Corea del Sud-9. Suwon: Fortalesa Hwaseong

Suwon es troba a uns 30 km al sud de Seül. A aquesta població se la coneix com “la ciutat de la pietat filial” nom que té a veure amb la història de la fortalesa Hwaseong, de la que parlaré després.

Ha tingut diferents noms al llarg dels segles, primer era Mosu-guk, després en l’època dels tres regnes tota l’àrea on hi ha actualment Suwon i Hwaseong se la coneixia amb el nom de Maehol-gun.

L’any 757, durant el regnat de Gyeongdeok, de Silla unificada, el nom va canviar a Suseong-gun. Després, en el 940, durant la dinastia Goryeo, es va anomenar Suju. I finalment, l’any 1413,el tercer rei de la dinastia Joseon, Taejong, l’hi va posar el nom actual, Suwon.

Bona part de la població de Suwon treballa per Samsung. Samsung Electronics es va fundar en aquesta ciutat l’any 1969; aquí hi ha la seu central i un gran complex industrial.

El fundador d’aquest conglomerat empresarial va ser Lee  Byung-chul. Va començar l’any 1938, a Taegu. Allà comerciava amb fideus i menjar autòcton i ho exportava a la Xina. L’empresa va prosperar i l’any 1947 va decidir traslladar-se a Seül, però poc després va esclatar la guerra de Corea (1950-53) i es va veure obligat a tancar la seu de Seül.

Després de la guerra va ampliar el negoci als tèxtils i va obrir la fàbrica de llana més gran de Corea. Es va centrar en la industrialització per ajudar al país a recuperar el desenvolupament  després de la guerra. En aquella època el govern va ajudar molt als conglomerats nacionals, els chaebols: els protegia de la competència i els hi facilitava el finançament.

En la dècada de 1970 l’empresa va ampliar el procés de fabricació de tèxtils, des de les matèries primeres fins al producte finals, per tal de ser més competitius. Es van establir noves filials i també es va començar a invertir en industria pesada, química i petroquímica.

Va entrar en la indústria electrònica en el 1969; els seus primers productes van ser televisions en blanc i negre. En la dècada següent va ser quan va entrar en el món de la telefonia.

Després d’esmorzar vam sortir cap a Suwon, per visitar la fortalesa. En principi el trajecte de Seül a Suwon tenia que durar una hora, però en vam trigar tres; el trànsit és infernal.

Feia mal dia, plovia a estones i feia fresca, i seguia havent-hi molta contaminació.

La fortalesa de Hwaseong és una de les estructures militars més grans del país; es va construir durant la dinastia Joseon i està declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des del 1997. Només vam veure una petita part, ja que no teníem prou temps i és molt extensa.

La va fer construir el 22^è rei de la dinastia Joseon, el rei Jeongjo, a començaments del 1794, com un acte de devoció filial, i també per enfortir el seu poder i fortificar la zona sud de l’anterior capital (l’actual Seül). Volia traslladar aquí les restes mortals del seu pare, el príncep hereu Sado.

La historia del príncep Sado és una de les més conegudes a Corea, se n’han fet pel·lícules, sèries, llibres....

Aquest príncep va néixer l’any 1735 i quan va morir el seu germà gran es va convertir en l’hereu a la corona. Diuen que era molt intel·ligent i que el seu pare havia posat moltes expectatives en ell. Sembla ser que pel seu caràcter el va decebre, i diuen que tant a ell com a la seva germana els tractava molt malament, de forma cruel. Quan va morir la seva germana sembla que es va descontrolar i que era molt agressiu.

He trobat un article, en una revista de psiquiatria coreana, en el que analitzen el seu comportament a través de documents de l’època i de les memòries de la seva vídua; la conclusió a la que arriben és que el seu comportament espot atribuir a un trastorn bipolar.  

El seu pare el va obligar a suïcidar-se; em sembla que ell s’hi va negar i llavors els va tancar en un cofre de fusta on habitualment s’hi guardava arròs,  esperant que moris. Aquí he trobat versions diverses, uns diuen que efectivament va morir tancat al contenidor, mentre que d’altres diuen que al cap d’una setmana encara era viu i el van executar. Sigui com sigui, el seu pare el va matar. Malgrat les reticències de part de la noblesa, el trono va passar al seu fill Jeongjo.

