Nepal-7. Apropant-nos al Mustang, província de Gandaki

Arribar a l'antic regne de Mustang és laboriós. Vam dedicar un dia per anar de Kàtmandu a Pokhara en autobús; són uns 200 Km, però vam trigar deu hores i mitja en arribar. Quan vam arribar ja era fosc. 

No tinc ni una fotografia d’aquest trajecte. Hi havia molt embotellament, molt trànsit, camions, busos, motos, i molt fum. El paisatge no el vaig trobar massa bonic. La cosa millora una mica després de passar un coll. En algun moment es van veure els Anapurnes. Quan s’arriba prop de Pokhara torna a haver-hi trànsit i caos.

Vam parar a dinar pelcamí, en un restaurant de carretera. És on para tothom, autobusos, camions, cotxes i motos. Estava molt ple però anaven prou ràpid, ja que era un bufet, passaves amb el plat i demanaves el que volies del que estava exposat.

Nepal té set províncies, i cada província està dividida en districtes. Kàtmandu es troba ala província de Bagmati i Pokhara a la província de Gandaki, de la que n’és la capital.

La província de Gandaki està dividida en diferents districtes, sent un d’ells, el que es troba més al nord tocant al Tibet, el districte de Mustang.

Al matí següent vam sortir de Pokhara per anar cap a Lete, aquest cop ja amb 4x4. 

És un altre dia molt llarg de ruta i ple d’entrebancs, però com que el paisatge és més bonic ho porto millor. 

En principi fins a Beni hi ha carretera asfaltada, però em sembla que estava tallada i vam haver d’agafar-ne una altra. Un cop a Beni, que es troba a 927 metres d’altitud, se segueix per pista, vorejant el riu Gandaki, fins arribar a Tatopani, que està ja a 2600 metres d’altitud. 

Tatopani és un centre d’aigües termals, però no hi vam parar, ho vam deixar per la tornada,si anàvem més folgats de temps. Des de Taropani vam continuar la ruta fins a Lete on vam dormir. 

En teoria eren 120 Km, i s’hauria d’haver trigat unes 4 o 5 hores. Amb el canvi de carretera, suposo que era més llarg. Vam trigar 13 hores en arribar a Lete. La carretera i les pistes havien estat tancades durant dos dies per culpa d’esllavissades. Era el primer dia que s’obria al trànsit, o sigui que hi havia molta gent acumulada; estava oberta al pas però seguien en molt mal estat. Circular era dificultós, ja que en molts trams només podia circular un vehicle, alternant els que anaven en un sentit i els que anaven en l’altra. Les motos eren un incordi, però els que realment bloquejaven eren els camions i busos.

Havien sigut les festes, per tant hi havia molta gent que s’havia desplaçat a veure la família i ara tornaven cap a la seva residència habitual. Això també feia augmentar el trànsit. I els busos regulars, acumulats durant dos dies....

En els llocs parcialment inundats, aquests vehicles grans tenien seriosos problemes per passar.

De tant en tant hi havia un tram més o menys bo i es podia circular durant un quart d’hora sense aturar-se.

De totes formes, tot i que era pesat em va agradar molt més que el tram de Kàtmandu a Pokhara. Aquí veies l’ambient d’aquesta zona del país, les condicions de vida, els entrebancs amb què es deuen trobar sovint... M’ho vaig prendre com part del viatge, experiències del viatge.

També he de dir que ho vam fer més relaxadament, vam parar per fer alguna fotografia i una breu visita, a part de la parada per dinar.

Just sortint de Pokhara vam poder fer la primera fotografia del massís de l’Annapurna. El Machapuchare, en forma de cua de peix, i que no s’ha escalat mai ,ja que està prohibit accedir-hi; és una muntanya que es considera sagrada. També es veu un dels Annapurnes, ja que hi ha diferents pics, el més alt és l’Annapurna I, que té 8091 metres. El nom d’Annapurna vé del sànscrit i vol dir deessa de les collites.

Després d’un dia sense fer cap fotografia, la vista de l’Himàlaia em va permetre treure’m el cuquet.  

