Nosaltres vam anar amb el tren, el shinkansen; és una
meravella, molt puntual, espaiós i confortable. Ja voldria tenir als avions
aquell espai per a les cames! La gent va en silenci, es gaudeix d’una gran
tranquil·litat.
Una de les sorpreses del trajecte és que es veu el Mont Fuji;
em va fer il·lusió.
Durant període Kofun (250-538) aquesta zona ja estava habitada
i s’han trobat alguns túmuls funeraris, anomenats kofun. Ara bé, hi ha
evidències que ja hi havia hagut assentaments en els períodes anteriors; el
santuari d’Atsuta és aproximadament de l’any 100 dC.
A finals del període Heian (794-1192) prop d’on hi ha el
santuari Atsuta hi havia una vil·la propietat del clan Fujiwara. Es creu que
Yura-Gozen, coneguda com Urahime, filla de Fujiwara no Suenori, es va casar amb
Minamoto no Yoshitomo (1123-1160) i el seu fill, Minamoto no Yoritomo, va
néixer aquí el 1147. Més endavant es va convertir en el fundador i el primer
shogun del shogunat de Kamakura.
Posteriorment els terrenys d’aquesta vil·la es van donar per
construir-hi un temple dedicat a la seva memòria. La majoria de les estructures
es van perdre durant els bombardejos de Nagoya a la Segona Guerra Mundial.
A l’època feudal, Oda Nobunaga (1534-1582) i els seus
protegits, Toyotomi Hideyoshi (1537-1598) i Tokugawa Ieyasu (1543-1616), van
ser poderosos dàimos amb base a la zona de Nagoya que gradualment van
aconseguir unificar el Japó.
Owari era una antiga província del Japó que actualment és la
part occidental de l’actual prefectura d’Aichi. La seva capital era Inazawa.
Dos dels generals més famosos del període Sengoku, Oda Nobunaga i Toyotomi
Hideyoshi, tenien les seves arrels aquí; Oda Nobunaga tenia el castell de
Kiyosu.
L’any 1610, Tokugawa Ieyasu va traslladar la capital de la
província d’Owari des de Kiyosu, a uns set quilòmetres de distància, a una
ubicació més estratègica, l’actual Nagoya. Es va construir el castell de Nagoya
i va col·locar a un dels seus fills per que es fes càrrec d’Owari.
A la mateixa època, l’antic santuari Atsuta, que es trobava a
la ruta Tokaido, que unia Kyoto i Edo (actual Tòquio), va ser designat estació
de pas, anomenat Miya (el Santuari). En ser una estació de pas, al voltant del
santuari es va desenvolupar una ciutat, per donar serveis als viatgers. El
castell i el nucli urbà al voltant del santuari formaven la ciutat.
Durant la Restauració Meiji, les províncies del Japó es van
reestructurar en prefectures. Nagoya es va convertir en un centre industrial
per a la regió. La seva esfera econòmica incloïa les famoses ciutats ceràmiques
de Tokoname, Tajimi i Seto, així com Okazaki, un dels pocs llocs on es produïa
pólvora durant el shogunat. Altres indústries incloïen el cotó i nines
mecàniques complexes anomenades karakuri ningyo.
Nagoya va ser objectiu d’atacs aeris durant la Guerra del
Pacífic. La població de Nagoya en aquell moment s’estimava en 1,5 milions, i
era un dels tres centres més grans de la indústria aeronàutica japonesa.
S’estimava que el 25% dels seus treballadors estaven dedicats a la producció
d’avions. Durant la guerra en aquesta regió també es fabricava maquinària,
coixinets, equipament ferroviari, aliatges metàl·lics, tancs, vehicles de motor
i aliments processats.
Els bombardejos aeris sobre la ciutat van començar el 18
d’abril de 1942. El castell de Nagoya, que s’utilitzava com a comandament
militar, va quedar gairebé destruït pels bombardejos del maig i juny del 1945.
La reconstrucció de l’edifici principal es va completar el 1959. El 1959, la
ciutat va quedar inundada i greument malmesa pel tifó Ise-wan.
