Aquesta madrassa es troba al sud-oest de la ciutat antiga de
Mardin. La va fer construir el soldà artúqida Isa Bey, però va morir en el camp
de batalla l’any 1407 i l’obra va quedar inacabada. La construcció es va
reprendre després que la ciutat caigués en mans dels turcmans d'Akkoyunlu. Sembla
que es va completar l’any 1445.
La construcció va començar durant el període artúqid, en el
segle XIV, però va quedar inacabada degut a la invasió mongol. No hi ha cap
placa amb inscripció que indiqui l’any de finalització de l’obra, però hi ha
documents en que parlen de que es va acabar en el segle XV.
La construcció de la madrassa, es va iniciar durant el període
artúqi (segle XIII o segle XIV) però va quedar inacabada degut a les invasions
dels mongols sota les ordres de Timur. Hi ha diverses fonts que parlen de que
es va completar a finals del segle XVI, durant el regnat del soldà Kasım Ibn Cihangir
(1487-1507). No hi ha cap inscripció on s’indiqui la data de construcció o de
finalització de l’obra, per això les dates no són precises.
La madrassa té dos pisos, ubicats al voltant d’un pati central
porxat hi ha 23 habitacions, 11 a la planta baixa i 12 en el primer pis.
L’habitació principal a la planta baixa era la del mestre; i un dels espais més
grans de l’edifici era la mesquita.
Hi ha l’iwan, un porxo amb una gran arcada, amb una font, el
salsabil, i un petit estany quadrat en el mig del pati, on l’aigua de la font
flueix cap aquí.
L’alçada de les portes d’entrada a les aules en el pati, no
tenen més d’un metre d’altura; es diu que així l’estudiant quan entra a la sala
en la que hi ha el mestre ha d’inclinar el cap com a signe de deferència. Els
símbols de les portes de les aules devien estar relacionats amb la matèria que
s’hi ensenyava.
Mentre va estar activa s’hi ensenyava, amés de religió,
medicina, matemàtiques, astronomia i química. Sembla que durant el segle XVI
aquesta madrassa era una de les institucions més riques i que tenia més
ingressos.
La font que hi ha a l’iwan juntament amb l’estany al centre del
pati, diuen que simbolitza la vida humana, des del naixement fins a la mort i
l’altra vida, representen per l’aigua que flueix. L’aigua que brolla de la font
representa el ventre de la mare, el punt d’inici de la vida. El primer lloc per
on passa l’aigua representa la infantesa, la joventut i després la vellesa.
L’estany al mig del pati de la madrassa, és el darrer lloc on arriba l’aigua, i
es considera que és l’estany del Judici Final.
Al primer que trobo és a al-Jazari, un brillant erudit i
inventor del segle XII-XIII. Va néixer en aquesta regió, entre el Tigris i
l’Èufrates i va viure sempre per aquí. Era un erudit, artesà, artista,
matemàtic, astrònom, inventor i enginyer mecànic.
A l’igual que el seu pare, va treballa com a cap d’enginyers
pel soldà artúqid. Va ser un enginyer versàtil i creatiu, i se’l recorda per
molts dels seus invents. L’any 1206 el
soldà el va encoratjar a recopilar en un llibre tots els seus invents, per tal
de que no es perdés l’esforço la feina feta.
En el seu “llibre dels mecanismes enginyosos” hi va descriure 100 dispositius mecànics.
Molts dels seus dispositius fan servir coma força motriu
l’aigua. Un dels seus famosos enginys va ser un grup d’autòmats músics. En
aquest enginy hi havia un vaixell en un llac, amb 4 músics interpretant
melodies pels hostes durant les festes del rei.
Una de les peces exposades és una brúixola de cullera. La
primera brúixola d’aquest tipus es va inventar a la Xina.
També hi ha algunes màquines per elevar l’aigua, per
extreure‘n o per aprofitar la força del
seu flux.
Takiyuddin (o Taqi-al-Din) va ser un científics del segle XVI, polifacètic, com era força habitual en aquella època: enginyer, astrònom, matemàtic....Va néixer a Damasc, Síria, va ser teòleg islàmic i jutge de llei islàmica, com a jutge va exercir a Nablus, Palestina, en el 1571 va anar a Istanbul i es va convertir en l’astrònom del soldà otomà Selim II. Més tard, amb el seu successor, el soldà Murad III, va construir l’observatori d’Istanbul.
També va inventar un rellotge mecànic amb alarma; crec que va
ser el primer d’aquest tipus. Ho va pa publicar l’any 1556. I el mateix any
també donava a conèixer el primer rellotge astronòmic que funcionava amb
molles. Els rellotges mecànics accionats per molles es van inventar aquell any;
a part de Takiyuddin, al mateix temps també Peter Henlein en va crear un.
Uns altres inventors que descobreixo aquí són els germans Beni
Musa, Ahmad, Muhammad i Hassan. Van
néixer a Bagdad, a l’Iraq, no se sap en quina època. Beni Musa significa fills
de Moisès. Un d’ells sembla que va morir en el 873.
Un altre germà, Ahmad, es va dedicar a fabricar instruments per
pesar i eines per aixecar pesos i càrregues. Dels tres germans va ser el que va
despuntar en enginys mecànics. Un dels seus invents va ser un llum d’oli en el
que la metxa apareixia quan hi apropaves el foc, llavors el dispositiu
esquitxava amb una mica d’oli la metxa i aquest oli es cremava amb la flama que
hi havies apropat, així que la metxa ja quedava encesa. Diuen que encara que
fes vent, la metxa no s’apagava.
També va desenvolupar un dispositiu de reg en que podies
indicar la quantitat d’aigua que es volia fer servir i quan s’havia arribat al
valor desitjat avisava.
Els tres germans van enginyar-se les per determinar la
circumferència de la terra, i van trobar que era aproximadament 39.000 km. En
els càlculs fets amb els instruments moderns actuals, ha donat que és de 40.000
km. Aquests germans van construir un gran observatori a Bagdad.
També hi ha referències sobre un dels exploradors navals més
importants del segle XV, el xinès Zeng He.