Jeongjo no estava d’acord amb el tracte que havia patit el seu pare i va lluitar per restituir el seu honor. Considerava que Sado havia sigut víctima d’una conspiració i per això va voler traslladar la capital a Suwon, lluny dels que considerava que havien conspirat contra el seu pare.

Jeongjo va escollir Suwon perquè era un indret poc conegut, i estava a tan sols 25 o 30 Km de Seül, en aquella època anomenada Hanyang.  El seu objectiu era traslladar aquí la capital del regne, ja que la seva ubicació era estratègica i permetia connectar Seül amb el mar de l’oest o mar groc i amb la Xina.

Volia convertir Suwon en una capital pròspera; va fomentar el creixement, incentivant a la gent a que es traslladés a Suwon, amb ajuts i avantatges fiscals, per un període de deu anys. Va ordenar la construcció d’escoles i centres educatius. El rei Jeongjo va morir l’any 1800, als 47 anys, i hi ha dubtes sobre la causa de la seva mort. El cas és que el seu somni de fer de Suwon una gran capital va quedar estroncat.

La fortalesa tenia dues funcions, la de defensa i residencia, ja que és on s’hi va construir el palau reial.

Prop de la fortalesa va fer construir la tomba pel seu pare, al que va coronar de forma pòstuma i la seva tomba està considerada tomba reial.

La fortalesa es va construir en tan sols dos anys, i mentre s’estava construint, l’any 1795, es va fer una històrica processó, traslladant les despulles del príncep hereu Sado a la tomba reial recent construïda.

La fortalesa es troba al peu de la muntanya Paldal, a pocs quilòmetres al nord de la tomba del pare. El disseny va ser obra de Jeong Yakyong, conegut també com Dasan. Aquest era un influent filòsof i conseller del rei Jeongjo  que va encapçalar la branca Silhak del neoconfucianisme, que es basava en l’aprenentatge pràctic.

El primer grup d’estudiosos del silhak defensaven una reforma completa dels exàmens de la funció pública, de la fiscalitat, de les ciències natural i de les tècniques agrícoles i de gestió. L’objectiu era reconstruir la societat de Joseon, que havia quedat devastada.

Les reformes que es van implementar van ser beneficioses, tant pel tresor com per als camperols. Van modernitzar el país i el van obrir a l’exterior. Dasan va escriure una obra sobre l’estratègia de les fortificacions, analitzant els dissenys de les fortaleses coreanes, xineses i occidentals.

Basant-se en la filosofia Silhak es va innovar en el sistema laboral, de forma que els treballadors van començar a un contracte i rebien un salari per la seva feina.

Com deia abans, es va construir en molt poc temps, tenint en compte les seves dimensions, i això va ser possible a la tecnologia emprada, com ara la utilització de grues i politges.

Aquesta fortalesa va tenir una gran influencia en el desenvolupament de l’arquitectura coreana, la planificació urbana i el paisatgisme. A diferència d’altres fortaleses de la Xina o del Japó aquesta combina funcions militars, polítiques i comercials. Combina la part residencial amb la defensiva, i s’hi van aplicar els darrers coneixements científics del moment, tant d’orient com d’occident.

Durant la construcció de la fortalesa, el supervisor Chae Chae-Gong va anar anotant tots els detalls i ho va publicar en el 1801; això va facilitar que després es pogués reconstruir mantenint la forma original.

Aquesta publicació és el Hwaseong Seongyeok Uigwe (Registre de la construcció de la fortalesa de Hwaseong); es va publicar en el 1801, poc després de la mort del rei Jeongjo.

Consta de deu volums i gràcies als detalls i la meticulositat amb que està escrit i dibuixat es va poder reconstruir després de la guerra de Corea. Hi ha dibuixos sobre com era la fortalesa, descripció i dibuixos de cada espai i de quina era la seva funció,  detalls de les peces i materials emprats, així com una acurada explicació de tot el procés de construcció. Aquesta obra forma part del tresor nacional des del 2016.

