Est de Turquia-18. Mont Nemrut, el tron dels déus

Fa molts anys havia vist alguna imatge d’uns caps molt grans, tallats en pedra, trobats a Nemrut; aquestes escultures van despertar la meva curiositat i les ganes de visitar algun dia aquest indret per poder veure-ho al natural.

Arribem al mont Nemrut a mitja tarda, per poder veure la posta de sol des d’aquí. En llocs amplis passa que quan veus fotografies tens imatges parcials i et fas una composició, que no sempre s’ajusta a la realitat. En certa forma és el que em va passar; era diferent a com m’ho havia imaginat, tot i que no tinc una idea clara del què esperava trobar;  tampoc sabia massa bé què era aquest lloc, i de fet, m’ha dut força feina fer-me una idea del que representava. 

Dalt de la muntanya hi ha un túmul, per tant ja ho associes a una tomba, però era més que això. És molt interessant pujar fins aquí, i com més llegeixo sobre aquest indret més em fascina i m’intriga.

El mont Nemrut, Nemrut Dağı, és una muntanya de 2.134 metres d'altitud, propera a la ciutat d’Adiyaman. Sobre la muntanya hi ha un túmul artificial on se suposa que hi ha la tomba del rei Antíoc I de Commagena, però pel que jo sé, encara no s’ha trobat la cambra funerària. Al voltant del túmul és on hi ha les escultures gegantines que havia vist en fotografies.

No s’ha de confondre el mont Nemrut amb el volcà Nemrut que està prop del llac Van.

Nemrut, pel que he anat llegint, és més que un mausoleu al rei de Commagena, és un santuari. Posar ordre a tota la informació que he anat recopilant m’ha costat una mica, i potser hi haurà repeticions o algun tros pot fer-se pesat, però ja que ho he trobat m’agrada compartir-ho.

Aquest santuari el va fer construir Antíoc I de Commagena, pertant, de nou ens trobem parlant d’aquest regne que es va crear cap al 163 aC i va perdurar fins al 72 aC.

L’origen de Commagena seria la rebel·lió de Ptolemaios contra els selèucides. Després, Samos II (130-100 aC), fundador de la capital Samosata, i Mitridates Kallinikos I (100-69 aC) van defensar aquest estat, mitjançant matrimonis polítics, amb els selèucides, al sud, i amb els parts, a l'est.

Mitridates I estava emparentat, per la banda materna, amb el macedoni Alexandre el Gran, i per la banda paterna, amb el rei persa Dario I. Va ser Mitridates I el que va donar el nom de Commagena al regne. Commagena en grec antic volia dir comunitat de gens, o famílies, en referència a la unitat de les creences, la cultura i les tradicions dels seus avantpassats orientals i occidentals.

Antíoc I va succeir a Mitridates I en el 69 aC, i va dur el regne al més alt nivell econòmic i cultural. Els santuaris i tombes del mont Nemrut i d’Arsameia, es van construir en aquest període. Durant el regnat d’Antíoc I el regne de Commagena estava considerat amic dels romans, i gràcies al seu suport al cònsol romà, va assolir les seves fronteres més àmplies.

A la mort d’Antíoc I el van succeir Mitridates II (36-20 aC) i Antíoc III (20 aC-17 dC). Després amb Antíoc IV (28-72 dC), hi va haver un altre període d’esplendor, gràcies a que aquest rei havia renovat les bones relacions amb els emperadors romans. 

Però l’any 72 dC el governador de Síria va acusar a Antíoc IV de Commagena de traïció contra els romans, i van emprendre la conquesta de les terres del regne de Commagena i les van incorporar a la província romana de Síria.

Abans de començar a preparar aquest viatge jo no havia sentit a parlar mai d’aquest regne; de fet la seva existència, es va començar a donar a conèixer en el 1881. Sembla que en documents antics no hi ha referència a Commagena.

Evidentment, els pastors i gent local que pujava a la muntanya coneixien l’existència dels caps gegants de pedra, però el món científic no en tenia ni idea. Va ser l’any 1881 que es va trobar aquest lloc de culte a la muntanya de Nemrut.

Els primers en veure-ho van ser alemanys, però he trobat dos noms: un militar Helmut Von Moltke, i un enginyer de ferrocarrils de l’Imperi Otomà, també alemany, Karl Sester. Es parla més de Karl Sester perquè, si no estic confosa, és qui va donar a conèixer l’existència d’aquest lloc, i va despertar l’interès dels científics, tant otomans com estrangers, pel regne de Commagena. Ja vaig comentar que Sester va trobar també el túmul de Karakus.

L’any 1882 els arqueòlegs alemanys Otto Puchstein i Karl Humann, van fer la primera exploració, fotografiant, fent mapes i documentant el jaciment. Van anotar també les inscripcions en grec que hi havia darrera de les estàtues del deus que es trobaven en dues terrasses a l’est i l’oest del gran túmul, que s’alça 49 metres per sobre del cim de la muntanya.