A l’antiga província d’Owari hi ha l’argila adequada per a la
fabricació de la ceràmica i porcellana japoneses. El primer dàimio d’Owari,
Tokugawa Yoshinao (1601-1650) es va fer construir un forn en un racó del jardí
Ofuke, a la part nord dels terrenys del castell de Nagoya. Aquest taller privat
s’anomenava oniwa-yaki (literalment “articles de jardí”). Gairebé tots els
dàimio tenien el seu propi taller o oniwa-yaki, i feien peces també per us
propi però també per regalar.
Per moure’ns per Nagoya ho vam fer en metro; teniem l’hotel
prop de l’estació, a la parada de metro Nagoya, per tant, per arribar als dos
llocs que vaig visitar calia fer transbord.
Em sembla que a Tòquio també n’hi ha en algunes línies de tren
i metro, però no ho vaig veure. En les hores punta, entrada i sortida de
treballar i escoles, van molt plens.
Els vagons reservats a les dones, en determinades franges
horàries van començar a existir al Japó l’any 1912, en una línia de tren.
Després es va aturar durant la Segona Guerra Mundial i es va reprendre en el
1920.
El Castell de Nagoya (Nagoya-jo) va ser construït pel dàimio d’Owari l’any 1612, durant el període Edo, al lloc on hi havia un castell anterior del clan Oda durant el període Sengoku.
Va ser Tokugawa Ieyasu qui va encarregar la construcció del
castell de Nagoya. Nagoya va ser una de les ciutats-castell més importants del
Japó. Nagoya-juku era una estació de correus a la carretera Minoji, que
connectava dues de les cinc importants rutes d’Edo: la ruta Tokaido i la Nakasendo, de la que nosaltres
vam fer un petit tram.
Una forma d’anomenar el castell de Nagoya és Meijo; aquest nom
s’utilitza per a moltes institucions de la ciutat de Nagoya (un parc, una línia
de metro, una Universitat), reflectint la influència cultural d’aquesta
estructura històrica. El castell també s’havia anomenat històricament Kinjo,
que significa Castell d’Or, i una altra universitat rep aquest nom, la
Universitat Kinjo Gakuin.
El primer castell que hi havia hagut el va fer construir el
governador militar de la província de Suruga, Imagawa Ujichika, entre el 1521 i
1528, per al seu fill Imagawa Ujitoyo.
Oda Nobuhide el va capturar l’any 1532 i hi va residir; em sembla que llavors
el va anomenar castell de Nagoya. Es diu que el seu fill, Oda Nobunaga, hauria
nascut en aquest castell, el 1534. Més tard, cap al 1582 va quedar abandonat.
Des de la construcció del castell d’Azuchi (prop de
Kyoto),l’any 1576 per Oda Nobunga, la tecnologia de construcció de castells
s’havia desenvolupat i consolidat àmpliament. Un dels principals arquitectes
que va dissenyar i dirigir la construcció del nou castell va ser Nakai
Masakiyo, que anteriorment havia participat en la construcció d’altres
castells; havia recopilat i perfeccionat la tecnologia i tècniques existents de
construcció de castells i fortificacions i, finalment, va formular els
estàndards per als castells del shogunat Tokugawa. El castell deNagoya és un
bon exemple del tipus de castells construïts en terreny pla.
Al juliol de 1634 estava previst que el shogun Tokugawa
Iemitsu, visités Nagoya, de camí cap a la capital imperial de Kyoto. El castell
s’havia ampliat i les obres es van acabar just a temps per aquesta visita.
Durant els següents cent anys es va fer un manteniment i
renovació continus de les estructures existents.
Al centre del complex hi ha el recinte Honmaru; conté la torre
principal, una torre menor i el palau. Aquesta part és la que vam visitar.
A l’est del recinte principal (Honmaru) hi ha el recinte
Ninomaru, a l’oest el Nishinomaru; al nord-oest hi ha l’Ofukemaru, també
conegut com a Fukaimaru, i el Sannomaru ocupava l’est i el sud.