Hi ha una traducció en francès, abreujada, que es va publicar l’any 1898, obra de Henry Chevalier, que era el cònsol francès a Corea. També hi ha una traducció completa en alemany, que forma part d’una tesi doctoral.

La muralla tenia quatre portes, i incorporava diferents sistemes defensius que s’han conservat, com ara comportes, torres d'observació, llocs de comandament, torres amb espitlleres bastions d'armes de foc, torres d'angle, portes secretes, torres de balises, baluards i búnquers.

La torre de balises, des d’on s’enviaven els senyals de fum o amb foc, tenia, com ja vam veure a Seül, cinc xemeneies, per poder jugar amb el nombre de focs encesos per enviar el missatge que tocava en cada moment.

Una de les característiques de la muralla és que tenia cinc portes secretes, que permetien aprovisionar-se i llançar atacs, en cas de setge. També tenia dues comportes per regular el flux del riu que travessa la fortalesa.

Les portes del sud i del nord són estructures de fusta de dos pisos, sobre una base de pedra, en canvi les portes de l’est i de l’oest tenen un sol pis.

Dels 48 elements defensius que tenia originalment se n’han perdut set per les guerres i les riuades. Per altra banda, la muralla s’ha perforat en nou punts per integrar-se a la xarxa viaria.

Durant la guerra de Corea parts de la fortalesa van quedar malmeses: dues de les portes destruïdes i part de la muralla enderrocada. La reconstrucció i restauració es va començar en el 1964.

Després de visitar la fortalesa vam anar cap al centre de la població per donar una volta i dinar.

En una gran plaça, i al peu de la muntanya hi ha el palau temporal, en coreà aquest tipus de palaus s’anomenen Haenggung. Aquest tipus de palaus no estaven habitats de forma permanent, sinó que servien de refugi en temps de guerra i a més hi venia la família reial quan anaven a les fonts d’aigües termals.

Aquest és el palau que va fer construir el rei Jeongjo per poder fer-hi estada quan anava a visitar la tomba del seu pare, el príncep hereu Sado.  Es va construir en el 1790, uns anys abans que la fortalesa.

L’any 1795 aquí es va celebrar una gran festa amb banquet inclòs, per celebrar els 60 anys de la mare del rei Jeongjo, Hyegyeong, que va ser la que va escriure les seves memòries on hi deixava constància dels problemes que tenia el seu marit, el príncep Sado.

Quan el rei no estava allotjat aquí funcionava com a oficina del govern local de l’àrea de Suwon. També s’hi feien cerimònies diverses, com l’entrega de certificats als que havien aprovat l’examen nacional especial.

El rei Jeongjo tenia previst retirar-se aquí quan abdiqués del trono.

Actualment s’hi fan diverses activitats tradicionals i espectacles culturals. No hi vaig entrar ja que no tenia prou temps. 

Corea del sud-8. Seül: Dongdaemun

Des de l’ajuntament vam agafar el metro per anar al districte de Dongdaemun, per veure el DDP, Dongdaemun Design Plaza. Hi ha un parc amb uns edificis de disseny molt original, obra de l’arquitecta Zaha Hadid, a la que alguns anomenen la reina de les corbes.

Aquest districte es troba al nord-est del riu Han. El nom vol dir “gran porta oriental”.  Es troba fora del recinte de l’antic Seül.

Aquest districte es va crear l’any 1943, quan es va instaurar el sistema de districtes; era més gran que ara ja que en el 1949 i en anys successius s’han anat separant alguns altres districtes.

El nom original de la porta principal que hi havia al cantó est de la muralla de l’antic Seül, és Heunginjimun, que es tradueix com la porta de la benevolència creixent. Aquesta porta, que ha donat nom al districte, tot i que em sembla que queda fora dels límits del districte, la va fer construir el rei Taejo en el 1398, va ser renovada en el 1453 i altre cop en el 1869 durant el regnat de Gojong.

Actualment aquest és un important districte comercial. L’any 2007 el govern de Seül va iniciar el procés per redissenyar el que era l’estadi de Dongdaemun. I la remodelació d’aquest gran espai va ser obra de la famosa arquitecta Zaha Hadid. S’ha creat el Parc de la Història i Cultura de Dongdaemun.