L’any 1883, hi va haver una altra expedició, aquest cop turca, dirigida pel director del Museu Arqueològic Imperial d’Istanbul, Osman Hamdi. Es van fer algunes excavacions parcials, i els resultats es van comparar amb els obtinguts per la missió alemanya.

Els arqueòlegs alemanys, Humann i Puchstein van publicar els resultats de les excavacions fetes en el territori del Regne de Commagena en el 1890. Després la investigació sobre aquest regne i sobre Nemrut va quedar interrompuda durant molts anys, tot i que a partir del 1896 es van publicar alguns estudis sobre aquest espai sagrat o hierotesió d’Antíoc I. Com ja vaig dir en parlar de Karakus, l’hierotesió, una paraula grega, era el lloc de culte i enterrament de la família reial.

No va ser fins ben entrat el segle XX que es va tornar a despertar l’interès pel regne de Commagena. I aquí apareixen dues figures rellevants: Friedrich Karl Dörner, arqueòleg i epigrafista alemany, i Theresa Goell, arqueòloga americana.

L’interès de Dörner per Nemrut va començar en el 1936 i dos anys més tard, juntament amb l'arquitecte R. Naumann, van fer algunes investigacions que van publicar, l’any 1939, com “Investigació a Commagena”.

Després de la Segona Guerra Mundial, en el 1951, Dörner va tornar a la regió, per excavar a Arsameia, que era la seu reial del regne de Commagena; en aquesta població és on hi ha l’hierotesió del rei Mitridates I, que va fer construir el seu fill, Antíoc I.

Theresa Goell va començar a treballar en excavacions a l’Orient Mitjà en la dècada de 1930, i em sembla que és quan va sentir a parlar de Nemrut. Va ser després de la Segona Guerra Mundial, l’any 1947, quan va visitar Nemrut per primer cop. Estava treballant en les excavacions de Tars, i durant les vacances d’estiu, en que s’aturava el treball al jaciment, va aprofitar per anar a visitar Nemrut. Sembla que la primera impressió no va ser gaire bona, ja que deia que estava fet un desastre.

L’any 1951 hi va tornar, per organitzar una expedició, amb l’esperança de trobar la tomba d’Antíoc I de Commagena i poder-la excavar. Llavors va saber que Dörner també estava planejant fer-hi una expedició, i va acceptar col·laborar amb ell. Em sembla que els hi van concedir el permís a tots dos, però que tenien que treballar plegats.

La missió conjunta tenia el seu mèrit, ja que a part de la competitivitat  entre científics, s’hi afegia el fet de que Döner era alemany i Goell era jueva. Van saber gestionar be les coses, prioritzant la recerca; van acordar que Goell dirigiria l'excavació al cim del mont Nemrut, amb l’ajuda de Döner com a epigrafista, i Dörner excavaria l'assentament que hi havia al peu de la muntanya, Arsameia, i que Goell l’ajudaria.

Dörner i Goell van treballar junts a Nemrut des del 1953 fins al 1956, ininterrompudament, i per última vegada en el 1958.

Goell va dedicar els anys 1960 i 1961 a la publicació dels resultats dels seus estudis, i en el 1963 va tornar a Nemrut per fer una exploració geofísica amb l’esperança, un cop més, de detectar la tomba, però sense èxit. I en el 1973 visitava Nemrut per darrer cop.

L’any 1973, Goell va restaurar l'altar del foc, però no va poder continuar treballant a Nemrut a causa de la seva edat i a diversos problemes de salut. Fins a la seva mort, als 84 anys, va publicar pocs articles sobre Nemrut. L’any 1983, va demanar a Donald H. Sanders que recopilés els resultats del seu treball, i al cap de 13 anys de treball meticulós, Sanders va compilar l'obra de Goell i va preparar una obra de dos volums en anglès titulada “Nemrud Dağı: The Hierothesion of Antiochus I of Commagene” que es publicava l’any 1996 i que em sembla que és l’obra més completa que hi ha sobre aquest santuari de Nemrut.

Va morir al desembre del 1985. L’any 1990 va rebre un màster, a títol pòstum, en reconeixement al seu treball sobre la història de Commagena. L’any 2006 es va fer un documental sobre la seva vida, la Reina de la Muntanya.

L’any 1984, Dörner i un grup d'investigadors alemanys i experts del Ministeri de Cultura i Turisme, van dur a terme algunes reparacions a Nemrut. L’any 1984 la salut de Dörner va empitjorar i aquest va ser el seu últim any actiu a Nemrut. Va morir en el 1992.

Dörner va fer diverses publicacions amb els resultats de les seves investigacions a Nemrut i Arsameia. L’obra més important la va publicar en el 1981 i sis anys més tard publicava una nova versió ampliada que es va traduir al turc.

