Continuem ruta fins a Hasankeyf, que es troba més o menys a mig
camí entre Midyat i Batman, al nord de Midyat i a la riba del riu Tigris.
Pel camí, abans d’arribar a Hasankeyf ens vam aturar en una
guingueta en la que servien ayran, la beguda típica d’aquí, a base de iogurt
amb aigua i sal.
Hasankeyf ja no és la ciutat que jo vaig veure a finals del
2013. Aquella ciutat medieval ha quedat gairebé tota sota les aigües del pantà
que s’ha format amb la construcció de la presa d’Ilisu.
Per poder comparar he barrejat fotografies del desembre del 2013 amb les d'ara, del juny del 2024.
Si no estic confosa la inauguració de la central hidroelèctrica d’Ilisu es va fer a començaments de novembre del 2021. L’embassament format és el més gran que hi ha en el riu Tigris i en aquell moment res deia que podia generar un 4% de l’electricitat del país. No sé si s’han complert les expectatives.En el moment de la inauguració ja es parlava de que quan
l’embassament estigués ple gairebé 200 pobles desapareixerien sota les aigües,
i per tant unes 80.000 persones haurien de desplaçar-se.
En un article de començaments del 2020 parlen de que hi ha
centenars de famílies a les que ja han traslladat de Hasankeyf al Nou Hasankeyf;
des d’agost del 2019 que es va traslladant ala gent a la nova ciutat que es
troba 2 km al nord de l’antiga ciutat. Al gener del 2020 encara quedaven 40
famílies a la ciutat històrica, que s’havien quedat sense casa, entenc que en
el nou emplaçament, i que no tenien on dur als seus animals. Només tenien aigua
corrent una hora al dia, i deien que els forçarien a marxar.
Part de la gent va desplaçar-se a altres poblacions de la
regió, i els que van anar al Nou Hasankeyf no estaven contents. Es queixaven,
en el 2020, de que el turisme ja no venia, i els seus ingressos han disminuït.
Alguns edificis de l’antiga població es van traslladar a la
nova ubicació, però la majoria van quedar coberts per l’aigua.
Després el govern d’Erdogan van
aconseguir formar un nou grup d’inversors, bancs turcs relacionats amb el seu
partit, i va tornar a engegar el projecte. Els enfrontaments amb la població
local seguien. Però després de l’intent de cop d’estat del 2016, es van
prohibir les protestes. I em sembla que una distribució desigual de les
compensacions entre la gent va provocar la divisió dins del moviment en contra
de la construcció de la presa.
Havia sigut la capital de dos assentaments, lloc de pas de la
ruta de la seda, i una de les ciutat turques més grans durant segles. Tot i
això, els grups i associacions que s’oposaven a la construcció de la presa no
van aconseguir aturar el projecte.
La construcció de la presa també ha afectat a l’habitat
fluvial, en el que hi vivien especies amenaçades, com la tortuga de closca tova
de l’Èufrates, que es troba tant en el Tigris com a l’Èufrates; també afecta a
més d’un centenar d’aus, i van morir massivament molts peixos, degut a la mala
qualitat de l’aigua de l’embassament.
En les tauletes de Mari, d’aproximadament el 1800 aC, aquest
lloc apareix com Ilansura. Keyf pot tenir origen siríac, derivat de la paraula kifo,
que vol dir roca. Als barrancs de per aquí s’hi ha trobat monedes de diverses
civilitzacions: dels parts, d'estats grecs, romanes i dels romans d'Orient.
En el segle V, durant el període bizantí va ser un bisbat
nestorià. Va passar als àrabs cap a l’any 640. Van ser els àrabs els que van
construir el pont sobre el riu Tigris.
El seu primer nom es diu que era Sabat Aghwal, referit a les
coves excavades als set barrancs que convergeixen a la zona. Em sembla que va
ser un historiador del segle XII-XIII que l’anomenava Hisn Kayba i diu que era
d'origen armeni. Actualment però la seva població és majoritàriament kurda.
Al Jazeera o Alta Mesopotàmia, era la zona on es trobaven la
cultura anatòlica i l’oriental. Hasankeyf es troba en aquesta intersecció entre
la cultura d’Anatòlia i la de Mesopotàmia, amb una historia ininterrompuda des
del període del neolític.
Hasankeyf va ser una base militar per molts dels seus governs,
gràcies a la seva posició estratègica. Per altra banda, és un dels pocs
assentaments del món que es va desenvolupar a partir d’un primer assentament en
coves, i que en les diferents etapes de la civilització va anar-se
desenvolupant fins arribar a tenir bells edificis i sofisticats palaus.
