01 de maig 2025

Pakistan-41. Fort de Kot Diji.

Kot Diji es troba a la riba est del riu Indus i al peu dels turons de Rohri. Aquí hi va haver un assentament precursor de la civilització de l’Indus; el lloc estava habitat cap a l’any 3300 aC. Les restes arqueològiques consten de dues parts, per una banda ha la zona de la ciutadella, en un punt més elevat, on vivien les elits, i la part exterior, a la plana, on vivia la resta de població. El Departament d’Arqueologia del Pakistan va fer-hi excavacions els anys 1955 i 1957.

Nosaltres no visitem el jaciment arqueològic, sinó que ens centrem en el fort que es va construir durant la dinastia Talpur.

Aquí al Sind la dinastia Talpur va tenir molta importància; la seva història és una mica complexa però al final he aconseguit aclarir-me una mica.

La tribu talpur, balutxi, va migrar cap al nord del Sind i de seguida va adaptar la llengua sindi i es va assimilar culturalment. En ser d’origen balutxi se’ls considera estrangers. De totes formes, pel que he anat llegint, tenien molt suport i reconeixement local.

En aquella època el Sind estava governat pels Kalhora. Veient lainfluència social que tenien els talpurs, els governants Kalhora els van convidar a ajudar-los en el manteniment de l’ordre entre les diverses tribus balutxis que habitaven el Sind.

Els talpurs, que eren predominantment de la branca xiïta de l’islam, van tenir un paper rellevant en el foment d’una identitat col·lectiva sindi, que transcendia les afiliacions tribals. Això va contribuir a que acabessin desbancant als Kalhora i establissin la seva pròpia dinastia governant.

Els Talpur van governar el Sind des del 1783 al 1843. Tot va començar amb la batalla de Halani, en el 1783 quan van derrotar als Kalhora i va acabar amb la batalla de Miani, en el 1843 en que van ser els perdedors enfront de les forces britàniques.

Per part dels Talpur la batalla de Halani la va dirigir Mir Fateh Ali Khan, que va ser el fundador de la dinastia. El xa de Kabul, va reconèixer formalment Mir Fateh Ali com a governant sobirà de Sind, amb la condició de que es pagués un tribut anual a la cort de Kabul.

Els Talpur van establir un sistema de govern conegut com “Chauyari”, que consistia en el repartiment del poder, es distribuïa l’autoritat entre quatre germans del llinatge governant.

El centre de govern estava a Hyderabad, i Mir Fateh Ali Khan ocupava el càrrec d’emir principal; ell exercia l’autoritat principal però el govern de la regió el feia conjuntament amb els seus tres germans.

Degut a disputes internes, al cap d’un any, en el 1784, Mir Fateh Ali va dividir el Sind, creant-se tres branques talpur.

La branca Shahdadani, amb Mir Fateh Ali Khan Talpur al capdavant, tenia la capital a Hyderabad. Aquesta branca és la que controlava major part de territori.

La branca Sohrabani, tenia la capital a Khairpur, dirigida per Mir Sohrab Khan Talpur. Va ser aquest sobirà qui va fer construir aquest fort.

La branca Markani, liderada per Mir Tharo Khan Talpur, tenia la capital a Mirpur khas.

Cada regió tenia un govern independent però estaven cohesionats. Diuen que en distribuir el poder, entre els germans governants i altres líders, que em sembla que tenien també relacions de parentiu, minimitzava el risc de conflictes interns.

Com ja he dit, aquest fort el va fer construir Mir Sohrab Khan Talpur, que va ser el fundador de l’estat de Khairpur, a l’Alt Sind; va governar del 1783 fins al 1830.  

Els mirs d’Hyderabad van fer alguns pactes amb els britànics, en canvi diuen que Mir Sohrab Khan es va resistir a la ingerència britànica en els afers de l’estat de Khairpur.

Va fer construir el fort per poder-s’hi refugiar en cas d’atacs afganesos o britànics. Es troba sobre un turó, a l’extrem sud dels turons Rohri, i no va ser mai atacat. Es va construir entre 1785 i 1795.

