Nepal- 8. De Lete a Kagbeni. Mustang

Llevar-se a Lete és genial per la vista. Abans d’esmorzar vaig sortir a fora, feia molt fred, però valia la pena. Les vistes sosbre els grans pics del voltant són impressionants. Es veia el Dhaulagiri, el Nilgiri i l’Annapurna.

El Dhaulagiri és el setè pic més alt del món, 8167 metres sobre el nivell del mar. El seu descobriment, per part dels occidentals, es va fer l’any 1808. En aquell moment es va considerar la muntanya més alta del mon, substituint al Chimborazo, a l’Equador, que té 6310 metres d’altitud. Al cap de trenta anys es va descobrir un nou pic que el va desbancar, ja que era més alt, el Kanchenjunga amb 8586 metres.

Pel que fa a l’Annapurna, l’Annapurna I, amb 8091 metres, és el desè pic més alt del planeta i va ser la primera muntanya de més de vuit mil metres en ser conquerida, l’any 1950. El Nilguiri forma part del massis de l’Annapurna.

Avui anem de Lete a Kagbeni, passant per Ghasa, Marpha i Jomson. Vam sortir a peu de Lete, cosa que va anar bé per entrar en calor. Fins a l’hora del te a mig matí a Tukuche, vam anar alternant caminades i cotxe. Vam poder passejar per un poble, em sembla que era Larjung i un altre que em sembla que era Kowang.

La paraula Mustang vol dir plana fèrtil. La seu central del districte està a Jomson, on hi ha un aeroport.

El districte de Mustang és una de les àrees més remotes del Nepal. La part més baixa es troba a 1372 metres i el punt més alt és el pic del Dhaulagiri, a 8167 metres. El Kora La, que es troba a 4660 metres d’altitud, és el pas més baix que es pot creuar en vehicle, entre l’altiplà tibetà i el subcontinent indi.

El Mustang té dues parts més o menys diferenciades: l’alt Mustang i el baix Mustang. L’antic regne de Mustang, o de Lo, corresponia a l’actual alt Mustang. El nom de Mustang deriva de Manthang, la capital de l’antic regne. En realitat Mustang és el nom que li van donar els estrangers, ja que per la població local, els loba, era el regne de Lo, i la capital Lo-Manthang.

Quan es mira el mapa es veu que el territori del Mustang s’endinsa en el Tibet, quedant envoltat per tres bandes pel Tibet. També està flanquejat per elevades muntanyes, que fan de barrera natural a la pluja, pel que el terreny és àrid i amb poca terra cultivable.

Els estudis arqueològics a l’alt Mustang han posat de manifest que en les coves de la vall de Muktinath ja hi havia assentaments humans al voltant del 4000 aC.

L’alt Mustang va ser un regne d’accés restringit i una àrea desmilitaritzada fins a l’any 1992. Per això és una zona que ha conservat la cultura, llengua i tradició sense influències externes. 

Del districte de Mustang, els dos terços superiors (tocant al Tibet) corresponen a l’alt Mustang, i els seus habitants són els loba. El terç restant, al sud, correspon al baix Mustang, i està habitat majoritàriament pels thakali; la seva cultura combina elements de la cultura tibetana i nepalesa.

El riu Kali Gandaki té un paper rellevant en el Mustang, ja que la major part de població viu a prop seu, i com ja vaig comentar, el nostre recorregut va seguint aquest riu.

Aquesta zona encara és el baix Mustang, amb cases en pedra, a diferència del nord, que són de tova.

En molts llocs es poden veure estructures en pedra, que tenen inserides diverses rodes de pregària. El conjunt està cobert amb una mena de teulada. I en un dels extrems tenen una pedra gravada.

Aquí al Mustang, bona part d’aquestes estructures estan força malmeses. Suposo que són molt antigues i no han tingut un bon manteniment, necessari en aquests llocs amb unes condicions climàtiques dures.

