Sud de Xina_28. Chengyang. Vuit pobles Dong. Guanxi.

Com ja vaig dir, havíem dormit en un hotel a Chengyang, a tocar del pont de pluja i vent que es coneix amb el nom de Yongji. Segons la llegenda local es va construir a començament del segle XX, en honor d’un drac que va salvar a una dona que va caure al riu quan el volia travessar.

Aquest pont forma part del patrimoni de la Unesco. Té 78 metres de llarg i serveix per creuar el riu Linxi protegint-se del vent i la pluja. És el típic pont cobert de fusta. Té cinc pavellons en forma de torres, construïts sobre pilars. Es va construir en el 1924.

Al voltant de Chengyang hi ha una sèrie de petits pobles que conformen el que es coneix com el recorregut dels vuit pobles dong. La majoria de gent es queda visitant els tres o quatre pobles que hi ha a la vall, però nosaltres vam optar per fer el recorregut llarg, visitant-los tots. 

Segons una nota que he trobat a la xarxa, la regió de Chengyang estarà tancada al turisme des del 11 octubre del 2017 fins a mitjans del 2018 per tal de renovar els pobles dong. O sogui que vam tenir sort d’anar-hi abans.

Vam començar el nostre recorregut pujant cap al poble de Pingtan. Feia molta calor i humitat però com que era primera hora encara estava descansada i vaig pujar amb certa facilitat. 

És un recorregut que no supera els 200 metres de desnivell, i es fa en unes cinc hores. El molest és la calor i humitat i que els aiguats del mes anterior s’havien endut alguns ponts. Pel que vam haver de creuar rius passant per l’aigua, el que comportava treure’s els calçat un i altre cop. A més uns quants camins havien desaparegut pel que calia buscar alternatives. 

Llegeixo que en aquests pobles cada migdia la gent es reuneix i fa un petit espectacle de danses i cançons, per recordar les llegendes de la seva ètnia. 

Pingtan va ser la primera parada. A la plaça del poble s’alça majestuosa la torre del tambor. És peculiar, ja que sembla una habitació construïda en fusta amb una teulada de pisos a sobre, que seria la torre. Si no m’he descomptat la torre té 17 pisos. 

Vam trobar un grup de persones que portaven identificació i amb vestimenta formal, que anaven de poble en poble preguntant pels candidats que hi havia per presentar-se a les eleccions. Per un dels pobles que vam passar hi havia tres candidats. Em sembla que al mateix temps es feia la votació ja que duien una urna, un maletí vermell precintat amb una escletxa. 

En la part baixa de la torre del tambor hi havia el tambor. Aquí es reuneixen els homes per beure te, jugar a cartes o al mahjong. En un extrem de la sala hi havia uns quants lussens molt nous. 

Al llarg de la caminada es passa per camps de te, de cafè i arrossars. Tot verd. És el color de la regió. 

Tot i que el desnivell no és gran, el camí va fent pujades i baixades continues. O sigui que una mica pesat. Després d’una hora de marxa s’arriba al poble de Jichang. Tot i que nosaltres pugem per camins estrets hi ha carretera o pista que puja fins aquí ja que en tots ells hi ha cotxes i moltes motos. 

D’aquí vam anar al poble de Ping pu. El camí se’m començava a fer dur ja. En un dels pobles vaig comprar un plàtan per agafar energies. Valia 1,5 yuans que és 1,6 euros. 

Em sembla que era en aquest poble que els homes estaven reunits jugant a la torre del tambor i les dones estaven reunides en un altre edifici no massa lluny, també passant l’estona. 

Vam dinar al poble de Da. Era un lloc de menjar casolà, on hi va entrar també un grup de treballadors. Vaig prendre una sopa de fideus. Aquí els plats de sopa són molt grans i força consistents. Valia 6 yuans. 

El poble següent va ser Dong. Em sembla que era en aquest poble que hi ha un pont de vent i pluja amb una capelleta al centre. En aquest pont hi havia força animació. Homes jugant i xerrant, noies d’una escola dibuixant el pont... 

