Japó-12. Nagoya, el castell i el santuari Atsuta

A primera hora del matí vam anar cap a l’estació de Shinagawa per agafar el tren cap a Nagoya, capital de la Prefectura d’Aichi. La distancia és d’uns 350 km, amb el tren bala, el shinkansen, es fa en una hora i mitja, en canvi si es va per carretera es triga més de quatre hores.

Nosaltres vam anar amb el tren, el shinkansen; és una meravella, molt puntual, espaiós i confortable. Ja voldria tenir als avions aquell espai per a les cames! La gent va en silenci, es gaudeix d’una gran tranquil·litat. 

Una de les sorpreses del trajecte és que es veu el Mont Fuji; em va fer il·lusió.

Nagoya és la quarta ciutat més poblada del Japó (amb una població de 2,3 milions l’any 2025). Està situada a la costa del Pacífic, al centre de l’illa de Honshu, i el seu port és el més gran del Japó. Es troba al nord de la badia d’Ise, a la plana de Nobi que és una de les zones més fèrtils del país.

Durant període Kofun (250-538) aquesta zona ja estava habitada i s’han trobat alguns túmuls funeraris, anomenats kofun. Ara bé, hi ha evidències que ja hi havia hagut assentaments en els períodes anteriors; el santuari d’Atsuta és aproximadament de l’any 100 dC.

A finals del període Heian (794-1192) prop d’on hi ha el santuari Atsuta hi havia una vil·la propietat del clan Fujiwara. Es creu que Yura-Gozen, coneguda com Urahime, filla de Fujiwara no Suenori, es va casar amb Minamoto no Yoshitomo (1123-1160) i el seu fill, Minamoto no Yoritomo, va néixer aquí el 1147. Més endavant es va convertir en el fundador i el primer shogun del shogunat de Kamakura.

Posteriorment els terrenys d’aquesta vil·la es van donar per construir-hi un temple dedicat a la seva memòria. La majoria de les estructures es van perdre durant els bombardejos de Nagoya a la Segona Guerra Mundial.

A l’època feudal, Oda Nobunaga (1534-1582) i els seus protegits, Toyotomi Hideyoshi (1537-1598) i Tokugawa Ieyasu (1543-1616), van ser poderosos dàimos amb base a la zona de Nagoya que gradualment van aconseguir unificar el Japó.

Entre maig i juny de 1560, va tenir lloc la Batalla d’Okehazama a Dengakuhazama, província d’Owari, que es trobava just als afores del que esdevindria la ciutat de Nagoya. En aquesta batalla, Oda Nobunaga va derrotar Imagawa Yoshimoto i es va establir com un dels principals senyors de la guerra del període Sengoku.

Owari era una antiga província del Japó que actualment és la part occidental de l’actual prefectura d’Aichi. La seva capital era Inazawa. Dos dels generals més famosos del període Sengoku, Oda Nobunaga i Toyotomi Hideyoshi, tenien les seves arrels aquí; Oda Nobunaga tenia el castell de Kiyosu.

L’any 1610, Tokugawa Ieyasu va traslladar la capital de la província d’Owari des de Kiyosu, a uns set quilòmetres de distància, a una ubicació més estratègica, l’actual Nagoya. Es va construir el castell de Nagoya i va col·locar a un dels seus fills per que es fes càrrec d’Owari.

El castell de Nagoya es va construir emprant, en part materials extrets del castell de Kiyosu. Durant la construcció, tota la ciutat al voltant del castell de Kiyosu, amb unes 60.000 persones, es va traslladar de Kiyosu a la nova ciutat planificada al voltant del castell de Nagoya.

A la mateixa època, l’antic santuari Atsuta, que es trobava a la ruta Tokaido, que unia Kyoto i Edo (actual Tòquio), va ser designat estació de pas, anomenat Miya (el Santuari). En ser una estació de pas, al voltant del santuari es va desenvolupar una ciutat, per donar serveis als viatgers. El castell i el nucli urbà al voltant del santuari formaven la ciutat.

Durant la Restauració Meiji, les províncies del Japó es van reestructurar en prefectures. Nagoya es va convertir en un centre industrial per a la regió. La seva esfera econòmica incloïa les famoses ciutats ceràmiques de Tokoname, Tajimi i Seto, així com Okazaki, un dels pocs llocs on es produïa pólvora durant el shogunat. Altres indústries incloïen el cotó i nines mecàniques complexes anomenades karakuri ningyo.

L’any 1920 es fundava la Mitsubishi Aircraft Company, que va convertir-se en un dels fabricants d’aeronaus més grans del Japó. Alguns dels factors que van decidir la ubicació d’aquesta indústria a Nagoya van ser la disponibilitat d’espai, la ubicació central de la regió i la bona connectivitat.

Nagoya va ser objectiu d’atacs aeris durant la Guerra del Pacífic. La població de Nagoya en aquell moment s’estimava en 1,5 milions, i era un dels tres centres més grans de la indústria aeronàutica japonesa. S’estimava que el 25% dels seus treballadors estaven dedicats a la producció d’avions. Durant la guerra en aquesta regió també es fabricava maquinària, coixinets, equipament ferroviari, aliatges metàl·lics, tancs, vehicles de motor i aliments processats.

