Est de Turquia-36. Tur Abdin: Monestir de Mor Gabriel

Després de dinar vam anar a visitar un dels molts monestirs que hi ha a la regió, el de Mor Gabriel, que està a uns 20 km al sud-est de la ciutat.

A aquest monestir també se’l coneix amb el nom de Deyrulumur. És el segon monestir siríac ortodox més antic que ha sobreviscut fins ara, l’altra està al nord d’Iraq.

El van fundar, l’any 397, l’asceta Mor Samuel (que va morir en el 409) i el seu estudiant Mor Simeó (que va morir en el 433). Com ja he dit en algun altre lloc, Mor vol dir Sant.

Es diu que Simeó va tenir un somni en el que un àngel l’hi encarrega que construeixi una casa d’oració en una zona marcada per tres grans blocs de pedra. Quan es va despertar va dur al seu mestre al lloc que havia vist en somnis i va trobar les tres lloses de pedra, i és on van construir la casa d’oració.

La importància del monestir va augmentar en el segle VI on hi havia uns 1000 monjos locals i coptes. Es va fer tant famós que va rebre ajuts dels emperadors romans. Va ser un important centre d’estudis litúrgics, filosòfics i científics de l’església siríaca.

Entre el 615 i el 1049 la seu episcopal de Tur Abdin estava aquí i des de 1049 al 1915 el monestir tenia la seva pròpia diòcesi.

Va ser a finals del segle VII quan se l’hi va canviar el nom pel de Mor Gabriel, en homenatge al bisbe monofisita, Mor Gabriel (634-668), que va destacar per la seva vida ascètica i està enterrat aquí.

En el segle XIV  amb la invasió mongol 440 monjos van ser assassinats i l’any 1991 es van trobar les seves restes en les coves sota del monestir, datades de l’any 1401.

Durant el genocidi del 1915 els monjos van ser massacrats pels kurds i el monestir va ser ocupat durant quatre anys fins que va tornar a l'església en el 1919.

Des de la dècada de 1970 els monestir va començar a revifar. Actualment segueix sent un dels més importants centres religiosos de l’església siríaca i el més actiu de Turquia. Hi viuen monjos i monges, en ales separades, i és la seu i residencia del bisbe de Tur Abdin.

L’objectiu del centre és preservar la tradició cristiana ortodoxa siríaca, formant i ordenant a d’altres monjos. Per això, en aquest monestir hi ha també estudiants. En els moments de persecució dels cristians també ha servit de refugi.

El recinte té jardins i horts amb fruiters, i diferents edificis i detalls arquitectònics. Hi ha la cúpula Teodora, de 17metres d’altura, és en honor de l’esposa de Justinià I, per haver contribuït a la seva construcció. Jo no recordo haver-la vist.

L’Església Major, seria el nucli inicial del monestir;  els seus fundadors devien haver construït una casa d’oració, que es va completar, l’any 512, amb l’ajuda de l’emperador bizantí Anastasi I; és aquí on es conserven alguns mosaics bizantins.

L’Església de la Verge Maria, es va construir gràcies a l’ajut de l’emperador Teodosi II. I a la cripta és on es conserven les relíquies dels sants i màrtirs.

Entre els anys 2008 i 2018, el monestir va estar involucrat en una disputa de terres tant amb el govern turc com amb els líders dels pobles kurds. Els líders kurds reclamaven el territori del monestir i van perdre la disputa legal enfront del monestir; ara bé, enfront del govern turc el monestir va perdre, va perdre el dret sobre un 60% del seu terreny.

El monestir va portar el cas al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). El que es volia era pressionar pel reconeixement internacional dels assassinats de desenes de milers de siríacs durant la Primera Guerra Mundial, com a genocidi.

Tant el govern turc com els kurds reclamaven el terreny perquè deien que allà hi havia hagut anteriorment una mesquita, però el monestir s’havia fundat abans de l’aparició de l’islam.