Ens aturem al pont daurat sobre el riu Kaligandaki, el Gandaki Golden Bridge. És un pont per vianants que té 567 metres de llargada. Es troba 122 metres per sobre del riu. Fins al maig del 2022 era el pont d’aquest tipus més llarg, però ara és el segon, ja que n’hi ha un demés llarg ala República Txeca.

Llegeixo que pot suportar el pes d’unes 612 persones al mateix temps.

Em sembla que es va inaugurar l’any 2020, i abans de la inauguració oficial la gent ja hi circulava. Serveix per unir les poblacions a banda i banda del riu, però també és una atracció pels turistes, tant si són nacionals com estrangers.

El riu Kali Gandaki neix prop del Tibet, al Mustang, en una glacera a 6268 metres. Llegeixo que la conca del Gandaki té més de mil glaceres i més de tres-cents llacs. 

Vam creuar el pont, va ser el primer d’aquest tipus que creuàvem; fa una certa impressió, ja que es belluga. Aquest no costava cap esforç creuar-lo, a diferència dels altres que vam passar, que estaven a més altitud. En aquests ponts, la part central està més baixa que els dos extrems, per tant quan el creues, primer tens una mica de baixada i després pujada. Quan estàs per sobre dels 3000 metres això es nota. És impressionant veure-les creuar el pont amb aquest carregament.

Fins aquí havíem anat més o menys bé, i encara vam fer un tram més sense massa dificultats, abans de començar les aturades. Jo sóc de les que de seguida baixen del cotxe per anar a veure què passa; m’agrada observar a la gent i a vegades també és una forma d’establir contacte amb ells.

Vam dinar a quatre de la tarda; en el camí no hi ha gaires llocs on aturar-se. Vam prendre el dal bhat, que és el tipic de per aquí, una mena de plat combinat, que es basa en arròs blanc (bhat) i llenties (dhal) acompanyat de verduretes o en alguns casos una mica de pollastre guisat. En el centre del plat hi ha l’arròs, al voltant un petit bol amb la sopa de llenties, i diferents muntanyetes amb vegetals, alguns picants. Sovint també va acompanyat d’un pa dels d’aquí, cruixent. Es pot repetir de tot, menys del tall. En aquests llocs de carretera, és l’únic que tenen per menjar. El dal bhat el trobes per tot arreu.

Després de la breu parada per menjar vam continuar ruta i també nous embussos per esllavissades i aigua a la pista.

Com deia abans, es va seguint el riu Kali Gandaki, en algun punt la gorja és força estreta. Es diu que és la gorja més fonda del món,ja que està flanquejada per dos dels grans pics de l’Himàlaia, el Dhaulagiri (8167 m) i l’Annapurna (8091 m). En aquest tram el riu està a 2520 metres.

A mesura que baixava el sol començava a refrescar. En el darrer tram complicat, que ens va retenir més d’una hora, hi va haver gent que va optar per creuar el pas a peu. Se’ns va fer de nit esperant per poder passar; feia fred i va acabar plovent.

Hi havia moltes motos. Alguns duien bosses de plàstic per protegir el calçat. En molts trams havien de passar per fang, o directament per aigua. Feia patir veure’ls, no eren fàcils les maniobres, ja que a vegades calia anar endavant i endarrere, amb el que aquesta maniobra calia fer-la de forma manual, algú havia d'estirar la moto per darrere. 

En molts casos anaven dues persones, i curiosament, només el conductor duia casc.

En general la gent s’ho prenia amb filosofia. Hi havia alguns espontanis que es posaven a dirigir les operacions. Eren conductors dels vehicles aturats en un o l’altre cantó. En algun moment va aparèixer alguna «autoritat del trànsit» que es va passar l’estona tocant el xiulet. Estava al mateix lloc que jo, o sigui que intentava dirigir l’operació des de lluny.

Vam arribar a Lete ja de nit. Ens allotjàvem al See You Lodge. Vam sopar una thukpa, que és una sopa de fideus i verdures, molt consistent.

Lete es troba en el districte de Mustang, en el baix Mustang. És la zona del Dhaulagiri. El Dhaulagiri i l’Annapurna estan separats tan sols per 34 Km, i entre ells passa el riu kali gandaki, que comhe comentat abans,és la gorja més fonda del mon.