Els bombardejos aeris sobre la ciutat van començar el 18 d’abril de 1942. El castell de Nagoya, que s’utilitzava com a comandament militar, va quedar gairebé destruït pels bombardejos del maig i juny del 1945. La reconstrucció de l’edifici principal es va completar el 1959. El 1959, la ciutat va quedar inundada i greument malmesa pel tifó Ise-wan.

Després de la guerra, Nagoya va ser reconstruïda i va  recuperar el seu lloc com un dels principals centres industrials i de fabricació del Japó.

A l’antiga província d’Owari hi ha l’argila adequada per a la fabricació de la ceràmica i porcellana japoneses. El primer dàimio d’Owari, Tokugawa Yoshinao (1601-1650) es va fer construir un forn en un racó del jardí Ofuke, a la part nord dels terrenys del castell de Nagoya. Aquest taller privat s’anomenava oniwa-yaki (literalment “articles de jardí”). Gairebé tots els dàimio tenien el seu propi taller o oniwa-yaki, i feien peces també per us propi però també per regalar.

Per moure’ns per Nagoya ho vam fer en metro; teniem l’hotel prop de l’estació, a la parada de metro Nagoya, per tant, per arribar als dos llocs que vaig visitar calia fer transbord.

En una de les línies em va sorprendre que hi havia algun vagó que entre setmana està reservat a les dones, amb algunes excepcions.  

Em sembla que a Tòquio també n’hi ha en algunes línies de tren i metro, però no ho vaig veure. En les hores punta, entrada i sortida de treballar i escoles, van molt plens.

Els vagons reservats a les dones, en determinades franges horàries van començar a existir al Japó l’any 1912, en una línia de tren. Després es va aturar durant la Segona Guerra Mundial i es va reprendre en el 1920.

El Castell de Nagoya (Nagoya-jo) va ser construït pel dàimio d’Owari l’any 1612, durant el període Edo, al lloc on hi havia un castell anterior del clan Oda durant el període Sengoku.

El període Sengoku (període dels Regnes Combatents) és un dels períodes més convulsos de la història del Japó. L’inici d’aquest període tingué lloc l’any 1467 i la seva fi l’any 1573, amb l’arribada al poder del shogunat Tokugawa (1600-1868) o període Edo. Aquest shogunat va ser instaurat pel shogun Tokugawa Ieyasu, fundador del clan Tokugawa.

Va ser Tokugawa Ieyasu qui va encarregar la construcció del castell de Nagoya. Nagoya va ser una de les ciutats-castell més importants del Japó. Nagoya-juku era una estació de correus a la carretera Minoji, que connectava dues de les cinc importants rutes d’Edo: la ruta  Tokaido i la Nakasendo, de la que nosaltres vam fer un petit tram.

El castell de Nagoya es va convertir en el nucli de la moderna Nagoya i l’any 1930 el Ministeri de la Casa Imperial va cedir-lo a la ciutat. El castell va quedar parcialment destruït el 1945 durant els bombardejos de Nagoya a la Segona Guerra Mundial i la reconstrucció i reparació del castell es va realitzar a partir del 1957.

Una forma d’anomenar el castell de Nagoya és Meijo; aquest nom s’utilitza per a moltes institucions de la ciutat de Nagoya (un parc, una línia de metro, una Universitat), reflectint la influència cultural d’aquesta estructura històrica. El castell també s’havia anomenat històricament Kinjo, que significa Castell d’Or, i una altra universitat rep aquest nom, la Universitat Kinjo Gakuin.

El primer castell que hi havia hagut el va fer construir el governador militar de la província de Suruga, Imagawa Ujichika, entre el 1521 i 1528, per al seu fill  Imagawa Ujitoyo. Oda Nobuhide el va capturar l’any 1532 i hi va residir; em sembla que llavors el va anomenar castell de Nagoya. Es diu que el seu fill, Oda Nobunaga, hauria nascut en aquest castell, el 1534. Més tard, cap al 1582 va quedar abandonat.

Després d’un període convuls del que Tokugawa Ieyasu en va sortir victoriós, al novembre del  1609 Ieyasu va decidir reconstruir el castell de Nagoya. Fins a la Restauració Meiji, el castell de Nagoya va ser un pròsper castell residencia dels Owari, la branca principal de les tres que tenia el clan Tokugawa.

Des de la construcció del castell d’Azuchi (prop de Kyoto),l’any 1576 per Oda Nobunga, la tecnologia de construcció de castells s’havia desenvolupat i consolidat àmpliament. Un dels principals arquitectes que va dissenyar i dirigir la construcció del nou castell va ser Nakai Masakiyo, que anteriorment havia participat en la construcció d’altres castells; havia recopilat i perfeccionat la tecnologia i tècniques existents de construcció de castells i fortificacions i, finalment, va formular els estàndards per als castells del shogunat Tokugawa. El castell deNagoya és un bon exemple del tipus de castells construïts en terreny pla.

Al gener de 1610 es van iniciar les obres; Tokugawa Ieyasu va ordenar a diversos dàimios que ajudessin en la construcció del que seria la nova capital de la província d’Owari. 20 dàimios del nord i oest del Japó van ajudar en el projecte; encara es veuen gravades a les pedres les inscripcions d’aquests senyors feudals i els seus vassalls.

Al juliol de 1634 estava previst que el shogun Tokugawa Iemitsu, visités Nagoya, de camí cap a la capital imperial de Kyoto. El castell s’havia ampliat i les obres es van acabar just a temps per aquesta visita.

Durant els següents cent anys es va fer un manteniment i renovació continus de les estructures existents.