Aquesta és una terra de pomes; hi ha pomeres de fruita groga i de fruita vermella. Em va sorprendre molt trobar pomeres a aquestes altures, n’hi ha fins i tot a 3500 metres. Aixòm’intrigava o sigui que he cercat informació sobre les pomeres i resulta que a l’hivern cal que estiguin elmàxim d’hores possible a menys de 7 graus. O sigui que ja no és tant sorprenent trobar-les aquí.

En passejar pels pobles hi ha dos fets que criden l’atenció. per una banda, la fusta col·locada sobre les teulades. Com més gruixuda és la capa de fusta apilada més rica és la família. No sé si serveix com a reserva de llenya. L’altra és la fruita assecant-se; està col·locada en eres davant les cases o en algun racó sec i ben assolellat.

En el nostre passeig ens expliquen que un dels rituals que es fan per aquestes terres és, un cop l’any, fer ofrenes d’ales de pollastre.

La planta vermellosa que es veu en algun camp és el blat sarraí o fajol; la coloració és deguda a la tija vermellosa.

Si no estic confosa, una mena de torres que es van trobant a les vores de les pistes servien ja en el passat, per marcar les rutes.

A Tukuche fem una parada per prendre un te.

Una de les coses que em va fer gràcia són aquests cartells felicitant els estudiants brillants.

Estem prop de Jomson, que té aeroport, un dels més perillosos del món. Abans d’arribar a Jomson, vam anar a veure un monestir, la Kustab Teranga Gompa.

Des del pont es triga uns 3/4 d’hora en arribar a dalt. Un cop passada l’entrada encara hi ha un tram de camí fins a arribar al primer stupa.

Creuem altre cop el riu kali gandaki i anem cap a Jomson a dinar. Aquesta població es troba a 2700 metres d’altitud.

Com ja he comentat abans, aquesta població té aeroport, però és un dels més perillosos del món. Hi ha vols regulars diaris que connecten amb Pokhara, però no sempre poden operar, ja que hi ha problemes de visibilitat i de vent. 

Els vols es programen a primera hora del matí quan el vent és més suau, ja que a partir del migdia la situació es complica. Llegeixo que aproximadament un 15% dels vols s’han de cancel·lar. Pokhara i Jomsom estan un a cada banda de l’Himàlaia, per tant, per anar d’una població a l’altra cal volar per sobre d’aquest massís.

Hi ha hagut diferents accidents aeris al llarg dels anys, el més recent, aquesta mateix any, 2022, en el mes de maig; en l’accident van morir les 22 persones que anaven abord.

A la riba del kali gandaki es poden trobar fòssils en pedra negra, que s’anomenen shaligram; aquestes pedres són molt apreciades pels hinduistes ja que simbolitzen al deu Vixnu.

Vam continuar ruta fins a Kagbeni on vam arribar-hi a mitja tarda. Kagbeni es consideren la porta d’entrada a l’alt Mustang. Aquesta població es troba a 2810 metres d’altitud.

Kagbeni és un dels pobles més antics de l’Himàlaia. És un lloc de pelegrinatge d’hinduistes i de budistes. Els hinduistes s’aturen aquí de camí a Muktinath, i els budistes per visitar els temples, gompes i stupes.

Kagbeni va tenir molta importància, en el passat, ja que era la cruïlla de les rutes de caravanes que anaven nord-sud i les que anaven est-oest. Per una banda, connectava l’alt Mustang, que duia cap al Tibet, amb el baix Mustang que duia cap al Nepal i l’Índia. Per altra banda, connectava el Dolpo, a l‘oest, amb Manang, a l’est.

Com que vam arribar que encara hi havia llum vam donar una volta pel poble i vam entrar al recinte del monestir, però no a l’interior, ja que en aquell moment estava tancat. Era l’hora d’esbarjo dels joves monjos, que estaven jugant al pati. L’endemà sí que ens el van obrir.

A Kagbeni ens vam allotjar a l’hotel Yac Donalds. Amb l’estructura i mobiliari d’estil tibetà. També la cuina. Aquella nit vam prendre una thukpa, que és una sopa de fideus molt consistent.

