S’ha especulat que Dara havia sigut una guarnició militar en
època de Darios III de Pèrsia, 336-330 aC, que va ser el darrer rei aquemènida,
i que d’ell derivaria el nom de la ciutat. En document antics grecs a aquesta
població se l’anomena Daras, i la primera menció que hi ha és d’un autor del
segle III dC, que cita que la ciutat va ser fundada pel rei de Pàrtia, Àrsaces,
que va regnar cap al 250 aC.
L'any 263, Roma la va cedir a Pèrsia, i era una vila petita. En
la partició d'Armènia de l'any 387 va quedar a la part romana, a uns 5 km de la
frontera i a 15 km de Nisibis (que era a la part persa).
Aquí hi havia un petit assentament quan l’emperador de l’Imperi
Romà d’Orient, Anastasi (491—518), va escollir aquest lloc per convertir-lo en
una guarnició militar; la construcció de la ciutat va tenir lloc entre el 503 i
el 507. Anastasi va donar el seu nom a la ciutat recent fundada,
Anastasiopolis, i la va convertir en el centre administratiu i militar de la
regió mesopotàmica.
Segons Procopi, un dels eminents historiadors romans d’Orient,
va fer fortificar la població, convertint-la en ciutat. Aquest historiador va
deixar informació detallada de les fortificacions i defenses que s'hi van
construir, que van permetre que la ciutat resistís els atacs dels perses, en
més d’una ocasió. També explicava que la ciutat estava ben proveïda de
subministraments de tota mena per a les guarnicions de la fortalesa. Tenia una
font, que era impossible que l’enemic pogués tallar, que distribuïa l'aigua a
través de canals subterranis per tota la ciutat.
Els anys 540 i 544, Dara va patir atacs perses però els va
rebutjar. Ara be, l’any 573 hi va haver la campanya militar del general romà
Marcià contra Cosroes I, que va acabar malament pels romans, ja que els perses
van conquerir Dara l’any següent, en el 574. L’any 579 s’acordava una treva
entre romans i perses.
Dara va ser governada per l’Imperi Sassànida, entre el 577 i
591 i també entre els 606 i 620. Del 620 al 639 va estar dominada per l’Imperi
Romà d’Orient.
Al segle X, Dara, va formar part de l'Imperi Romà d'Orient per
un curt temps, i va canviar de mans entre l'Estat Seljúcida i l'Imperi Romà
d'Orient fins a finals del segle XI.
L’any 1150, la ciutat va ser assetjada i conquerida pels
artúqides i entre 1251-1259, va ser destruïda pels mongols. Després va anar
quedant abandonada i en el segle XIV era un petit assentament rural.
Comencem visitant la necròpolis. De fet hi ha dues necròpolis en els dos extrems de la població; la més important és la primera que visitem, la de l'oest. És impressionant. Hi ha grups de tombes tallada a la roca.
Llegeixo que els turons que hi ha en aquesta zona a l’oest de la ciutat emmurallada a començaments del segle VI proporcionaven la pedra necessària per a les construccions. Després d’extreure la pedra, l’àrea es va convertir en necròpolis.
En aquesta zona s’hi han trobat tres tipus de tombes diferents: tombes
tallades a la roca, del segle VI; sarcòfags, dels segles VI al VIII; i tombes
de cista (de pedra), dels segles VIII al XIV.
En aquesta època, els difunts s’enterraven en cambres tallades a la roca; hi havia la creença de que el déu Mitra va néixer d’una roca, per això, si hi he entès bé, en ser enterrats a la roca, esperen el renaixement.
Pels romans el sarcòfag era la casa per al més enllà; després
de la mort l’anima del difunt viu protegida en aquesta nova llar. El disseny
dels sarcòfags romans es va dissenyar en base a aquesta creença. A la que es va
anar implantant el cristianisme es van fer més populars les tombes de
cista.
La necròpolis estava fora de la ciutat emmurallada. Com a
visitant, un cop creues l’entrada et trobes un camí que té a banda i banda,
cambres funeràries excavades a la roca; n’hi ha de diferents mides i a
diferents alçades de la paret rocosa.
Té planta rectangular i està orientada nord-sud. Destaca el
frontó de la porta d’entrada, que es troba al nord, i s’hi van tallar escenes
religioses, i ornaments florals.