Al gener del 2011 el Tribunal Suprem turc va concedir parts substancials del monestir al Tresor turc. La sentència va sostenir que els terrenys dins i adjacents al monestir, que el monestir ha controlat durant dècades i sobre els quals ha pagat impostos, pertanyen a l'estat. Al juny de 2012, el Tribunal Suprem d'Apel·lacions de Turquia va confirmar aquesta decisió. Els assiris van continuar protestant.

Al setembre de 2013 el primer ministre Erdogan va anunciar que la terra seria retornada a la comunitat siríaca. Al febrer del 2014 es retornaven 12 parcel·les de terra, en quedaven 18 més per tornar. Aljuny del2018 s’aprovava el retorn de les propietats històriques siríaques i es van retornar tots els títols de propietat, que havien estat confiscats, d’aquest monestir.

Es vista tan sols una part; la zona on vida els monjos no. En una de les sales hi ha una maqueta del monestir, que permet fer-se una idea millor de la quantitat d’espais que hi ha.

Es veuen inscripcions i també hi ha llibres, en que, si no estic confosa, en el text es fa servir l’alfabet àrab però la llengua és el siríac.

Vam baixar també a on hi ha enterrades les restes dels monjos dels que he parlat abans. Són dues sales, amb fosses a les parets i em sembla recordar que també alguna al terra.

 

Est de Turquia-35. Midyat: Matiate, la ciutat subterrània i la casa d'hostes

Continuem ruta fins arribar a Midyat. Actualment la seva població esta formada majoritàriament per kurds, àrabs mhallami i assiris. Aproximadament el 80 % de la població kurda es concentra en un antic barri, Estel.

Originàriament era una ciutat de cristians siríacs, majoritàriament siríacs ortodoxos, catòlics i protestants. La llengua que es parlava aquí a Midyat era, fins fa poc, l’arameu modern, el surayt.

Aquesta ciutat ha estat considerada, al llarg de la història, la capital de la regió de Tur Abdin, i el cor del cristianisme siríac.

Hi ha unes tauletes assíries, del segle IX aC, en les que es refereixen a Midyat amb el nom de Matiate. Durant una campanya el 879 aC, el rei assiri Assurnasirpal II i el seu exèrcit van passar per aquesta ciutat, en la que hi van passar dues nits. El seu successor, el rei assiri Salmanassar III va fer el mateix uns anys més tard, en el 845 aC. En aquestes tauletes també s’hi diu que Assurnasirpal II va erigir un monument en aquesta ciutat, però em sembla que encara no s’ha trobat.

El primer que visitem és una petita part de la ciutat subterrània de Matiate, que es troba sota del barri antic de Midyat. El nom antic assiri de Midyat era Matiate, que vol dir ciutat de les coves.

Sembla que va estar habitada durant uns 1.900 anys, i que en el moment en que tenia màxima població hi vivien unes 70.000 persones. Està considerat el sistema de coves més gran del món.

El sistema de túnels es va descobrir l’any 2020, per casualitat, com passa sovint; es va descobrir quan s’estaven fent obres de millora en la part antiga de Midyat. Els treballadors van desenterrar una cova de pedra calcària i d’aquí sortia un túnel que duia a altres coves. Llavors es van començar les excavacions, i l’any 2022 ja eren visibles 49 habitacions.

Els orígens d’aquesta ciutat es remunten al segle II o III dC, i hi van arribar a viure unes 60.000 o70.000 persones. S’han descobert ja 100 metres de túnels i 49 habitacions, però es pensa que això és tan sols un 3% de la ciutat.

El director de les excavacions pensa que aquest sistema de coves era per amagar-se quan eren perseguits. Durant l’època romana la religió cristiana estava perseguida i el seus seguidors van viure en ciutats subterrànies, per tota l’Anatòlia.