Uns anys més tard, el professor Sencer Şahin Şahin, que havia sigut alumne de Dörner, va realitzar investigacions geofísiques per determinar la ubicació de la cambra funerària, un cop més sense èxit, i va treballar en la reconstrucció i presentació del santuari.

Una altra contribució de Şahin és la traducció al turc del “nomos” del rei Antíoc I, que es va publicar en el 1998. Ja explicaré després que són aquests textos gravats anomenats Nomos.

El túmul del mont Nemrut forma part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des de l’any 1987. Segons consta a la web s’hi ha inclòs perquè és un important conjunt de monuments arquitectònics i escultòrics que testimonien la fusió de les tradicions d'estils perses, hel·lenístics i anatòlics; el seu disseny complex i la seva escala colossal es van combinar per crear un projecte inigualable en el món antic; l'alta tecnologia utilitzada que no es veia en cap altre lloc en aquella època.

Per construir aquest santuari em sembla que es va aplanar el cim de la muntanya, i en el centre del cim es va construir el túmul, que té 150 metres de diàmetre i uns 50 metres d’alçada.

Al voltant del túmul hi havia el santuari, que el formaven tres terrasses tallades a la roca: est, nord i oest. Aquest és el recorregut que es fa ara quan es visita el santuari. Antigament s’accedia al túmul per dues vies sagrades processionals, des del nord-est i des del sud-oest. Hi havia una altra via al nord que arribava fins a una font. Goell va poder identificar aquestes vies gràcies a la inscripció que hi havia en una estela.

Donada la dificultat per detectar la cambra funerària, on hi hauria els ossos o les cendres d’Antíoc, l’arqueòloga Theresa Goell suggeria que aquesta cambra podria estar excavada a la roca de la muntanya i que estigués coberta pel túmul.

Vam pujar a Nemrut per escales, és una pujada fàcil. Un cop arribes gairebé a dalt tens dues opcions, circumval·lar el túmul per la dreta o per l’esquerra; és a dir començar per la terrassa est o per la de l’oest. Nosaltres vam començar per la terrassa est i acabar a l’oest per veure la posta de sol des d’allà. De baixada vam anar pel camí que queda davant de la terrassa oest. No tinc clar si aquestes eren les vies processionals que es feien servir en l’antiguitat.

L’arribada a la terrassa est és impressionant. Totes lesfotografies que ja he anat posant, són d'aquesta terrassa est. A l’esquerra queda el túmul i als seus peus una sèrie d’escultures gegants, assegudes, sense el cap que el tenen col·locat davant.

Al cantó dret, hi ha el que anomenen l’altar del foc; és una terrassa elevada, davant de les escultures i amb vista a la vall. En el zoroastrisme, que havia sorgit en el segle IV aC i s’havia estes per Pèrsia, el lloc de culte és l’altar del foc o el temple del foc, que es considera sagrat.

Les estàtues que hi ha a les terrasses est i oest són similars i representen a les mateixes divinitats.

Les escultures estaven elevades i s’hi accedia per unes escales que hi havia a banda i banda. He trobat una pagina web en la que hi ha diversos models de les terrasses de Nemrut i que permeten imaginar com havia sigut en el passat.

https://www.learningsites.com/NemrudDagi/NemrudDagi_models.php

Com es pot veure, aquesta terrassa est tenia dos nivells excavats a la roca. En el nivell superior és on hi havia arrenglerades 5 estàtues gegants, d’entre 7 i 9 metres d’alçada, tallades en pedra calcària. Estaven flanquejades per animals guardians: un lleó i un àliga a cada costat, que representen la força i la vigilància.

Cada escultura representa a més d’una deïtat: armènies, gregues i perses, seguint el principi del sincretisme. D’esquerra a dreta les escultures corresponen a: el propi rei Antíoc;  Commagena, la deessa de la fertilitat, l’única deïtat femenina en aquest panteó; Zeus i Oromasdes; Apol·lo, Mitra, Helios, Hermes; i Hèrcules, Artagnes, Ares.

Diuen que en la seva època, quan estaven ben polides deurien brillar amb el sol i es podrien veure des d’una gran distància.

Quan es va descobrir el lloc els caps ja estaven per terra; no se sap si van caure per efecte d’algun terratrèmol o si va ser per la ma de l’home. Amb la caiguda es van trencar i estan força malmesos.

A més de les estàtues colossals, hi ha sòcols d'esteles davant dels altars, situats simètricament a la terrassa est, i al llarg de l'amplada de la terrassa a la terrassa oest per la seva estretor. Aquestes esteles estaven decorades amb relleus dels avantpassats d’Antíoc; en les d’un costat hi havia representats els avantpassats perses i en les de l’altre costat hi havia representats els avantpassats macedonis.