El Fort Kot Diji, em sembla que vol dir fort de la filla, formalment es coneix com Fort Ahmadabad.

És un recinte força estret, amb un perímetre de muralla de 1,8 km. Hi ha tres torres i disposa de diversos llocs on s’hi podien col·locar canons; hi ha també nombrosos passatges interiors. Hi ha un dipòsit d’aigua, magatzem de municions, presó, sala d’audiències, nombroses cel·les per al personal de seguretat i una petita residència reial.

Mir Sohrab Khan Talpur va establir el seu domini a l’Alt Sind el 1783 i va establir la seva capital a Burahan, que va rebatejar com a Khairpur el 1786. Va governar Khairpur durant 27 anys amb grandesa i eficàcia. Del seu regnat destaquen que va defensar amb èxit el Sind contra dues invasions del rei afganès Shuja-ul-Mulk, el 1803 i el 1814; hi va fer en col·laboració amb els mirs d’Hyderabad. Va expandir el seu territori i també era un bon diplomàtic.

Els emirs de Khairpur solien residir en aquest  fort en temps de pau.

La porta reial anomenada “Shahi Darwaza” és la porta d’accés al fort. És de fusta i té 235 punxes de ferro sobresortint de la seva superfície, per protegir-se d’atacs enemics.  El fort té un total de 3 portes, de mida i forma similar.














28 d’abril 2025

Pakistan-40. Sukkur, torre del rellotge (Ghanta Ghar) i mercat Victòria.

Des del mausoleu i el minaret anem caminant fins a la torre del rellotge i el basar Victòria.

La torre del rellotge es coneix també com Ghanta Ghar. És un dels punts més rellevants de la ciutat. Es troba al centre de la ciutat, envoltada pel mercat o basar Victoria, carrers comercial i hotels.

Aquesta torre la va fer construir un home de negocis hindú, Seth Wadho Mal Nebhau Mal Manjhari, per commemorar el jubileu de plata del rei Jordi V, que va ser l’any 1935; la torre es va inaugurar en el 1937.

Té quatre rellotges que marcaven el pas del temps per quatre costats. Antigament el so de les campanes se sentia per tota la ciutat, especialment a la nit.

Quan es va inaugurar tan sols hi havia aquesta torre i el mercat Victòria al costat, però poc a poc es va anar construint al seu voltant.

A principis de la dècada de 1950, es van construir al voltant de la torre vuit botigues, que desvirtuaven la seva majestuositat colonial. A més, el rellotge es va anar deteriorant. Finalment, es van enderrocar les botigues i es va reparar la torre i es va posar una tanca de ferro per protegir-la. Però no va ser suficient ja que en el 1994 van desaparèixer els quatre rellotges.

Ghanta Ghar ha sigut sempre el centre de tot, al seu voltant s’hi ha organitzat protestes, esdeveniments religiosos i també de partits.

El mercat Victòria, es va establir l’any 1883, i com el seu nom indica va ser construït en honor de la reina Victòria.

El mercat és una bogeria de gent, és interessant però arriba un moment en que no ho gaudeixo, i llavors vaig optar per passejar pels carrers més amplis. 















Al matí següent anem fora de Sukkur, però hem de tornar al vespre a la ciutat, ja que tornem a dormir aquí. Un cop mes ens canvien l’ordre de les vistes. Un dels motius és que hi ha convocada una manifestació a Sukkur, l’altra que un palau que hem de visitar el permís és per anar-hi a la tarda.

A més hi ha un altre grup, cinc italians, i hem de compartir l’escorta. O sigui que cal coordinar a més gent, i tot s’endarrereix. Mentre esperem per poder sortir em deixen arribar fins al canal de davant de l’hotel.

 


Pakistan-39. Sukkur, mausoleu de Masoom Shah

Tornem cap a Sukkur i anem a visitar el mausoleu de Masoom Shah amb el seu minaret.

Mir Muhammad Masoom Shah Bakhri va ser un historiador musulmà sindi del segle XVI de Bakhar, que em sembla que es l’actual Bukkur. El nom l’he vist escrit també com Masum Shah. 