El complex del castell està format per cinc recintes dividits per un fossat exterior (Soto-bori) i un fossat interior (Uchi-bori). Cada recinte estaba protegit per murs amb torres estratègicament situades a cada cantonada. L’accés d’una muralla a una altra es feia per ponts i estava controlat per portes vigilades.

Al centre del complex hi ha el recinte Honmaru; conté la torre principal, una torre menor i el palau. Aquesta part és la que vam visitar.

A l’est del recinte principal (Honmaru) hi ha el recinte Ninomaru, a l’oest el Nishinomaru; al nord-oest hi ha l’Ofukemaru, també conegut com a Fukaimaru, i el Sannomaru ocupava l’est i el sud.

Al nord hi havia l’Ofuke-niwa, el jardí Ofuke, un jardí d’esbarjo centrat en un gran estany amb petites illes, que era el que quedava dels aiguamolls que hi havia en aquesta zona quan es va construir el castell. L’any 1931 es va convertir en un parc públic, el parc Meijo.

El recinte de Sannomaru estava protegit per dos fossats i envoltava els recintes interiors del castell per la banda est i sud. En aquest terreny hi havia diversos temples i vil·les, així com edificis administratius. En aquest recinte hi havia dos santuaris, Tosho-gu i Tennosha, que allotjaven la deïtat guardiana del castell. Ambdós santuaris van tenir un paper important en la vida religiosa del castell; és on se celebraven rituals i festivals en honor als esperits venerats. Ambdós santuaris es van traslladar a finals del segle XIX durant l’era Meiji. No s’ha conservat cap altra estructura de fusta original, però la zona continua sent el centre administratiu de la ciutat de Nagoya.

L’actual àrea de Ninomaru es diu que és on hi havia hagut el primer castell, el d’Oda Nobunaga, que va ser el primer dels unificadors nacionals i que va viure-hi fins al 1555.

Es creu que el Palau Ninomaru (Ninomaru Goten) es va completar el 1617. Tokugawa Yoshinao, el primer senyor feudal d’Owari, es va traslladar a aquest palau des del Palau de Honmaru el 1620. A més de servir com a residència del dàimio, el palau funcionava com a centre administratiu del govern feudal. Va ser ampliada i renovada en anys posteriors.

En aquest recinte de Ninomaru, entre el 16 i el 21 de febrer de 1868 va succeir el que es coneix com l’Incident d’Aomatsuba. 14 samurais d’alt rang del clan Tokugawa d’Owari van ser detinguts, arrestats i decapitats tots sobtadament, i 20 més van ser empresonats i degradats.

Per què aquests homes van ser arrestats, i per què van ser executats sobtadament, ha estat un dels secrets més foscos del Castell de Nagoya. Hi ha diverses teories.

El clan Tokugawa d’Owari era una de les tres branques principals de la casa governant Tokugawa, i juntament amb les províncies de Mito i Kii eren una de les branques de la que es podia escollir el shogun. Econòmicament i políticament, el més fort i influent era el clan Owari, que havia estat durant molt de temps ferm partidari del shogun.

L’any 1868 va ser una època de gran turbulència política al Japó. El país temia una invasió estrangera després de la visita sorpresa dels vaixells de guerra americans sota el comandament del comodor Matthew C. Perry el 1854; no es va poder repel·lir ni evitar les demandes estrangeres de comerç i drets de port de desembarcament, això va debilitar encara més el poder i el prestigi del ja feble shogunat.

La nació estava a punt de la fallida, ja que les reformes financeres impulsades pel govern Tokugawa havien fracassat majoritàriament. El 15è shogun, Tokugawa Yoshinobu, ja havia escrit i presentat la seva dimissió a la casa imperial, i romania aïllat, amagat per por de ser assassinat.

Les forces del shogun havien estat derrotades a la Batalla de Toba- Fushimi, que va tenir lloc al sud de Kyoto entre el 3 i el 5 de gener de 1868. Tot i que molts samurais van acceptar restaurar el poder a l’emperador, encara hi havia un gran nombre de samurais que es mantenien lleials als Tokugawa; això va animar al shogun Yoshinobu a considerar si anul·lar la seva renúncia.

Per altra banda, dins del castell de Nagoya també hi havia diferents faccions: uns  volien que el shogun es quedés, i altres miraven cap al futur i el canvi.

El castell estava situat entre Kyoto i Edo, en una regió molt respectada i influent, i com que era financerament estable, Nagoya estava en millor posició per donar suport al shogun si calia. Per tant, es va veure com un possible focus de disputa. Si els samurais dins del castell lluitaven per restablir el shogun, altres províncies podrien seguir-lo, i la nació esclataria de nou en una guerra civil destructiva i sagnant. Les autoritats nacionals se’n van adonar i van suggerir al dàimio del castell de Nagoya, Tokugawa Yoshikatsu, que fes alguna cosa per sufocar qualsevol possible revolta.

És això els activistes pro-shogunat, dins la jerarquia del Castell de Nagoya, van ser identificats ràpidament, detinguts i executats de manera ràpida i discreta. Ni ells ni les seves famílies van ser informats dels motius. El shogunat va trobar que la reacció de Yoshikatsu, per evitar el conflicte havia sigut excessiva. Amb vergonya, aquest incident es va amagar ràpidament i es va explicar com un assumpte trivial dins del clan.

Tres anys més tard, es va concedir el perdó, discretament, als executats i empresonats, i els seus noms van ser restituïts al registre samurai del Castell de Nagoya.