Nepal-7. Apropant-nos al Mustang, província de Gandaki

Arribar a l'antic regne de Mustang és laboriós. Vam dedicar un dia per anar de Kàtmandu a Pokhara en autobús; són uns 200 Km, però vam trigar deu hores i mitja en arribar. Quan vam arribar ja era fosc. 

No tinc ni una fotografia d’aquest trajecte. Hi havia molt embotellament, molt trànsit, camions, busos, motos, i molt fum. El paisatge no el vaig trobar massa bonic. La cosa millora una mica després de passar un coll. En algun moment es van veure els Anapurnes. Quan s’arriba prop de Pokhara torna a haver-hi trànsit i caos.

Vam parar a dinar pelcamí, en un restaurant de carretera. És on para tothom, autobusos, camions, cotxes i motos. Estava molt ple però anaven prou ràpid, ja que era un bufet, passaves amb el plat i demanaves el que volies del que estava exposat.

Nepal té set províncies, i cada província està dividida en districtes. Kàtmandu es troba ala província de Bagmati i Pokhara a la província de Gandaki, de la que n’és la capital.

La província de Gandaki està dividida en diferents districtes, sent un d’ells, el que es troba més al nord tocant al Tibet, el districte de Mustang.

Al matí següent vam sortir de Pokhara per anar cap a Lete, aquest cop ja amb 4x4. 

És un altre dia molt llarg de ruta i ple d’entrebancs, però com que el paisatge és més bonic ho porto millor. 

En principi fins a Beni hi ha carretera asfaltada, però em sembla que estava tallada i vam haver d’agafar-ne una altra. Un cop a Beni, que es troba a 927 metres d’altitud, se segueix per pista, vorejant el riu Gandaki, fins arribar a Tatopani, que està ja a 2600 metres d’altitud. 

Tatopani és un centre d’aigües termals, però no hi vam parar, ho vam deixar per la tornada,si anàvem més folgats de temps. Des de Taropani vam continuar la ruta fins a Lete on vam dormir. 

En teoria eren 120 Km, i s’hauria d’haver trigat unes 4 o 5 hores. Amb el canvi de carretera, suposo que era més llarg. Vam trigar 13 hores en arribar a Lete. La carretera i les pistes havien estat tancades durant dos dies per culpa d’esllavissades. Era el primer dia que s’obria al trànsit, o sigui que hi havia molta gent acumulada; estava oberta al pas però seguien en molt mal estat. Circular era dificultós, ja que en molts trams només podia circular un vehicle, alternant els que anaven en un sentit i els que anaven en l’altra. Les motos eren un incordi, però els que realment bloquejaven eren els camions i busos.

Havien sigut les festes, per tant hi havia molta gent que s’havia desplaçat a veure la família i ara tornaven cap a la seva residència habitual. Això també feia augmentar el trànsit. I els busos regulars, acumulats durant dos dies....

En els llocs parcialment inundats, aquests vehicles grans tenien seriosos problemes per passar.

De tant en tant hi havia un tram més o menys bo i es podia circular durant un quart d’hora sense aturar-se.

De totes formes, tot i que era pesat em va agradar molt més que el tram de Kàtmandu a Pokhara. Aquí veies l’ambient d’aquesta zona del país, les condicions de vida, els entrebancs amb què es deuen trobar sovint... M’ho vaig prendre com part del viatge, experiències del viatge.

També he de dir que ho vam fer més relaxadament, vam parar per fer alguna fotografia i una breu visita, a part de la parada per dinar.

Just sortint de Pokhara vam poder fer la primera fotografia del massís de l’Annapurna. El Machapuchare, en forma de cua de peix, i que no s’ha escalat mai ,ja que està prohibit accedir-hi; és una muntanya que es considera sagrada. També es veu un dels Annapurnes, ja que hi ha diferents pics, el més alt és l’Annapurna I, que té 8091 metres. El nom d’Annapurna vé del sànscrit i vol dir deessa de les collites.

