14 de novembre 2025

Sudan, alta Núbia (2005)-12. Mèroe, Massawarat

Avui ens dirigim cap al sud, vorejant el Nil i ens aturem a Xendi o Shendi, que està a uns 45 km de Mèroe, per visitar el mercat.

Aquesta població havia sigut un important centre comercial i la capital històrica de la tribu sudanesa àrab ja’alin, que va emigrar a Núbia en el segle XII.

En el mercat no ens van deixar fer fotografies. Ens van explicar que en aquesta població sempre hi tenen problemes amb les fotografies, tot i tenir el permís per fer-ne. Expliquen que l’origen de l’oposició a les fotografies és perquè un cop, un estranger, que duia caramels per als nens, els va tirar a l’aire perquè els agafessin i fer-lo fotos. Els nens es van començar a barallar pels caramels, tirant-se per terra rebuscat per agafar com més caramels millor... i ell anava fotografiant. La gent del poble ho va trobar humiliant i des de llavors, no tenen cap mena de simpatia pels estrangers.

Molt a prop de Xendi hi ha l’antic temple de Massawarat o Musawwarat as-sufra, dedicat al déu Apedemak, el déu principal de Núbia.

Bona part de la informació sobre Massawarat i el plànol del recinte arqueològic l’he tret de la web: https://www.musawwarat.com/about-musawwarat/.

Massawarat és un important jaciment arqueològic de l’època meroítica (300 aC a 350 dC). Es troba en el uadi es-Sufra, una gran conca envoltada de turons baixos de pedra sorrenca, a l’oest de Butana. Es troba a 180 km al nord-est de Khartum, 20 km al nord de Naga i aproximadament 25 km al sud-est del Nil.

Juntament amb Mèroe i Naga formen el que es coneix com l’illa de Mèroe, que l’any 2011 va ser catalogada com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Els tres indrets més destacats del jaciment arqueològic són: el Gran Recinte, el Temple del Lleó o Temple d’Apedemak i el Gran Embassament.

El més significatiu és el nombre de representacions d’elefants, cosa que suggereix que aquest animal va tenir un paper important a Massawarat es-Sufra.

La majoria dels monuments que es conserven en peu, inclòs l’únic complex sacre del Gran Recinte i el famós Temple del Lleó, daten del període meroític (300 aC a 350 dC). Però Masawarat no és només un segell distintiu d’aquesta època, sinó que els orígens del jaciment es remunten al període Nàpata (650 aC a 300 aC).

El Gran Hafir (suposo que es pot traduir com la Gran Bassa) és possiblement el monument més antic de Massawarat i va ser construït entre els segles VI i IV aC, segons la datació amb 14C. El Temple del Lleó, immediatament al sud del Gran Hafir, està datat a finals del segle III aC i va ser encarregat pel primer rei meroític Arnakhamani.

La majoria de les parts existents del Gran Recinte són de principis del període meroític, és a dir, a finals del segle III o principis del segle II aC. Però nombrosos fonaments i altres restes arquitectòniques que subjacents a les estructures existents testimonien etapes de construcció anteriors, almenys algunes de les quals han de ser del període de Nàpata.

Tot i que encara queda molt per aclarir, se sap que Massawarat va ser el lloc més antic, i durant molt de temps l’uúnic, fora de la vall del Nil que els cuixites van convertir en un escenari monumental de vida religiosa.

El monument principal de Massawarat és l’anomenat Gran Recinte, que es troba al centre del jaciment, just a l’oest de la zona d’escorrentia principal del uadi es-Sufra. El Gran Recinte és un conjunt arquitectònicament únic que consta de tres temples, en part erigits sobre terrasses artificials, connectats per rampes i passadissos, i envoltats de grans patis emmurallats. 

Tot el complex té una superfície de més de 43.000 m2. El Gran Recinte està construït amb blocs de gres de mida petita que provenen de pedreres locals, situades als turons que envolten el lloc.

Les parets del Gran Recinte gairebé no tenen cap decoració formal, és a dir, relleus i inscripcions relacionades, pel que la seva funció, així com la seva atribució cronològica exacta, han sigut motiu de debat. El primer excavador, Fritz Hintze, va suggerir que el Gran Recinte havia estat un complex sacre i un lloc de pelegrinatge. Pensava que el seu Temple Central, també anomenat Temple 100, que s’eleva en una terrassa a uns 3,5 metres per sobre del terreny circumdant, estava dedicat a Amon-Re. Investigadors posteriors van interpretar el Gran Recinte com el santuari nacional meroític, com el principal lloc de culte del déu lleó Apedemak, com un palau i un lloc d’investidura dels reis meroítics, o fins i tot com un camp d’entrenament d’elefants.