El recinte de Sannomaru estava protegit per dos fossats i
envoltava els recintes interiors del castell per la banda est i sud. En aquest
terreny hi havia diversos temples i vil·les, així com edificis administratius.
En aquest recinte hi havia dos santuaris, Tosho-gu i Tennosha, que allotjaven
la deïtat guardiana del castell. Ambdós santuaris van tenir un paper important
en la vida religiosa del castell; és on se celebraven rituals i festivals en
honor als esperits venerats. Ambdós santuaris es van traslladar a finals del
segle XIX durant l’era Meiji. No s’ha conservat cap altra estructura de fusta
original, però la zona continua sent el centre administratiu de la ciutat de
Nagoya.
Es creu que el Palau Ninomaru (Ninomaru Goten) es va completar
el 1617. Tokugawa Yoshinao, el primer senyor feudal d’Owari, es va traslladar a
aquest palau des del Palau de Honmaru el 1620. A més de servir com a residència
del dàimio, el palau funcionava com a centre administratiu del govern feudal.
Va ser ampliada i renovada en anys posteriors.
En aquest recinte de Ninomaru, entre el 16 i el 21 de febrer de
1868 va succeir el que es coneix com l’Incident d’Aomatsuba. 14 samurais d’alt
rang del clan Tokugawa d’Owari van ser detinguts, arrestats i decapitats tots
sobtadament, i 20 més van ser empresonats i degradats.
El clan Tokugawa d’Owari era una de les tres branques
principals de la casa governant Tokugawa, i juntament amb les províncies de
Mito i Kii eren una de les branques de la que es podia escollir el shogun.
Econòmicament i políticament, el més fort i influent era el clan Owari, que
havia estat durant molt de temps ferm partidari del shogun.
L’any 1868 va ser una època de gran turbulència política al
Japó. El país temia una invasió estrangera després de la visita sorpresa dels
vaixells de guerra americans sota el comandament del comodor Matthew C. Perry
el 1854; no es va poder repel·lir ni evitar les demandes estrangeres de comerç
i drets de port de desembarcament, això va debilitar encara més el poder i el
prestigi del ja feble shogunat.
Les forces del shogun havien estat derrotades a la Batalla de
Toba- Fushimi, que va tenir lloc al sud de Kyoto entre el 3 i el 5 de gener de
1868. Tot i que molts samurais van acceptar restaurar el poder a l’emperador,
encara hi havia un gran nombre de samurais que es mantenien lleials als
Tokugawa; això va animar al shogun Yoshinobu a considerar si anul·lar la seva
renúncia.
El castell estava situat entre Kyoto i Edo, en una regió molt
respectada i influent, i com que era financerament estable, Nagoya estava en
millor posició per donar suport al shogun si calia. Per tant, es va veure com
un possible focus de disputa. Si els samurais dins del castell lluitaven per
restablir el shogun, altres províncies podrien seguir-lo, i la nació esclataria
de nou en una guerra civil destructiva i sagnant. Les autoritats nacionals se’n
van adonar i van suggerir al dàimio del castell de Nagoya, Tokugawa Yoshikatsu,
que fes alguna cosa per sufocar qualsevol possible revolta.
És això els activistes pro-shogunat, dins la jerarquia del
Castell de Nagoya, van ser identificats ràpidament, detinguts i executats de
manera ràpida i discreta. Ni ells ni les seves famílies van ser informats dels
motius. El shogunat va trobar que la reacció de Yoshikatsu, per evitar el
conflicte havia sigut excessiva. Amb vergonya, aquest incident es va amagar
ràpidament i es va explicar com un assumpte trivial dins del clan.
L’Incident d’Aomatsuba rep aquest nom, ja que Watanabe
Shinzaemon, un dels primers executats, va viure en una residència coneguda com
Aomatsuba, just fora del fossat exterior del castell de Nagoya.