En el sistema de coves hi ha una església cristiana i una habitació amb una estrella de David, que se suposa que és una sinagoga jueva. També es van descobrir pous d'aigua, sitges, monedes, llums i ossos d'humans i animals. Els investigadors suposen que es va utilitzar com a amagatall entre els segles I i VI. I quan la gent va poder tornar a viure a la superfície es va fer servir com a celler i catacumbes. 

Hi havia poca llum i moltes de les fotografies m’han quedat desenfocades; així i tot, algunes les he posat perquè donen una certa idea de com era el lloc.

En aquestes habitacions subterrànies s’hi exhibeixen tota mena d’objectes de la vida quotidiana.

Després passegem per la ciutat antiga, que és com un museu a l’aire lliure; hi ha un munt d’edificis i detalls que criden l’atenció.

Aquest antic palau atrau molt turisme ja que aquí s’hi va filmar una sèrie de televisió. Les parelles venen a fer-se fotos en els racons que m’imagino que sortien a la sèrie romàntica.

És un edifici de tres plantes, de pedra calcària groguenca, amb decoració impressionant i una terrassa des de la que es té bona vista de la ciutat.

Jo vaig començar la visita per dalt; primer vaig pujar a la terrassa i després vaig anar baixant i entrant a les diferents habitacions.

Des de la terrassa es veu el contrast, entre la ciutat antiga, imagino que de l’època otomana i la ciutat moderna.

De la ciutat antiga hi ha una part cuidada i arreglada, però una altra bastant abandonada.

Molt a prop hi ha un altre edifici amb una façana del mateix estil. De fet la ciutat està plena d’edificis de color ocre o terra, amb motllures i decoracions. Alguns estan en bon estat, restaurats i d’altres encara estan força malament.

Midyat va ser l'única ciutat de l'Imperi Otomà que tenia una majoria ètnica assíria, tot i que a nivell religiós estava dividida entre l'Església Ortodoxa Siríaca, l'Església Catòlica Caldea i els protestants assiris.

Poc abans de que comences la Primera Guerra Mundial aquí hi vivien unes 8.000 persones. La majoria d'ells eren cristians siríac-ortodoxos, a més d'alguns protestants, siríac-catòlics, caldeus, armenis i musulmans (majoritàriament kurds).

La població cristiana  de Midyat també va patir la persecució i massacres, a mitjans del 1915. El 21 de juny, 100 homes cristians (majoritàriament armenis i protestants assiris) van ser arrestats, torturats i executats fora de la ciutat; això va provocar el pànic entre la població assíria. La gent es va negar a lliurar les armes, va atacar oficines governamentals i va tallar línies de telègraf.

El govern otomà va reclutar homes de les tribus àrabs i kurdes locals per atacar als cristians. Els enfrontaments a la ciutat van durar setmanes, en que es van matar a centenars de cristians, assiris i armenis. A començaments havien “pacificat” la ciutat. Els supervivents van fugir cap a l'est, cap a Gulgoze (o Iwardo),  on hi havia un millor sistema de defensa, i on van poder resistir gràcies a l'ajuda alimentària dels yazidis locals.

Així que, els assiris que havien sigut la població majoritària abans del 1915, al llarg del segle XX van anar marxant.

Les esglésies i cases dels cristians s'han conservat, encara que moltes d'elles estan buides, i els seus propietaris viuen lluny. Actualment a la ciutat hi viuen uns 500 cristians assiris, i fugint de la guerra civil a Síria, han arribat uns 100-300 més.

A la ciutat hi ha cinc esglésies i totes són de l’església ortodoxa siríaca.

Est de Turquia-34. Tur Abdin: Dereiçi i església de Mor Yuhanun

Deixem Mardin enrere i entrem en la regió muntanyosa anomenada Tur Abdin. El nom Tur Abdin és siríac i vol dir “Muntanyes dels servidors de Déu”. 