Actualment és àmpliament acceptat que els tres principals complexos d’edificis del Gran Recinte (edificis 100, 200  i 300) representen temples, però les seves deïtats dedicatòries són incertes. Moltes de les sales auxiliars s’han interpretat en relació amb les activitats de culte i la presència del rei durant les cerimònies religioses. Les investigacions arqueològiques han revelat que els patis a l’est i al nord de la Terrassa Central van contenir jardins amb parterres acuradament disposats. Un pati al nord del monument contenia un taller de ceràmica que va estar en ús durant els segles I aC i dC.

Tot i que aquestes troballes testimonien un ús continuat del lloc, la majoria de les parets del Gran Recinte corresponen a un període de construcció que s’ha datat a principis del període meroític, és a dir, a finals del segle III i principis del segle II aC.

La fundació del Gran Recinte es remunta a l’època Nàpata, probablement als segles VI o V aC: les restes dels primers períodes de construcció, inclosos fins a tres temples centrals predecessors, van ser enderrocades deliberadament a l’antiguitat per donar pas a fases de reconstrucció i ampliacions. Aquesta reconstrucció repetida és el que va donar l’aspecte laberíntic que es veu actualment. De les estructures més antigues, sovint només queden els fonaments, ja que el material de les seves parets es va reutilitzar en els nous edificis.

Una altra característica especial del Gran Recinte són els milers de grafitis antics que hi ha a les parets de gres; són representacions pictòriques i més rarament inscripcions. És el conjunt de grafitis més gran conegut fins ara de la vall del Nil.

El Petit Recinte està situat al sud del Gran Recinte. Actualment és un monticle discret amb restes d’edificis exposats de gres i maons. Va ser construït a principis del període meroític, probablement al segle III aC, i parcialment reconstruït i modificat en el període meroític mitjà, és a dir, els segles I aC i dC.

Segons la seva disposició, el Petit Recinte era un complex secular. Generalment se suposa que servia com a residència per als dignataris que visitaven el Gran Recinte o hi treballaven. El seu valor històric es pot atribuir al fet que és un exemple excepcional, si no únic, d’aquest tipus d'arquitectura de l'època meroítica primerenca.

El Temple del Lleó està situat a uns 600 metres al sud-est del Gran Recinte. És un temple meroític típic d’una sola habitació, dedicat al déu lleó Apedemak, un déu indígena cuixita. Construït en època del rei Arnakhamani (c. 235-218 aC), és un dels monuments més importants del període meroític inferior i uns 200 anys més antic que el Temple del Lleó a Naga.

La façana del temple està dissenyada com un piló, seguint models arquitectònics egipcis. Els relleus de les parets laterals exteriors del temple representen el rei Arnakhamani i un príncep, protegit per la deessa Isis, venerant una successió de deïtats: sis déus a la paret sud i quatre parelles divines a la paret nord. La paret posterior exterior mostra Arnakhamani davant dels déus Apedemak i Sebiumeker.

Totes les representacions van acompanyades d’inscripcions, que donen els noms de les persones reials i les deïtats, així com himnes breus a aquestes últimes. Aquests textos estan relacionats amb les primeres inscripcions ptolemaiques al temple d’Isis a Philae sobre la Primera Cataracta, el temple més meridional del territori egipci.

Els relleus de les parets interiors del Temple del Lleó es troben en un estat més fragmentari. Comprenen escenes més complexes i a petita escala amb una relació més estreta amb les pràctiques de culte al temple.

El Temple del Lleó de Massawarat és un testimoni important dels canvis en la societat i la religió cuixita als segles IV i III aC. En el període Nàpata (c. 650-300 aC), el panteó cuixita, almenys tal com es representa en les fonts oficials, es compon exclusivament de déus amb origen en l’Egipte faraònic, com Amon-Ra. Les deïtats indígenes no egípcies només apareixen en el període meroític posterior (c. 300 aC-350 dC). Aquest Temple del Lleó de Massawarat és una manifestació d’aquest desenvolupament, ja que és el primer cop que es representen els déus Apedemak, Sebiumeker i Arensnuphis.