En aquest poble vam trobar un espectacle, amb música i balls típics dels Dong; evidentment duien els vestits tradicionals. Aquí mentre esperàvem que comences vaig trobar un grup de turistes que segons em va explicar la seva guia eren de Taiwan. 

La vestimenta de les noies danssaires és de color blau, faldilla fosca i brusa blau elèctric. Les faldilles queden per sobre genoll i porten una mena de mitjons llargs. El més cridaner és la decoració del cap. Una mena de corona farcida de boles de colors, de la mida de les pilotes de ping pong. Al coll duien un parell de collarets de plata, com és habitual en moltes de les ètnies del sud de Xina.

Els pobles que hi ha a la vall, Dong, Ping, Yan i Ma’an ja estan molt mésplens de gent i també son molt més turístics. Aquests pobles ja estan molt propers uns dels altres. 

La gent dels pobles de la part alta eren amables i sentien curiositat. Els de la vall ja van més cara al negoci. Botigues d’artesania, bars ben arregladets, en els ponts també hi ha parades en que venen coses... 

Com ja he comentat, aquests ponts estan molt ventilats i no és estrany trobar-hi gent fent la migdiada. Nosaltres també vam estar-nos una bona estona relaxant-nos en algun d’ells. Tots ells tenen uns cent anys d’antiguitat i sempre hi ha alguna capelleta amb el deu de la guerra o alguna altra divinitat protectora. 

Al costat del pont de Chengyang h ha unes sínies que porten l’aigua del riu cap als camps.

Sud de Xina_27. Fulu. Sanjiang. Guangxi

Avui ens dirigim cap a la Congjiang, que està en el límit entre les províncies de Guizou i Guanxi per entrar ja de ple en aquesta província.

Vam parar al poble de Fulu per visitar el mercat. No sé a quina de les dues províncies pertany, però segueix sent una localitat de població dong i miao. Està a la vora del riu, crec que és el duliu. 

Aquí també es dediquen al tèxtil, però els vestits són una mica diferents, en color i estil de brodats. Els colors segueixen sent a base de blau, però hi ha més el lau elèctric que el negre. Tenen tallers amb maquinaria per brodar. 

Em van fer molta gràcia els cotxets per passejar els nens petits. Son com cadiretes amb rodes, molt fresques i ventilades. No hi ha ni coixí ni cap part tova, a diferencia de les d’aquí, suposo que és perquè en aquesta regió hi fa calor i humitat. Els nens que vaig veure passejant en aquests cotxets anaven tant feliços com els de casa nostra.

Vam dinar a la vora del mercat en un lloc molt senzill i després vam continuar cap a Sanjiang i Chengyang, on la minoria ètnica predominant és la Dong; més de la mitat de la població pertany a aquesta ètnia. 

Al llarg de tot aquest viatge pel sud de Xina em costa molt saber exactament el nom dels llocs per on he passat. Prenia alguna nota de noms, però eren aproximats i després no es fàcil trobar-ne informació en alguna llengua que entengui. O sigui que espero no haver comès masses errors i que les fotografies es corresponguin amb el nom que he donat.

El districte autònom de Sanjiang està a la província de Guanxi. És una zona relativament aïllada tot i que s’està posant de moda en el mon turístic. Només es pot arribar en cotxe i és de pas obligat quan es passa de la província veïna de Guizou a la de Guanxi. 

Una de les característiques dels Dong són les construccions, que son fetes amb fusta i sense utilitzar claus. Les cases acostumen a tenir dos plantes i en tots els pobles hi ha una torre del tambor, on es reuneixen quan hi ha alguna celebració i ponts de vent i pluja. En tot el comptat de Sanjiang hi ha més de 100 ponts de vent i pluja i unes 160 torres del tambor. 

A part de l’arquitectura típica, són famosos també pels seus cants i danses; els cants formen part del patrimoni immaterial de la Unesco des del 2009. 

Abans d’arribar a Sanjiang i Chengyang ens vam aturar al poble de Heli. Hi ha un pont de vent i pluja, que porta cap a l’entrada del temple o palau dels tres reis. Nosaltres no vam accedir-hi pel pont sinó creuant un estany cobert de lotus, per unes passarel·les empedrades. Això ens donava una bona perspectiva sobre el pont. 