A part del Dhaulagiri i l’Annapurna des d’aquesta població també es veu el Nilgiri. El Nilgiri són tres pics del massís de l’Annapurna; el més alt té 7061 metres i els altres dos lleugerament per sota dels set mil metres.

Havíem arribat tard a la nit i per tant, no sabíem massa be què teníem al voltant. Així que al matí vam tenir una grata sorpresa en veure els grans pics que ens envoltaven. Feia molt de fred, però valia la pena contemplar el que ens envoltava.

Al baix Mustang,les construccions són de pedra; veurem que canvia a mesura que anem pujant cap al nord.

Nepal-6. Pashupatinath

Acabem les visites per la vall de Kàtmandu anant a Pashupatinath, que és un temple que es troba a la riba del riu sagrat Bagmati; aquest és un dels llocs més venerats pels hindús i se’l coneix també com el Benarés nepalès.

Aquest temple hinduista està dedicat a Xiva i igual que els altres llocs que hem visitat a la vall, forma part del patrimoni de la humanitat. En aquesta vall hi ha set conjunts de monuments que formen part d’aquest patrimoni.

En el continent indi hi ha 275 temples dedicats a Xiva que en un text antic (entre els segles VI i IX) es mencionen com els més importants. Aquest temple de Pashupatinath es troba en aquesta llista.

El temple en la forma que es veu actualment és de l’any 1692; el temple que hi havia hagut anteriorment no se sap quan es va construir.

Al voltant del temple principal, de dos pisos, al llarg dels segles s’han anat construint altres conjunts de temples. El complex de Vaishnava, que té el temple dedicat a Rama és del segle XIV. I el temple Guhyeshwari es menciona ja en un text del segle XI.

El temple de Pashupatinath és el temple hinduista més antic de la vall de Kàtmandu. Hi ha algun registre de l’any 400 dC en què ja es menciona aquest temple, en que la divinitat més venerada era Phasupati.

Hi ha diverses llegendes al voltant d’aquest temple de Aalok Pashupatinath. Una d’aquestes llegendes diu que Xiva i Parvati van prendre la forma d’antilops en els boscos que hi ha a la riba est del riu Bagmati. Els deus els van atrapar per una de les banyes i els van obligar a tornar a la seva forma divina. La banya es va trencar i s’adorava com a lingam de Xiva. Amb el pas del temps, va quedar enterrada i es va perdre. Segles més tard, un pastor va veure que la seva vaca regalimava llet; va excavar on es trobava la vaca i va descobrir el lingam diví de Pashupatinath.

En la religió hinduista, el lingam representa a Xiva, l’energia i potencialitat del déu. Té forma fàl·lica. Sovint es troba formant un conjunt amb el yoni, que representa la deessa mare, la divinitat femenina, Xacti, i té la una forma de base plana, simbolisme de la vagina.

En un dels temples del conjunt s’hi venera el lingam de Xiva.

Segons alguns historiadors aquest temple s’hauria construït en època del rei Licchavi Prachanda Deva (però no he aconseguit trobar quan va regnar). En altres cròniques es diu que aquest temple tenia forma de lingam, abans que es construís un temple de cinc pisos en el mateix lloc. 

Amb el pas del temps va caldre renovar-lo i una de les reconstruccions va ser en temps del rei Shivadeva, finals del segle XI començaments del XII i posteriorment pel rei Ananta Malla que a més hi va afegir la teulada, a finals del segle XIII o començaments del XIV.

El terratrèmol de l’any 2015 va afectar diferents temples d’aquest conjunt, però el temple principal es va salvar.

El temple principal, al que no espot entrar, té forma de pagoda, amb dues teulades, de coure recobertes d’or. Les quatre portes que té estan cobertes de plata i el temple té un pinacle daurat.

El conjunt de temples es troba a banda i banda del riu Bagmati, que els hinduistes consideren un riu sagrat. Al llarg del riu hi ha diverses plataformes on es fan les cremacions. Des de l’altra banda del riu es pot veure la cerimònia de la cremació. Estàs allunyat, per tant no destorbes a la família del difunt, així i tot, em sento una mica incòmode seguint el procés. Per altra banda, pot més la curiositat per veure el ritual.