Com havia comentat en parlar del mont Namsan la capital del regne de Joseon era Hangyan, el centre antic de l’actual Seül, i estava envoltada per una muralla. Aquest espai estava fora de les muralles i després de la guerra, amb l’expansió i el desenvolupament econòmic creixent es va enderrocar la muralla. Va ser el príncep japonès qui la va destruir, en el 1908.

En la dècada de 1960 l’àrea comercial d’aquest districte es va desenvolupar significativament, es va crear el mercat Pyeonghwa i aviat es va convertiren el districte comercial més gran de la ciutat.

Dongdaemun es va començar a desenvolupar com a àrea comercial en els darrers anys de la dinastia Joseon, quan la gent va crear un mercat autònom al voltant de Baeogae. Després va aparèixer un altre gran mercat, el de Gwangjang; i així el districte es va anar omplint de marcats  i petits comerços.

En la dècada de 1960 van construir-se molts tallers de costura prop del mercat Pyenghwa, i aquest mercat es va acabar convertint en el més gran del districte.

L’any 1889 es va enderrocar part de la muralla per fer passar el tramvia. Després, l’any 1908, durant la visita del príncep japoneses va enderrocar un altre tros per facilitar la construcció del complex esportiu Gyeongseong, un símbol del casament del príncep, durant el regnat de l’emperador Hiroito, en el 1924.

Després es va anar construint, de forma il·legal, i després de la guerra de Corea va anar en augment, amb el desenvolupament d’aquesta zona, i la muralla es va anar degradant paulatinament.

El complex esportiu Gyeongseong, construït en el 1925, quan es va anar enderrocant la muralla va canviar de nom, convertint-se en l’estadi Dongdaemun, convertint-se després de la independència en un estadi modern, i anomenat ara Complex esportiu de Seül. Més tard va recuperar el nom anterior, complex esportiu Dongdaemun, però pels jocs olímpics de Seül del 1988 es va construir un nou estadi, el complex esportiu Jamsil, i aquest va perdre molta de la seva activitat.

Es va tirar a terra en el 2007 i l’any 2009 es començava la remodelació de l’espai per construir-hi el DDP, que es va inaugurar oficialment al març del 2014.

Zaha Hadid, és una arquitecte famosa pels seus edificis d’estil futurista, amb impressionants corbes i figures geomètriques, que fa servir materials com l’acer, el formigó i el vidre. El conjunt que va crear aquí, el Dongdaemun Design Plaza, DDP, diuen que  és l’estructura amorfa en 3D més gran del mon.

Zaha Hadid va néixer a Bagdad l’any 1950, l’any 1972 va anar a Londres a estudiar arquitectura en una de les universitats més competitives del món. L’any 1977 quan es va graduar va guanyar el seu primer premi i dos anys més tard fundava ja el seu propi estudi, Zaha Hadid Architects.

En el 2004 va ser la primera dona a guanyar el Pritzker Architecture Prize, un premi internacional anual de disseny, que a vegades es diu que és equivalent a un premi Nobel de l’arquitectura. Va seguir guanyant premis de prestigi, en el 2010 i el 2011, l’any 2016 va ser la primera dona en guanyar la medalla d’or del RIBA (Royal Institute of British Architects). Aquest mateix any 2016 moria d’un infart a Miami. Van quedar molts dels seus projectes inacabats, que van completar la gent del seu estudi. 

Aquesta plaça té diversos espais públics, com una sala d’exposicions, una sala de conferències, un museu del disseny, un laboratori de disseny... I hi ha també el Parc Històric i Cultural de Dongdaemun.

Quan es van fer les obres de reforma d’aquest espai es van descobrir diferents elements del passat, des dels inicis de la dinastia Joseon fins a l’època colonial japonesa; es va trobar la primera instal·lació de defensa, 44 edificis, el camp d’entrenament militar, un miler de relíquies, algunes de porcellana blanca de la dinastia Joseon i d’altres d’una ceràmica també típica, de pols blau-grisenca. La construcció del DDP ha respectat els elements trobats integrant-los en el conjunt.