Després d’un dia sense fer cap fotografia, la vista de l’Himàlaia em va permetre treure’m el cuquet.  

Ens aturem al pont daurat sobre el riu Kaligandaki, el Gandaki Golden Bridge. És un pont per vianants que té 567 metres de llargada. Es troba 122 metres per sobre del riu. Fins al maig del 2022 era el pont d’aquest tipus més llarg, però ara és el segon, ja que n’hi ha un demés llarg ala República Txeca.

Llegeixo que pot suportar el pes d’unes 612 persones al mateix temps.

Em sembla que es va inaugurar l’any 2020, i abans de la inauguració oficial la gent ja hi circulava. Serveix per unir les poblacions a banda i banda del riu, però també és una atracció pels turistes, tant si són nacionals com estrangers.

El riu Kali Gandaki neix prop del Tibet, al Mustang, en una glacera a 6268 metres. Llegeixo que la conca del Gandaki té més de mil glaceres i més de tres-cents llacs. 

Vam creuar el pont, va ser el primer d’aquest tipus que creuàvem; fa una certa impressió, ja que es belluga. Aquest no costava cap esforç creuar-lo, a diferència dels altres que vam passar, que estaven a més altitud. En aquests ponts, la part central està més baixa que els dos extrems, per tant quan el creues, primer tens una mica de baixada i després pujada. Quan estàs per sobre dels 3000 metres això es nota. És impressionant veure-les creuar el pont amb aquest carregament.

Fins aquí havíem anat més o menys bé, i encara vam fer un tram més sense massa dificultats, abans de començar les aturades. Jo sóc de les que de seguida baixen del cotxe per anar a veure què passa; m’agrada observar a la gent i a vegades també és una forma d’establir contacte amb ells.

Vam dinar a quatre de la tarda; en el camí no hi ha gaires llocs on aturar-se. Vam prendre el dal bhat, que és el tipic de per aquí, una mena de plat combinat, que es basa en arròs blanc (bhat) i llenties (dhal) acompanyat de verduretes o en alguns casos una mica de pollastre guisat. En el centre del plat hi ha l’arròs, al voltant un petit bol amb la sopa de llenties, i diferents muntanyetes amb vegetals, alguns picants. Sovint també va acompanyat d’un pa dels d’aquí, cruixent. Es pot repetir de tot, menys del tall. En aquests llocs de carretera, és l’únic que tenen per menjar. El dal bhat el trobes per tot arreu.

Després de la breu parada per menjar vam continuar ruta i també nous embussos per esllavissades i aigua a la pista.

Com deia abans, es va seguint el riu Kali Gandaki, en algun punt la gorja és força estreta. Es diu que és la gorja més fonda del món,ja que està flanquejada per dos dels grans pics de l’Himàlaia, el Dhaulagiri (8167 m) i l’Annapurna (8091 m). En aquest tram el riu està a 2520 metres.

A mesura que baixava el sol començava a refrescar. En el darrer tram complicat, que ens va retenir més d’una hora, hi va haver gent que va optar per creuar el pas a peu. Se’ns va fer de nit esperant per poder passar; feia fred i va acabar plovent.

Hi havia moltes motos. Alguns duien bosses de plàstic per protegir el calçat. En molts trams havien de passar per fang, o directament per aigua. Feia patir veure’ls, no eren fàcils les maniobres, ja que a vegades calia anar endavant i endarrere, amb el que aquesta maniobra calia fer-la de forma manual, algú havia d'estirar la moto per darrere. 

En molts casos anaven dues persones, i curiosament, només el conductor duia casc.

En general la gent s’ho prenia amb filosofia. Hi havia alguns espontanis que es posaven a dirigir les operacions. Eren conductors dels vehicles aturats en un o l’altre cantó. En algun moment va aparèixer alguna «autoritat del trànsit» que es va passar l’estona tocant el xiulet. Estava al mateix lloc que jo, o sigui que intentava dirigir l’operació des de lluny.