L’Incident d’Aomatsuba rep aquest nom, ja que Watanabe Shinzaemon, un dels primers executats, va viure en una residència coneguda com Aomatsuba, just fora del fossat exterior del castell de Nagoya.

A principis de l’era Showa, cap al 1926, es va erigir una pedra commemorativa al lloc aproximat de l’execució, però aquesta pedra va desaparèixer misteriosament més tard, i es va haver de substituir per una de nova.

El Ninomaru va existir fins al període Kaei (1848–54). Allà hi havia instal·lacions per dur a terme els assumptes del clan, residències per a servents, jardins i estables (Mukaiyashiki). Els dos terços occidentals de la zona eren coneguts com l’Oshiro (el castell), mentre que el terç oriental s’anomenava Ninomaru Goten (el palau). Els jardins originalment incloïen arbres florits, fanalets de pedra i una galeria de te tradicional d’estil japonès. Després de la Restauració Meiji, l’original va ser enderrocat per construir casernes militars, però va ser restaurat i designat com a lloc escènic oficial després de la guerra.

El palau tenia dos escenaris per a les representacions de Noh: l’omote-butai, o escenari principal, i l’oku-butai, l’escenari posterior. El Noh es realitzava per commemorar la successió d’un dàimio i per celebrar el naixement d’un hereu. Els Tokugawas d’Owari van ser mecenes de molts actors de Noh, i el modern Teatre Noh de Nagoya, inaugurat a l’abril de 1997, es troba a la zona de Sannomaru.

A l’antic jardí Ninomaru hi havia sis cases de te, chashitsu. Una reconstrucció d’una d’elles es troba a la zona de la casa de te de l’Ofukemaru i al Museu Tokugawa. Quan va ser destruït l’antic jardí Ninomaru, dues cases de les cases de te te van ser venudes a ciutadans particulars, desmuntades i instal·lades en diferents llocs.

Els shachihoko o shachi són criatures mítiques semblants a orques que es posaven a la part superior de les teulades dels castells, a les portes de temples o en cases de samurais, durant el període Edo (1603-1867).

Es creia que els shachi protegien contra el foc, estaven tallats en fusta i els dels castells sovint estaven recoberts d’or. També n’hi havia de ceràmica o fosos en bronze o coure. A part de la seva funció per prevenir incendis, eren elements decoratius símbol de poder i riquesa.

Els shachi normalment es presenten en parelles, mascle i femella, i tenen un cap semblant al d’un tigre i un cos de peix semblant al d’una carpa. Es creu que els shachi provenien originalment de monstres marins hindús i van arribar al Japó a través de la Xina, a través de la Ruta de la Seda, juntament amb el budisme.

Els shachi del castell de Nagoya s’han convertit en un símbol de la ciutat. Eren molt grans i impressionants.

Al novembre de 1730, els shachi daurats es van fondre per primera vegada i es van recobrir amb malla de filferro. El 1788, el deute acumulat des de 1767 per la branca d’Owari era molt elevada i es va haver de fondre el shachi daurat, al 1827 es va tornar a fondre emprant menys or. Una malla de filferro més fina cobria els shachi per amagar que eren menys daurats. El 1846, van ser novament fosos i tornats a fondre per tercera vegada.

Després de la Restauració Meiji, hi va haver una tendència a abandonar les antigues maneres, i es van fer plans per desmantellar les torres del castell. Durant aquest període, els shachi d’or van ser donats per la branca d’Owari al govern imperial. L’any 1871 van ser retirats de la torre principal i transportats a Tòquio des del port d’Atsuta.

Al març de 1872, el shachi masculí es va exposar a l’Exposició Yushima Seido a Tòquio, considerada l’esdeveniment fundacional del Museu Nacional de Tòquio. Posteriorment es va exposar en exposicions regionals celebrades a Ishikawa, Oita, Ehime i Nagoya. La shachi femenina es va exposar a l’Exposició Universal de Viena el 1873. Més tard, quan es va decidir preservar la fortalesa, es va iniciar un moviment per retornar el shachi. L’any 1878, els shachi d’or van ser retornats a Nagoya i restaurats a la seva posició original al febrer de l’any següent.

Hi ha dos shachi daurats (kinshachi) a cada extrem de la teulada superior del castell. Una bèstia de la mitologia japonesa, els shachi són dofins o carpes amb cap de tigre que es considera que tenen control sobre la pluja. Per això, s’utilitzaven en l’arquitectura tradicional japonesa com a talismà per prevenir incendis. Van aparèixer per primera vegada a l’Era Muromachi (1334–1400) i també servien com a símbol de l’autoritat del senyor.

Els shachi originals es van formar sobre un bloc de fusta tallat de manera rudimentària, sobre el qual s’aplicaven làmines de plom. El coure es col·locava sobre el plom abans de l’aplicació de la capa final d’or, que es produïa colpejant monedes d’or fins a convertir-les en làmines fines.

Els shachi d’or es van fondre i tornar a fondre tres vegades durant el període Edo, quan la branca d’Owari va patir greus dificultats econòmiques. Quan els shachi es van tornar a fondre en el 1827, la puresa de l’or es va reduir molt.