A principis de l’era Showa, cap al 1926, es va erigir una pedra
commemorativa al lloc aproximat de l’execució, però aquesta pedra va
desaparèixer misteriosament més tard, i es va haver de substituir per una de
nova.
El palau tenia dos escenaris per a les representacions de Noh:
l’omote-butai, o escenari principal, i l’oku-butai, l’escenari posterior. El
Noh es realitzava per commemorar la successió d’un dàimio i per celebrar el
naixement d’un hereu. Els Tokugawas d’Owari van ser mecenes de molts actors de
Noh, i el modern Teatre Noh de Nagoya, inaugurat a l’abril de 1997, es troba a
la zona de Sannomaru.
Els shachihoko o shachi són criatures mítiques semblants a
orques que es posaven a la part superior de les teulades dels castells, a les
portes de temples o en cases de samurais, durant el període Edo (1603-1867).
Es creia que els shachi protegien contra el foc, estaven
tallats en fusta i els dels castells sovint estaven recoberts d’or. També n’hi
havia de ceràmica o fosos en bronze o coure. A part de la seva funció per
prevenir incendis, eren elements decoratius símbol de poder i riquesa.
Els shachi del castell de Nagoya s’han convertit en un símbol
de la ciutat. Eren molt grans i impressionants.
Al novembre de 1730, els shachi daurats es van fondre per
primera vegada i es van recobrir amb malla de filferro. El 1788, el deute
acumulat des de 1767 per la branca d’Owari era molt elevada i es va haver de
fondre el shachi daurat, al 1827 es va tornar a fondre emprant menys or. Una
malla de filferro més fina cobria els shachi per amagar que eren menys daurats.
El 1846, van ser novament fosos i tornats a fondre per tercera vegada.
Al març de 1872, el shachi masculí es va exposar a l’Exposició
Yushima Seido a Tòquio, considerada l’esdeveniment fundacional del Museu
Nacional de Tòquio. Posteriorment es va exposar en exposicions regionals
celebrades a Ishikawa, Oita, Ehime i Nagoya. La shachi femenina es va exposar a
l’Exposició Universal de Viena el 1873. Més tard, quan es va decidir preservar
la fortalesa, es va iniciar un moviment per retornar el shachi. L’any 1878, els
shachi d’or van ser retornats a Nagoya i restaurats a la seva posició original
al febrer de l’any següent.
Els shachi originals es van formar sobre un bloc de fusta
tallat de manera rudimentària, sobre el qual s’aplicaven làmines de plom. El
coure es col·locava sobre el plom abans de l’aplicació de la capa final d’or,
que es produïa colpejant monedes d’or fins a convertir-les en làmines fines.
Els shachi van ser destruïts per un incendi durant la Segona
Guerra Mundial. Els shachi daurats de segona generació van ser fosos a la Casa
de la Moneda d’Osaka i transportats al castell al març de 1959 (. Ambdós
kinshachi van ser baixats temporalment des de dalt del castell i exposats
breument als terrenys del castell al setembre de 1984 (per a l’Exposició del
Castell de Nagoya, i de nou del 19 de març al 19 de juny de 2005, al lloc de
l’Expo 2005.
El terratrèmol de Mino-Owari
a l’octubre de 1891 va danyar greument algunes torres i estructures del
castell de Nagoya. Es van fer reparacions però no es va reconstruir. L’any
1893, el castell va ser transferit al Ministeri de la Casa Imperial i al juny
el seu nom va canviar a “Palau Separat de Nagoya” o “Vil·la Imperial de Nagoya”
quan el castell va ser designat com a residència imperial formal.
Durant la Segona Guerra Mundial, el castell es va utilitzar com
a quarter general de l’exèrcit del districte de Tokai i com a oficina
administrativa del camp de presoners de Nagoya. Els bombardejos aeris de Nagoya
per part de les Forces Aèries de l’Exèrcit dels Estats Units van causar la
destrucció més gran que ha patit el castell en tota la seva història.
