Al matí anem per la riba nord del llac fins a Ahlat, que és famosa
pel grandiós cementiri de tombes selèucides.
El paisatge i el clima ha canviat en comparació amb
Mesopotàmia; aquí tot és molt més verd i la temperatura més agradable. De camí
fins aquí es veu el volcà Nemrut, que té prop de 3.000 metres, i la població
d’Ahlat es troba a 1650 metres d’altitud.
En les visites que fem per aquí trobem alguns grups de nens amb
els seus mestres, són d’escoles de Tatvan. Ara penso que potser eren els
mateixos grups que feien la mateixa ruta que nosaltres.
La ciutat actual s’anomena Ahlat i a uns 2 km a l’oest hi ha la
ciutat antiga, Akhlat, o en armeni Khlat. Aquí ja hi ha molta cosa armènia.
La història d’Ahlat es remunta al 900 aC. Em sembla que ha
estat poblat de forma continua i molts imperis l’han volgut conquerir pel seu
bon clima, la seva ubicació en la ruta entre Àsia i Anatòlia i els seus
recursos hídrics. Aquí hi van governar els bizantins, els seljúcides
d’Anatòlia, els mongols, els àrabs i l’Imperi Otomà.
Va ser una de les tres ciutat més grans de la civilització
islàmica de l’edat mitja.
Venint de Tatvan, abans d’entrar a d’Ahlat, hi ha el mausoleu d’Usta
Sagirt, també conegut com Ulu Kümbeti. Usta vol dir mestre, i em sembla que
Sagit vol dir aprenent, o potser era el nom del seu aprenent. La traducció que
trobo per Ula Kümbeti és la Gran Cúpula, suposo a que es refereix a que és el
mausoleu més gran de la zona d’època Seljúcida.
Està ubicat davant del cementiri, en el lloc anomenat “Eyiler”
que vol dir “entre la gent”. Es desconeix la data de construcció, però a la
ciutat hi ha un altre mausoleu similar, més petit, que es va construir entre el
1270 i el 1300, pel que se suposa que aquest deu ser de la mateixa època. A la
vora hi ha les ruïnes d’un altre mausoleu, em sembla que és aquest construït a
les acaballes del segle XIII, que diuen que el va construir l’arquitecte més
famós de l’època, i que aquest altre, el d’Usta Sagarit, el va construir el seu
deixeble.
Es diu que l'aprenent, que treballava amb el mestre constructor
de tombes, era molt intel·ligent i que tenia més talent que el seu amo. Tots
dos discutien sobre una tomba que estava preparant el seu amo. El dignatari de
la ciutat, que havia encarregat la tomba, els va ordenar a tots dos que
construïssin una tomba i es va convertir en una competició.
El resultat va ser que l’obra de l’aprenent era millor que la
del seu cap, tant des del punt de vista arquitectònic com artístic. El cas és
que aquesta és la que ha sobreviscut i l’altra està en ruïnes.
No se sap qui està enterrat aquí. És una construcció de dues
plantes, i la tomba està a la planta de sota. Fa gairebé 20 metres d’alçada i
està construït en pedra d’Ahlat.
El treball tradicional de la pedra d’Ahlat està inscrit des de
l’any 2022 a la Llista del Patrimoni Cultural Immaterial que requereix mesures
urgents per preservar-lo.
La pedra d’Ahlat és una pedra volcànica que s’extreu dels
contraforts del mont Nemrut. Un cop extreta la pedra es talla, se l’hi dona
forma i després talladors especialitzats, realitzen les decoracions i
ornaments. L’ornamentació es realitza per medi de tècniques de raspat, relleu i tallat, generalment amb formes
orgàniques, geomètriques i cal·ligràfiques. La construcció d’una estructura amb
pedra d’Ahlat requereix tècniques i coneixements específics.
Em sorprèn llegir que els calendaris populars i el coneixement
tradicional de la natura tenen un paper rellevant en l’extracció de la pedra
per part dels miners, així com en la construcció.
A més d’obres arquitectòniques com cases, mesquites, mausoleus
i ponts, aquesta pedra s’empra en làpides, inscripcions, fonts... La pràctica
s’ha transmès de generació en generació durant segles, però en les darreres
dècades ja no és tant viable el seu ús. És difícil trobar nous aprenents i cada
cop és més habitual fer servir materials moderns en la construcció.