Primer es renta el cos i després es prepara per a la cremació. La cremació serà més completa com més llenya, i em sembla que de millor qualitat combustible, es faci servir. Per tant, aquí juga un paper clau l’economia de la família. Un cop finalitzat el procés les restes es traslladen més enllà en el riu i si no estic confosa, s’aboquen a l’aigua.

Des de l’altra banda del riu, la fumarada de les diferents cremacions que estaven en marxa era important, sort en vaig tenir de la mascareta.

Per allà rondaven també grups de micos, que prenien tot el que podien als visitants. No hi faltaven alguns sadhus, amb les pintures grogues al front.

Nepal-5. Bodinath

Després de dinar continuem les visites per la vall de Khàtmandu; anem a Bodinath, on hi ha un gran stupa budista; es troba a uns 11 km al nord de Kàtmandu. També es coneix com a Boudhanath o la Boudha stupa.

Aquí a Bodinath i zones properes hi viuen molts refugiats tibetans i això ha fet que s’hi hagin construït més de 50 gompes (monestirs tibetans) al voltant del stupa; aquest stupa està construït sobre terrasses concèntriques ascendents, formant un gran mandala en pedra. És un dels stupes semiesfèrics més grans, tant de Nepal com del món.

Al voltant de la base d’aquest stupa hi ha 108 imatges del Buda Amitabha i 147 nínxols on hi ha molins d’oració.

És el centre de culte del budisme tibetà més important fora del Tibet. En aquest stupa es diu que s’hi conserven les restes del Buda Kassapa, que és el 27è dels budes anteriors a Gautama.

Es caracteritza per la cúpula semiesfèrica blanca, una estructura piramidal, i a dalt els 4 ulls mirant en les quatre direccions, nord, sud, est i oest. El conjunt representa un mandala, un mapa cosmològic, amb el camí cap a la il·luminació i el centre del cosmos, el mont Meru.

La població va créixer al voltant d’aquest stupa, que es trobava en l’antiga ruta comercial que venia del Tibet; aquesta ruta entrava a la vall pel poble de Sankhu, passava per un altre stupa, a Chabahil, i després anava cap al sud, creuava on ara hi ha Kàtmandu, i arribava al riu Bagmati, a Lalitpur (Patan).

Durant segles, els mercaders tibetans s’aturaven aquí per fer ofrenes.

En la dècada de 1950 molts tibetans van fugir de la seva terra i van arribar al Nepal, es van instal·lar prop d’aquest stupa.

Hi ha moltes llegendes i versions sobre qui va fer construir aquest stupa. Les versions varien segons si és en la història tibetana o nepalesa.

Una versió estesa pel Tibet, que té també algunes variants, parla d’una dona tibetana, vídua, amb quatre fills que va venir aquí i va voler construir un temple dedicat al buda Amitabha. Això era després de la mort de Kassapa, el buda Kassapa; la dona va dur les seves despulles fins aquí on volia enterrar-lo i fer un lloc de culte.

Segons la llegenda, quan Kassapa va morir una dona gran, cuidadora d’aviram, amb els seus quatre fills va dur fins aquí les despulles de Kassapa i les va enterrar on ara hi ha el stupa.

Va demanar al rei que li cedís terrenys per poder fer la construcció; la grandària del terreny, la d’una pell de búfal. La dona va ser molt astuta i va tallar la pell a tires, les va unir pels extrems, fent una gran tira, amb la que va marcar el perímetre del terreny que volia. I és l’espai on actualment hi ha l’stupa.

La dona va morir abans que estigués acabada i van ser els seus quatre fills els que van acabar l’obra. Es diu que els quatre fills eren de diferents pares i que representen les quatre direccions cardinals, els quatre ulls de buda que hi ha a la part alta.

La dona i els seus quatre fills van treballar de valent per construir aquesta estructura. Quan els treballs estaven gairebé acabats els alts dignataris i la gent benestant van quedar sorpresos i avergonyits que una pobra dona hagués pogut construir aquella meravella. Per altra banda, estaven molestos pel fet que se li hagués donat permís per fer-ho. Van anar a veure el rei per demanar que l’obliguessin a aturar l’obra, però no van tenir èxit; el rei els hi va dir que no podia retirar la paraula donada a la dona i que les obres continuaven.