Per la seva posició, el Temple del Lleó està connectat amb el Gran Hafir. En la regió s’han trobat diversos hafirs acompanyats de temples d’una sola habitació, que presumiblement són també d’època meroítica. Tot i que s’ha assumit durant molt de temps que tots dos monuments de Massawarat són de la mateixa època, investigacions recents han demostrat que el Gran Hafir és del període Nàpata i considerablement més antic que el Temple d’Apedemak.

El Temple del Lleó ja s’havia ensorrat a l’antiguitat, poc després de la seva construcció, possiblement a causa de la manca de fonaments. Quan es va excavar en la dècada de 1960 es va veure que els blocs de gres decorats estaven en un estat excepcionalment bo de conservació, gràcies a que havien quedat protegits de l’erosió pel vent i la sorra. Això va permetre la reconstrucció; s’hi va posar un sostre modern i en el 1970 es va inaugurar. El sostre es va renovar l’any 2015.

Antigament el temple havia estat envoltat per un gran recinte ovalat amb una entrada al sud-est. La paret visible avui a la part posterior del temple és una mesura de protecció moderna per protegir el temple del vent i l’abrasió de la sorra. El seu contorn no segueix l’antic mur del recinte.

La cavitat del Gran Hafir  (Gran Bassa) encara reté aigua uns quants mesos després de l’estació de pluges. Degut a la seva grandària, costa veure que és una estructura feta per l’home. Però el que sembla un enorme monticle de terra és, de fet, el terraplè d’un gran dipòsit d’aigua, que es va construir per recollir i emmagatzemar les aigües del uadi es-Sufra, fa uns 2.500 anys.

Estructuralment, el Gran Hafir consta de dos components principals: la cavitat de l’embassament amb el seu terraplè i una seqüència d’instal·lacions d’entrada, dissenyades per canalitzar, dirigir i netejar l’aigua entrant. El terraplè del Gran Hafir té un diàmetre d’uns 250 m i encara es manté fins a 8 m d’alçada sobre el paisatge circumdant. Està construït amb capes alternes de pedra, grava i sorra, gran part de les quals és la cavitat de l’hafir, que està tancada i protegida pel terraplè. Les excavacions i mesures geoelèctriques han demostrat que la conca de l’embassament del Gran Hafir tenia originalment uns 150 m de diàmetre i uns 15 m de profunditat. A l’est del terraplè, l’hafir té una obertura que constitueix la part interior de la zona d’entrada. El canal d’entrada, que era una simple construcció excavada i no es pot reconèixer sobre el sòl, es va detectar arqueològicament que tenia uns 85 m de llarg.

El Gran Hafir de Massawarat és un dels quatre hafayir antics que s’han identificat en aquesta zona, i el més gran conegut al Sudan. També és l’únic hafir que s’ha investigat arqueològicament fins ara. En temps meroítics, el paisatge d’aquesta regió devia ser una sabana seca; aleshores, com ara, les pluges anuals d’estiu eren l’única font d’aigua disponible, i els hafayir eren la clau per a una gestió eficaç de l’aigua, i és el que  va permetre el desenvolupament de Massawarat com a centre religiós. Els conductes d’aigua que condueixen l’aigua des del Gran i el Petit Hafir fins al Gran Recinte testimonien l’ús d’ambdós embassaments per al subministrament d’aigua d’aquest monument. La datació amb 14C indica que el Gran Hafir va ser construït entre els segles VI i IV aC.

El Petit Hafir està situat a uns 200 metres al nord del Gran Recinte. Es pot suposar que la seva disposició sigui similar a la del Gran Hafir, però amb una capacitat d’emmagatzematge molt menor.

S’ha argumentat que el primer que s’hauria construït, abans que qualsevol construcció a gran escala hauria sigut un hafir. El Petit Hafir es pensava que seria probablement el que s’havia construït primer, o sigui que seria el monument més antic del lloc. Es podria haver construït amb relativament poc esforç i després proporcionar l’aigua per a la força de treball que va construir el Gran Hafir i altres estructures a la vall. Però la datació amb 14C ha tirat per terra aquesta teoria ja que aquest hafir es va construir més tard que el gran hafir.

En el recinte hi ha també altres temples i estructures. Les troballes confirmen la interpretació general de que Massawarat eres principalment un lloc sagrat, que mai va mantenir una població assentada a gran escala. Tot i que podem suposar que les poblacions nòmades van freqüentar la zona en tot moment, cap de les restes arqueològiques se’ls pot atribuir de manera concloent.

