Est de Turquia-43. Llac Van, Ahlat. mausoleu d'Usta Sagirt

Al matí anem per la riba nord del llac fins a Ahlat, que és famosa pel grandiós cementiri de tombes selèucides.

El paisatge i el clima ha canviat en comparació amb Mesopotàmia; aquí tot és molt més verd i la temperatura més agradable. De camí fins aquí es veu el volcà Nemrut, que té prop de 3.000 metres, i la població d’Ahlat es troba a 1650 metres d’altitud.

En les visites que fem per aquí trobem alguns grups de nens amb els seus mestres, són d’escoles de Tatvan. Ara penso que potser eren els mateixos grups que feien la mateixa ruta que nosaltres.

La ciutat actual s’anomena Ahlat i a uns 2 km a l’oest hi ha la ciutat antiga, Akhlat, o en armeni Khlat. Aquí ja hi ha molta cosa armènia.

La història d’Ahlat es remunta al 900 aC. Em sembla que ha estat poblat de forma continua i molts imperis l’han volgut conquerir pel seu bon clima, la seva ubicació en la ruta entre Àsia i Anatòlia i els seus recursos hídrics. Aquí hi van governar els bizantins, els seljúcides d’Anatòlia, els mongols, els àrabs i l’Imperi Otomà.

Va ser una de les tres ciutat més grans de la civilització islàmica de l’edat mitja.

Venint de Tatvan, abans d’entrar a d’Ahlat, hi ha el mausoleu d’Usta Sagirt, també conegut com Ulu Kümbeti. Usta vol dir mestre, i em sembla que Sagit vol dir aprenent, o potser era el nom del seu aprenent. La traducció que trobo per Ula Kümbeti és la Gran Cúpula, suposo a que es refereix a que és el mausoleu més gran de la zona d’època Seljúcida.

Està ubicat davant del cementiri, en el lloc anomenat “Eyiler” que vol dir “entre la gent”. Es desconeix la data de construcció, però a la ciutat hi ha un altre mausoleu similar, més petit, que es va construir entre el 1270 i el 1300, pel que se suposa que aquest deu ser de la mateixa època. A la vora hi ha les ruïnes d’un altre mausoleu, em sembla que és aquest construït a les acaballes del segle XIII, que diuen que el va construir l’arquitecte més famós de l’època, i que aquest altre, el d’Usta Sagarit, el va construir el seu deixeble.

Es diu que l'aprenent, que treballava amb el mestre constructor de tombes, era molt intel·ligent i que tenia més talent que el seu amo. Tots dos discutien sobre una tomba que estava preparant el seu amo. El dignatari de la ciutat, que havia encarregat la tomba, els va ordenar a tots dos que construïssin una tomba i es va convertir en una competició.

El resultat va ser que l’obra de l’aprenent era millor que la del seu cap, tant des del punt de vista arquitectònic com artístic. El cas és que aquesta és la que ha sobreviscut i l’altra està en ruïnes.

No se sap qui està enterrat aquí. És una construcció de dues plantes, i la tomba està a la planta de sota. Fa gairebé 20 metres d’alçada i està construït en pedra d’Ahlat.

El treball tradicional de la pedra d’Ahlat està inscrit des de l’any 2022 a la Llista del Patrimoni Cultural Immaterial que requereix mesures urgents per preservar-lo.

La pedra d’Ahlat és una pedra volcànica que s’extreu dels contraforts del mont Nemrut. Un cop extreta la pedra es talla, se l’hi dona forma i després talladors especialitzats, realitzen les decoracions i ornaments. L’ornamentació es realitza per medi de tècniques de raspat,  relleu i tallat, generalment amb formes orgàniques, geomètriques i cal·ligràfiques. La construcció d’una estructura amb pedra d’Ahlat requereix tècniques i coneixements específics.

Em sorprèn llegir que els calendaris populars i el coneixement tradicional de la natura tenen un paper rellevant en l’extracció de la pedra per part dels miners, així com en la construcció.

A més d’obres arquitectòniques com cases, mesquites, mausoleus i ponts, aquesta pedra s’empra en làpides, inscripcions, fonts... La pràctica s’ha transmès de generació en generació durant segles, però en les darreres dècades ja no és tant viable el seu ús. És difícil trobar nous aprenents i cada cop és més habitual fer servir materials moderns en la construcció.