Vam arribar a Lete ja de nit. Ens allotjàvem al See You Lodge. Vam sopar una thukpa, que és una sopa de fideus i verdures, molt consistent.

Lete es troba en el districte de Mustang, en el baix Mustang. És la zona del Dhaulagiri. El Dhaulagiri i l’Annapurna estan separats tan sols per 34 Km, i entre ells passa el riu kali gandaki, que comhe comentat abans,és la gorja més fonda del mon.

A part del Dhaulagiri i l’Annapurna des d’aquesta població també es veu el Nilgiri. El Nilgiri són tres pics del massís de l’Annapurna; el més alt té 7061 metres i els altres dos lleugerament per sota dels set mil metres.

Havíem arribat tard a la nit i per tant, no sabíem massa be què teníem al voltant. Així que al matí vam tenir una grata sorpresa en veure els grans pics que ens envoltaven. Feia molt de fred, però valia la pena contemplar el que ens envoltava.

Al baix Mustang,les construccions són de pedra; veurem que canvia a mesura que anem pujant cap al nord.

Nepal-6. Pashupatinath

Acabem les visites per la vall de Kàtmandu anant a Pashupatinath, que és un temple que es troba a la riba del riu sagrat Bagmati; aquest és un dels llocs més venerats pels hindús i se’l coneix també com el Benarés nepalès.

Aquest temple hinduista està dedicat a Xiva i igual que els altres llocs que hem visitat a la vall, forma part del patrimoni de la humanitat. En aquesta vall hi ha set conjunts de monuments que formen part d’aquest patrimoni.

En el continent indi hi ha 275 temples dedicats a Xiva que en un text antic (entre els segles VI i IX) es mencionen com els més importants. Aquest temple de Pashupatinath es troba en aquesta llista.

El temple en la forma que es veu actualment és de l’any 1692; el temple que hi havia hagut anteriorment no se sap quan es va construir.

Al voltant del temple principal, de dos pisos, al llarg dels segles s’han anat construint altres conjunts de temples. El complex de Vaishnava, que té el temple dedicat a Rama és del segle XIV. I el temple Guhyeshwari es menciona ja en un text del segle XI.

El temple de Pashupatinath és el temple hinduista més antic de la vall de Kàtmandu. Hi ha algun registre de l’any 400 dC en què ja es menciona aquest temple, en que la divinitat més venerada era Phasupati.

Hi ha diverses llegendes al voltant d’aquest temple de Aalok Pashupatinath. Una d’aquestes llegendes diu que Xiva i Parvati van prendre la forma d’antilops en els boscos que hi ha a la riba est del riu Bagmati. Els deus els van atrapar per una de les banyes i els van obligar a tornar a la seva forma divina. La banya es va trencar i s’adorava com a lingam de Xiva. Amb el pas del temps, va quedar enterrada i es va perdre. Segles més tard, un pastor va veure que la seva vaca regalimava llet; va excavar on es trobava la vaca i va descobrir el lingam diví de Pashupatinath.

En la religió hinduista, el lingam representa a Xiva, l’energia i potencialitat del déu. Té forma fàl·lica. Sovint es troba formant un conjunt amb el yoni, que representa la deessa mare, la divinitat femenina, Xacti, i té la una forma de base plana, simbolisme de la vagina.

En un dels temples del conjunt s’hi venera el lingam de Xiva.

Segons alguns historiadors aquest temple s’hauria construït en època del rei Licchavi Prachanda Deva (però no he aconseguit trobar quan va regnar). En altres cròniques es diu que aquest temple tenia forma de lingam, abans que es construís un temple de cinc pisos en el mateix lloc. 

Amb el pas del temps va caldre renovar-lo i una de les reconstruccions va ser en temps del rei Shivadeva, finals del segle XI començaments del XII i posteriorment pel rei Ananta Malla que a més hi va afegir la teulada, a finals del segle XIII o començaments del XIV.

El terratrèmol de l’any 2015 va afectar diferents temples d’aquest conjunt, però el temple principal es va salvar.