Ara em sap greu no haver pogut visitar aquesta part del parc, però quinze dies pel país no dona per més; a Seül hi ha molta veure, però es triga molt en qualsevol desplaçament.  

El DDP va ser el primer edifici públic coreà dissenyat amb el sistema BIM, Modelatge d’Informació de Construcció (Building Information Modelling).

L’edifici té un revestiment metàl·lic amb diferents patrons de perforacions. La percepció de l’edifici canvia segons la llum ambiental: en dies amb molt de sol es veu opac, en canvi a la nit, amb la il·luminació amb leds és gairebé evanescent.

L’any 2010 Seül va ser designada com la capital mundial del disseny, en part gràcies a aquest edifici.

Quan estàvem al mont Namsan, a la tarda, havia caigut i m’havia torçat el turmell. Mentre passejàvem per aquest ampli espai cada cop em feia més mal el peu. Vam tornar amb el metro cap a l’hotel, era hora punta i anava a molt ple.

Vam anar a sopar prop de l’hotel, ja que estàvem cansats i jo no podia caminar gaire. El pitjor va ser en sortir de sopar, que veia les estrelles cada cop que posava el peu a terra; em va costar molt arribar fins a l’habitació.

Vam sopar en un dels molts locals on fan barbacoes. Va ser estressant. Ens van enquibir en una taula petita, encaixonada entre altres dues, ens donaven pressa per escollir... Com que tenen molta cua van per feina, cal menjar ràpid i deixar espai per als següents.

Teníem la carta en la que no enteníem massa cosa, selecciones les carns, et porten les brases que es col·loquen sota la planxa metàl·lica, i la carn crua que et prepares tu mateix; com a estris tens unes pinces per compartir, per girar les peces a coure i els bastonets metàl·lics. No vam encertar massa les carns que vam triar.

Suposo que jo no estava en forma pel mal al peu, però l’experiència noem va entusiasmar. Massa estressant. Aquí a Barcelona havia anat un parell de cops a restaurants coreans i havia pres barbacoa; era una altra cosa, més relaxat, tot i que això d’haver-t’ho de cuinar no m’entusiasma.

En cap restaurant hi ha postres; després vam anar a una cafeteria iem vaig prendre un bon pastis de xocolata.

 

 

Corea del sud-7. Seül: plaça de l'ajuntament

Baixem de la torre de Seül altre cop amb l’autobús i anem fins a la plaça de l’ajuntament. Hi ha dos edificis. Un és l’edifici antic, l’ajuntament de l’època japonesa, ara reconvertit en biblioteca, i l’altre és l’ajuntament que es va construir després de la independència.

L’ajuntament antic es va construir l’any 1925, durant l’ocupació japonesa de Corea; després de l’alliberament del país en el 1945, va seguir sent l’ajuntament fins que va estar acabat el nou edifici.

L’any 2008 es va fer un concurs per seleccionar el millor projecte. El guanyador del concurs explicava que en el disseny del nou edifici s’havia basat en les tradicions, els ciutadans i el futur. Volia que l’edifici recordes coses antigues de forma còmode. Es va obrir al públic l’any 2012.

Ens deixen entrar alnou ajuntament per veure el jardí vertical. També a l'antic edifici, reconvertit en biblioteca.

Corea del Sud-6. Seül: mont Namsan

En autobús públic, el número 1, anem al parc del Mont Namsan, que té 270 metres d’altitud. Des d’aquí, hi ha bona vista sobre la ciutat, quan no hi ha massa contaminació. Era un dia en que es veia tot enteranyinat.

Namsan, vol dir muntanya del sud, ja que es troba al sud del palau reial principal; de fet està al sud d’on hi ha almenys tres del palaus. Actualment queda al centre de Seül i és el parc més gran de la ciutat. Aquí hi ha la Torre de Seül. 

L’any 1925 els japonesos van construir aquí dalt un important temple xintoista, conegut com Chosen Jingu; formava part de la seva campanya per anar imposant la cultura japonesa a la població. Des d’aquest any tant els estudiants universitaris com els empleats governamentals estaven obligats a assistir a les cerimònies xintoistes. L’any 1945 a Corea hi havia 1.140 centres d’aquest culte.

