Moldàvia-19. Transnístria: Fortalesa de Bender

La fortalesa de Bender es troba a la part est de la ciutat moderna, molt a prop del riu Dnièster. De fet l’assentament de la població va començar aquí.

Com he comentat abans, aquesta població s’ha conegut amb diferents noms al llarg de la història, i per complicar encara més les coses, en alguns períodes se la coneixia amb dos noms diferents. 

En el període eslau, segles X-XI, s’anomenava Tungata o Tyagin; en el període Tàtar, segles XIII-XIV, se la coneixia com Tekin; durant el principat de Moldàvia, segle XIV i fins al 1538, el seu nom era Tyagyanyakyach o Tigina; en el període otomà 1538-1812, el nom era Bender o Tekin. En períodes posteriors se l’anomenava Tishno, Tigina o Bendery. En els mapes europeus, de diferents períodes es troba com Tehinia, Tehyna, Teghinea, Tehin, Thehinia, Tekin i Bender. Per facilitar les coses aquí l’anomenaré Bender.

El primer que trobes des de l’aparcament, que està dins del que era el primer recinte emmurallat, és l’església d’Alexandre Nevski i més enllà el monument al mateix personatge, una figura clau de la Rússia medieval.

En la primera meitat del segle X l’emperador bizantí Constantí VII (913-959) la menciona en un dels seus llibres, com la fortalesa buida de Tungata en el riu Dnièster. En turc, Tun-katai vol dir Fortalesa pacífica.

En aquesta terra hi vivien eslaus danubians, i entre el 954 i el 1144 va formar part del Rus de Kíev. Després, entre 1240 i 1243 va dependre de l'Horda d'Or.

Va ser a finals del segle XIV que Bender va entrar a formar part del Principat de Moldàvia i es va convertir en un punt duaner.

La primera menció que es fa d’aquesta ciutat com a punt duaner és en una carta de l’octubre del 1408. En aquesta carta, dirigida als comerciants de Liev, el governant moldau esmenta els diferents punts duaners de l’estat moldau, on els comerciants de la ciutat de Lviv han de pagar drets. La carta està escrita en eslau antic, sobre pergamí i té un segell de butlla amb la imatge d’un cap de toro.

Hi ha constància de què l’any 1482 el rei moldau Esteve el Gran, va visitar aquesta població i que va resar a l'església ortodoxa de l'Assumpció, que era molt senzilla, construïda amb branques recobertes amb fang.

Un parell d’anys més tard, els otomans avancen en la seva conquesta i els genovesos abandonen la factoria de Bender, i acaben tornant a Itàlia. Entre 1484-1485 el sultà turc va fer construir una primera torra de pedra, on més tard s’hi construiria la fortalesa. Aquesta torre la van destruir uns anys més tard, en el 1520, els cosacs.

Entre el 1512 i 1520 es va iniciar la construcció o reconstrucció de la ciutadella. Sembla que una torre octogonal s’havia construït abans.

Al setembre de 1538 la capital del Principat Moldau havia caigut en mans turques, durant la campanya del sultà Solimà el Magnífic contra Moldàvia. Llavors va ser quan aquí a Bender es va construir una fortalesa de pedra, anomenada Ben-Der, en el lloc on hi havia hagut l'antiga factoria comercial genovesa.

S’hi va instal·lar una guarnició militar, es van reconstruir les antigues fortificacions i es va construir una mesquita al costat de la porta principal, la mesquita de Solimà.

L’any 1550 apareix per primer cop aquesta població en un mapa d'Europa; hi apareix amb el nom de Tehynie.

En la segona meitat del segle XVI i fins finals dels segle XVII, hi ha diverses incursions, per part de destacaments formats per una barreja de personatges, cosacs ucraïnesos, governants moldaus recalcitrants i tropes poloneses. Amb aquests atacs la fortalesa va quedar molt malmesa i algun barri va quedar totalment destruït.
Pels dibuixos que he vist, hi havia dos recintes emmurallats, un més petit i l’interior de l’exterior. En la segona meitat del segle XVI i en el XVII es van fer millores en el sistema de defensa, afegint nous elements fortificats.

A començaments del segle XVIII, els otomans van ampliar i remodelar la fortalesa davant de les ànsies expansives de Rússia, i l’enfortiment del seu poder militar, i també per protegir.-se enfront dels aixecaments tàtars.