Si no estic confosa el nom del temple és Sanwang gong: he trobat també que es diu Palau dels tres prínceps, dels tres reis, dels tres generals... Quedeu-vos amb el que vulgueu. 

Aquest temple està dedicat al rei bambú. Segons la llegenda una noia el va trobar en una canya de bambú; després es va convertir en un gran guerrer així com els seus dos fills. Aquest rei (guerrer o el que fos) i els seus fills van protegir a la població Dong i per això els hi van construir un temple com agraïment.

En aquest temple es combina l’arquitectura Dong amb la dels antics Han. El temple té un petit escenari on es feien representacions per mantenir l’interès de la gent en aquestes divinitats. Des de fa més de 500 anys que no s’utilitza amb finalitats religioses. 

Actualment es fa servir aquest teatre quan hi ha festes locals, però també per celebrar-hi casaments. 

El temple està força descuidat, però segons diuen la gent hi va cada dia a venerar aquests guerrers. Em sembla que té uns 1200 anys d’antiguitat, però no ho sé segur, ho vaig apuntar quan era allà però no ho he vist enlloc més quina antiguitat té, ni cap informació més sobre aquest recinte. 

En la capella principal hi ha tres figures, que em sembla que eren tres germans i en la capella lateral hi ha la figura del pare que va morir assassinat. En un racó hi ha unes tauletes, en fusta gravada que serveixen per l’endevinació. A l’igual que tot el temple estan força envellides. 

Després vam anar amb cotxe fins a una plantació de te. Els camps s’enfilen per la muntanya i per sorpresa meva de tant en quant hi ha alguna planta de cotó. Fan bonic aquests camps esgraonats, alternat franges verdes amb la terra. Fa calor i l’ambient és tranquil. Alguna dona està treballant al camp. La vista sobre la vall, en la que en la part baixa es veuen els arrossars i al voltant les plantacions de te està be.

Una cosa que no sabia és que quan l’arbust del te es deixa créixer es converteix en arbre i és llavors que s’utilitza pe extreure l’oli essencial de l’arbre del te. 

Després vam continuar fins a Chengyang, on hi ha un dels ponts de vent i pluja més bonics. Actualment no està il·luminat a la nit. És una llàstima. 

L’hotel on estàvem és senzill; està al peu de la muntanya i hi havia una esllavissada que arribava gairebé a la porta. Ja duia un mes la terra apilada allà a la vora i la muntanya mig aguantada provisionalment. Els hi va anar de poc que el despreniment no s’endugués l’hotel. Feia impressió allotjar-se allà. Per sort no plovia.

Sud de Xina_26: Jiaju i arrossars de Jiabang. Guizou.

Continuem ruta per visitar les terrasses d’arrossars de Jiabang. És espectacular. Tal i com indica el seu nom, tota la muntanya està coberta per arrossars, distribuïts en terrasses escalonades. No és l’època més fotogènica d’aquests camps però així i tot és bonic.

És una extensió molt gran, i la maduresa de l’arròs varia segons l’alçada i el sol o ombra, pel que es poden observar diferents tonalitats de verd. Aquí i allà es pot observar algun grup de cases, d’una sola planta. 

Vam deixar que el cotxe ens pugés l’equipatge fins al poble de Jiaju i nosaltres hi vam anar caminant, entretenint-nos fent fotografies i gaudint de l’espectacle.

Si no recordo malament allà a prop estan construint un gran complex turístic. És una llàstima doncs s’omplirà de milers de persones i perdrà l’encant que té ara. Per la carretera circulaven molt pocs vehicles, s’estava tranquil. Tot això canviarà ben aviat.

En un punt de la carretera hi ha una glorieta des d’on hi ha una bona vista sobre les terrasses. Però de fet, des de qualsevol punt hi ha unes vistes sorprenents. La carretera passa entre les terrasses. En algun lloc hi ha alguna altra cultiu combinat amb l’arròs. 