Sembla que el primer stupa que hi va haver es va construir en el segle V i que va ser obra de Jadzima i els seus quatre fills. En aquell temps el país patia una gran sequera i els devots recollien la rosada del matí per barrejar amb el morter per poder continuar amb la construcció de l’stupa.

On hi hauria hagut aquest primer centre de culte, és on els historiadors situen la construcció d’un stupa en el segle XIV, després de la invasió del Nepal pels mogols. Aquest stupa ha sigut durant segles un important centre de culte budista i de peregrinació. Ara bé, el terratrèmol del 2015 el va danyar significativament i de seguida es va procedir a la seva reconstrucció; es va consagrar de nou en el 2016. La cúpula actualment està preparada per resistir millor els terratrèmols.

Segons els registres dels Licchavi, Bodinath la va fundar el rei nepalès licchavi Sivdeva, a finals del segle VI o començaments del VII. En canvi, segons les cròniques nepaleses, va ser el rei Manadeva el fundador, a finals del segle V o començament del VI. Les fonts tibetanes indiquen que en les excavacions fetes a finals del segle XV i començaments del XVI es van trobar els ossos del rei Amshuvarma que va regnar a començaments del segle VII.

Un altre nom per aquest centre religiós és Kaasti Chaitya. La primera referència històrica amb aquest nom es troba en les cròniques dels newars. Es diu que Khaasti era un dels quatre stupes fundats pel rei licchavi, Manadeva, que va regnar cap a finals del segle V i començaments del segle VI.

Segons la història de Nepal, el rei Licchavi Vikramjit volia construir una font de pedra (les típiques de per aquí, una mena de bassa en pedra amb unes escales que baixen cap al fons on hi hala sortida d’aigua), a la part sud del pati del palau, però en aquell indret no s’hi veia cap senyal que hi hagués aigua. 

Va consultar als astròlegs, que van dir-li que per trobar l’aigua calia fer un sacrifici d’un home que tingués les 32 perfeccions. Tan sols eren candidats adequats el rei i els seus dos fills. Així que el rei va decidir sacrificar-se.

El rei li va dir a un dels seus fills que un home estaria dormint amb la cara i el cos cobert i que l’hauria de sacrificar sense destapar-lo. Un cop acabat el ritual el fill va descobrir que havia sacrificat al seu pare. Sentint-se culpable va consultar als sacerdots què podia fer per redimir-se i va construir els stupes.

Segons la història i llegendes del Tibet, la princesa nepalesa Bhrikuti es va casar amb el rei tibetà Songtsen Gampo; el rei tibetà ja tenia una esposa xinesa, i entre les dues van introduir i difondre el budisme al Tibet. Les relacions comercials entre Tibet i Nepal es van enfortir, i això devia facilitar que la vídua de la llegenda, viatges amb els quatre fills, des de Lhasa fins aquí.

Diuen que en arribar aquí, al que es coneixia com Chaitya va quedar fascinada per la construcció i també per l’hospitalitat de la seva gent, els newar. Segons els tibetans el nom de la dona era Jyajhima. Quan va tornar a Lhasa va explicar la seva experiència i com l’havia impactat.

En aquell temps tan sols els comerciants i mercaders, essencialment homes, feien el viatge entre Tibet i Nepal, per això és sorprenent que l’hi haguessin concedit el permís per anar a visitar Khaasti (actual Bodintah); se suposa que hi devia influir que era una dona vídua. La dona havia tingut molt interès a fer el viatge, ja que a Lhasa corrien moltes històries sobre la princesa Bhrikuti.

Històries i llegendes que es barregen, s’entrecreuen, es modifiquen... un bon embolic. El que queda clar és que l’origen d’aquest centre de culte és molt antic, i que té arrels tibetanes i estreny lligams entre Tibet i Nepal. Els tibetans que viuen en aquesta zona són de l’ètnia tamang.

Encara hi ha més històries sobre Bodinath, les que fan referència al Chiniya Lama. Si no vaig errada voldria dir lama xinès.

En el segle XIX, en finalitzar amb la guerra entre el Tibet i el Nepal, es va signar el tractat de pau de Thapathali. Els tibetans estaven sota l’administració de la dinastia Qing. La guerra la va guanyar Nepal, i el tractat es va signar al palau Thapathali de la plaça Durbar de Kàtmandu, l’any 1856.