En aquesta època Bender es va convertir en el centre administratiu del poder otomà, a la regió nord-occidental de la Mar Negra. També era on hi havia la concentració de forces avançades de l'exèrcit otomà.

El 23 de juliol de 1709 arribava a Bender, després de la derrota a la batalla de Poltava, el rei suec Carles XII amb les restes del seu exèrcit, així com el hetman d'Ucraïna Ivan Mazepa, amb cosacs ucraïnesos i el seu empleat Pylyp Orlyk.
Aquest és el moment en que s’instal·la el primer campament suec a la riba esquerra del riu Dnièster. A començaments d’agost instal·laven un segon campament a la riba dreta del riu, sota els murs de la fortalesa de Bender.

En arribar se’ls hi van oferir tendes on viure, com era costum en aquella època, en els camps militars. Inicialment Yusuf Paixà els va rebre calorosament, en nom del sultà Ahmet III, fins i tot va oferir al rei Carles XII les claus de la ciutat, i el va convidar a viure dins del recinte emmurallat.
Hi ha historiadors que diuen que si realment el rei Carles XII hagués volgut tornar al seu país no l’haurien aturat. 

En aquell moment s’estava acabant la Guerra de Successió Espanyola i aviat l'atenció de les potències europees es giraria de nou cap a Orient i, per tant, limitaria l'ascens de Pere el Gran. 

Gairebé totes les grans potències, en rebre notícies de la seva retirada a l'Imperi Otomà, li van oferir el seu ajut: França es va oferir a enviar un vaixell al Mar Negre per portar-lo a casa, i els holandesos també van fer una oferta similar; Àustria li va oferir el lliure pas per Hongria i el Sacre Imperi Romanogermànic. Però Carles XII va rebutjar totes aquestes ofertes; diuen que potser volia evitar un retorn ignominiós, després de les victòries que havia tingut en el passat.

Quan semblava que hi hauria una altra guerra entre els imperis rus i otomà, Carles XII es va començar a plantejar la tornada a Suècia. Però llavors el rei August II de Polònia i Pere el Gran l’hi van negar un pas segur. I a més, els turcs no estaven disposats a satisfer les seves creixents demandes, així que es va quedar dos anys més.

Al setembre del 1709, moria l'hetman d'Ucraïna, Ivan Mazepa, en una casa particular a les afores de Bender, al poble de Varnitsa.

A l’abril de 1710 es va proclamar el nou hetman d’Ucraïna a l’exili, que va ser Pylyp Orlyk. La cerimònia va tenir lloc a la fortalesa de Bender, a l’igual que l’acte posterior de Proclamació de la Constitució. Aquesta constitució proclamava la divisió del poder en tres branques: executiva, legislativa i judicial.

A l’estiu del 1711 el rei suec Carles XII i el seu destacament es van traslladar a un nou campament en pedra al poble de Varnitsa. No sé si aquest primer pas va ser voluntari o forçat, ja que he llegit que el soldà va ordenar expulsar-los de Bender, on ja havien passat massa temps. Suposo que l’expulsió forçosa va ser la que va tenir lloc al febrer de 1713; van ser atacats per un exèrcit tàtar-turc, hi va haver enfrontament entre els suec i els geníssers que van capturar al rei i se’l van endur cap al castell de Timurtash, a Turquia. Va estar empresonat fins al setembre del 1714 quan va tornar cap a Suècia. Quatre anys més tard envaïa Noruega, però una nit, mentre inspeccionava la construcció de les trinxeres va rebre un tret que el va matar a l’instant.

En la primera meitat del segle XIV els comerciants genovesos van començar a colonitzar la desembocadura del riu Dnièster i van construir diferents factories comercials, una d’elles aquí. Tenien magatzems on guardar i protegir les mercaderies que arribaven pel riu, provinents generalment de Polònia, abans de ser traslladades a un nou destí. El que es transportava era principalment gra, esclaus i bestiar.

Entre juliol i setembre de 1770 les tropes russes van mantenir assetjada la fortalesa, i amb un sagnant assalt la van capturar, la nit del 15 al 16 de setembre. Més tard, en un tractat de pau del 1774, Bender va tornar a mans dels otomans; a canvi, altres fortaleses van passar als russos.