Aquest personatge és conegut per escriure una història del Sind, publicada cap al 1600. També va ser un lloctinent de confiança de l’emperador mogol Akbar. Al voltant de 1595, va dirigir l’exèrcit d’Akbar en una batalla contra la fortalesa afganesa de Sibi al nord-oest de Quetta, i va aconseguir l’annexió del Balutxistan a l’imperi mogol. L’any 1598, Akbar el va nomenar governador (nabab) del Sind i de Sibi.

El minaret és l’estructura més visible de la ciutat de Sukkur; és de l’època mogol, del 1607. Té uns 26 metres de circumferència i 84 graons fins a dalt. Té uns 31 metres d’alçada i es pot veure des de força lluny. Sembla que el minaret s’hauria utilitzat com a torre de vigilància. El pati al voltant del minaret és el cementiri on estan enterrats Mir Masoom Shah i els membres de la seva família.

He trobat que és el minaret d’Ali Abuzar. El que no sé és quina relació té amb Muhammad Masoom Shah.

La família i els descendents de Mir Muhammad Masoom Shah encara viuen en el barri vell de Sukkur, on va viure en el seu temps el nabab. I el minaret i els seus voltants encara estan sota el poder d’aquesta família, tot i que el govern del Pakistan controla i gestiona aquest lloc històric.

Mir Muhammad Masoom Shah va ser el millor cal·lígraf del període mogol. Diuen que la seva cal·ligrafia es pot trobar en molts llos, des de l’Índia fins a Tabriz i Isfahan, decorant mesquites, i edificis no religiosos. La inscripció a la seva tomba també és obra seva.

La pedra per a la construcció del minarets es va dur de Jaipur, a l’Índia.

Al costat del minaret hi ha un edifici amb cúpula anomenat Faiz Mahal que té versos de l’Alcorà gravats en les parets.

 


 



Pakistan-38. Temple de Kalka Devi, Aror

Per arribar al santuari hinduista passem vorejant els turons de Rohri, unes roques escarpades de pedra calcària, al sud-est de la població de Rohri, que es troben entre dos rius, l’Indus i el Nara.

Els turons tenen uns 40 km de llarg i 16 km d’ampla; hi ha molts jaciments arqueològics en aquestes roques i s’hi ha trobat artefactes de sílex del període paleolític. De fet, en una superfície d’uns 50 km2 s’hi van trobar desenes de pedreres; fotografies aèries van revelar que hi havia una extensa explotació de la font de sílex, la més gran del sud d’Àsia.

Moltes d’aquestes antigues pedreres que s’havien conservat intactes durant mil·lennis s’estan explotant ara (diuen que treballadors balutxis) per extreure’n pedra per a la construcció de carreteres. 

La gran quantitat de canteres trobades demostra que la mineria del sílex a l’època Harappa es realitzava a gran escala, i això requeria sistemes complexos d’organització. Diuen que potser hi havia treballadors temporers balutxis treballaven a les mines de sílex durant l’hivern. Els nuclis en flocs i altres deixalles testimonien un procés de fabricació sofisticat i l’exportació de matèries primeres.

El santuari de Kalka Devi, dedicat a Kali, es troba en una cova i diuen que rep més visitants musulmans que hindús; també hi venen hindús de l’Índia.

Quan hi vam anar nosaltres vam trobar una escola de noies que també anava a visitar-lo.

És un dels temples hindús històrics del Pakistan. Segons la llegenda, la deessa Kalka Devi va aparèixer aquí de camí al temple de Hinglaj Mata (a la costa del Balutxistan). Es diu que aquesta cova està connectada per dos túnels amb el temple de Hinglaj Mata.

El temple està dedicat a la deessa Kali. Els devots visiten el temple al vespre del primer dilluns de cada mes.

Una imatge en una paret de la cova és diu que és una automanifestació de Kalka Mata, que em sembla que és Kali; al menys Kalka Devi diuen que se la coneix també com Kali, la deessa del poder, la destrucció, el temps, el dia del judici final i la mort.

Kali acostuma a representar-se negra o blava, nua i terrorífica, amb ulls vermells, braços múltiples i una llengua caiguda, amb un collaret de caps humans i un cinturó de braços humans i sostenint un cap decapitat en una mà.