Hi ha indicis de que hi havia un sender fortificat que connectava les terrasses est i oest.

El petit regne de Commagena estava sotmès a tota mena de perills, ja que per l’oest s’apropaven els romans i per l’est els parts. Durant el regnat d'Antíoc, Commagena es va convertir en el centre de la lluita despietada entre aquestes dues superpotències i té molt mèrit que es mantingués independent.

El regne de Commagena tenia una gran diversitat cultural; es barrejaven els usos i costums hitites, perses i hel·lenístics. Per poder gestionar be el regne, Antíoc va instaurar un sistema religiós que aglutinava la diversitat religiosa i cultural de les diferents ètnies. Per això les escultures que hi ha aquí representen una divinitat, però que inclou divinitats de cada cultura. A més, vinculava aquest sistema religiós a la seva dinastia, i divinitzava al rei i a la seva família. Per això la seva estàtua està en el panteó de divinitats.

Tot plegat era una forma de reforçar la seva autoritat i la de la seva dinastia. Antíoc va impulsar el culte imperial com una via per assolir la felicitat i la salvació del seu poble.

El culte imperial no va tenir massa èxit després de la mort d’Antíoc I; ara be, alguns dels seus successors es van fer construir també la seva tomba en aquesta muntanya.

Darrere de les estàtues, idèntic en les dues terrasses, hi ha inscrit en grec antic, “és la voluntat d'Antíoc (nomos)” i en la inscripció s’esmenten els déus de les escultures, amb els seus noms grecs i perses, en referència a la posició unificadora de Commagena entre l'est i l'oest. També expressa la seva voluntat de ser enterrat aquí, així com els rituals que s’havien de realitzar en el seu honor.

L’objectiu del nomos o Llei Sagrada d’Antíoc, era guiar al seu poble, per això es troba gravat en tots els santuaris de Commagena.

Diuen que aquesta inscripció, el nomos, és el testament d’Antíoc. A part de les diferències en l'ortografia, el contingut del text en les dues terrasses és el mateix.

La inscripció següent la va desxifrar Puchstein, l’any 1882:

“El seu cos, que va romandre en excel·lents condicions fins a la vellesa, per descansar en pau després que el seu esperit, estimat pels déus, sigui enviat al tron de Zeus-Oromasdes al cel”.

No sé si aquesta es va desxifrar en la mateixa època i si va ser la mateixa persona.

“Qui presumeixi d’anul·lar o ferir o d’interpretar malament el just tenor d’aquesta regulació o els honors heroics que un judici immortal ha sancionat, la ira dels dimonis i de tots els déus perseguirà, tant a ell com als seus descendents, irreconciliablement, amb tota mena de càstigs”.

En el Nomos Antíoc instrueix al poble sobre com i quan havien d’honrar els grans déus. Antíoc diu: “Aquest Nomos és proclamat per mi, però és el poder dels déus el que el fa llei”. A més, Antíoc diu que és la seva intenció revelar aquesta llei a “Commagena i a estrangers, reis, governants, homes lliures, esclaus, tots els que formen part de la humanitat i només difereixen per naixement o destí”.

Antíoc va demanar fermament que tothom actués d'acord amb aquesta llei. També va incloure la gent dels temps futurs: “Es demana a totes les generacions futures d'humans que posseeixin aquesta terra per la causa dels temps interminables, que segueixin la llei sagrada”.

Diuen que és destacable que faci referència a la gent del futur. Entenia que després d’ell i del seu regne vindrien altres pobles a viure aquí.

També es pot llegir el seu testimoni al final de la seva vida: “He arribat a la convicció que ser pur i just no només és la possessió més segura que els humans podem guanyar, sinó que també ens dona l'alegria més profunda que podem tenir. Aquesta convicció ha portat al meu poder pròsper i a l'ús beneficiós d'aquest. Tota la meva vida, vaig estar davant dels meus súbdits com una persona que considera el seu respecte pels déus com la seva arma de defensa més fiable. Per això vaig escapar, contra tota expectativa, dels perills més grans, vaig dominar situacions imprevistes i desesperades i vaig passar la meva vida, rica en anys, en felicitat”.

El terra d’aquesta terrassa originalment estava pavimentat amb lloses blanques; algunes d'aquestes lloses s’han fet servir pel pedestal on hi ha l'Horòscop del Lleó, a la terrassa oest.

Les aportacions més importants al coneixement del regne de Commagena  i al sistema religiós, basant-se en les inscripcions, van ser les de Theresa Goell.

Continuem pel camí cap a la terrassa nord. De fet, crec que quan parlen de la terrassa nord es refereixen al tram de camí que uneix les altres dues terrasses, la de l’est i la de l’oest.

Hi ha un llarg mur de 80 m de longitud, amb estàtues d’àligues en el seu extrem, però no s’hi han trobat estàtues monumentals com en les altres terrasses. Els investigadors es plantegen dues hipòtesis: que aquesta terrassa estava inacabada o bé que era un sender processional.