Cap a les sis de la tarda vaig arribar al poble. M’havia anat entretenint molt, i vaig passar una hora fent fotografies. A l’entrada del poble hi ha una arcada feta amb canyes de bambú, de les que pengen manyocs d’herbes seques. No sé el seu significat: no sé si estan posades allà per assecar-se o si té algun simbolisme protector. 

Jiaju o Jiabang, no sé si és el mateix poble, és petit, amb un carrer principal i un altre que baixa cap als camps i enllaça amb altres pobles de la muntanya. L’hostal on ens allotgem és de fusta, molt familiar i força bàsic. 

Té vistes sobre les terrasses d’arrossars, però la meva habitació no. No te finestra i és molt precària. No és gens acollidora i el bany encara menys. Una dutxa del mes rudimentària, un lavabo en el que la canonada del desaigua no està connectada i el terra s’inunda.... 

La sala menjador és més acollidora, tenen wifi, i és el lloc de control de les càmeres de seguretat que ho vigilen tot. Em diuen que tots els hotels estan obligats a tenir càmeres de vigilància. També n’hi ha pels carrers i en els ponts. 

Vaig deixar les coses a l’habitació i vaig sortir a passejar pel poble, després d’anar a la botigueta del costat a comprar beguda pel sopar. Trobem poca gent. 

En un garatge d’una casa estan fabricant lussens, que són uns instruments de vent, típics d’aquesta zona, fabricats amb canya de bambú. N’hi ha de diverses mides. Els primers que vam veure estaven estirats a terra, apilats. Va ser a la nit que els vam veure ne peu i els vam poder sentir. . 

Quan estàvem acabant de sopar vam sentir petards i música i vam, sortir a veure què hi havia. Era una mena de festa amb motiu de l’arribada dels nous lussens i per posar-los a to. 

Abans de començar a tocar els remullen be amb aigua. Davant del nostre hostal hi havia un grup de gent amb els lussens en peu, que molts d’ells son més alts que el músic que el toca. Aquests tant grans els toquen amb l’instrument recolzat a terra. Els més petits els agafen enlaire com qui toca una trompeta. 

El grup que estava a la part de dalt del poble, on estàvem nosaltres anava tocant. Tocava molt be, o a mi m’ho semblava. A lo lluny, a l’altre extrem del poble se sentia un altre grup que també tocava. 

Al centre del poble havien organitzat un sopar, era on hi havia aquest segon grup. Els de dalt van anar baixant seguits per la gent, tot tocant, fins que es van reunir amb els de baix, del centre del poble. Un cop es van trobar cara a cara els dos grups, van anar alternant les seves cançons. Ara uns ara els altres. 

Era molt curiós sentir aquella música, un tant sorprenent, enmig de la nit, i veure les siluetes allargades dels lussens. A mi hi havia un grup que em sonava molt millor que l’altre. Els anaven afinant mentre tocaven.

Tots junts van anar baixant pel poble, aturant-se de tant en quant per tocar, fins a l’arc de l’entrada i després carretera avall. Una gran rua de gent els seguia. 

És curiós perquè mentre toquen van fent un moviment lateral amb el cos, ara a la dreta, després a l’esquerra, i de tant en quant, un saltiró. Molt peculiar tot plegat.

Ens van dir que la sortida del sol sobre les terrasses vista des de dalt del turó que hi ha enfront de l’hostal, és molt bonica. O sigui que ja em tens llevant-me a les 5 del matí, esmorzant una mica i pujant fins a dalt on hi ha una glorieta. 

Ens vam reunir allà unes deu o dotze persones. S’estava tranquil però no vam veure la sortida del sol, ja que estava ennuvolat. Una llàstima. 

Quan ja vam veure que no calia esperar més, que les fotografies no millorarien, vam baixar entre els arrossars fins a trobar la carretera. 

Pel camí vam trobar un home que anava a treballar al camp, duia penjant una mena de bota, que vaig suposar que era on duia les eines, una falç o similar.

Vam continuar avall, fent el mateix recorregut que el dia anterior de pujada, però contemplant les terrasses amb la llum del matí. Va ser un passeig molt agradable.

Sud de Xina_25. Tingdong. Muntanyes de la lluna. Guizou.