Segons el sistema de creences hindú, Kali era l’esposa de Shiva, i és l’encarnació de Durga i Parvati; l’aspecte malèvol de Kali és Durga, una deessaferotge, i l’aspecte benèvol el representa Parvati. En aquesta cova apareixen tots els seus aspectes (Kali, Durga i Parvati) i també hi ha les figures i símbols de Shiva.

De tots els temples hindús que han sobreviscut al Pakistan aquest és un dels més misteriosos. La tradició oral diu que aquest santuari es va construir durant el regnat de Raja Dahir (vers el 695-712 dC). Hi ha una llegenda sobre aquest santuari.

Kalka va venir aquí a Aror i va conèixer Raja Dahir durant el seu pelegrinatge a Hinglaj. Junts van arribar a aquesta cova, que tenia una entrada molt estreta, massa estreta per què pogués passar una persona.   Segons la llegenda, Raja Dahir li va dir a Kalka que si aconseguia entrar a la cova i tornar a sortir ell i tot el seu poble es convertirien en els teus seguidors.

Quan Kalka es va acostar a l’entrada aquesta es va eixamplar i li va permetre accedir a l’interior; després va dur a Raja Dahir a l’interior de la cova ili va mostrar la seva imatge gravada a la roca. En veure aquest fet sobrenatural Raja Dahir i la seva gent es van convertir en devots seus i van construir un temple dins de la cova.

En una altra versió, Kalka era una dona que vivia en aquesta cova. I en alguns llocs parlen de la deessa Kalka.

S’han construït moltes habitacions al voltant del temple original de la cova, algunes per pregar i altres per allotjar els visitants que venen per ales festivitats hindús.

La cova és molt antiga però el temple es va construir en la dècada de 1920; va ser un pròsper comerciant hindú, de nom Hemraj Kewalramani, qui va fer construir el temple. Però suposo que antigament hi devia haver algun petit temple a la cova.

Hi ha algun tram del passadís de la cova que és molt baix i s’ha de vigilar no topar amb el cap a dalt.





27 d’abril 2025

Pakistan-37. Mesquita de Muhammad Bin Qasim, Sukkur

Si no recordo malament vam dinar en una àrea de servei. I després ens vam dirigir cap al temple de Kalka Devi. De camí ens vam aturar a veure les restes d’una antiga mesquita omeia del segle VIII. Es pot veure la seva ubicació en aquest mapa, propera a l’antiga ciutat d’Aror o Arur.

Muhammad bin Qasim, general musulmà del califat omeia va cdirigir l’exèrcit que va capturar Aror en el 712 dC, i la mesquita es devia construir una mica més tard. En capturar la capital, va ser el primer musulmà en conquerir terra del subcontinent indi, i va marcar l’inici del govern musulmà en el sud d’Àsia.

L’any 962 hi va haver un terratrèmol que va canviar el curs del riu Indus, i la ciutat devia patir la destrucció pel terratrèmol i la inundació. Se suposa que la mesquita devia estar més o menys al centre de la ciutat i que també devia quedar destruïa.

Actualment, sobre un turó hi ha les restes d’una mesquita, que la gent d’aquí diu que és de la mesquita original. Però hi ha qui troba una mica estrany, que estigués allunyada del centre d’Aror. No s’han fet excavacions i no se sap amb certesa si realment és la mesquita construïda en el segle VIII. Hi ha investigadors que situen la seva construcció a mitjans del segle XIV o començaments del XV.

Per les restes sembla que està orientada cap a la Meca, però no es pot saber amb certesa si la mesquita original, la del segle VIII  ja hi estava. Si fos així, seria la mesquita més antiga amb aquesta orientació.




Pakistan-36. Sukkur.

Arribem a Sukkur a l’hora de dinar. És una gran ciutat, i hi arribem en uns dies conflictius, de manifestacions; per tant hem d’ajustar el nostre programa, ja que hem de visitar algunes coses a les afores de la ciutat, i hi poden haver problemes per entrar i sortir de Sukkur.