Després de la visita d’aquest antic recinte sagrat, vam continuar cap al sud, i vam aturar-nos a dinar, de pícnic sota una acàcia. I abans d’arribar a Naga ens vam aturar de nou per veure l’activitat al voltant d’un pou.












13 de novembre 2025

Sudan, alta Núbia (2005)-11. Mèroe: necròpilis i ciutat reial

Un cop creuat el desert de Bayuda arribem a Atbara i des d’allà hi ha carretera asfaltada fins al campament de Mèroe, que es troba uns 100 km al sud d’Atbara. 

El campament no està lluny de les piràmides, i des de la cadira que hi havia a l’entrada de la meva tenda les podia contemplar amb tranquil·litat. Aquella nit vaig passar molt fred, el vent entrava per tot arreu, però llevar-se i poder gaudir de la vista de les piràmides va ser una grata sorpresa.


El campament el portava un italià, estava bé, però no estava ni molt menys tant cuidat com l’alberg de Karima. Aquí al lavabo hi havia un bon gruix de sorra per tot arreu; ja sé que en part és inevitable, ja que com deia abans, fa molt vent i la sorra es cola per qualsevol escletxa.

A l’igual que a Karima, aquí també vam passar-hi tres nits, i des d’aquí vam fer les diferents vistes per la zona: la necròpolis i la ciutat reial de Mèroe, i els temples de Naga i Musawarat.

Com es pot veure en aquest mapa, Mèroe es troba entre la 4ª i la 5ª cascada, al sud de la confluència del riu Atbara amb el Nil. https://ca.wikipedia.org/wiki/Mèroe

El regne de Cuix va tenir dues fases, la fase napatea, amb capital a Nàpata (prop de Karima), i la fase meorítica, quan la capital era Mèroe. Aquestes dues capitals estan a banda i banda de la corba del Nil separades pel desert de Bayuda.

L’antiga ciutat de Mèroe va ser la capital del regne de Cuix des d’aproximadament el 950 aC fins al 350 dC.

Aquesta ciutat va ser un important centre polític i cultural; els seus governants van construir-hi imponents palaus, temples i monuments. També va ser un important centre religiós i industrial.

La ciutat de Mèroe apareix per primer cop en els registres històrics en la inscripció del rei Amannote-erike, que va governar Cuix durant la segona meitat del segle V aC, en el període Nàpata.

La inscripció menciona que Amannote-erike es trobava entre els parents reials quan el seu predecessor, el rei Talakhamani, va morir al seu palau de Mèroe. La ciutat apareix posteriorment en la inscripció del seu successor, el rei Harsiyotef, en referencia a una processó d’Osiris, i en la inscripció del segle IV aC del rei Nastasen, que escriu: “Quan era un jove virtuós a Mèroe, Amón de Nàpata, el meu bon pare, em va cridar i em va dir: Vine! Vaig convocar als parents reials que estaven per tot Mèroe.... Serà un rei que regni amb èxit a Mèroe”.

Mèroe també apareix com la capital dels etíops en el relat d’Heròdot del segle V aC. Basant-se en la informació que va rebre durant la seva estada a Egipte, Heròdot fa una descripció un tant llegendària de la ciutat, mencionant fonts de la joventut, que permetien viure fins als 120 anys.  També esmenta una presó on els presoners estan subjectes amb grillons d’or, ja que el coure estava considerat un metall més valuós. També deia que a les afores de la ciutat hi havia un edifici anomenant “taula del sol” on s’hi dipositaven ofrenes d’animals.

El tema de l’or i el coure suposo que té a veure amb la disponibilitat d’aquests metalls en l’entorn; en aquesta regió hi ha or i em sembla que el coure el tenien que portar d’altres zones.

També van visitar Mèroe viatgers de l’Egipte ptolemaic, com Simònides el Jove i Filón, que van escriure un relat, desaparegut, sobre la ciutat i el regne de Cuix en el segle III aC. Aquests relats van aportar informació a les cròniques del geògraf alexandrí Eratóstenes de Cirene (c. 246-194 aC) i de l’etnògraf Agatarquídes de Cnido (c. 200 aC).

D’aquest darrer hi ha un relat també un tant llegendari, sobre el rei Ergamenes (Arkamaniqo), a qui se l’hi atribueix la fundació d’una nova dinastia (anomenada a vegades dinastia meroítica), després de derrocar a la dinastia nàpata, traslladant la necròpolis reial de Nàpata a Mèroe.