Els shachi van ser destruïts per un incendi durant la Segona Guerra Mundial. Els shachi daurats de segona generació van ser fosos a la Casa de la Moneda d’Osaka i transportats al castell al març de 1959 (. Ambdós kinshachi van ser baixats temporalment des de dalt del castell i exposats breument als terrenys del castell al setembre de 1984 (per a l’Exposició del Castell de Nagoya, i de nou del 19 de març al 19 de juny de 2005, al lloc de l’Expo 2005.

A la primavera del 2021, els shachi del castell de Nagoya es van baixar a terra per primer cop després de setze anys, com a símbol de la fi de l’epidèmia i per que servissin de guies per a la recuperació. Es van exposar durant uns mesos i la gent els podia veure de prop i també tocar-los.

El terratrèmol de Mino-Owari  a l’octubre de 1891 va danyar greument algunes torres i estructures del castell de Nagoya. Es van fer reparacions però no es va reconstruir. L’any 1893, el castell va ser transferit al Ministeri de la Casa Imperial i al juny el seu nom va canviar a “Palau Separat de Nagoya” o “Vil·la Imperial de Nagoya” quan el castell va ser designat com a residència imperial formal.

Durant la Segona Guerra Mundial, el castell es va utilitzar com a quarter general de l’exèrcit del districte de Tokai i com a oficina administrativa del camp de presoners de Nagoya. Els bombardejos aeris de Nagoya per part de les Forces Aèries de l’Exèrcit dels Estats Units van causar la destrucció més gran que ha patit el castell en tota la seva història.

El 1957, es va iniciar la reconstrucció de les torres del castell. Les obres de reconstrucció del Palau Honmaru van començar el 2009 i es van completar el 2018.

El castell tenia originalment almenys 11 torres a les cantonades; al recinte d’Honmaru se’n conserven tres. Aquestes torres s’utilitzaven per emmagatzemar armes i blindats en temps de pau, i servien com a campament des d’on organitzar atacs en cas d’emergència.

Al castell hi havia magatzems i graners d’arròs; eren sis edificis allargats disposats paral·lels a un dels fossats. Després de la Segona Guerra Mundial, en aquest lloc hi havia el Pavelló d’Exposicions de Nishinomaru; després es va substituir per dos edificis amb l’aparença dels antics magatzems, i segueix sent un espai d’exposicions.

L’àrea d’Honmaru és on hi ha el el palau residencial principal dels dàimios d’Owari i les dues torres principals, i està envoltat per torres i portes. Aquestes estructures van quedar molt malmeses pels bombardejos i en la reconstrucció esvan emprar mètodes i materials originals. Es va obrir al públic el 2018.

Per entrar al palau primer passes un control de seguretat, després deixes el calçat afora, no recordo si aquí vam anar descalços amb mitjons o amb el calçat que ens deixaven. El recorregut era per un passadís amb el terra de fusta i vas passant per davant de les diferents habitacions o espais residencials. El més impressionant són els fusama   

El fusuma és una mampara opaca corredissa proveïda d’una maneta, que en l’habitatge tradicional japonès es feia servir per redefinir l’espai d’una habitació o servia de porta. En general mesuren 91 cm d’amplada i 182 cm d’alçada, amb un gruix de 2 o 3 cm. Des de finals del segle XX la seva mida ha augmentat.

El fusama està muntat sobre rails, a dalt i a baix, que permeten fer-lo lliscar fàcilment.

El període Heian (794-1185) va ser l’edat d’or de la cultura clàssica japonesa, En aquella època a les cambres dels nobles de la Cort els fusuma servien per aïllar temporalment certs espais de la sala única on vivien.

La superfície dels fusuma va ser un suport molt preuat per a la pintura decorativa; nombrosos artistes japonesos de renom, sobretot els membres de l’escola Kano, els utilitzaven.

Els fusuma d’aquest palau provenien de l’escola Kano i, juntament amb els panells del sostre, van sobreviure a la guerra perquè estaven emmagatzemats. Basats en els originals, fotografies i plànols detallats, es van fer reproduccions utilitzant les mateixes tècniques i materials d’aquella època.

Inicialment utilitzada com a residència principal dels senyors d’Owari, més tard es va convertir en una casa d’hostes i oficina administrativa quan la cort es va traslladar al Ninomaru. El palau té més de 30 habitacions. Està dividit en diverses zones: Omote Shoin (Saló Principal), Taimenjo (Sala de recepció), Jorakuden (Instal·lacions d’allotjament del Shogun), Kuroki Shoin (Sala Interior de Recepció), Oyudono Shoin ( Sala de Bany).

El símbol del crisantem, que es veu en alguna decoració a les torres, és el Segell Imperial del Japó.

Moltes de les portes del castell de Nagoya tenen una disposició quadrada, i les muralles de pedra inclouen diverses pedres de grans dimensions, per demostrar les capacitats defensives del castell.

A la porta est hi ha una pedra molt gran integrada a la muralla. Segons la llegenda, Kato Kiyomasa, un reconegut general i enginyer del castell, va arrossegar aquesta gran pedra fins al castell. Però és probable que aquesta part dels fonaments del castell fos construïda per Kuroda Nagamasa. Els senyors feudals als quals se’ls ordenava construir les muralles de pedra gravaven les seves marques per distingir-les de les pedres d’altres dàimios.

La tasca de construir les muralles del castell es va dividir entre vint senyors feudals, inclòs Kato Kiyomasa. Les parets d’una de les torres van ser construïdes per la família Kato i les pedres angulars de l’edifici porten les inscripcions dels membres d’aquesta família responsables de la construcció.