Per entendre una mica Sukkur i on es troben els llocs que visitem pels voltants, he posat un parell de mapes. Sukkur està a una riba de l’Indus, i una altra ciutat important, especialment en el passat és Rohri, a l’altra riba de l’Indus. Al sud-est de Rohri hi ha Arur (o Aror) la precursora de Rohri. Entre Sukkur i Rohri hi ha Bukkur, en una illa enmig del riu. Una mica més avall en el riu, a poca distància, hi ha una altra illa, amb un santuari, el de Sadhu Bela.

Aquesta zona va formar part del regne de Musicà en temps d’Alexandre el Gran.

Aror (al mapa escrit Arur) és la ciutat ancestral de la comunitat Arora. En la literatura del darrer període vèdic i primers temps del budisme es menciona l’antic regne de Sauvira, a la vall del baix Indus, que tenia com a capital Roruka (Aror) que era un important centre comercial.

Aror va ser la capital de la dinastia Arora, a la que va seguir la dinastia budista Rai (aproximadament 489-632 dC) que governava al Sind, i després de la dinastia Bramànica (aproximadament del 632-712 dC), que va ser una dinastia hindú sindi.

L’any 711 dC l’exèrcit del general musulmà Muhammad bin al-Qasim va capturar la ciutat i no sé si va ser llavors que va començar a anomenar-se Aror. Això va marcar l’inici del domini musulmà al sud d’Àsia. Els membres de la dinastia bramànica van continuar administrant part del Sind, sota el califat omeia fins a la seva caiguda.

L’any 962 hi va haver un important terratrèmol a la regió que va alterar el curs del riu Indus i la ciutat es va refundar una mica més enllà amb el nom de Rohri.

En el segle XII Rohri i Sukkur s’havien incorporat al domini dels Bhati Rajputs. Hi ha constància que cap al 1200 el port de Rohri estava molt concorregut, i la ciutat era un important centre comercial de productes agrícoles.

Si no estic confosa, en aquella època era molt més important Rohri que Sukkur.

En quant a la ciutat de Bukkur, els textos històrics suggereixen que no existia durant el període musulmà primerenc, tot i que hi ha referències a un lloc anomenat “Fort de Baghur”; aquest fort se l’hauria trobat Muhammad bin Qasim durant les seves campanyes estratègiques. Aquest fort pertanyia al Raja Dahir i era administrat des de la capital d’Aror.

Sembla que durant aquest període, hi havia un canal petit que passava per Aror i el riu principal fluïa entre l’illa de Bukkur i la formació muntanyosa al nord de la ciutat de Sukkur. El curs principal de l’Indus separava les ciutats bessones d’Aror i Baghrur (Bukkur), obstaculitzant la conquesta del fort per part de Muhammad bin Qasim.

Segons els relats històrics, els orígens d’aquest fort es remunten al període àrab; se suggereix una data de construcció al voltant del 944-45 dC.

En algun lloc a aquesta illa fortalesa se l’anomena antic Sukkur. La muralla encerclava tota l’illa, i diuen que encara es conserva algun tram de muralla.

Originalment Sukkur, Rohri i Bukkur estaven connectades per terra; en el segle XI hi va haver el terratrèmol que va canviar el curs del riu Indus i va fer que quedessin separades. No tinc clar si pot ser que hi hagi un error en les dates i sigui el mateix terratrèmol que va fer quedar en ruïnes Aror i fundar Rohri o va ser un altre.

L’any 1839 es va establir prop del fort una guarnició militar britànica, donant lloc al naixement de la Nova Sukkur; estava al costat del poble de Sukkur, que va passar a ser el Vell Sukkur. El turó de Sukkur, juntament amb el turó de l’illa de Bukkur, formen el que de vegades es considera la “Porta del Sind”.

La ciutat va ser cedida als britànics en el 1842, i l’any següent total Sind va quedar annexionat a l’Índia.