L’antiga ciutat se situa a la riba oriental del Nil, sobre un petit turó entre dos rierols estacionals que es bifurquen en l’època de pluges i la ciutat queda com una illa estacional.

Les ruïnes del jaciment arqueològic s’estenen en una superfície d’uns 10 km². Hi ha la secció reial, envoltada per una muralla; monticles al nord i al sud , on hi havia les dependències domèstiques; els temples perifèrics d’Apedemak, Isis i el Temple del Sol; i tres complexos de piràmides, a l’est de la ciutat.

El primer que vam anar a visitar va ser la necròpolis; em sembla que ja he dit que des del campament veiem les piràmides. Era un gust al matí contemplar-les i veure passar algun camell, amb el seu pas pausat i el cameller vestit d’un blanc impol·lut, cosa que em meravella en un país tant sorrenc.

Vam començar visitant la necròpolis més antiga, que si no estic confosa és la del sud. En aquest cementiri hi ha enterrades les primeres  generacions de la família reial del període meroític del regne de Cuix (aproximadament del 720 aC fins al 300 aC). Hi havia uns 220 enterraments, 90 dels quals tenien alguna superestructura i d’aquests almenys 24 eren piràmides. La majoria d’aquestes tombes van ser saquejades a mitjans del segle XIX.

Després es va abandonar aquest cementiri, potser perquè ja estava ple, i la família reial va començar a fer servir un nou cementiri, el del nord. En aquest cementiri hi ha enterraments des d’aproximadament el 300 aC fins aproximadament el 350 dC. S’han trobat unes 41 piràmides, de 30 reis, vuit reines regnants i tres individus més, que podria ser que fossin prínceps hereus. 

El tercer cementiri és l’occidental, que és el que va estar en us més temps seguit. En aquest cementiri no hi ha enterrats monarques sinó que s’hi van enterrar personatges importants, l’elit, però no de la família reial. Hi ha més de 800 tombes, de les quals almenys 82 eren piràmides.

Les piràmides de Mèroe, construïdes en pedra o amb materials que es degraden fàcilment, tenen menys de 30 metres d’altura, i són significativament més petites que les de l’Antic Egipte, van ser utilitzades pels reis, reines i alts funcionaris del regne de Cuix, a Núbia.

Les piràmides de Mèroe tenen un angle de 72 graus, mentre que les d’Egipte tenen un angle de 54 graus.

El període de construcció s’estén principalment entre el 300 aC i el 300 dC. La primera piràmide de Mèroe, que es pot atribuir amb seguretat a un governant, és la del reu Arakamani (Ergamenes I), que va regnar cap al 280 aC.

Les piràmides de Mèroe formen part del Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de 2011.

En tots els àmbits de la vida, especialment en la cultura de la classe dominant núbia, va existir una forta referència a l’Antic Egipte. Les creences i la cultura material estaven dominades pel seu veí del nord, especialment al començament de l’estat núbi. En aquest context, el costum de ser enterrat en piràmides probablement va ser adoptat per la classe dominant. No obstant això, no només es van copiar les formes arquitectòniques d’Egipte, sinó també la creença en una vida després de la mort.

En la mesura que es disposa de fonts escrites, es poden trobar gairebé els mateixos ritus i costums. Sobretot, era important que el difunt també fos recordat després de la seva mort i que se li fessin ofrenes. Per a això, van construir estructures funeràries relativament elaborades i accessibles, com és el cas de piràmides amb un temple funerari. El déu suprem dels morts era, com a Egipte, Osiris, que per la resta, aparentment, no va tenir temple propi ni culte a Núbia. També adoraven altres divinitats funeràries com Isis i Anubis. Aquestes divinitats són esmentades una i altra vegada en els textos funeraris núbis i, per tant, també en els temples. Sobretot, s’invocava Isis i Anubis quan demanaven pa i aigua, perquè els garantís el subministrament d’aliments per a tota l’eternitat.

Cada piràmide consta de tres parts. Les piràmides reials, inicialment es construïen en gres local, però després es van emprar  maons; tenen una altura d’entre 10 i 30 metres. Davant de la piràmide, a l’est, hi ha un petit temple funerari a l’entrada, que acostuma a estar decorat amb relleus. Aquí es menciona al difunt, i hi ha representades escenes de l’inframón i deïtats. A vegades el complex piramidal està envoltat d’un mur.

La cambra funerària reial estava sota de la piràmide. L’entrada està davant del temple. Dins de l’estructura piramidal reial no hi ha cap sala.