Al novembre de 1789 de nou les tropes russes van assetjar la fortalesa; aquest cop la guarnició es va rendir. Altre cop, pel tractat de pau del 29 de desembre de 1791, la fortalesa tornava a l'Imperi Otomà. I es tornava a reconstruir, reforçar i ampliar la fortalesa.

Al novembre de 1806, de nou les tropes russes conquereixen Bender, sense resistència per part de la guarnició turca, que els hi va obrir les portes. Amb el tractat de pau del 16 de maig de 1812, totes les terres entre el Prut i el Dnièster, incloent Bender, quedaven en mans russes. La nova frontera entre Turquia i Rússia passava al llarg del riu Prut. Bender, i la resta de terres de la part oriental del Principat Moldau, van passar a formar part de la província de Bessaràbia.

Llavors va començar la construcció de la ciutat nova, a uns 500 metres al sud de la fortalesa. Es van obrir 8 carrers paral·lels al riu i 8 de perpendiculars. Els primers en viure-hi van ser els oficials militars i administratius, després antics creient, serfs fugitius... En el 1818 hi vivien poc més de cinc mil persones; hi vivien immigrants de diverses part de Rússia, així com ucraïnesos i gent d’altres pobles de Bessaràbia.

A la fortalesa de Bender en l’època russa, després del 1812, hi havia esglésies ortodoxes, mesquites, esglésies armenis i gregues. Per la població russa la vida espiritual era important, i també ho era pels seus soldats; la majoria de les esglésies militars de l'exèrcit imperial rus eren ortodoxes, però l’exèrcit era multiconfessional i a vegades hi havia esglésies militars que servien per les diferents religions.

L'església de la fortalesa de Bender en aquesta època era l'església d'Alexandre Nevski. Hi havia hagut una església ortodoxa anterior, l'església de l'Assumpció de la Santíssima Mare de Déu, on asegons la documentació del segle XV el rei Esteve el Gran hi va resar quan va visitar la fortalesa en el 1482. Aquesta església no s’ha conservat. L'església militar d'Alexandre Nevski és l'edifici religiós més antic de Bender, i també un dels més antics de tot el territori de Transnístria.

La mesquita turca que hi havia, en una de les portes principals de la ciutat, es va convertir en església ortodoxa quan els russos van conquerir la fortalesa en el 1789. Aquesta església va rebre el nom de Sant Jordi el Victoriós. Una segona mesquita es va convertir també en església ortodoxa i que sembla que estaria on hi, ha des del 1806 l’església d’Alexandre Nevsky. Em sembla que aquesta església, antiga mesquita, en el 1825 estava gairebé esfondrada i se’n va construir una altra en un altre lloc, que és la que es veu actualment, consagrada en el 1833.

En mapes del 1789, s’hi veuen més mesquites i una església grega i una armènia. De fet amb cada canvi, entre russos i otomans els edificis religiosos també canviaven entre església ortodoxa i mesquita.

En els mapes de 1847 ja no hi apareix cap mesquita, i és perquè quan ja no hi havia població musulmana es van enderrocar.

L'església d'Alexandre Nevski va sobreviure als temps difícils de la revolució de 1917, l'ocupació romanesa de 1918-1940 i l'ocupació feixista de 1941-1944. Ara be, després de l'alliberament de Bender a l'agost de 1944, estava en molt mal estat, l’havien saquejat els alliberadors romanesos.

L’any 1947, l'església fortalesa deixava de funcionar definitivament i, per decisió de les autoritats militars, es va convertir en un club de soldats. Va ser així fins al 1994, quan es va retirar la unitat de míssils militars russos de la fortalesa. Llavors va quedar abandonada i en el 2007 havia perdut el sostre. L’any 2008 començaven els tràmits per a la seva restauració.

Hi ha moltes llegendes lligades a aquesta fortalesa. Una d’elles és la de la Dama Blanca.

Diuen que una nit de lluna plena es va veure, a la part alta d’una de les torres de la ciutadella, una dona vestida de blanc que dia una criatura en braços; la van veure baixar silenciosament, tot lliscant per les escales, va anar flotant fins a l'altre extrem de la ciutadella i quan va arribar a la torre de la porta va desaparèixer.