Sobre el nom de Sukkur he trobat diferents versions. Una diu que deriva de la paraula en llengua sindi “sakhar” que significa superior. Una altra diu que deriva de “saqar”, que en àrab vol dir intens en referència a la calor que hi fa. La versió popular és que hi havia camps de canya de sucre i fàbriques de sucre als voltants de Sukkur, i que deriva de la paraula “Shaker” que vol dir sucre. Una altra versió, diu que aquí hi havia molt per menjar i molt per gaudir, les coses eren barates i la gent en general estava còmoda i feliç, i que Sukkur derivaria de “Sukh” que vol dir confort. Em sembla que també se l’anomena Darya Dino, que vol dir regal del riu.

Sukkur va ser la tercera ciutat més important de Sind. Va ser un important centre comercial i industrial de l’alt Sindh.  Es diu que Sukkur es va convertir en un port de construcció naval molt important: aquí s’hi van construir dos vaixells, un l’any 1835 anomenat Indus i l’altre l’any 1843 anomenat Satèltel.  Sukkur va assumir una gran importància en els negocis i el comerç, especialment després de la conquesta del Sind per part dels britànics, en el 1848.

La seva importància va augmentar després de la construcció de la presa al riu Indus, aquí a Sukkur; diuen que el Sind es va convertir en el graner de l’Índia.

La vella i la nova Sukkur estaven tan sols separades per la línia de ferrocarril. En el moment de la partició la població de Nova Sukkur era d’uns 80.000 habitants i la del Vell Sukkur era d’uns 10.000.

La Vella Sukkur estava connectada a Rohri (a l’altra riba de l’Indus), per un pont sense pilars, conegut com el pont de Landsdowne; en aquella època era un dels pocs ponts d’aquest tipus que hi havia. La gent de la vella Sukkur tenia relacions socials i culturals molt estretes amb la gent de Rohri. Tot i que la població de la vella Sukkur era molt menor que la de la nova Sukkur, els seus residents eren molt rics i tenien els seus propis negocis; la majoria tenien botigues, fàbriques i altres empreses situades a la ciutat nova.

Els residents de la vella Sukkur tenien vincles molt estrets entre ells i eren com una gran família. Molts residents de la vella  Sukkur estaven relacionats entre ells, ja sigui per llaços de sang o matrimoni. No hi havia rivalitat política ni religiosa entre la gent; els musulmans i els hindús vivien en harmonia i participaven en les festes dels altres sense reserves.

En canvi, la gent de la Nova Sukkur   havia emigrat a Nova Sukkur des dels pobles i zones rurals dels voltants i no tenien relacions estretes entre ells.

El pont de Lansdowne es va acabar de construir l’any 1889, diuen que s’hi veuen elements típics de l’arquitectura militar britànica. Aquest pont connecta Sukkur amb Rohri a través de l’Indus, i va ser un dels primers ponts a creuar el riu. El pont va facilitar molt el viatge entre Karachi i Multan. El pont es va construir amb dos grans pilons en lloc d’una sèrie de pilars que s’estenien a través del riu. El pont també estava fet de metall i presenta un disseny inusual.

La presa de Sukkur es va construir durant el Raj britànic al riu Indus; diuen que controla un dels sistemes de reg més grans del món. Es va construir entre 1923 i 1932. La presa de 1.524 metres de llarg pot regar prop de 40.000 km2 de terres de cultiu a través dels seus set grans canals.

Després de la formació del Pakistan, la majoria de la població hindú de la ciutat va emigrar a l’Índia, tot i que, a l’igual que en altres zones del Sind, aquí a Sukkur no hi va haver disturbis generalitzats, com al Panjab i Bengala. Segons el cens de 1941, al voltant del 70% de la població de Sukkur era hindú;  després de la partició, l’any 1951 eren tan sols un 2%. Entre 1947 i 1948 en tot el Sind van morir assassinats menys de 500 hindús; en general, els musulmans sindi no van fer cas de les crides a atacar als seus veïns hindús.

La fugida en massa dels hindús de Sukkur va ocórrer després de que esclatessin disturbis a Karachi, el 6 de gener de 1948; això va crear por als hindús i per això van fugir. Ara bé, el que va succeir a Karachi eren disturbis locals, relacionats amb refugiats sikhs del Panjab que buscaven refugi a Karachi. Refugiats musulmans de l’Índia es van establir a Sukkur.