La paret de pedra que suporta la torre de l’homenatge va ser construïda mitjançant una tècnica anomenada ogi kobai o inclinació en ventall, mitjançant la qual la part superior de la paret es corba cap a fora com un ventall. Aquest mur també s’anomena el Mur de Pedra de la Mitja Lluna d’estil Kiyomasa, en honor al general i enginyer Kato Kiyomasa, que en va estar a càrrec. La tècnica d’inclinació en ventall s’utilitzava per evitar la inflor corbant la part central de la paret cap a dins, equilibrant així de manera uniforme el pes de la pedra contra la pressió de la sorra i la terra a l’interior.

En algun lloc del jardí al sud del Palau Honmaru hi havia hagut una Camèlia japonesa. Es deia Palau Camèlia (Goten tsubaki). Des del període Edo, aquest arbre es considerava un tresor secret del domini d’Owari. Floria cada primavera i produïa grans flors blanques. Es pensava que l’arbre original havia mort quan el castell es va cremar durant un bombardeig aeri el 1945, però van començar a créixer nous brots del tronc calcinat. L’arbre actual es va empeltar a partir de l’original el 1955 i actualment continua creixent.

L’exposició del crisantem del Castell de Nagoya va començar després de la fi de la Segona Guerra Mundial. El cultiu del crisantem va començar al Japó durant els períodes Nara i Heian (principis del segle VIII fins a finals del XII), i va guanyar popularitat durant el període Edo. Es van crear moltes formes, colors i varietats de flors; es va desenvolupar la forma de cultivar i modelar les flors, i la cultura del crisantem va anar a l’alça. L’esdeveniment al castell s’ha convertit en una tradició per a la ciutat. Amb tres categories, és un dels esdeveniments més grans del seu tipus a la regió tant per escala com per contingut. La primera categoria és l’exposició de flors cultivades. La segona categoria és per a les flors bonsai de crisantem, que es combinen amb trossos morts de fusta per donar la il·lusió d’arbres en miniatura. La tercera categoria és la creació de paisatges en miniatura. 

Aquesta és una escultura de Kato Kiyomasa, el dàimio al que l’hi va tocar construir la base de pedra amb grans blocs que va haver de dur fins aquí.

Abans de la visita al castell havíem anat a dinar per allà a la vora. Vaig prendre unes gambes arrebossades i tonyina, els dos plats anaven acompanyats d’arròs, sopa de miso i una terrina d’ou quallat.

Santuari Atsuta

Després de la vista al castell uns quants vam anar fins al santuari Atsuta, era ja mitja tarda, els jardins estaven molt tranquils però no hi havia accés als santuaris, no sé si era per l’hora, o habitualment estan tancats. Una de les pegues és que no hi havia cap cartell ni rètol indicador en anglès.

El santuari Atsuta o Atsuta jingu és el segon santuari xintoista més important del Japó, darrera del Gran Santuari d’Ise, que està uns 140 km al sud, a l’altra banda de la badia d’Ise.

Hi ha moltes llegendes i mites al voltant d’aquest santuari. Per una banda, en aquest santuari es venera a la deessa del sol, Amaterasu, que té un paper rellevant en el mite de la creació del Japó. Per altra banda, es diu que aquí s’hi guarda una espasa sagrada anomenada Kusanagi.

En el xintoisme Amaterasu és la deessa del Sol, i és la mítica avantpassada de la família reial del Japó i fundadora de l’Imperi nipó. El seu nom complet és Amaterasu O-Mikami que significa “deessa gloriosa que brilla en el cel”. En la religió xintoista representa la perfecció i és un exemple d’intel·ligència, bellesa, fertilitat i puresa.

Les tres divinitats principals del panteó xintoista són Amaterasu, que és la divinitat principal, Tsukiyomi (déu de la Lluna) i Susano (déu de les tempestes).

En la mitologia japonesa, Izanagi és una deïtat nascuda de les set generacions divines. Ell i la seva esposa Izanami van crear moltes illes, deïtats i avantpassats. Quan Izanami va morir en un part, Izanagi va intentar rescatar-la del Yomi (inframon), però no ho va aconseguir. En el ritual de neteja que va fer al riu en tornar van néixer les tres deïtats principals: del seu ull esquerra, Amaterasu (la deessa del Sol), de l’ull dret Tsukiyomi (el déu de la Lluna), i del nas Susano (el déu de les tempestes).

Amaterasu, furiosa amb el seu germà Susano perquè havia deixat de ser benigne i perquè volia tornar amb sa mare a l’inframón, es va tancar a la Cova Celestial i la va segellar amb una roca. Com a resultat, el món va quedar sumit en tenebres, i va començar a marcir-se i omplir-se de mals esperits.

Les divinitat, els kami-gami (plural de kami) es van reunir davant de la cova buscant una manera de fer-la sortir, ja que sense el sol tot es moria.

El déu de la intel·ligència va idear la manera de fer-la sortir: es van asseure tots a la vora de la cova i van col·locar un mirall dirigit a l’entrada. 

La deessa de la dansa es va posar a ballar marcant el ritme amb els peus, i la resta de divinitats o kami-gami (plural de kami) feien molt de soroll, cridant i rient com si estiguessin molt animats i divertits.  Llavors Amaterasu va sortir a mirar i li va preguntar al que estava més prop de l’entrada què passava; aquest li va contestar que hi havia una nova deessa solar i quan ella li va preguntar qui era va assenyalar al mirall. Amaterasu no havia vist mai el seu reflex i es va quedar absorta en la imatge; mentre estava distreta, els altres kami-gami van tancar la cova.