El temple estava dedicat a Amaterasu, la deessa japonesa del sol i l’univers, mítica avantpassada de la família reial japonesa.

L’any 1945, en recuperar la independència aquest santuari va ser enderrocat.

L’any 1970 en aquest mateix lloc s’hi va construir el memorial al patriota An Chung-gun. Aquest era un nacionalista coreà i activista per la independència que va assassinar a Ito Hirobumi, el Primer Ministre de Japó i Resident General de Corea, l’any 1909. Un any més tard va ser executat.

També hi havia el pavelló Palgakjeong, que es va construir l’any 1959 per commemorar al president d’aquell moment, Rhee Syng-man; Va ser destruït pel Moviment 19 d’Abril del 1960 i reconstruït a finals del 1968.

En l’època del primer rei de la dinastia Joseon, el rei Tajeo, Namsen estava considerat un lloc sagrat del xamanisme. Aquest rei va ser el que va traslladar la capital a Hanyang (l’actual Seül).

Per protegir la capital del regne de possibles invasions es van construir murs de protecció en les quatre muntanyes principals que hi ha al voltant de la antiga ciutat: Bugaksan, Inwangsan, Naksan i Namsan. Si no estic confosa, la muralla enllaçava les quatre muntanyes incloent en el seu interior la ciutat. Servia per delimitar la capital i també com a defensa.

La muralla original, construïda a finals del segle XIV, estava feta amb pedres més o menys arrodonides, desiguals, unides amb fang. Durant el regnat de Sejong el gran, a mitjans del segle XV, es van fer obres de millora en molts trams, substituint les pedres que hi havia per pedres de forma més regular. L’any 1704 es van substituir de nou les pedres, posant-les totes de la mateixa mida; i encara a en el 1800 es va modificar canviant els blocs de pedra per uns de més grossos.

Aquí al mont Namse hi havia la part sud de la muralla. Encara es conserven alguns trams, restaurats, ja que en època japonesa va quedar molt destruïda.

Aquí dalt del mont Namsan hi havia un centre de comunicació, que formava part del sistema de defensa. La comunicació es feia per medi de senyals de fum (de dia) i amb torxes enceses a la nit.

Aquests sistema de comunicació es va posar en marxa l’any 1394 i va estar en funcionament fins al 1894. Hi havia cinc torres on s’hi encenia un foc a l’interior.

A Namsan hi havia cinc torres; en condicions normals només hi havia un foc encès; s’encenia el segon quan apareixia l’enemic, tres quan l’enemic ja estava a la frontera, quatre quan l’enemic creuava la frontera i es posaven els cinc en marxa quan la batalla a la frontera ja havia començat.

No em queda clar si en les altres estacions arreu del país hi havia també les cinc torres.

Aquí a Namsan és on es rebien totes les senyals, de tots els fars o torres de vigilància del país, ja que era el que estava més a prop del rei. En l’època de la dinastia Chosun hi havia 673 torres que transmetien informació militar i política des dels diferents punts de la península cap a la capital.

A partir dels registres antics s’ha pogut saber que un missatge enviat des de Busan, al sud del país, fins a Seül, que es troba a uns 500 km, trigava unes dotze hores en arribar.

Cada matí es feia una cerimònia, a l’hora d’encendre el foc, i abans i després hi havia una desfilada dels guàrdies.

Les cinc torres que hi havia aquí, amb el pas dels anys s’havien deteriorat molt quedant pràcticament destruïdes i l’any 1993 es van reconstruir reproduint com eren antigament.

Des de l’any 2007 es fa la cerimònia d’il·luminació, tal i com es feia al’època dels reis de Joseon.  

Es pot pujar a la torre i es té vista panoràmica, però des de darrera el vidre, que està força brut i el dia tampoc hi ajudava.

Corea del Sud-5. Seül: Bukchon Hanok.

Des del palau anem caminant fins al barri Bukchon Hanok, que es coneix també com a “poble del nord”.

