (menys d’un metre per sobre). I per tant és molt vulnerable als canvis climàtics que comporten fluctuacions en el nivell del mar. Això comporta un risc considerable per la seva població. Per altra banda, també fa que el sol sigui molt fèrtil i molt adient pel cultiu d’arròs, entre d’altres. 

L’activitat al moll de Sadarghat és similar a la de la ciutat. Gent per tot arreu, parades on venen productes diversos, especialment menjar i begudes... I sorprèn veure petites embarcacions al costat dels grans vaixells. 

Vam pujar a un dels rockets per veure’l. Hi ha diferents classes. Primera classe, amb les seves cabines, molt petites i llits estrets, i al passadís una taula, en l’espai que fa de sala-menjador. Les cabines de segona classe son més petites. Llegeixo que les de primera classe tenen lavabo i les de segona no. Encara hi ha una tercera classe, un espai on la gent amb menys recursos econòmics s’instal·la a terra. Ells es porten la tela sobre la que munten el seu campament. Dormen directament allà, sobre el terra, i es porten el menjar. Al centre de l’espai de tercera classe hi ha una petita botigueta amb alguns productes de menjar i beure, similar al que hi ha al moll. 

Mentre estàvem visitant-lo es va posar a diluviar, i vam esperar refugiats al rocket a que parés de ploure. En la primera classe ens van servir un te, els passatgers anaven arribant, els que tenien cabina i els que tenien que buscar-se un racó al terra. 

Molt a prop del port hi ha el palau rosa o Ahsan Manzil. Només el vam veure des de fora; estava tancat i a més estava diluviant, o sigui que vaig fer la fotografia des de la reixa d’entrada. Actualment és la seu del museu nacional. 

En l’època mogol el xeic Enayet Ullah va adquirir aquests terrenys que van passar a formar part dels jardins del seu palau. Diuen que era una persona molt apreciada i que en les seves dependències reunia a noies de la ciutat i de la contrada. 

En una de les festes o reunions que organitzava el representant de l’emperador mogol es va sentir atret per una de les noies i per aconseguir-la va fer matar al xeic. La noia, enfadada, es va suïcidar. En els jardins del que ara es el palau rosa hi havia hagut la tomba de xeic Enayet. 

Cap a l’any 1740 el fill de Enayet va vendre la propietat a un comerciant francès i es va convertir en la seu d’una factoria francesa. En aquella època els francesos tenien permís per podien tenir relacions comercials sense haver de pagar taxes. 

Però en la guerra franco-britànica, en el 1757 els francesos van perdre i totes les seves propietats van passar a mans dels anglesos. Els acords de Paris de 1814 van permetre que en el 1827 poguessin recuperar les seves propietats. No obstant els francesos van acabar marxant, venent les seves terres i negocis. 

Concretament el palau rosa el va comprar l’any 1830 un terratinent de Dacca, Khwaja Alimullah, que el va restaurar i el va convertir en la seva residencia. Va fer construir uns estables i una mesquita per us familiar. Quan va morir, el seu fill va continuar les millores del palau i el va anomenar Ahsan Manjil. 

L’any 1888 hi va haver un fort tornado a Dacca que va causar moltes destrosses. Aquest palau també va quedar molt malmès. Es van haver de reconstruir la major part dels edificis; es va emprar un nou estil, excepte en el que tenia estil francès que es va reconstruir preservant al màxim aquest estil. 

L’any 1901 va morir Khwaja Ahsanullah i els seus hereus no es van posar d’acord en que fer; em sembla que es van llogar alguns edificis fins que en el 1952 el govern va comprar tota la propietat i l’any 1985 va passar a ser propietat del museu nacional que va emprendre noves restauracions. 

M’he quedat amb el dubte de si la pedra rosa era l’estil original o ve d’algun període posterior. 

Estàvem cansats. Per ser el dia d’arribada, havent passat la nit a l’avió, havíem fet molt ja, tenint en compte com és la ciutat. No vam veure ni de bon tros tot el que volíem, però és que a Dacca no pots preveure quan de temps trigaràs en fer un trajecte. Qualsevol desplaçament pot trigar hores. El que em va sorprendre molt és la paciència que tenen. Quan un carrer està bloquejat, i passes mitja hora o potser una hora gairebé aturat, no toquen la botzina, esperen pacientment. Quan la toquen és quan esposen en marxa, per avisar a la resta de gent, de que avancen. 

La circulació és caòtica i com a vianant tampoc és fàcil bellugar-se, ja que no saps mai quan creuar. No se si hi ha algun lloc amb semàfors, no ho recordo. En canvi si que recordo la sensació de buscar el millor moment per aventurar-te enmig dels cotxes i tricicles. La gent és molt amable i de seguida hi ha algun voluntari que t’obre camí en mig d’aquell embolic. 

I ja en aquelles primeres hores per la ciutat vam descobrir la curiositat que representem per ells, les ganes de fer-se fotografies amb nosaltres. Aquell vespre vam sopar a l’hotel; hi havia un bufet lliure i el cambrer m’anava indicant que era picant i que no. En general tot picava. Alguna cosa era més suau però no tenia massa on escollir. Recordo unes croquetes que em feien il·lusió, ja que tenien molt bona pinta, però el cambrer em va avisar de que no les agafes. Picaven molt. Per sort hi havia una bona varietat de postres, i això si que no tenia picant i no hi havia que patir. El sopar valia uns 10 euros, incloent el refresc que em vaig prendre.