El temple principal, al que no espot entrar, té forma de pagoda, amb dues teulades, de coure recobertes d’or. Les quatre portes que té estan cobertes de plata i el temple té un pinacle daurat.

El conjunt de temples es troba a banda i banda del riu Bagmati, que els hinduistes consideren un riu sagrat. Al llarg del riu hi ha diverses plataformes on es fan les cremacions. Des de l’altra banda del riu es pot veure la cerimònia de la cremació. Estàs allunyat, per tant no destorbes a la família del difunt, així i tot, em sento una mica incòmode seguint el procés. Per altra banda, pot més la curiositat per veure el ritual.

Primer es renta el cos i després es prepara per a la cremació. La cremació serà més completa com més llenya, i em sembla que de millor qualitat combustible, es faci servir. Per tant, aquí juga un paper clau l’economia de la família. Un cop finalitzat el procés les restes es traslladen més enllà en el riu i si no estic confosa, s’aboquen a l’aigua.

Des de l’altra banda del riu, la fumarada de les diferents cremacions que estaven en marxa era important, sort en vaig tenir de la mascareta.

Per allà rondaven també grups de micos, que prenien tot el que podien als visitants. No hi faltaven alguns sadhus, amb les pintures grogues al front.

Nepal-5. Bodinath

Després de dinar continuem les visites per la vall de Khàtmandu; anem a Bodinath, on hi ha un gran stupa budista; es troba a uns 11 km al nord de Kàtmandu. També es coneix com a Boudhanath o la Boudha stupa.

Aquí a Bodinath i zones properes hi viuen molts refugiats tibetans i això ha fet que s’hi hagin construït més de 50 gompes (monestirs tibetans) al voltant del stupa; aquest stupa està construït sobre terrasses concèntriques ascendents, formant un gran mandala en pedra. És un dels stupes semiesfèrics més grans, tant de Nepal com del món.

Al voltant de la base d’aquest stupa hi ha 108 imatges del Buda Amitabha i 147 nínxols on hi ha molins d’oració.

És el centre de culte del budisme tibetà més important fora del Tibet. En aquest stupa es diu que s’hi conserven les restes del Buda Kassapa, que és el 27è dels budes anteriors a Gautama.

Es caracteritza per la cúpula semiesfèrica blanca, una estructura piramidal, i a dalt els 4 ulls mirant en les quatre direccions, nord, sud, est i oest. El conjunt representa un mandala, un mapa cosmològic, amb el camí cap a la il·luminació i el centre del cosmos, el mont Meru.

La població va créixer al voltant d’aquest stupa, que es trobava en l’antiga ruta comercial que venia del Tibet; aquesta ruta entrava a la vall pel poble de Sankhu, passava per un altre stupa, a Chabahil, i després anava cap al sud, creuava on ara hi ha Kàtmandu, i arribava al riu Bagmati, a Lalitpur (Patan).

Durant segles, els mercaders tibetans s’aturaven aquí per fer ofrenes.

En la dècada de 1950 molts tibetans van fugir de la seva terra i van arribar al Nepal, es van instal·lar prop d’aquest stupa.

Hi ha moltes llegendes i versions sobre qui va fer construir aquest stupa. Les versions varien segons si és en la història tibetana o nepalesa.

Una versió estesa pel Tibet, que té també algunes variants, parla d’una dona tibetana, vídua, amb quatre fills que va venir aquí i va voler construir un temple dedicat al buda Amitabha. Això era després de la mort de Kassapa, el buda Kassapa; la dona va dur les seves despulles fins aquí on volia enterrar-lo i fer un lloc de culte.

Segons la llegenda, quan Kassapa va morir una dona gran, cuidadora d’aviram, amb els seus quatre fills va dur fins aquí les despulles de Kassapa i les va enterrar on ara hi ha el stupa.