Com a regal per la seva tornada al cel el seu germà Susano li va regalar un mirall, una joia i una espasa, l’espasa Kusanagi. El mirall es diu que està guardat al santuari d’Ise  com un dels tresors imperials.

Segons el mite, Amaterasu va enviar al seu fill Ninigi a governar el Japó, ja que hi regnava el caos (en un altre lloc he trobat que era al net al que va enviar a pacificar el Japó), i que li va donar l’espasa Kusanagi.

Actualment, Amaterasu, suprema divinitat solar del xintoisme japonès, és la deessa protectora de la nació japonesa. Segons alguns historiadors, la mitologia al voltant d’aquesta deessa, va crear un Japó matriarcal on va aparèixer el clan dels Yamato, i es dictava un comportament de respecte cap a les dones fins al segle VI.

Amaterasu és considerada una deessa de caràcter amable i compassiva amb els qui l’adoren. Segons els preceptes del xintoisme, és ancestre de tots els emperadors del Japó, per la qual cosa podria dir-se que és la mare de l’imperi i deïtat suprema al país.

Ja he dit que en aquest santuari es diu que s’hi conserva l’espasa sagrada Kusanagi, que és un dels tres tresors sagrats del Japó.

Kusanagi és una espasa llegendària japonesa. En realitat es creu que deu ser una espasa de l’estil de l’edat del bronze: curta, dreta i de doble fil. En el folklore, aquesta espasa representa el valor.

Segons la llegenda, el déu Susano es va trobar amb una família de déus de la terra (kunitsukami) que estava terroritzada per una temible serp de vuit caps,  Yamata no Orochi, que ja havia devorat set de les vuit filles de la família, i que venia a buscar l’última filla. Susano va idear un pla per derrotar la serp a canvi de la ma de la filla que salvaria.

Va preparar vuit vasets de sake i els va col·locar en plataformes individuals situades darrere d’una tanca amb vuit portes. El monstre va passar un cap per cada porta per beure el sake; mentre estava distret Susano va atacar a la bèstia, tallant un a un els seus caps i després les cues. Quan tallava la quarta cua va descobrir una gran espasa al seu interior. Aquesta és l’espasa que va regalar a la seva germana Amaterasu després del conflicte que havien tingut.

Yamatohime-no-mikoto era una princesa japonesa elevada a deïtat xintoista, que segons la mitologia japonesa va ser la fundadora del santuari d’Ise. Es creu que va viure entre els segles I aC i el I dC.  Segons la llegenda era la tia del príncep Yamato Takeru, un important guerrer; com a regal per protegir-lo en temps de perill l’hi va regalar l’espasa sagrada Kusanagi.

En una batalla en que feia servir aquesta espasa, Yamato Takeru va descobrir que tenia propietats màgiques, ja que li permetia controlar el vent i fer que es mogués en la direcció del seu cop.

Segons fonts tradicionals, Yamato Takeru va morir l’any 113; entre les seves pertinències hi havia l’espasa Kusanagi. La seva vídua venerava la memòria de Yamato Takeru en un santuari a casa seva. Després he trobat versions un tant contradictòries. Per una banda es diu que més tard, les relíquies i l’espasa sagrada es van traslladar al Santuari Atsuta; hi ha qui diu que es van traslladar aquí cap a l’any 122 i d’altres que va ser en el 192.

Per altra banda, diuen que està documentat que l’any 688 l’espasa Kusanagi es va treure del palau imperial i es va traslladar al santuari d’Atsuta; es donava la culpa de la malaltia de l’emperador Tenmu a l’espasa sagrada. Aquest emperador va morir l’any 686.

Al segle IX es van fer rèpliques de l’espasa, i es diu que l’original és la que està guardada en aquest santuari de Nagoya, el Santuari Atsuta. També es diu que hi ha una rèplica del segle XII que es conserva al palau imperial i que és la que s’utilitza en les cerimònies de coronació.

No es té la certesa de que l’original segueixi existint, ja que es diu que podria haver-se perdut l’any 1185 durant una batalla naval.

Tant si és una rèplica com l’original, sempre es mostra embolicada i ben protegida, per tant molt poca gent l’ha vist.

Hi ha també llegendes sobre les desgràcies que van patir els que en algun moment la van veure; això diuen que va ser en el període Edo quan es feien reparacions de manteniment al santuari.

Com tota la ciutat de Nagoya, el santuari Atsuta també va patir els bombardejos de la Segona Guerra Mundial i va quedar molt malmès. La reconstrucció va començar l’any 1955 i es va fer seguint l’estil de 1893, quan es va reconstruir utilitzant l’estil purament japonès, shinmei-zukuri.

L’any 1966 es va acabar la reconstrucció de la sala del tresor, un museu on es conserven més de 4.000 objectes, manuscrits i documents del santuari; els articles exposats van canviant cada mes.

En el recinte del santuari a part dels jardins i rierols, i evidentment el santuari principal, hi ha altres petits santuaris també, i molts espais per col·locar les tauletes de fusta, ema. També hi ha un arbre mil·lenari, de càmfora, de 1.300 anys d’antiguitat.