De fet, aquesta regió comença a tocar de Mardin, cap a l’est,  i s’estén fins al riu Tigris, pel nord i per l’est, i cap al sud fins a la frontera amb Síria. Tur Abdin és un altiplà amb una altitud mitjana entre 990 i 1200 metres sobre el nivell del mar. Hi ha diverses cadenes muntanyoses al seu voltant i també al mateix Tur Abdin.

La ciutat més important és Midyat i al seu voltant hi ha molts monestirs. Tur Abdin té molta importància per l'Església ortodoxa siríaca. El poble arameu de Tur Abdin s'anomena a si mateix suroye o suryoye, nom que comparteixen amb els nestorians i caldeus assiris. Tradicionalment parlen un dialecte de l’arameu, que actualment s’anomena turoyo, i abans surayt, en la seva llengua.

El nom Tur Abdin és arameu i se l’hi va donar en el primer període cristià. El primer cop que es menciona és en una obra escrita en siríac, sobre la vida dels sants, que es va escriure en època de l'emperador Julià l'Apòstata (351-363).

Nosaltres visitem Midyat i alguns dels monestirs que hi ha en aquesta regió. 

El primer que visitem és Dereiçi i l’església de Mor Yuhanun.

Entre Mardin i Midyat, al nord de la carretera que uneix aquestes dues ciutat hi ha el poble de Dereiçi. En siríac romanitzat s’anomena Qeleth i també ho trobo escrit com Killit.

Aquest poblet es troba al costat del mont Qoros. Està pràcticament abandonat i moltes cases mig en ruïnes.

Pugem cap a l’església de Mor Yuhanun o església de Sant Joan, que es va construir probablement a finals del segle VI o VII i després restaurada en el 2006.

El poble va ser atacat pels kurds a principis de novembre de 1895 durant les massacres hamidianes. I després altre cop, durant el genocidi del 1915; en aquella època el poble estava habitat per cristians ortodoxos siríacs, catòlics siríacs i protestants siríacs. Quan els kurds van atacar la gent del poble va armar-se i va intentar defensar-se, molts van morir, a les dones i nens els van segrestar. Més de 200 cases van quedar completament devastades.

L’any 1960 aquí hi vivien 871 persones, entre elles 600 assiris ortodoxos siríacs. En la dècada de 1970 molts dels seus habitants van emigrar a l’estranger i el poble va quedar pràcticament desert. L’any 2018 només hi vivien algunes famílies. En el 1974, al poble hi vivien 20 famílies protestants siríacs. En el 2013, hi havia tan sols 5 o 6 famílies, amb un total 14 o 15 persones vivint al poble.

El que dona noma l’església, Yuhanun, o Joan, va néixer a Edessa i el seu nom era Yusuf, Josep. L’any 1125 es va fer monjo i gràcies a la seva vida virtuosa va ser ordenat Metroplità de Mardin i dels pobles del voltant. El nom que va rebre en ser ordenat va ser el de Yuhanun, Joan. Diuen que va treballar molt per millorar les condicions de la diòcesis. Va renovar 25 monestirs i esglésies, alguns van ser construïts de nou.

En un article de començaments del 2021 parlen d’aquesta església. Diuen que s’havia posat a la venda i que es volia convertir en allotjament per turisme.

En aquesta església hi ha les tombes de dos patriarques de l’Església siríaca ortodoxa i per això l’any 2009 es va catalogar com a bé cultural.

Abans del 2021 l’església ja estava era una propietat privada. Durant dos anys els seus propietaris l’havien fet servir com a magatzem. Segons la llei, els propietaris tenen dreta vendre-la, però no a fer modificacions en la seva estructura.

L’arquebisbe va demanar a les autoritats turques que l’església passi a dependre de la Fundació Ortodoxa Siríaca, ja que ells no tenen els recursos suficients per comprar-la. De fet hi ha diferents organitzacions religioses i culturals ortodoxes siríacs que volen que aquesta església passi a una fundació religiosa o cultural.

Suposo que ho han aconseguit ja que sembla que funciona com a església.