En el procés de negociació d’aquest tractat el maharajà de Nepal, Jung Bahardur Rana necessitava algú de confiança que entengués bé el tibetà, el xinès i el nepalès. I va recórrer al Chiniya Lama.

Amb el tractat que se signés estaven en joc les relacions comercials entre Tibet i Nepal, la seguretat de les rutes, taxes. etc. Per això calia que el text estigués molt clar i no hi hagués ambigüitats.

Si ho tinc ben entès, Chiniya lama és un càrrec hereditari. Tenia al seu càrrec aquest stupa i altres centres culte en llocs que podien estar força allunyats. Era el responsable de vetllar tant pels aspectes religiosos com socials.

El primer Chiniya Lama va ser Taipo Shing, un monjo budista que es va instal·lar aquí a Bodinath on havia vingut en peregrinació. Era parent de l’emperadriu Cixi, de la dinastia Qing, que era la que governava a la Xina. Va ser el lama principal de Bodinath. En aquell moment aquest complex religiós tenia l’estatus de ciutat independent, dins de l’estat.

Jung Bahardur Rana va pensar que aquest lama li permetria tenir relacions diplomàtiques amb l’imperi xinès, i per aixòli calia establir una bona aliança amb ell. Així que va idear un pla: donar-li en matrimoni una de les seves filles, la que la seva mare era de l’ètnia tamang i nascuda aquí a Bodinath.

Com agraïment per la feina feta durant les negociacions de pau, i de les que Nepal va treure un bon profit, se li va concedir un terreny per poder-hi construir un monestir i una residència davant del stupa.

El lama va casar amb la filla de Jung Bahadur Rana; coneixia la tradició segons la qual els reis nepalesos oferien les seves princeses en matrimoni als reis del Tibet, per tal de crear aliances i mantenir la pau entre veïns. Així el chiniya lama tenia lligams amb les dues comunitats: la rana i la tamang.

L’actual Chiniya Lama continua tenint alguna relació amb aquest stupa, tot i que forma part del patrimoni de la humanitat per la Unesco.

Quan arribes aquí, per moltes fotografies que n’hagis vist, impressiona. Està envoltada d’edificis i l’espai lliure és relativament estret per la quantitat de gent que hi ha.

Quan nosaltres vam arribar hi havia un grup nombrós de gent assegut arrenglerat davant del stupa. Em va semblar que havien vingut tots junts, alguns semblaven malalts. El que em va sorprendre és que algun pidolaire es va asseure alseu costat, continuant la rotllana i els de seguretat els van fer fora.
Suposo que el temple-palau al que es pot entrar és el que van donar al chiniya lama. Des del pis de dalt hi ha una bona vista sobre l’stupa.

Nepal-4. Bhaktapur

La ciutat de Bhaktapur es troba a uns 13 Km de Kàtmandu. El seu nom ve del sànscrit, i vol dir ciutat devota; també se la coneix amb el nom bengalí Bhadgaon i el newari Khwopa. És la capital cultural de Nepal.

Els seus orígens es remunten a començaments del segle VIII. Abans del segle VIII, on actualment hi ha la plaça Durbar i el centre històric, els cronistes de l’època mencionen tres places de mercats, de poblacions que es trobaven en la ruta comercial del Tibet. Després aquestes poblacions es van unir formant una ciutat.

La fundació de la ciutat se situa en el segle XII, obra del rei Ananda Deva Malla, que la va convertir en capital del regne, i la va anomenar Khwopa. Es van construir tres temples dedicats a Ghanesa ubicats en tres extrems, per aportar protecció.

Entre els segles XIV i XVI Bhaktapur va ser la capital de tota la vall de Kàtmandu i va ser en aquesta època que el centre de la ciutat es va ubicar al voltant del nou palau. Es creu que es va fortificar al voltant del segle XV, amb una muralla que tenia diverses portes d’accés a la ciutat. 

A partir del segle XVIII quan hi va haver la conquesta per part dels gorkha, la ciutat va mantenir la seva independència econòmica i política.

La ciutat té una planificació newari, en la que cada barri té una plaça amb una font pública o un pou i un altar o lloc de culte.