Va demanar al rei que li cedís terrenys per poder fer la construcció; la grandària del terreny, la d’una pell de búfal. La dona va ser molt astuta i va tallar la pell a tires, les va unir pels extrems, fent una gran tira, amb la que va marcar el perímetre del terreny que volia. I és l’espai on actualment hi ha l’stupa.

La dona va morir abans que estigués acabada i van ser els seus quatre fills els que van acabar l’obra. Es diu que els quatre fills eren de diferents pares i que representen les quatre direccions cardinals, els quatre ulls de buda que hi ha a la part alta.

La dona i els seus quatre fills van treballar de valent per construir aquesta estructura. Quan els treballs estaven gairebé acabats els alts dignataris i la gent benestant van quedar sorpresos i avergonyits que una pobra dona hagués pogut construir aquella meravella. Per altra banda, estaven molestos pel fet que se li hagués donat permís per fer-ho. Van anar a veure el rei per demanar que l’obliguessin a aturar l’obra, però no van tenir èxit; el rei els hi va dir que no podia retirar la paraula donada a la dona i que les obres continuaven.

Sembla que el primer stupa que hi va haver es va construir en el segle V i que va ser obra de Jadzima i els seus quatre fills. En aquell temps el país patia una gran sequera i els devots recollien la rosada del matí per barrejar amb el morter per poder continuar amb la construcció de l’stupa.

On hi hauria hagut aquest primer centre de culte, és on els historiadors situen la construcció d’un stupa en el segle XIV, després de la invasió del Nepal pels mogols. Aquest stupa ha sigut durant segles un important centre de culte budista i de peregrinació. Ara bé, el terratrèmol del 2015 el va danyar significativament i de seguida es va procedir a la seva reconstrucció; es va consagrar de nou en el 2016. La cúpula actualment està preparada per resistir millor els terratrèmols.

Segons els registres dels Licchavi, Bodinath la va fundar el rei nepalès licchavi Sivdeva, a finals del segle VI o començaments del VII. En canvi, segons les cròniques nepaleses, va ser el rei Manadeva el fundador, a finals del segle V o començament del VI. Les fonts tibetanes indiquen que en les excavacions fetes a finals del segle XV i començaments del XVI es van trobar els ossos del rei Amshuvarma que va regnar a començaments del segle VII.

Un altre nom per aquest centre religiós és Kaasti Chaitya. La primera referència històrica amb aquest nom es troba en les cròniques dels newars. Es diu que Khaasti era un dels quatre stupes fundats pel rei licchavi, Manadeva, que va regnar cap a finals del segle V i començaments del segle VI.

Segons la història de Nepal, el rei Licchavi Vikramjit volia construir una font de pedra (les típiques de per aquí, una mena de bassa en pedra amb unes escales que baixen cap al fons on hi hala sortida d’aigua), a la part sud del pati del palau, però en aquell indret no s’hi veia cap senyal que hi hagués aigua. 

Va consultar als astròlegs, que van dir-li que per trobar l’aigua calia fer un sacrifici d’un home que tingués les 32 perfeccions. Tan sols eren candidats adequats el rei i els seus dos fills. Així que el rei va decidir sacrificar-se.

El rei li va dir a un dels seus fills que un home estaria dormint amb la cara i el cos cobert i que l’hauria de sacrificar sense destapar-lo. Un cop acabat el ritual el fill va descobrir que havia sacrificat al seu pare. Sentint-se culpable va consultar als sacerdots què podia fer per redimir-se i va construir els stupes.

Segons la història i llegendes del Tibet, la princesa nepalesa Bhrikuti es va casar amb el rei tibetà Songtsen Gampo; el rei tibetà ja tenia una esposa xinesa, i entre les dues van introduir i difondre el budisme al Tibet. Les relacions comercials entre Tibet i Nepal es van enfortir, i això devia facilitar que la vídua de la llegenda, viatges amb els quatre fills, des de Lhasa fins aquí.

Diuen que en arribar aquí, al que es coneixia com Chaitya va quedar fascinada per la construcció i també per l’hospitalitat de la seva gent, els newar. Segons els tibetans el nom de la dona era Jyajhima. Quan va tornar a Lhasa va explicar la seva experiència i com l’havia impactat.