Vam continuar recorrent el sud-est de la província de Guizou i vam anar cap a Tingdng. Era dia de mercat i vam tenir sort ja que feia força bon temps, no plovia.

Hi havia molta animació i la gent era molt agradable. Els hi feia gràcia que els hi fes fotografies i després mirar-les. També que fotografies els seus productes.

Un home que tenia cistelles amb garrins en va treure un per ensenyar-me’l i que el fotografies. Tots els que tenia eren porquets de pell negra, ben diferents dels que veiem per aquí en les granges. El que em va ensenyar tenia un morro molt rebregat i ben curiós. Algun comprador portava una cistella a la moto per endur-se’n el garrí a casa.

La població d’aquí és de l’ètnia Miao però de dos clans diferents; em sembla que aquests dos clans son els dels miao negres i els miao Kongming. 

Moltes de les dones vesteixen de fosc, però sempre hi ha brodats de colors i també porten guarniments vistosos, com arracades llargues, en les que penjen unes cintes o plomes de colors vius. Aquí porten sota la faldilla uns pantalons foscos que els hi protegeixen les cames quan treballen al camp. 

Hi ha forces botigues en les que venen gàbies d’ocells. Són de fusta. I és que aquí també es dediquen a la cria d’ocells per competició. Al final del carrer principal quan s’arriba al riu hi havia un nodrit grup d’homes amb els seus ocells i estaven en plena activitat. Feien apostes, els bitllets de cent yuans passaven de ma en ma. 

En aquesta zona es dediquen al tint de les teles amb indi (anyil). Hi ha forces parades en el mercat on es ven aquest colorant. És una pasta fosca que tenen en grans recipients, cistells coberts amb draps o recipients de plàstic. Per obtenir diferents intensitats de color s’hi afegeixen cendres. 

Per obtenir teles impermeables hi apliquen greix de vaca. Venen també làmines i trossos d’aquest greix solidificat. Quan la tela s’ha impregnat d’aquest greix es pica bé perquè el producte entri en tots els porus i formi una pel·lícula impermeable.

Quan estava en una d’aquestes paradetes on venien indi, la venedora em va demanar que l’hi fes una fotografia. Quan l’hi vaig ensenyar alguna cosa no la convencia, vaig fer un munt de fotografies però no hi havia manera d’entendre’ns. També em tocava els braços i les cames que jo portava al descobert i ella tapat, però tampoc vaig entendre què volia dir amb allò. 

Hi havia parades en les que venien fulles de tabac, que fumen en petites pipes. 

Vam continuar ruta pel que es coneix com les Muntanyes de la lluna. És una zona muntanyosa, molt verda, amb arrossars esgraonats per la muntanya i el riu al fons de la vall. Vam arribar al poble de Jouri, o un nom similar. 

En aquest poble es dediquen també a tenyir les teles amb indi, i a més obtenen aquest pigment. La planta d’on s’extreu l’indi és troba en aquesta regió i és silvestre. Les dones la recullen, la posen a macerar en aigua fins que fermenta.Com que és una regió en la que fa calor no cal escalfar, les fulles deixen anar el tint lentament. No sé si cal afegir medi base per finalitzar el procés. Allà no m’ho van dir.

Les dones grans són les que es dediquen a tenyir les robes. En els cubells plens d’aigua amb el colorant van remenant de tant en quant les peces de tela. Ho fan directe amb les mans. Molt poques utilitzen guants i la majoria tenen les mns d’un to blavós. 

Tot al llarg de la carretera hi ha estenedors on pengen les teles tenyides per assecar. Es poden veure les diferents tonalitats segons la quantitat de cendres que s’hi ha incorporat. 

Aquest és un poble petit amb cases de fusta. En una casa tenen una màquina per picar les teles i estalviar-se de fer-ho manualment.

A part del tenyit de teles també hi ha agricultura i sobre l’asfalt es pot trobar teles amb el gra estès a sobre per assecar-lo. El que fa més bonic és quan posen a assecar els bitxos de color vermell intens que contrasta amb el color fosc de les teles del voltant.