El pont Ayub es va construir l’any 1962, al costat del pont Landsdowne de l’època britànica.

La ciutat va patir grans inundacions l’any 2010 i bona part de la ciutat va patir-ne els efectes.

Sukkur és la tercera ciutat més gran de Sind després de Karachi i Hyderabad. Al voltant del 70% de la població parla sindi de forma nativa, mentre que el 20% de la població parla urdú de manera nativa. Aproximadament el 96% de la ciutat és musulmana, mentre que el 4% restant està formada per altres minories, majoritàriament hindús.

Pakistan-35. Província del Sind

La darrera part del viatge transcorre per la província del Sind, fins arribar a la seva capital, Karachi. En aquest mapa he marcat els diferents llocs que visitem.

El Sind és una regió històrica que ha estat sotmesa a múltiples dominacions al llarg de la seva història, especialment el nord de l’actual província. De fet es distingeixen dues subregions, l’Alt Sind, que va ser objecte de múltiples conquestes i el Baix Sind que va viure relativament aïllat i independent.

L’alt Sind estava centrat en Sukkur, Rohri i Khairpur, mentre que el Baix Sind estava centrat a la zona del delta i l’actual Hyderabad.

El riu Indus després de recollir les aigües del cinc rius que reguen el Panjab les condueix cap a la mar d’Aràbia a través del Sind. A l’igual que al Panjab (Harappa), aquí també va haver-hi assentaments de la civilització de l’Indus; els que nosaltres visitarem és el de Mohenjo-Daro.

El centre de l‘antiga civilització de l’Indus va ser annexionada a l’Imperi Persa Aquemènida, en el segle VI aC. L’any 325 aC aquesta terra va ser conquerida per Alexandre el Gran, i en el segle III aC formava part de l’Imperi Maurya.

La dinastia huna (heftalita) formada pels invasors establerts a Sind va ser coneguda com a Rai. En aquest temps al nord predominava el culte al foc dels perses mentre el budisme era la religió dominant al sud. Aquesta dinastia va ser enderrocada poc temps després, cap al 643, pel ministre braman Chach, que va usurpar el tron.

Segons fonts àrabs, durant el regnat de Dahir (679-711), fill de Chach, el califa Abd al-Malik va enviar uns mercaders musulmans a comprar noies esclaves i a comerciar amb articles diversos; uns lladres van assaltar al grup i van haver-hi morts i van fer alguns presoners. Els comerciants que van sobreviure van presentar una queixa al califa que va decidir enviar una expedició, però va morir abans de que es pogués fer. El seu fill va prendre el relleu i va enviar a Muhàmmad ibn al-Qàssim al-Safiki a conquerir el país, en el 711.

Primer va conquerir el port de Daybul (Debal), que estava al sud-est de Karachi; després va seguir cap a Nerankot, prop de l’actual Hyderabad, i després va conquerir la poderosa fortalesa de Sehwan. Va retornar a Nerankot, va creuar l’Indus i es va enfrontar a l’exèrcit del raja Dahir, que va morir en la batalla i la seva família va ser empresonada pels àrabs.

Els musulmans van arribar a la capital Alor (si no estic confosa és el mateix que Aror i Arur) en el 712; la van conquerir i van continuar cap a Multan, que també van sotmetre.

Sembla que les filles de Dahir, que van ser enviades a l’harem del califa, van acusar falsament a Ibn al-Qàssim d’haver violat la seva castedat i el califa va ordenar que el matessin.

La dinastia Chach va resistir en part del país, però com a molt tard fins al 725; després no hi ha cap més menció a ella. Llavors el Sind va ser una província del califa, fins al 838.

Després hi va haver la dinastia Hibàrida. Cap al 1025 pren el poder un cap rajput anomenat Sumra; aquesta dinastia va governar aproximadament del 1025 al 1336. Després va ser el torn de la dinastia Samma (1336-1521). Els Arghuns van derrocar als sammes i es van fer amb el control del Sind. En el segle XVII el Sind estava governat pels mogols.