En aquell temps tan sols els comerciants i mercaders, essencialment homes, feien el viatge entre Tibet i Nepal, per això és sorprenent que l’hi haguessin concedit el permís per anar a visitar Khaasti (actual Bodintah); se suposa que hi devia influir que era una dona vídua. La dona havia tingut molt interès a fer el viatge, ja que a Lhasa corrien moltes històries sobre la princesa Bhrikuti.

Històries i llegendes que es barregen, s’entrecreuen, es modifiquen... un bon embolic. El que queda clar és que l’origen d’aquest centre de culte és molt antic, i que té arrels tibetanes i estreny lligams entre Tibet i Nepal. Els tibetans que viuen en aquesta zona són de l’ètnia tamang.

Encara hi ha més històries sobre Bodinath, les que fan referència al Chiniya Lama. Si no vaig errada voldria dir lama xinès.

En el segle XIX, en finalitzar amb la guerra entre el Tibet i el Nepal, es va signar el tractat de pau de Thapathali. Els tibetans estaven sota l’administració de la dinastia Qing. La guerra la va guanyar Nepal, i el tractat es va signar al palau Thapathali de la plaça Durbar de Kàtmandu, l’any 1856.

En el procés de negociació d’aquest tractat el maharajà de Nepal, Jung Bahardur Rana necessitava algú de confiança que entengués bé el tibetà, el xinès i el nepalès. I va recórrer al Chiniya Lama.

Amb el tractat que se signés estaven en joc les relacions comercials entre Tibet i Nepal, la seguretat de les rutes, taxes. etc. Per això calia que el text estigués molt clar i no hi hagués ambigüitats.

Si ho tinc ben entès, Chiniya lama és un càrrec hereditari. Tenia al seu càrrec aquest stupa i altres centres culte en llocs que podien estar força allunyats. Era el responsable de vetllar tant pels aspectes religiosos com socials.

El primer Chiniya Lama va ser Taipo Shing, un monjo budista que es va instal·lar aquí a Bodinath on havia vingut en peregrinació. Era parent de l’emperadriu Cixi, de la dinastia Qing, que era la que governava a la Xina. Va ser el lama principal de Bodinath. En aquell moment aquest complex religiós tenia l’estatus de ciutat independent, dins de l’estat.

Jung Bahardur Rana va pensar que aquest lama li permetria tenir relacions diplomàtiques amb l’imperi xinès, i per aixòli calia establir una bona aliança amb ell. Així que va idear un pla: donar-li en matrimoni una de les seves filles, la que la seva mare era de l’ètnia tamang i nascuda aquí a Bodinath.

Com agraïment per la feina feta durant les negociacions de pau, i de les que Nepal va treure un bon profit, se li va concedir un terreny per poder-hi construir un monestir i una residència davant del stupa.

El lama va casar amb la filla de Jung Bahadur Rana; coneixia la tradició segons la qual els reis nepalesos oferien les seves princeses en matrimoni als reis del Tibet, per tal de crear aliances i mantenir la pau entre veïns. Així el chiniya lama tenia lligams amb les dues comunitats: la rana i la tamang.

L’actual Chiniya Lama continua tenint alguna relació amb aquest stupa, tot i que forma part del patrimoni de la humanitat per la Unesco.

Quan arribes aquí, per moltes fotografies que n’hagis vist, impressiona. Està envoltada d’edificis i l’espai lliure és relativament estret per la quantitat de gent que hi ha.

Quan nosaltres vam arribar hi havia un grup nombrós de gent assegut arrenglerat davant del stupa. Em va semblar que havien vingut tots junts, alguns semblaven malalts. El que em va sorprendre és que algun pidolaire es va asseure alseu costat, continuant la rotllana i els de seguretat els van fer fora.
Suposo que el temple-palau al que es pot entrar és el que van donar al chiniya lama. Des del pis de dalt hi ha una bona vista sobre l’stupa.