En el lloc on, segons els testimonis, s’havia aturat una estona la dama blanca abans de baixar, s’hi van trobar bales, de mosquet i de més modernes. Una explicació que hi donen és que els guàrdies s’haurien espantat i haurien disparat contra el fantasma. Quan es va netejar la via fluvial a tocar de la fortalesa, em sembla que pel cantó per on va desaparèixer la dama blanca, s’hi van trobar restes humanes, ossos i una llarga trena de color coure.

La llegenda que va lligada a aquest fantasma explica que el paixà turc va prendre a una noia del poble veí com a concubina i la va tancar a l’harem que tenia a la torre. Ben aviat la noia va quedar prenyada; no acceptava el seu destí i enyorava a la família, així que va intentar escapar diversos cops. Al final la van llançar des dels murs de la fortalesa i al seu fill el van entregar als geníssers. El seu esperit vaga per la fortalesa buscant al seu fill.

També bi ha llegendes sobre el governador moldau (visir) Mazaraki Magus, que va exterminar a molts turcs i tàtars. A l’igual que altres comandaments moldaus es va veure obligat a reconèixer la sobirania otomana. El paixà turc el va fer executar. Va ser decapitat i hi ha algunes llegendes truculentes sobre la seva mort i el tractament d’assecat del cap, un cop separat del cos. Aquest paixà l’hi agradava escriure i deixar constància de tots els seus actes i va deixar una descripció detallada del procés.

Per aquesta zona hi ha moltes llegendes sobre tresors amagats. La més famosa està relacionada amb l’ucraïnès Ivan Mazepa, que era un comandament militar. Es diu que als soterranis de la fortalesa de Bender, hi ha amagat el carruatge daurat de Mazapa, que va arribar aquí després de la derrota a la batalla de Poltava, i que amb ell va dur el que s’anomena el “tresor de Mazepa”.

La història del carruatge daurat sembla que és fictícia, però l’arribada de Mazepa a les portes de la fortalesa, després de la derrota dels suecs a Poltava, està documentada. Se sap que estava molt malalt i que va arribar en un petit carro de fusta. Sota seu hi havia realment barrils d'or i plata, i un enorme diamant de molt valor, d’uns 90 quirats, del que mai se’n va separar.

Hi ha diferents versions sobre el que va passar amb el tresor que duia. Els seus col·laboradors podrien haver-lo amagat, d’altres creuen que el tresor el van amagar els turcs als soterranis de la fortalesa. És curiós que l'únic mapa dels seus passos subterranis, exposat en un dels museus turcs, desaparegués de l'exposició immediatament després de l'inici dels treballs de reconstrucció de la fortalesa. El cas és que no s’ha trobat mai, ni es té noticies de que s’hagués venut o exportat.

Més curiositats sobre aquesta fortalesa. El pare del pintor rus Ivan Konstantinovich Aivazovsky (1817-1900) va viure i va salvar la vida, gràcies a un bon home armeni, en aquesta fortalesa. L’any 1770, l'exèrcit rus va assetjar Bender fins que la capturar; quan els soldats van entrar es van venjar de la resistència que havia oposat la seva població. Mataven a tothom qui trobaven. Entre les víctimes dels russos hi havia el secretari del paixà de Bender; estava mortalment ferit i tenia una criatura en braços, a la que estaven a punt de matar. Un armeni que passava per allà, va aturar al soldat que l’anava a executat dient que aquell era fill seu, que era cristià. I aquesta criatura era el pare del pintor Ivan Aivazovsky.

No sé si ja ho he comentat, però s’ha vist que una de les torres és diferent a la resta, en estil de construcció i es creu que s’havia construït anteriorment. En aquesta fortalesa s’han trobat restes de baixos relleus, i a les parets hi havia poemes escrits, dels que tan sols s’han conservat algunes paraules.

Actualment està en restauració, i pel que diuen encara hi ha moltes coses per descobrir sobre el passat d’aquest lloc i la seva història.

En una sala de la fortalesa hi ha un petit museu sobre fets històrics, i en una deles torres hi ha el museu de la tortura. També es pot accedir a la part alta de la muralla i per la volta.

Moldàvia-18. Transnístria: Bender

Arribem a Bender i passem el control fronterer, entre Moldàvia i Transnístria. Aquesta ciutat la van conquerir durant la guerra del 1992. Bender es troba en la històrica Bessaràbia.

