Japó-14. Gero

Després de la caminada per la ruta Nakasendo i passejar per Tsumago, vam venir amb bus fins a Gero. Estem en la zona dels alps japonesos, al nord de Nagoya. Al matí següent vam continuar direcció a la costa fent parada per visitar Takayama.

Gero és un poble balneari (onsen).Nosaltres ens vam allotjar en un ryokan, que són els hostals tradicionals japonesos, el Gero Onsen, que diuen que és un dels tres millors del Japó. 

La font d’aigua termal de Gero va ser descoberta a començaments del segle X quan, segons la llegenda, el Buda de la medicina es va transformar en una garsa blanca ferida. L’ocell va curar les seves ferides al riu Hida, mostrant a la gent els beneficis de la seva font local d’aigües termals. Per això, per tot arreu es veu la imatge d’una garsa banca.

Quan vam arribar al ryokan vam haver d’anar a que ens donessin la yukata que recomanen vestir mentre ets allà. No ens l’havien deixat a l’habitació per tal de que poguéssim escollir la talla més adient. Jo vaig demanar la gran i vaig haver de baixar a canviar-la, ja que l’arrossega i tenia por d’entrebancar-me. Ja em resultava prou difícil caminar amb aquella vestimenta que no et permet fer passes grans.

L’equipatge gran ens l’havien enviat fins aquí des de Tòquio; ho tenen molt ben organitzat, totes les nostres maletes estaven allà guardades sota una malla.

L’habitació és molt espaiosa, és una diferència important amb les dels hotels. Té dos espais, la sala per dormir, coberta amb els tatamis, i a la que no s’hi pot entrar amb calçat, i una altra sala paral·lela on hi ha un sofà, la nevera i el moble amb la televisió. Aquí pots anar amb el  calçat que trobes a l’entrada, on has de deixar el teu, amb la sola bruta ja que has anat pel carrer i et poses el que trobes allà, que serveix per moure’t ’per l’hotel. A mino m’anava gens bé i vaig optar per posar-me les meves sabatilles.      

Nosaltres vam treure els futons de l’armari i els vam col·locar amb els edredons amb el cap arrambat a la paret; un error ja que és el personal del ryokan el que et prepara el llit. Quan vam tornar de sopar havien modificar la nostre disposició dels futons, els van col·locar al centre de l’habitació, separats de la paret.

Jo no vaig anar a l’onsen, però els que hi van anar van quedar molt satisfets. Vaig sortir a passejar per l’hotel, amb la yukata, una mena de bata de roba que es tanca creuada per davant; és important tenir present que  el cantó dret ha de quedar per sota i l’esquerra a sobre, o sigui  que queda tancat a la dreta. Després poses el cinturó. I a sobre una armilla de tela que té butxaques.

El Gero Onsen és molt elegant i amb una decoració curiosa. Hi ha també un petit jardí japonès.

Aquella nit teníem un sopar d’alta cuina japonesa, coneguda com Kaiseki.

Com es pot veure a la fotografia, al menjador, al que s’entra descalç, havien preparat dues taules llargues, posades davant per davant. Tots anàvem vestits amb la yukata, i com que no estem acostumats a aquesta vestimenta, en seure tenim tendència a obrir les cames, uns més que altres, i per tant qui més qui menys, en un moment o altra ensenyava més del que és elegant. Sota la yukata es porta roba interior.

Per sort teníem cadires i no ens va tocar seure a terra.

El kaiseki és un sopar tradicional japonès amb molts platets, una mena de menú degustació. El mot kaiseki  també fa referència a la col·lecció d’habilitats i tècniques que permeten la preparació d’aquests àpats.

Els caràcters kanji utilitzats per escriure kaiseki signifiquen literalment “pedra de butxaca al pit”. Els monjos zen evitaven la gana posant-se pedres calentes als plecs de davant de la seva roba, prop de l’estómac. Es creu que aquests kanji van ser incorporats en el segle XVI per indicar el menjar frugal i auster que se servia en la cerimònia del te.

Si ho he entès bé, la cuina kaiseki tant fa referència a la que es prepara per una reunió, on la beguda principal és el sake, i la cuina per a la cerimònia del te. Per distingir-les quan es parla (escrit son diferents kanji) a la cuina de la cerimònia del te se l’anomena cha-kaiseki.

El kaiseki modern s’inspira en diverses cuines tradicionals japoneses, especialment les següents quatre tradicions: cuina imperial de cort (yusoku ryori), del segle IX durant el període Heian; la cuina budista dels temples (shojin ryori), del segle XII durant el període Kamakura; la cuina samurai de les cases guerreres (Honzen ryori), del segle XIV durant el període Muromachi; i la cuina de la cerimònia del te (cha kaiseki), del segle XV durant el període Higashiyama del període Muromachi. Totes aquestes cuines es van formalitzar i desenvolupar amb el temps, i continuen encara presents actualment de forma individual, però també s’han incorporat a la cuina kaiseki. Diferents xefs valoren aquestes coses de manera diferent: la cuina de cort i la de samurai és més ornamentada, mentre que la cuina de temple i cerimònia del te és més continguda.

En l’actualitat, el kaiseki és un tipus d’art que equilibra el gust, la textura, l’aparença i els colors dels aliments. Només s’utilitzen ingredients frescos de temporada i es preparen de manera que busquen potenciar-ne el sabor. Sovint també s’inclouen ingredients locals. Un cop preparat el menjar se serveix amb cura en plats i petits bols triats per potenciar tant l’aspecte com el tema estacional del menjar. El menjar es disposa amb cura, es guarneix, sovint amb fulles i flors reals, així com guarnicions comestibles dissenyades per assemblar-se a plantes i animals naturals.

Originalment, el kaiseki consistia en un bol de sopa de miso i tres guarnicions; aquesta és ara la forma estàndard de cuina japonesa en general, anomenada setto, “conjunt”. Des de llavors, el kaiseki ha evolucionat per incloure un entrant, sashimi, un plat a foc lent, un plat a la graella i un plat al vapor, a més d’altres plats a discreció del xef.

A mi m’agraden molt els menús degustació i vaig gaudir molt d’aquell sopar. Hi havia platets de diferents formes i contingut. Entre les coses fredes hi havia uns entrants variats, sashimi i verdures cruixents envinagrades. Teníem dos fogonets a banda i banda, en un d’ells un caldo de peix i gambes, amb algun vegetal i un tros de tofu; a l’altra fogonet havies de posar a coure sobre una fulla uns talls de carn molt finai molt gustosa. Hi havia també sopa de miso i de postra maduixes amb gelatina de taronja i galeta. Per beure vaig demanar sake, una ampolleta d’uns 200 mL, que em va costar 770 iens, un 4,5 euros.  

 

Al matí després d’esmorzar vaig sortir altre cop a veure el jardí japonès que estava al costat del restaurant..

 

Com que em sobrava temps fins a l’hora d’anar aagafar el tren vaig sortir a passejar una mica per Gero, sense allunyar-me massa de l’hotel, que estava a tocar de l’estació de tren. El riu Hida divideix el poble en dos, i l’estació de tren es troba a l’extrem sud. Als marges del riu hi ha el parc Shirasagi.

Vam deixar l’equipatge gran en una de les botigues del ryokan, i ells es cuidaven de mesurar les maletes i facturar-les cap a Kyoto. Amb l’equipatge per a dues nits vam agafar el tren cap a Takayama. Aquell matí no plovia, el cel estava ben net, però feia fred.