El castell tenia originalment almenys 11 torres a les
cantonades; al recinte d’Honmaru se’n conserven tres. Aquestes torres
s’utilitzaven per emmagatzemar armes i blindats en temps de pau, i servien com
a campament des d’on organitzar atacs en cas d’emergència.
Al castell hi havia magatzems i graners d’arròs; eren sis
edificis allargats disposats paral·lels a un dels fossats. Després de la Segona
Guerra Mundial, en aquest lloc hi havia el Pavelló d’Exposicions de
Nishinomaru; després es va substituir per dos edificis amb l’aparença dels
antics magatzems, i segueix sent un espai d’exposicions.
Per entrar al palau primer passes un control de seguretat,
després deixes el calçat afora, no recordo si aquí vam anar descalços amb
mitjons o amb el calçat que ens deixaven. El recorregut era per un passadís amb
el terra de fusta i vas passant per davant de les diferents habitacions o
espais residencials. El més impressionant són els fusama
El fusuma és una mampara opaca corredissa proveïda d’una
maneta, que en l’habitatge tradicional japonès es feia servir per redefinir
l’espai d’una habitació o servia de porta. En general mesuren 91 cm d’amplada i
182 cm d’alçada, amb un gruix de 2 o 3 cm. Des de finals del segle XX la seva
mida ha augmentat.
El període Heian (794-1185) va ser l’edat d’or de la cultura
clàssica japonesa, En aquella època a les cambres dels nobles de la Cort els
fusuma servien per aïllar temporalment certs espais de la sala única on vivien.
La superfície dels fusuma va ser un suport molt preuat per a la
pintura decorativa; nombrosos artistes japonesos de renom, sobretot els membres
de l’escola Kano, els utilitzaven.
Els fusuma d’aquest palau provenien de l’escola Kano i,
juntament amb els panells del sostre, van sobreviure a la guerra perquè estaven
emmagatzemats. Basats en els originals, fotografies i plànols detallats, es van
fer reproduccions utilitzant les mateixes tècniques i materials d’aquella
època.
El símbol del crisantem, que es veu en alguna decoració a les
torres, és el Segell Imperial del Japó.
Moltes de les portes del castell de Nagoya tenen una disposició
quadrada, i les muralles de pedra inclouen diverses pedres de grans dimensions,
per demostrar les capacitats defensives del castell.
La tasca de construir les muralles del castell es va dividir
entre vint senyors feudals, inclòs Kato Kiyomasa. Les parets d’una de les
torres van ser construïdes per la família Kato i les pedres angulars de
l’edifici porten les inscripcions dels membres d’aquesta família responsables
de la construcció.
En algun lloc del jardí al sud del Palau Honmaru hi havia hagut
una Camèlia japonesa. Es deia Palau Camèlia (Goten tsubaki). Des del període
Edo, aquest arbre es considerava un tresor secret del domini d’Owari. Floria
cada primavera i produïa grans flors blanques. Es pensava que l’arbre original
havia mort quan el castell es va cremar durant un bombardeig aeri el 1945, però
van començar a créixer nous brots del tronc calcinat. L’arbre actual es va
empeltar a partir de l’original el 1955 i actualment continua creixent.
L’exposició del crisantem del Castell de Nagoya va començar després de la fi de la Segona Guerra Mundial. El cultiu del crisantem va començar al Japó durant els períodes Nara i Heian (principis del segle VIII fins a finals del XII), i va guanyar popularitat durant el període Edo. Es van crear moltes formes, colors i varietats de flors; es va desenvolupar la forma de cultivar i modelar les flors, i la cultura del crisantem va anar a l’alça. L’esdeveniment al castell s’ha convertit en una tradició per a la ciutat. Amb tres categories, és un dels esdeveniments més grans del seu tipus a la regió tant per escala com per contingut. La primera categoria és l’exposició de flors cultivades. La segona categoria és per a les flors bonsai de crisantem, que es combinen amb trossos morts de fusta per donar la il·lusió d’arbres en miniatura. La tercera categoria és la creació de paisatges en miniatura.