A la frontera presentes el passaport i et donen un paperet que has de conservar per poder sortir. No et poden posar cap segell al passaport ja que si fos així te l’inutilitzarien. En algun control de carretera em sembla recordar que ens el van demanar. Entre els dos controls, moldau i transnístri, hi ha les tropes de pacificació russes vigilant.

A aquesta població tant els russos com els turcs l’anomenen Bender, que en turc vol dir “com jo dic”. Pels moldaus el nom de la població és Tighina.

Quan arribes a Bender comences a veure rètols de “Sheriff”, en gasolineres, supermercats, clubs esportius... Tant aquí com a l’altra banda del riu, a la Transnístria oficial, tot és de l’empresa Sheriff.

Sheriff es va fundar l’any 1993. Va començar sent una petita empresa de Transnístria, però en uns 20 anys va anar creixent significativament i diversificant-se. Un dels seus objectius va ser desenvolupar l’esport. L’any 1996 obria el primer supermercat modern Sheriff. Un any més tard, en el 1997 es va fundar el club esportiu amb el mateix nom, Sheriff. En el 1998 es posaven en marxa les gasolineres Sheriff. Un any més tard es va començar la construcció del complex esportiu Sheriff .

L’empresa la van fundar Viktor Gushan i Ilya Kazmaly, antics membres dels serveis secrets de la República Soviètica. Quan estàvem allà em sembla que em van dir que pertanyia a tres germans, però no em quadra amb això.

Ja de bon començament el grup empresarial va rebre ajudes del govern transnístri, per desenvolupar els seus negocis en diferents sectors, com la refineria, grans magatzems, i la distribució d’aliments, begudes alcohòliques i tabac.

La situació de Sheriff es peculiar, el que l’ha afavorit, ja que està ubicada a Transnístria, que legalment pertany a Moldàvia, però actua de forma independent.

Amb el pas del temps, va diversificar els seus negocis, però sempre mantenint-se a Transnístria.

A més dels negocis que he esmentat abans, l’any 1998 va crear la primera operadora de telecomunicacions i una constructora, que dur a terme gairebé totes les obres. Un any més tard va crear una editorial i un canal de televisió. I també es va convertir en el distribuïdor exclusiu a Transnístria dels vehicles de Mercedes-Benz i Mitsubishi. ​

L’estadi Sheriff, construït en el 2002, va ser el primer i únic estadi moldau reconegut per la UEFA per partits internacionals.

En el 2004 creava la seva pròpia agencia publicitària, i una companyia de telefonia mòbil. Aquest mateix any anunciaven la construcció d’un hotel de 5 estrelles a la capital, Tiraspol.

Com deia abans, la situació de Sheriff és peculiar; Transnístria no està reconeguda internacionalment, per tant el primer govern de Transnístria, el d’Igor Smirnov (1991-2011) va col·laborar amb els dirigents de l’empresa per tal d’establir un sistema econòmic que  l’hi permetés no haver de dependre econòmicament de Moldàvia. A canvi, l’empresa tenia subvencions, reducció d’impostos i concessions d’obres. En aquest període Sheriff era l’única companyia que podia importar productes de l’exterior i comerciar amb altres divises que no fossin el ruble transnístri. O sigui que de fet Sheriff tenia el monopoli de l’economia.

El fill del primer president, Oleg Smirnov, ha format part de la cúpula directiva del conglomerat Sheriff.

Experts en el crim organitzat diuen que l’executiu transnístri podria haver blanquejat diner del contraban a través de Sheriff. Tant l’empresa com el govern ho desmenteixen.

Més curiositats: l’any 2000 Sheriff va crear el partit opositor, Renovació, que donava suport a la independència i a una economia de lliure mercat, en oposició al model socialista. 

El cofundador de Sheriff, Ilya Kazmaly, va ser un dels primers parlamentaris d’aquest partit. En el 2005 aquest partit va aconseguir la majoria en el Consell Suprem de Transnístria.

El primer que fem en arribar a la ciutat és anar a canviar diners. Em sembla que ja ho he dit abans: aquí no es poden fer servir targes de crèdit, al menys els estrangers, cal pagar en efectiu. Es poden canviar tant leis moldaus com euros i dòlars.