De les valls del voltant arribaven els peregrins fins al peu de la muntanya. Allà els servents dels sacerdots els proveïen de menjar i beguda. Hi havia dos camins processionals per arribar al santuari de dalt de la muntanya; tots dos estaven senyalitzats amb una estela, prop del santuari. En aquestes esteles hi ha una inscripció en la que Antíoc informa als visitants que entren en terra consagrada i que s'han de comportar amb respecte.

El camí processional sud acabava a la terrassa oest i el nord conduïa a la terrassa nord. La rampa per on la gent accedia a la terrassa nord està molt desgastada i gairebé no es veu.

En aquesta terrassa és on es reunien els peregrins que pujaven pels diferents camins que hi havia al vessant de la muntanya. Les estàtues colossals d'un lleó i d'una àliga flanquejaven l'entrada. Malauradament, aquesta és la més malmesa de les tres terrasses.

Quan arribaven a la terrassa nord la gent ja estava preparada per a la seva trobada amb els déus. I des d’aquí anaven en processó cap a la terrassa est, a uns 85 metres, seguint una renglera d’esteles que separaven la terrassa nord de la resta del santuari. Aquestes esteles estan en blanc, sense gravats de cap mena; llegeixo que es devien deixar en blanc per als seus descendents, però se m’acut que potser té a veure amb els que opinen que estava inacabada.

Entre els dos buits de la sèrie de bases, el de l'oest va ser interpretat per Goell com una porta d'entrada a aquesta zona des del Camí Processional Sagrat.

El què es veu és en el cantó que dona a la vall, una filera de sòcols on hi havia les esteles, i aquestes estan caigudes. 

A continuació s’arriba a la terrassa oest, que té les mateixes divinitats representades, però que em sembla que estaven en diferent ordre que en la terrassa est. Els trets facials són grecs i les robes i pentinats d’estil persa.  En aquesta terrassa els caps estan escampats per terra.

Aquesta és la pinta que devia tenir, segons els models que hi ha a la web:  https://www.learningsites.com/NemrudDagi/NemrudDagi_models.php

Aquesta terrassa és relativament petita i no era adequada per a grans reunions. L’entrada de la terrassa estava custodiada per un lleó monstruós, que tenia tres caps.

Les cinc estàtues colossals representen a les mateixes divinitats que en la terrassa est; diuen que tenen  trets facials grecs i robes i pentinats perses. Jo no ho sé diferenciar.

Els caps d’Antíoc i el del déu Apol·lo-Mitra són força semblants; no se sap quina era la importància que tenia aquest déu per Antíoc, però l’hi va assignar un sacerdot propi per celebrar els seus rituals.

Apol·lo-Mitra és una combinació del déu del sol grec, Apol·lo, i el déu persa Mitra. L’origen de Mitra és antic, es remunta al 1.400 aC, que és quan va ser mencionat per primer cop, en un tractat sobre els hitites. Més tard apareix mencionat en els Vedes indis com un amic dels humans. És el mediador entre els déus i els humans.

Cada déu va atorgar un regal a la gent de Commagena; diuen que un dels regals que els hi va fer Mitra va ser el petroli.

Els soldats romans van quedar impressionats per Mitra que es va convertir en el seu déu favorit. I les legions romanes van propagar el culte a Mitra per tot el món antic. Mitra també era venerat a Anglaterra en santuaris subterranis.

A l’igual que en la terrassa est, als dos extrems de la filera de divinitats, hi havia també el lleó i l'àliga, símbols de la dinastia reial Commagena, representant la força i la vigilància.

Una diferència amb la terrassa oriental és que aquí no hi ha cap altar, però sí hi ha les lloses verticals on es presenten als avantpassats perses i macedonis d’Antíoc. Davant de les estàtues hi ha una filera de pedestals, sobre els quals s'alçaven els relleus o esteles dels avantpassats grecs. Perpendicular a aquesta filera n’hi havia una altra en la que estaven representats els avantpassats perses. D'aquestes esteles es conserven força bé les de Darios i Xerxes. Davant de cada estela hi havia un petit altar. S'han trobat inscripcions en dos d'aquests altars, però em sembla que són d’èpoques anteriors.

A més hi havia tres grans lloses amb relleus on apareix el monarca, Antíoc, saludant als déus, Apol·lo, Zeus i Hèrcules. Per honrar a cadascun d’aquests déus, el rei porta a la seva tiara les branques estilitzades de plantes o arbres, dedicades a aquest déu. Per a la deessa de Commagene la magrana, per a Apol·lo, el llorer, per a Zeus el roure i per a Hèracles, la vinya. Al darrera hi havia gravat el nom de la divinitat, però s’ha vist que anteriorment hi havia hagut alguna altra cosa escrita. Aquestes tres lloses estan flanquejades per dues més, en la de l’esquerra es veu a Antíoc amb la gent de Commagena, i en la de la dreta hi ha el relleu d’un lleó, que es coneix com l’Horòscop del Lleó, o l’horòscop del rei.