Al nord del rierol Cheonggyecheon, que creua la ciutat actual horitzontalment, hi ha el palau reial Gyeongbokgung, del que veníem, i a l’est el palau reial Changdeokgung; prop d’aquest darrer palau, una mica més al sud, hi ha el santuari dedicat a la reialesa de Joseon, el Jongmyo.

En l’espai que hi ha entre aquests tres importants centres hi ha el barri Bukchon Hanok. Hanok és el nom de les cases tradicionals coreanes i el significat de Buk és nord. D’aquí ve que se’l conegués coma poble del nord, al nord del rierol.

Donada la seva ubicació entre els dos palaus, aquest era un barri residencial, on hi vivia la noblesa i els funcionaris d’elevat rang. 

Antigament a Bukchon tan sols hi havia una trentena de cases, però durant la guerra de Corea el barri va créixer molt. 

Actualment hi ha unes 900 cases tradicionals restaurades; en algunes encara  hi viu gent i per això cal anar en silenci per no destorbar als veïns, que cada dia han de veure passar riuades de turistes pels seus carrers empinats. S’estima que entre setmana visiten el barri més de 37.000 persones i en cap de setmana la xifra puja per sobre de 54.000.  

M'ha decebut una mica. Pensava que veuríem per dins alguna casa.... De tant en tant trobes vigilants, que vetllen per la tranquil·litat dels veïns. 

Per la disposició de les teulades es pot deduir la planta de la casa; n’hi ha de quadrades amb pati central, però d’altres són en forma de U o de L.  

Baixem pel carrer conegut com Yeoseong Dongnibundongga, el carrer de les dones patriotes. Hi ha un plafó en el que es parla de Cha Melissa (per internet he trobat el nom d’aquesta dona escrit com Cha Mirisa (1879-1955). Va ser la fundadora de la “Societat Joseon per a l’educació de la dona” en el 1920. 

Com el seu nom indica, l’objectiu d’aquesta societat era promoure que totes les dones coreanes poguessin rebre educació. Va començar donant classes nocturnes a les dones, en una petita capella, a l’abril del 1920. Amb els diners que va anar recollint impartint alguna conferència, a l’octubre del 1921 va poder obrir una escola per dones, la “Geunhwa Women's School”.

Per mantenir l’escola va seguir impartint conferències, organitzant concerts, obres de teatre, i altres esdeveniments. Va aconseguir tirar endavant l’escola sense el suport del govern Joseon i tampoc va recórrer a l’ajuda de missioners estrangers.

L’any 1934 s’inaugurava la fundació “Geunhwa School”, dela que ella n’era la directora. Més tard l’escola “Geunhwa Woman's School” es va expandir i va canviar de nom convertint-se en la “Geunhwa Woman's Vocational School”.

“Geunhwa” (hibisc de Síria) és el nom de la flor nacional, i això no agradava gens als japonesos, que van pressionar fins que van aconseguir que es canviés el nom de l’escola, l’any 1938, que va convertir-se en la “Duksung School”.

Quan el país va recuperar la independència en el 1945 Mirisa va fundar un institut d’educació superior per a dones, el “Duksung Woman's Junior College” i l’any 1987 va passar a ser la Universitat per dones  Duksung.

Després del Moviment Primer de Març, que va sorgiren contra de l’ocupació japonesa, en el 1919, cap a finals del 1920 van sorgir dos nous moviments que lluitaven per la independència, el moviment estudiantil masculí Gwanju, i el femení KunWha. Algunes d’aquestes estudiants van participar en la manifestació del gener de 1930 i 21 d’elles van ser distingides com a patriotes nacionals l’any 2020. Ja l’any 2002 Cha Mirisa, havia estat nomenada també patriota nacional, de forma pòstuma.

Després hem dinat per allà a la vora, en un carrer on hi ha moltes botigues d’artesania. He pres una cassola amb verdures, pop i arròs.

En una plaça, en un racó hi havia una mena d’escenari amb una taula parada, i a poques passes un lloc on lloguen vestits d’època Joseon.Pots vestir-te d’època i pujar a l’escenari i fer-te fotografies.