En trobar-se en la ruta comercial que enllaçava l’Índia amb el Tibet, cobrava impostos i peatges als comerciants que passaven i això va afavorir el seu creixement econòmic.

A la tardor, quan hi ha la festa de Dasain, com que se sacrifiquen molts animals, els comerciants portaven bestiar oví del Tibet. I en el viatge de tornada duien gra, sucre o altres productes.

La prosperitat econòmica va afavorir el desenvolupament de la vida cultural. Es va desenvolupar un estil propi de temples, tipus pagoda, que després es va estendre cap al Tibet i el Japó.

Aquesta ciutat ha sigut ja des de temps passat un important centre religiós. Com deia abans, el seu nom vol dir ciutat dels devots.

Aquí també hi ha una plaça Durbar. Plaça Durbar és el nom genèric que es dona a la plaça on hi ha el palau dels Malla; així les tres ciutats de la vall que van ser residència dels reis d’aquesta dinastia, Kàtmandú, Patan i Bhaktapur, tenen una plaça Durbar.

Durant l’època de la independència, la plaça Durbar de Bhaktapur era la més gran de les tres, però els terratrèmols que van ensorrar molts edificis han fet que ja no sigui així. Si no estic confosa, es conserven o s’han restaurat tan sols un 20% dels edificis que hi havien.

En el palau hi van viure els reis del Nepal de la dinastia Malla, dels segles XIV i XV; després hi van viure els reis del regne de Bhaktapur des del segle XV fins a finals del XVIII, quan el regne va ser conquerit pels gorkha. En el passat aquesta plaça estava envoltada per una muralla de pedra.

Igual que en les altres places Durbar, aquí també hi ha temples i palaus en estil arquitectònic tradicional newari.

El palau reial, palau Basantapura, en el periode Malla, era molt gran, tenia estadis, piscines, grans jardins, un auditori on s’hi feien concerts i espectacles, també hi havia un espai per l’entreteniment de les reines i les concubines reials. Per les descripcions que se’n feien es creu que aquest palau es feia servir més per actes lúdics i d’entreteniment que no pas per viure-hi.

Després de la conquesta de la ciutat pels ghorka i el pas del temps, no queda gran cosa del palau i el seu contingut. Llegeixo que a finals del segle XIX es va fer servir el timpà de fusta de la porta d’entrada i les finestres com a llenya.

L’any 1947 sobre els fonaments de l’antic palau s’hi va construir una escola. L’única cosa que queda visible del palau són les estàtues dels dos lleons guardians, queem sembla que representen a Devi i Xiva, i que les va fercol·locar el rei Malla l’any 1702, quan es va restaurar el palau.

Prop del palau Basantapura hi havia el palau Chaukota, que es va tirar a terra en la restauració que es va fert en el 1856. Aquest palau apareix mencionat en una inscripció de finals del segle XVII. Es diu que durant la batalla de Bhaktapur, quan les tropes gorkhali entraven a la plaça, el rei Ranajit Malla es va refugiar en aquest palau. La paraula Chaukota significa en sànscrit quatre forts, i sembla que aquest palau tenia la funció de fortalesa, amb un punt d’observació a la part alta, i també com a armeria.

S’han trobat algunes figures de divinitats que pertanyien a aquest palau.

En el segle XV es va fer construir una rèplica del temple indi, Char Dham, perquè la gent gran i els malalts no haguessin de peregrinar fins a l’Índia per pregar en aquest temple.

Una de les majors atraccions és el palau de les 55 finestres, construït a finals del segle XVII o començaments del XVIII.

Hi ha molts temples i construccions. La plaça és molt espaiosa i tranquil·la, amb diferents espais. També és agradable passejar pels carrers del voltant. En un dels edificis que trobem, sota els porxos hi ha un grup de dones; és un refugi per gent sense llar. Més enllà trobem una manifestació.

Hi ha una altra plaça important A Bhaktapur, és la plaça Taumadhi, on tothom arpofita a fer-se fotografies davant del temple: monges, policies, famílies...

Davant d’alguns temples i cases hi havia unes marques a terra, una mena de flor, en pedra o en metall, que si no recordo malament indica que és un lloc religiós.