Aquestes esteles van passar desapercebudes l’any 1881, i va ser Osman Hamdi Bey, que les va trobar en les excavacions que va fer l’any 1882 durant les seves excavacions. Durant molts anys es van quedar tal i com s’havien trobat fins que Dörner les va reparar i les va col·locar en aquesta terrassa, l’any 1984. Però aquestes lloses són de gres i s’anaven deteriorant molt, i es va decidir traslladar-les al Laboratori de Restauració Temporal, l’any 2003. No sé on estan actualment.

Com he dit abans, en el Nomos el rei Antíoc va deixar instruccions de les cerimònies que s’havien de fer. Ho va deixar gravat darrera de les escultures de les dues terrasses.

Segons aquestes inscripcions hi havia dues importants celebracions anuals: el 16 d’Audnaios, dia del naixement del rei, que devia ser al desembre o al gener, i el dia de la seva coronació, el 10 de Loos, que probablement era el 14 de juliol.

El 10 de loos era també el dia de la Manifestació dels Grans Déus, com se l’anomena en una inscripció. Per aquesta festivitat s’aturava l’activitat a Commagena, i durant dos dies, la gent venia a la muntanya per les celebracions que s’hi feien, o be anava als santuaris locals, anomenats temene. En aquestes grans festivitats un gran sacerdot sacrificava animals, i els oferia als déus i també als peregrins que havien pujat fins allà.

La llosa del lleó astral, o l’horòscop del lleó, està considerat un dels horòscops més antics del món, i l’horòscop grec més antic conegut fins ara.

El cos del lleó es representa des del costat dret i la cara des del davant. Hi ha 19 estrelles de vuit puntes tallades al seu cos i zones circumdants; la seva posició es correspon amb la constel·lació del Lleó, tal com es descriu a l'antiga taula estel·lar d'Eratòstenes.

No havia sentit mai el nom d’Eratòstenes. Va néixer a Cirene (Líbia) l’any 276 aC i, com era habitual en aquella època, era erudit en moltes temàtiques diferents: astrònom, historiador, geògraf, matemàtic, filòsof i també crític teatral. Va deduir que la terra era esfèrica i va determinar la seva circumferència amb molta precisió.

Aquest lleó té al coll una mitja lluna, que simbolitza la lluna nova.

Hi ha els noms de Mart, Mercuri i Júpiter inscrits en lletres gregues sobre tres estrelles més grans, de 6 puntes enlloc de vuit com les altres; són els planetes.  

Per sobre de la lluna hi ha l'estrella Regulus. Regulus és una estrella molt brillat de la constel·lació de Lleó. Al llarg de la història de la humanitat aquesta estrella s’ha associat amb el rei. Diferent nom però tots relacionats amb el rei: a l'antiga Akkad era el rei de l’esfera celeste, a Babilònia el rei, a l’antiga Pèrsia el centre o líder de les quatre estrelles reials.

Per sobre del llom del lleó es representen tres estrelles amb setze puntes en lloc de vuit. No són estrelles sinó planetes. D'esquerra a dreta són Mart, Mercuri i Júpiter. A sobre d'ells s’hi poden llegir els seus noms grecs.

L'Horòscop del Lleó és una imatge congelada de les posicions dels cossos celestes en un moment determinat de la història.

En els primers estudis es va suposar que el rei Antíoc havia encarregat aquest horòscop, i que podria representar el què es veia al cel el dia de la seva coronació, o potser el dia de la construcció del santuari.... Per això es van investigar les configuracions planetàries entre el 100 aC i el 50 aC. Es van donar dates, 6 o 7 de juliol, del 61 aC o del 62 aC. Però les coses no acabaven de quadrar.

L’any 1987 Dörner trobava que era un error haver limitat l’interval de temps a estudiar. Considerava que la data correcta, que quadrava amb el relleu del lleó era el 14 de juliol del 109 aC. Explico una mica com va arribar a aquesta conclusió.

Es va suposar que dels quatre planetes que hi ha representats, els planetes lents, Júpiter i Mart, indicaven l’any, Mercuri el mes i la llunya marcaria el dia.

Partint d’aquesta premissa es van seleccionar els anys en què Júpiter es trobava a la constel·lació del Lleó tal com es representa a la llosa de pedra. D'aquests anys es van seleccionar aquells en què Mart també es movia per aquesta part de l'eclíptica. I el mateix per a Mercuri.

Després amb la seqüència dels planetes, Mart-Mercuri-Júpiter que hi havia en la figura del lleó, es va seleccionar la constel·lació del 14 de juliol de 109 aC. Per tant, aquesta seria la data que marca l’horòscop.