Abans de la visita al castell havíem anat a dinar per allà a la vora. Vaig prendre unes gambes arrebossades i tonyina, els dos plats anaven acompanyats d’arròs, sopa de miso i una terrina d’ou quallat.
Santuari Atsuta
Després de la vista al castell uns quants vam anar fins al
santuari Atsuta, era ja mitja tarda, els jardins estaven molt tranquils però no
hi havia accés als santuaris, no sé si era per l’hora, o habitualment estan
tancats. Una de les pegues és que no hi havia cap cartell ni rètol indicador en
anglès.
Hi ha moltes llegendes i mites al voltant d’aquest santuari.
Per una banda, en aquest santuari es venera a la deessa del sol, Amaterasu, que
té un paper rellevant en el mite de la creació del Japó. Per altra banda, es
diu que aquí s’hi guarda una espasa sagrada anomenada Kusanagi.
En el xintoisme Amaterasu és la deessa del Sol, i és la mítica
avantpassada de la família reial del Japó i fundadora de l’Imperi nipó. El seu
nom complet és Amaterasu O-Mikami que significa “deessa gloriosa que brilla en
el cel”. En la religió xintoista representa la perfecció i és un exemple
d’intel·ligència, bellesa, fertilitat i puresa.
En la mitologia japonesa, Izanagi és una deïtat nascuda de les
set generacions divines. Ell i la seva esposa Izanami van crear moltes illes,
deïtats i avantpassats. Quan Izanami va morir en un part, Izanagi va intentar
rescatar-la del Yomi (inframon), però no ho va aconseguir. En el ritual de
neteja que va fer al riu en tornar van néixer les tres deïtats principals: del
seu ull esquerra, Amaterasu (la deessa del Sol), de l’ull dret Tsukiyomi (el
déu de la Lluna), i del nas Susano (el déu de les tempestes).
Les divinitat, els kami-gami (plural de kami) es van reunir
davant de la cova buscant una manera de fer-la sortir, ja que sense el sol tot
es moria.
El déu de la intel·ligència va idear la manera de fer-la sortir: es van asseure tots a la vora de la cova i van col·locar un mirall dirigit a l’entrada.
La deessa de la dansa es va posar a ballar marcant el
ritme amb els peus, i la resta de divinitats o kami-gami (plural de kami) feien
molt de soroll, cridant i rient com si estiguessin molt animats i
divertits. Llavors Amaterasu va sortir a
mirar i li va preguntar al que estava més prop de l’entrada què passava; aquest
li va contestar que hi havia una nova deessa solar i quan ella li va preguntar
qui era va assenyalar al mirall. Amaterasu no havia vist mai el seu reflex i es
va quedar absorta en la imatge; mentre estava distreta, els altres kami-gami
van tancar la cova.
Segons el mite, Amaterasu va enviar al seu fill Ninigi a
governar el Japó, ja que hi regnava el caos (en un altre lloc he trobat que era
al net al que va enviar a pacificar el Japó), i que li va donar l’espasa
Kusanagi.
Actualment, Amaterasu, suprema divinitat solar del xintoisme
japonès, és la deessa protectora de la nació japonesa. Segons alguns
historiadors, la mitologia al voltant d’aquesta deessa, va crear un Japó
matriarcal on va aparèixer el clan dels Yamato, i es dictava un comportament de
respecte cap a les dones fins al segle VI.
Amaterasu és considerada una deessa de caràcter amable i
compassiva amb els qui l’adoren. Segons els preceptes del xintoisme, és
ancestre de tots els emperadors del Japó, per la qual cosa podria dir-se que és
la mare de l’imperi i deïtat suprema al país.
Kusanagi és una espasa llegendària japonesa. En realitat es
creu que deu ser una espasa de l’estil de l’edat del bronze: curta, dreta i de
doble fil. En el folklore, aquesta espasa representa el valor.