A l’inici del segle XVIII va pujar al poder la dinastia Kalhora. Els kalhores deien ser descendents de Muhammad de Kambhata (1204) i encara més lluny, d’Abbas, oncle de Mahoma. Aquesta dinastia va governar des del 1701 fins al 1783.

La dinastia Talpur va succeir a la dels Kalhora i es van establir quatre branques. Una governava el Baix Sind, des de Hyderabad; una altra governava l’Alt Sind des de Khairpur; una tercera governava lapart est, des de Mirpur Khas; i la quarta branca tenia la seu a Tando Muhammad Khan.

Els governants de les quatre branques eren d’ètnia balutxi i parla sindi; la majoria del seus governants estaven subordinats a l’Imperi Durrani (imperi afganès) al que tenien que pagar tribut.

Els Talpur van governar des del 1783 fins al 1843, quan van ser derrotats pels Britànics. Ara bé, la branca de l’Alt Sind (Khairpur) va mantenir un cert grau de sobirania durant el domini britànic, com a estat principesc de Khairpur. A l’octubre del 1947, el seu governant va optar per unir-se al nou domini del Pakistan, com a regió autònoma, abans de fusionar-se completament amb el Pakistan Occidental en el 1955.

Els Britànics van conquerir el Sind en el 1843. El seu objectiu era, per una banda consolidar el domini britànic, i per altra utilitzar el Sind com a mercat per als productes britànics i que fos una font d’ingressos i de matèries primeres. Amb la infraestructura adequada, els britànics esperaven utilitzar Sind pel seu potencial econòmic.

L’any 1843 el van incorporar a la presidència de Bombai, una subdivisió administrativa, similar a província. Ara bé, la gent del Sind no estava massa contenta, ja que en quedar Bombai massa lluny el Sind estava més descuidat que altres zones de la presidència.

En aquest mapa es veu l’extensió de la Presidència de Bombai en el 1912. https://en.wikipedia.org/wiki/Bombay_Presidency

En algun moment es va plantejar la fusió del Sind amb el Panjab, però la solució no agradava a ningú.

Els britànics per augmentar la rendibilitat del Sind van millorar el sistema de reg. Llegeixo que les autoritats britàniques consideraven als sindis mandrosos i ansiosos, i per això van facilitar la immigració de camperols panjabis cap al Sind, ja que els consideraven més treballadors. No tinc ni idea de si era cert que era menys treballadors els del Sind, però penso que potser eren més contestataris amb el control britànic.

Les migracions panjabis al Sind van anar en paral·lel al desenvolupament del sistema de reg de principis del segle XX. Al Sind va anar en augment la por a una invasió panjabi, i de retruc va anar-se consolidant el desig de tenir un estatus administratiu separat per a Sind.

A la sessió anual del Congrés Nacional Indi de 1913, un hindú sindi va presentar la demanda de la separació de Sind de la presidència de Bombai sobre la base del caràcter cultural únic de Sind. Això reflectia el desig de la classe comercial predominantment hindú de Sind d’alliberar-se de competir amb els interessos comercials més poderosos de Bombai.

En la dècada de 1920 va anar creixent la importància de Karachi i el moviment Khilafat. Un nombre de líders religiosos (pirs) sindi, descendents de sants sufís que havien fet proselitisme al Sind, es van unir al moviment Khilafat, que propagava la protecció del califat otomà, i això va fer que el suport a aquest moviment anés en augment.

En el Sind hi havia més harmonia entre hindús i musulmans que en altres parts de l’Índia, així i tot, l’elit musulmana de la presidència de Bombai i la classe mitjana musulmana emergent van exigir la separació del Sind, per tal de protegir els seus propis interessos. En aquesta campanya, els musulmans sindi locals identificaven els hindús amb Bombai, encara que fossin hindús del Sind els veien com a defensors dels interessos de Bombai. Els hindús sindi, majoritàriament estaven en contra de la separació del Sind de Bombai.

L’any 1936 el Sind es va separar de la presidència de Bombai. Després de la independència va quedar integrat a la província de Pakistan Occidental, però en el 1970 va recuperar l’estatus de província separada, la província del Sind.