No en tinc ni idea d’astronomia i l’explicació que he trobat se m’escapa força; el que he entès és que el 14 de juliol de 109 aC, a una hora determinada, 2/4 i 5 de 8 del vespre, hora local, devia haver-hi un fenomen curiós al cel. Es devia veure Mercuri, i la conjunció de la Lluna i Regulus, l’estrella de la constel·lació del lleó.

Per la gent que havia pujar fins allà, devia ser una sorpresa contemplar el cel d’aquell capvespre.

El 14 de juliol es correspondria amb el 10 de Loos, que apareix en les inscripcions com el dia de la coronació. Per tant, aquesta data particular del 14 de juliol de 109 aC pot referir-se a la coronació del rei; si és així, deuria correspondre a la coronació del seu pare, Mitridates.

Aquell dia el rei i la seva cort es devien reunir al cim de la muntanya Nemrut per observar un fenomen curiós al cel.

Diuen que el que es veia quan el sol es ponia era la mitja lluna platejada i a sobre ben brillant, Regulus, l’estrella del rei. També es podia veure Júpiter, Mercuri i finalment Mart, el planeta vermell.

Les nits abans la gent de Commagena ja havia observat que els planetes anaven desfilant per sobre de l’estrella del rei, Regulus. Havia començat el 18 de juny, en que Júpiter va passar per dalt de Regulus; el 21 de juny va ser Mart i el 6 de juliol Mercuri. Se suposa que a la gent de Commagena els hi devia semblar que els déus donaven la benvinguda al nou rei.

Quan el sol ja havia desaparegut la lluna, seguida per Regulus es va amagar també darrera de la serralada del Taure. I diuen que només van quedar els déus al cel en el moment en que el nou rei rebia la diadema.

Si tornem una mica enrere, he dit que en el Nomos apareix que el 10 de loos és el dia la Manifestació dels Grans Déus,i que aquesta data s’associa també a la coronació del rei. Per tant, potser lo de la manifestació dels grans déus fa referència al fenomen astrològic que es donava aquell dia.

Ja he dit que per ara no s’ha trobat la cambra funerària, i hi ha una inscripció en la que es diu que si s’hi entra es patiran les conseqüències:

“El rostre d'un dimoni ha estat posat com a guàrdia, del qual els homes no poden desafiar ni alliberar-se”.

Probablement el darrer sacerdot de Commagena va abandonar aquest santuari del mont Nemrut en el 72 dC, després de que Antíoc IV de Commagena perdés la guerra contra els romans.

La població cristiana que va viure posteriorment aquí no en sabia res dels orígens d’aquest santuari. Creien que era obra del llegendari Nimrod, que apareix en l’Antic Testament, com a besnet de Noè. En el Gènesi se’l descriu com un heroi a la terra, i per això la gent d’aquí va anomenar la muntanya Nemrut, en honor al primer governant poderós de la terra.

Mentre contemplàvem la posta de sol feia fresca; sort que havíem pujat roba d’abric. Hi ha molta gent que puja aquí a l’hora de la pota de sol i quan s’amaga darrera les muntanyes es forma una bona cua per baixar.

L’hotel estava a la vora però no tenien massa cosa per menjar, i poques ganes d’entendre’ns; el cas és que no em podien preparar res que no fos picant. Amb uns altres del grup vam anar a l’hotel que hi havia una mica més enllà i van ser encantadors. Era un hotel petit, familiar, d'una família kurda. Ens van dir què tenien que ens podien preparar, i amb ajuda del traductor el mòbil, vam acordar les espècies i plantes aromàtiques que hi posarien. Vam prendre una sopa de llenties i pollastre al forn. Tenien aigua de font, però no ens vam voler arriscar i vaig prendre aigua amb gas. Van ser molt amables. Ens va costar 320 lliures turques, uns 10 euros.

 

Est de Turquia-17. Pont romà de Cendere

Parem per dinar al costat del pont de Cendere, que es troba a 55 km d’Adiyaman, a l’antiga regió de Commagena, en la carretera que uneix Kahta i Sincik. També se’l coneix amb el nom de pont de Septimi Sever, ja que es va construir o restaurar durant el regnat d’aquest emperador romà, entre el 193 i el 211 dC.

Sembla que aquest pont va substituir a un d’anterior, construït durant el regnat de l'emperador Vespasià, entre els anys 69-79 dC. Els mapes i senyals actuals l’anomenen el pont Cendere, ja que passa per sobre del riu que té aquest nom; ara be, en documents més antics es refereixen al pont Chabinas, ja que el nom antic d’aquest rierol era Chabinas. El Cendere o Chabinas, és un afluent del riu Kâtha, que en el passat s’anomenava Nymphaios. En les inscripcions que hi ha en aquest pont es parla del riu Chabinas.