També se l’anomena la galeria d’Ezequiel, ja que la decoració,
no sé si la de la porta o a l’interior de la cambra, representa l’escena en la que Ezequiel
ressuscita als morts. Segons la tradició, aquest profeta va baixar del cel per
ressuscitar a uns soldats cristians als que havien martiritzat.
Durant les excavacions que s’hi van fer l’any 2009 es van
descobrir, a la planta inferior centenars d’ossos, que s’haurien recollit i
enterrat aquí, potser esperant el miracle de la resurrecció per part
d’Ezequiel.
Les muralles de la fortalesa envoltaven els tres grans turons sobre els que es va fundar la ciutat; tenien una longitud aproximada de 4 km, diu que se’n conserven uns 2,8 km.
Dara tenia dos sistemes de fortificació: les muralles interiors
de la ciutat i les muralles exteriors amb 28 torres. En el cantó est hi havia
també unes trinxeres o rases.
Les restes de la fortificació pertanyen al període d'Anastasi I
(491-518) i de Justinià I (527-565). Durant el regnat de Justinià I es va
elevar la muralla, afegint un segons pis, amb espitlleres.
Hi havia grans torres a banda i banda de les quatre portes
d’entrada a la ciutat. Aquestes portes tenien una amplada d’uns 5 metres,
mentre que les portes de l’aigua eren molt més petites, feien tan sols 1,5
metres d’ampla.
Després de la necròpolis el primer que visitem és una
d’aquestes cisternes.
Hi ha un pòrtic al costat oest de l'avinguda i un carrer
connectava amb la Ruta de la Seda; les caravanes comercials procedents de
Mesopotàmia entraven per la porta sud a aquesta zona, que era l’espai públic
reservat per a l’activitat comercial. La ciutat tenia un pòrtic al costat oest
del carrer que s'estén al llarg del riu; les botigues i tallers es trobaven
sota aquests porxos.
Les excavacions van començar en el 1986. A la zona de l’àgora o
del mercat, s’hi han trobat 9 tallers i 6 espais residencials vinculats amb els
tallers. Aquests tallers estaven uns al costat dels altres, al costat de
l’àgora i estaven disposats en l’eix nord-sud de la ciutat. La majoria eren de
planta quadrada amb unes dimensions de 5 x 5 m.
Arribem a la porta del sud. Al cantó exterior hi ha un dels
antics molins que hi havia a la vora del riu. No se sap exactament quan es va
construir, es creu que va ser en el segle XVIII i va estar actiu fins a la
dècada de 1970; s’aprofitava el flux de l’aigua del riu per moure les moles de
pedra. Es va deixar d’emprar quan va disminuir el cabal del riu.
Després vam tornar a entrar a la ciutat per visitar una altra
cisterna, la que en diuen l’església-cisterna. És curiós perquè la cisterna són
els fonaments de l’església bizantina, que estava a sobre i de la que gairebé
no es conserva res.
És una cisterna impressionant. Primer em feia una mica de
mandra baixar, ja que és molt alta i per tant tocava baixar, i després tornar a
pujar, un munt d’escales. Però val la pena l’esforç. La sensació que tens quan
estàs allà al fons és especial. I en ser tan espaiosa, jo que tinc una mica de
claustrofòbia no la vaig notar gens.
La ciutat tenia dues esglésies importants. Una d’elles era la
Gran Església i l’altra la de Sant Bartomeu. No sé quina de les dues era la que
estava sobre la gran cisterna.
Diuen que sant Bartomeu va aparèixer en un somni de l'emperador
Anastasi I i li va demanar que protegís la ciutat; canvi, Anastasi va fer portar les relíquies
de Sant Bartomeu de Xipre a Dara.
Una mica més enllà del que havia sigut la ciutat emmurallada hi
ha una altra cisterna. És molt curiosa. És estructura formada per 10 sales
cobertes amb voltes, i cada sala feia 50 metres de llarg per 4 metres d’ampla. La
cisterna tenia una capacitat total de 14.500 metres cúbics.
A l’altre extrem de la ciutat de Dara hi ha una altra necròpolis. La necròpolis de l’est.
També hi ha tombes musulmanes, de quan hi va haver la conquesta
islàmica, i hi ha tombes datades entre el VII i el XVII.