Els reis tenien un sistema d’enterrament de tres cambres, les dues primeres, en general tenien columnes i l’última era a on s’enterrava el difunt. Les tombes de les reines tenien tan sols dues cambres subterrànies. També els reis de períodes posteriors tenien una tomba amb tan sols dues cambres.

La majoria de piràmides no estan recobertes sinó que mostren una superfície esglaonada; no acaben en vèrtex sinó que aquest està truncat. Pot ser que a la part de dalt hi hagués alguna decoració escultòrica, podria ser la figura de Ba, l’esperit del difunt.

Algunes piràmides tenen una obertura a la part de dalt per la banda occidental, el que va fer pensar als cercadors de tresors, que hi hauria una cambra oculta; això va fer que en el 1834 moltes de les piràmides fossin destruïdes per intentar trobar tresors amagats. Tan sols en un cas van tenir sort i van trobar joies en or de la reina Amanishajeto.

Les piràmides reials de Mèroe es poden dividir en dos grups, que es diferencien en la seva mida. El primer grup va des de la del rei Ergamenes I (c. 280 aC) a la de la reina Amanishajeto (finals del segle I aC); tenen una longitud mitjana dels costats de 18 metres. El segon grup, són a partir de la tomba del rei Natakamani,  aproximadament de l’any 50 dC; els costats d’aquests piràmides fan tan sols 6,6 metres. En aquesta època la construcció de les piràmides va perdre importància. Llegeixo que en aquesta època les piràmides de les reines són més grans que les dels reis.

No s’ha pogut saber de totes les piràmides qui hi ha enterrat; el nom del difunt apareix en els petits temples que tenen aquestes estructures, però si aquesta part s’ha destruït es fa difícil saber qui hi ha enterrat allà.

Els objectes que tenen un nom inscrit poques vegades s’han trobat a l’interior de les cambres funeràries, pel que no són de massa ajuda.

La majoria de les piràmides tenien una placa d’ofrenes amb la inscripció del nom del propietari de la tomba. Però com que aquestes plaques es poden moure fàcilment es fa difícil precisar on estaven.

Em va encantar passejar entre les piràmides; en el segon cementiri que vam visitar, que potser era el del nord, hi havia algunes piràmides restaurades. Una de les piràmides que vam visitar tenia dues capelles; les parets d’aquestes capelles estan decorats amb gravats, en que es representen les ofrenes que duen, també s’hi pot veure el faraó. En una hi ha gravat l’ocell Ba, que representa l’ànima del difunt, però diuen que no és de l’època en que es va construir la piràmide sinó que ho va gravar algun pelegrí.

Feia moltíssima calor i molt vent, que aixecava la sorra. De fet, moltes de les piràmides es troben mig enterrades. Segons les cròniques, en l’època del regne de Cuix aquesta regió era verda, no un desert com ara.  

En aquests cementiris no totes les estructures funeràries eren piràmides,  hi havia també mastabes, unes estructures rectangulars amb parets inclinades.

He posat moltes fotografies, per ajudar a fer-se a la idea de l’entorn, la grandiositat de l’espai, la tranquil·litat i pau...per poder recordar com em sentia allà, o pel que no hi ha estat, poder-ho imaginar.






Desprès de la visita de les necròpolis ens vam aturar al poble per telefonar i fer un cafè. Van dir que era la millor cafeteria del poble, un local popular amb un servei un tant peculiar: el noi que em va servir el cafè quan li vaig demanar sucre me l’hi va afegir, i com que suposo que no tenia culleretes, va remenar-lo amb el dit, abans de donar-me’l.

Per aquí, tant al poble com per la necròpolis, hi ha gent que s’apropa amb els camells per si vols pujar-hi i donar una volta, o per vendre’t alguna cosa. Demanen diners per fer fotos al camell.

El poble on ens hem aturat és un de tants, dels pobles del desert, polsós, amb la via del tren que passa pel mig, partint-lo ,a plena solana, sense arbres que facin una mica d’ombra on resguardar-se, amb cases baixes de tova.

El paisatge de tons ocres, i nosaltres, coberts de sorra com anem, no desentonem. I el que trobo meravellós és no trobar altres turistes per aquí. 

De l’antiga ciutat, capital del regne de Cuix, i gran centre comercial no queda gaire cosa. Es veuen les restes d’un temple i altres petits templets. També hi ha les restes dels banys.

Abans de tornar al nostre campament vam apropar-nos al Nil per gaudir d’un aire una mica més fresc.