Segons la llegenda, el déu Susano es va trobar amb una família
de déus de la terra (kunitsukami) que estava terroritzada per una temible serp
de vuit caps, Yamata no Orochi, que ja
havia devorat set de les vuit filles de la família, i que venia a buscar l’última
filla. Susano va idear un pla per derrotar la serp a canvi de la ma de la filla
que salvaria.
Yamatohime-no-mikoto era una princesa japonesa elevada a deïtat
xintoista, que segons la mitologia japonesa va ser la fundadora del santuari
d’Ise. Es creu que va viure entre els segles I aC i el I dC. Segons la llegenda era la tia del príncep
Yamato Takeru, un important guerrer; com a regal per protegir-lo en temps de
perill l’hi va regalar l’espasa sagrada Kusanagi.
Segons fonts tradicionals, Yamato Takeru va morir l’any 113;
entre les seves pertinències hi havia l’espasa Kusanagi. La seva vídua venerava
la memòria de Yamato Takeru en un santuari a casa seva. Després he trobat
versions un tant contradictòries. Per una banda es diu que més tard, les
relíquies i l’espasa sagrada es van traslladar al Santuari Atsuta; hi ha qui
diu que es van traslladar aquí cap a l’any 122 i d’altres que va ser en el 192.
Per altra banda, diuen que està documentat que l’any 688
l’espasa Kusanagi es va treure del palau imperial i es va traslladar al
santuari d’Atsuta; es donava la culpa de la malaltia de l’emperador Tenmu a
l’espasa sagrada. Aquest emperador va morir l’any 686.
No es té la certesa de que l’original segueixi existint, ja que
es diu que podria haver-se perdut l’any 1185 durant una batalla naval.
Tant si és una rèplica com l’original, sempre es mostra
embolicada i ben protegida, per tant molt poca gent l’ha vist.
Com tota la ciutat de Nagoya, el santuari Atsuta també va patir
els bombardejos de la Segona Guerra Mundial i va quedar molt malmès. La
reconstrucció va començar l’any 1955 i es va fer seguint l’estil de 1893, quan
es va reconstruir utilitzant l’estil purament japonès, shinmei-zukuri.
L’any 1966 es va acabar la reconstrucció de la sala del tresor,
un museu on es conserven més de 4.000 objectes, manuscrits i documents del
santuari; els articles exposats van canviant cada mes.
El fet de que la plana d’Owari sigui molt fèrtil va fer que els
habitants de la regió veiessin el santuari com el protector de l’agricultura i
molts dels festivals i cerimònies religioses d’aquesta regió tenen alguna
relació amb el cultiu.
El clan Owari havia establert el Santuari Atsuta l’any 192, i
va ocupar el càrrec de Guji (el sacerdot de més rang del santuari) que era
hereditari i es transmetia de generació en generació.
Durant el període en que coexistien dues corts, la del nord i
la del sud, com que es creia que l’espasa Kusanagi es conservava en el santuari
d’Atsuta, aquest santuari es va
convertir en un indret clau en la lluita entre l’emperador deposat Go-Daigo
(Cort del Sud) i el nou emperador, Takauji Ashikaga (Cort del Nord);
l’assistent del santuari, Atsuta Masayoshi, donava suport a Go-Daigo.
El 1338, la Cort del Sud va tenir una última oportunitat
d’ocupar el santuari quan Kitabatake Akiie va liderar un gran exèrcit des de la
base de la Cort del Sud al Mont Ryozen, de camí cap a la batalla Akiie es va
aturar a pregar en aquest santuari, però va morir en combat i de seguida els
Ashikaga van consolidar el seu control sobre el Santuari d’Atsuta.
L’àrea del santuari era originalment molt més gran. Al nord-est
hi havia grans camps d’arròs que pertanyien al santuari, que més tard van
desaparèixer per construir-hi nous barris.
Els edificis del santuari es mantenien gràcies a donacions de
diversos benefactors, incloent-hi figures conegudes com Oda Nobunaga, Toyotomi
Hideyoshi i els Tokugawa. Lesportes, que havien sigut tresors nacionals es van
perdre amb els bombardejos i ara s’han substituït per portes torii.