Vaig ser la primera en entrar a canviar i mentre esperava als altres vaig explorar una mica els voltants.

Com ja he comentat, tot i que es troba a la banda oposada del riu, està controlada administrativament pel govern de Transnístria. Es troba en la zona de protecció que es va establir en acabar la guerra del 1991-92; hi ha la comissió de control que supervisa la situació i tant Moldàvia com Transnístria hi tenen un petit grup de policies.

Bender formava part del Principat de Moldàvia quan l’any 1538 va ser ocupada per l’Imperi otomà, que hi va estar fins que va ser annexionada a l’Imperi rus en el 1812. Al febrer del 1918 les tropes romaneses van ocupar la ciutat i en acabar la Segona Guerra Mundial va formar part de la República Socialista Soviètica de Moldàvia.

El primer cop que es menciona aquesta població és en un document eslau del 1408, amb el nom de Tyagyanyakyacha. Era el document d’una concessió comercial emesa pel voivoda moldau Alexandre el Bo, als comerciants de Lviv el 8 d’octubre del 1408; en aquest document apareix mencionada com un important control duaner.

El nom Tighina apareixen documents moldaus escrits en romanès de la segona meitat del segle XV. Els comerciants genovesos l’anomenaven Teghenaccio.

Tant la fortalesa com la ciutat es coneixien amb el nom de  Bender, en l’època otomana (1538-1812) i entre 1828-1917, quan formava part de l’imperi rus. 

El nom de Tighina es va fer servir durant el Principat de Moldàvia, en la primera part del període de l’Imperi Rus (1812-1828), i en els dos períodes en els que la ciutat pertanyia a Romania, 1918-1940 i 1941-1944.

Aquesta ciutat era el principal punt de duaner de Moldàvia que hi havia a la carretera comercial que unia el país amb el khanat de Crimea.

Durant el regnat d’Esteve III de Moldàvia, va fer construir un petit fort en fusta per defensar la població de les incursions tàrtars.

L’any 1538 el soldà otomà Solimà el Magnífic va conquerir aquesta població i és quan la va anomenar Bender. Va millorar les fortificacions, convertint-ho en una veritable fortalesa, amb el mateix nom.

L’any 1812 Bender, juntament amb Bessaràbia, va ser annexionada a l’Imperi rus, i va formar part de la governació russa de Bessaràbia fins al 1917. Aquí, a Bender i rodalies, s’hi van establir molts ucraïnesos i russos, així com jueus de diferents procedències, i la ciutat es va convertir ràpidament en un indret de  parla russa. L’any 1897, tan sols hi havia un 7% de població que parlés romanès. I un 33% de la població eren jueus.

Tighina va formar part de la República Democràtica de Moldàvia (1917-1918) i després de la Unió de Bessaràbia amb Romania; quan pertanyia al regne de Romania va ser la seu del comtat de Tighina. L’any 1918, va estar controlada breument per la República Soviètica d’Odessa, que va ser expulsada per l’exèrcit romanès. La població local no donava suport a les autoritats romanes i seguia creixent el separatisme pro-soviètic.

El dia de Pasqua de 1919 l’exèrcit francès volava el pont sobre el riu Dniéster per impedir l’arribada dels bolxevics a la ciutat. Aquest mateix anys hi va haver un alçament pro-soviètic a Bender, per intentar unir aquesta ciutat a la recent fundada Unió Soviètica. Era el 27 de maig, quan uns quants centenars de treballadors comunistes i membres de l’Exèrcit Roig de Bessaràbia, encapçalats per Grigori Stary, van fer-ser amb el control de Bender. L’exercit romanes va sufocar la revolta el mateix dia.

Romania va posar en marxa una política de romanització, tot restringint l’us del rus, però a Bender, el rus va continuar sent l’idioma més parlat. L’any 1930 un 53% de la població era nativa de la regió, però tan sols un 15% parlaven habitualment en romanès.

La ciutat, juntament amb Bessaràbia va ser ocupada per la Unió Soviètica el 28 de juny de1940. En el decurs de la Segona Guerra Mundial, al juliol del 1941 va tornar a formar part de Romania, però a l’agost del 1944 era de nou part de la Unió Soviètica.