Van tenir gran importància en la regió els clans àrabs
musulmans que migraven des del sud, en l’època omeia (661-750) i els primers anys
del califat abbàssida. Un d’aquests clans era el dels Bekr i el seu territori
centrat en Diyarbakir.
Després del domini abbàssida va passar als hamdànides amb la
resta del Diyar Bakr, la terra dels Bekr. Després va passar a mans dels
marwànides, quer van ser expulsats pels seljúcides i annexionat al sultanat
central.
Des del 1101 fins al 1232 la ciutat va estar governada pels
artúqides o ortúkides. Va ser la seva primera capital. Llegeixo que quan la
ciutat va passar a mans d’aquesta dinastia la major part de la població encara
era cristiana; va ser cap a finals del segle XII que va començar a decréixer,
però al segle XIII encara es va reunir el bisbat nestorià, al districte de Tur
Abdin, per formar un patriarcat separat de Mardin.
Els artúqides van tenir gran influencia en la regió, tant a
nivell polític com sociocultural. El pont històric, que no sé si ha sobreviscut
a la construcció de la presa, va ser construït en aquesta època, així com molts
dels edificis que encara estaven en peu en el 2013.
Els aiúbides van governar la ciutat durant dos segles i mig.
Molts dels edificis que es conservaven a la ciutat abans de la seva desaparició
sota les aigües del pantà, eren d’aquesta època.
En el període aiúbida, la ciutat es va desenvolupar en molts
aspectes, però era una època convulsa en la regió, i em sembla que hi va haver
la invasió mongol. A començaments del segle XIV els governants aiúbides de la
ciutat tenien prou feina en reconstruir-la.
El topògraf Izz al-Din ibn Shaddad va assenyalar, possiblement
abans de 1259, que l'emirat tenia tres madrasses, quatre hammams, mausoleus,
basars, caravanserralls, mesquites i ciutadelles. Al voltant de la ciutadella,
hi havia una plaça i camps per al cultiu de blat, ordi i gra. No obstant això,
el nivell de vida va empitjorar amb la invasió timúrida amb la majoria dels
habitants locals fugint cap a les coves rocoses per seguretat. Fins i tot el
pont del Tigris era inutilitzable en aquest període.
L'emirat havia establert diverses organitzacions benèfiques que
donaven suport a assumptes educatius; això va comportar que s’establissin a
l’emirat estudiosos dels camps de la música, la poesia i l'alfabetització.
Diversos emirs també van col·leccionar treballs acadèmics i van establir
biblioteques per a la investigació.
Després va estar sota el govern dels aiúbides egipcis, els Aq
Qoyunlu, un estat turc amb seu a l’Iran, que la van conquerir en el 1462 i van
governar 20 anys. El seu llegat va ser la tomba de Zeynel Beg, que és única a
Anatòlia.
Hi ha tota una sèrie de coves prop de Hasankeyf on la gent s’hi
va refugiar durant la invasió timúrida.
La ciutadella es trobava sobre un turó de roca de 135 metres
d’altura. Tenia dues portes d’entrada i hi va seguir vivint gent, a la ciutat
alta, fins al 1970. Em sembla que la ciutat medieval era aquesta d’aquí dalt,
emmurallada.
Una mica més enllà hi ha el mausoleu del Bei Zeynel. Aquesta
construcció la vaig reconèixer de seguida, ja que l’altre cop ja em va cridar
l’atenció. Em va semblar que estava gairebé igual, tot i que em van dir que
l’havien traslladat de lloc, però l’han col·locada en un entorn similar.
El mausoleu té una estructura cilíndrica amb una cúpula, i el seu interior té planta octogonal, amb nínxols a les parets i finestres. La cambra funerària està en una cripta, sota el terra.
L’any 1981 tot Hasankeyf havia estat registrat com a jaciment arqueològic protegit. Quan es van fer excavacions prop de la tomba del Bei Zeynel es va descobrir el que es va anomenar el Complex Social del Bei Zeynel; es van trobar tres madrasses (escoles coràniques), una zàuiya (un petit oratori o mesquita), una tomba, un bany i una fonda.Entre 2008 i 2010 es van fer treballs de restauració ja que la cúpula estava caient i hi havia perill de que s’ensorrés del tot.
Per transportar-la es va fer una mena d’encofrat per transportar-la sencera. Ara be, això va ser un treball laboriós, l’extracció, el transport sense que es fes malbé en el transport per carretera, i la reubicació en el nou emplaçament. S’ha de tenir en compte que pesa molt, i amb l’encofrat encara més, per tant calia un vehicle que pogués suportar sense risc les 1.100 tones de pes.