La informació sobre aquest primer pont és poc precisa. Es diu que es va construir durant el regnat de Vespasià, que és quan el Regne de Commagena va quedar integrat a l’Imperi Romà. 

Vespacià havia sentit rumors de que l’últim de rei de Commagena, Antíoc IV, estava planejant una rebel·lió contra Roma, i per això va decidir incorporar aquestes terres sota els seus dominis.

L’any 1883, dos arqueòlegs otomans, Osman Hamdi Bey i Osgan Efendi, quan anaven d’expedició a Nemrut, van veure aquest pont i el van descriure i fotografiar, per incloure-ho en el seus carnets de viatge. En la publicació que se’n va fer descriuen un pont de pedra en bon estat de conservació, excepte el paviment i el parapet que estaven molt deteriorats. L’arc principal per sobre del rierol és semicircular amb 34 metres d’altura, mentre que un segon arc més petit permet el pas de les aigües de riuada. El pont mesura 118 metres de longitud i una amplada que varia entre 4,90 i 3,85 metres.

No està clar si es va construir de nou o era una restauració de l’antic, però sí que està clar és que va ser en època de l’emperador romà Septimi Sever (193-211). Hi ha autors, que per les inscripcions que hi ha al pont diuen que es va construir l’any 200.

D’altres autors creuen que seria abans, en el 197; es basen en una inscripció en la que es parla de que hauria treballat en la seva construcció la Legió XVI Flavia Firma, que estava estacionada a la vora de l'Èufrates, a la ciutat de Samòsata, vigilant la frontera oriental de l'Imperi Romà. A principis del 197, l'emperador Septimi Sever es va dirigir cap a l'est per dur a terme una campanya militar contra els parts. Per això es suggereix que el pont ja devia existir el que li va permetre avançar cap a Partia.

I encara una altra interpretació diu que es va construir quan ja havia acabat la campanya a Partia; Septimi Sever havia derrotat als parts, i havia incorporat el nord de Mesopotàmia a l'Imperi Romà. Per tant, ja no calia una línia de defensa en el curs superior del riu Èufrates, i per facilitar les comunicacions es va construir el pont. Si fos així, s’ajustaria força a la data de construcció de l’any 200.

El pont van sufragar-lo les comunitats de Commagena. Es van col·locar  quatre columnes d’estil corinti, dues a cada banda del pont. Pel cantó de Kahta les columnes estan dedicades a l’emperador Septimi Sever i la seva esposa Julia Domna. Per la banda de Sincik, les columnes estaven dedicades als seus dos fills, Caracal·la i Geta; actualment només en queda una. Aquestes columnes mesuraven entre 9 i 10 metres.

En el parapet hi ha inscripcions en llatí que és el que ha permès obtenir informació sobre el pont.

Quan va morir Septimi Sever, l’any 211, els dos fills van heretar l’imperi, com a coemperadors; però Caracal·la era ambiciós i no volia compartir el poder així que va fer assassinar al seu germà Geta, l’any 212, i després va fer destruir totes les estàtues i inscripcions on se’l mencionava.

Aquest pont es troba dins del parc nacional on hi ha el mont Nemrut i n el segle XX es va restaurar dos cops, l’any 1951 i en el 1997.

Les inscripcions estan ubicades a les baranes del pont i d’altres més breus, en les columnes. És en aquestes de les columnes on es menciona que van ser les quatre ciutats de Commagena les que van contribuir per la construcció del pont.  

Una d’aquestes ciutats era Samòsata, antiga capital del Regne de Commagena, i on hi havia la seu de la Legió XVI Flavia Firma. El nucli antic està sota les aigües del pantà d'Atatürk. La segona ciutat és Perre, coneguda en època romana com el Pordonnium, una important cruïlla d'antigues rutes comercials, i les seves ruïnes estan prop de la ciutat d'Adıyaman. La tercera ciutat era Doliche, a uns 10 km de Gaziantep. La quarta ciutat que va contribuir a la fundació del pont va ser Germaniceia, que ara s’anomena Kahramanmaras; aquesta ciutat no havia format part del Regne de Commagena, però en el període romà va començar a reivindicar el seu llegat d’aquest regne.

Ara be, pot ser que les columnes no es construïssin expressament pel pont, sinó que, com ja he comentat, s’haguessin tret del túmul de Karakus i portat fins aquí.

Després de dinar em vaig armar de valor i vaig sortir a la solana per veure des de més a prop el pont. Costava un esforç ja que feia moltíssima calor. Vaig creuar-lo, però no em vaig veure amb forces de pujar per la muntanya i veure el canyó i el pont de front. Una mica més enllà es veu el pont modern, per on actualment circulen els cotxes.

Està prohibit banyar-se al riu, però la gent hi remulla els peus, i aquell dia hi havia algunes famílies amb criatures.