Bona part dels jueus de la ciutat van morir durant l’holocaust; tot i així seguia tenint una significativa comunitat jueva. Ara bé, quan es va dissoldre la Unió Soviètica la majoria de jueus que quedaven van emigrar.

En dos períodes, 1940-41 i 1944-1991, Bender va ser una de les quatre ciutat republicanes que no estaven subordinades a un districte de la RSS de Moldàvia.

Des de l’any 1991, Bender se la disputen la República de Moldàvia i Transnístria. Té una ubicació estratègica, ja que està a poca distancia de la capital, Tiraspol, però cadascuna d’aquestes ciutats en una banda del riu Dniéster.

Durant la guerra de Transnístria del 1992 va patir intensos combats, en la batalla de Bender. Des de llavors va quedar controlada per les autoritats de Transnístria, tot i que formalment està en la zona desmilitaritzada que es va establir al final de la guerra.

És la tercera ciutat més important del país, després de Chisnau i Tiraspol. Tan sols un 26% de la seva població és moldava, un 43% són russos, un 17% són ucraïnesos i el 14% restant són d’altres països. és d’altres nacionalitats.

El primer que vam anar a veure és la catedral de la Transfiguració. Es va construir entre el 1815 i el 1820, com un símbol de l’alliberament de la ciutat del domini otomà. Es va consagrar el 5 de desembre de 1819. Va ser una església parroquial de l’església ortodoxa romanesa des del 1918 al 1944, excepte durant el període soviètic, 1940-41.

Quan Bender va passar a formar part de l’imperi rus es va construir la nova ciutat a una certa distància de la fortalesa. L’any 1814, es va decidir traslladar a la nova ciutat dues esglésies que estaven a la fortalesa, la Dormició i Nikolsky. Ara be, aquestes esglésies estaven gairebé en ruïnes i es va decidir destruir-les i construir la catedral de la Transfiguració. El seu fundador de la catedral va ser el bisbe de Bender, Dimitrios. El 1815 es va començar i en el 1827 el mateix bisbe la va consagrar, tot i que no estava acabada. L’any 1832 s’acabava la construcció del campanar i va quedar definitivament acabada en el 1840.

Per recaptar diners per a la construcció de la catedral es va autoritzar la construcció de botigues al voltant, per aconseguir ingressos per finançar les obres. Des de llavors, la zona de la catedral és una zona comercial, i el mercat queda a la vora.

Durant molts anys en el campanar hi havia unes quantes campanes petites, i no va ser fins al 1911 que s’hi va col·locar una gran campana de 3 tones de pes.

L’església va estar sense pintar fins a començaments del segle XX. S’havien anat fent reparacions però els frescos estaven inacabats. Va ser en la dècada de 1930 que la comunitat religiosa va decidir redecorar l’interior. Ho van encarregar a un famós pintor i escultor moldau, Alexandru Plamadeala, que va arribar a Bender a mitjans del 1934 per començar la feina que l’hi havia encarregat. Amb ell van arribar també quatre aprenents.

La major part dels frescos de Plamadeala, Constantí, Helena, El deu sol, i les imatges dels dotze apòstols, encara es conserven.  

Durant la Gran Guerra Patriòtica (Segona Guerra Mundial) va rebre l’impcte d’un projectil i l’incendi quer va provocar va destruir l'iconòstasi i l'arxiu de la catedral; malauradament es va perdre informació important sobre la vida de la parròquia i de la ciutat abans de la guerra.

L’any 1948 la catedral va quedar sota protecció estatal, com a monument arquitectònic de principis del segle XIX.

En el segle XXI s’ha restaurat l’exterior i interior. L’any 2015 la ciutat va fer una gran celebració per commemorar els 200 anys d’aquesta catedral.

Després continuem passejant fins al mercat. No he trobat cap informació sobre el mercat, però m’imagino que és de quan es va construir la ciutat nova, o sigui començaments del segle XIX. Però no sé si inicialment era una plaça oberta o ja un edifici. Vam arribar-hi tard i ja estava gairebé tot tancat.

Vam anar a dinar a un local popular; vas a la barra i dels plats que tenen demanes el què vols. No tenien begudes alcohòliques. El menjar no estava malament, però poca varietat, i quan s’acabava un plat no el reposaven. La decoració el més interessant, i el local en sí, tot molt soviètic.