El fet de que la plana d’Owari sigui molt fèrtil va fer que els habitants de la regió veiessin el santuari com el protector de l’agricultura i molts dels festivals i cerimònies religioses d’aquesta regió tenen alguna relació amb el cultiu.

El clan Owari havia establert el Santuari Atsuta l’any 192, i va ocupar el càrrec de Guji (el sacerdot de més rang del santuari) que era hereditari i es transmetia de generació en generació.

Ara bé, l’any 1114, Kazumoto va cedir el càrrec a Fujiwara no Suenori, que pertanyia al clan Fujiwara. Des de llavors, el clan Fujiwara es va convertir en el cap del Santuari d’Atsuta.

Durant el període en que coexistien dues corts, la del nord i la del sud, com que es creia que l’espasa Kusanagi es conservava en el santuari d’Atsuta, aquest santuari  es va convertir en un indret clau en la lluita entre l’emperador deposat Go-Daigo (Cort del Sud) i el nou emperador, Takauji Ashikaga (Cort del Nord); l’assistent del santuari, Atsuta Masayoshi, donava suport a Go-Daigo.

El 1338, la Cort del Sud va tenir una última oportunitat d’ocupar el santuari quan Kitabatake Akiie va liderar un gran exèrcit des de la base de la Cort del Sud al Mont Ryozen, de camí cap a la batalla Akiie es va aturar a pregar en aquest santuari, però va morir en combat i de seguida els Ashikaga van consolidar el seu control sobre el Santuari d’Atsuta.

Des del 1872 fins al 1946, el Santuari d’Atsuta tenia el suport del govern.

L’àrea del santuari era originalment molt més gran. Al nord-est hi havia grans camps d’arròs que pertanyien al santuari, que més tard van desaparèixer per construir-hi nous barris.

Els edificis del santuari es mantenien gràcies a donacions de diversos benefactors, incloent-hi figures conegudes com Oda Nobunaga, Toyotomi Hideyoshi i els Tokugawa. Lesportes, que havien sigut tresors nacionals es van perdre amb els bombardejos i ara s’han substituït per portes torii.

 

Japó-11. Nikko: llac Chugenji, cascada de Kegon, santuari Futarasan i santuari Toshogu

El darrer dia a Tòquio vaig fer l’excursió a Nikko, que està a uns 140 km al nord de Tòquio. Abans de marxar vam deixar les maletes a punt per ser enviades cap a Gero; ens havíem de guardar una bossa petita amb les coses per dues nits i tres dies, inclosa la caminada per la ruta Nakasendo.

En sortir de Tòquio es passa pel costat de la Torre de Tòquio, que està inspirada en la Torre Eiffel de París. Es va obrir al públic al desembre de 1958. Té 333 metres d’altura, i em sembla que és la torre metàl·lica més alta del món; té 8,6 metres més que la Torre Eiffel i és molt més lleugera que aquesta.

Nikko vol dir “llum del sol” i és un lloc molt visitat tant pels seus santuaris i recintes sagrats, com pels onsens o balnearis d’aigües termals. 

He trobat un mapa on estan indicades les principals atraccions de Nikko; nosaltres només en vam veure algunes. Tot el que visitem es troba en el Parc Nacional de Nikko.  Primer vam anar al llac Chugenzi i la cascada Kegon i després a la part dels santuaris i temples. 

El Parc nacional de Nikko és de principis del segle XX. L’any 1911 la Dieta de Japó va designar a Nikko un parc imperial. Després de l’aprovació de la  llei sobre parcs nacionals, l’any 1934 Nikko va se declarat Parc Nacional.

Aquest parc es considera un dels més bonics del país, i és molt conegut pels seus temples budistes històrics i els santuaris xintoistes, com el Nikko Tosho-gu i Rinno-ji, que formen part dels Santuaris i Temples de Nikko, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Irohazaka (Pendent Iroha) és un parell de carreteres sinuoses que connecten la zona baixa, prop del centre de Nikko, amb la regió muntanyosa on hi ha el llac Chuzenji. Iroha són les tres primeres síl·labes de l’alfabet japonès que s’utilitzava abans (que tenia 48 síl·labes), i que ara es coneix com aeiou; zaka significa pendent. Les dues carreteres, una és de pujada i l’altra de baixada, tenen 48 revolts tancats.

Aquestes carreteres es van construir una 1954 i l’altra el 1965 i van ser de les primeres carreteres de peatge del Japó; després van deixar de ser de pagament. La carretera de baixada és la més antiga, la primera que es va construir.

El llac es troba a uns 1260 metres d’altitud, però abans d’arribar-hi la carretera puja fins al 1400 metres.

Per incentivar que la gent circuli a baixa velocitat es van instal·lar sensors a l’asfalt de manera que si circules a 40 km/hora se sent música, en canvi si vas més ràpid no se sent.

El llac Chugenji i el mont Nantai

El llac Chuzenji (Chuzenji-ko), també anomenat Mar de la Felicitat, es troba al Parc Nacional de Nikko. Es va crear fa uns 20.000 anys quan el mont Nantai (2484 m) va entrar en erupció i va bloquejar el riu.

El llac té una circumferència de 25 km i la profunditat màxima és de 163 metres. El riu Yukawa és la principal font d’aigua, i drena a través de les cascada de Kegon.

El llac Chuzenji va ser descobert l’any 782 per un sacerdot anomenat Shodo quan el seu grup va aconseguir escalar el mont Nantai.

El mont Nantai (Nantai-san) literalment “muntanya del cos masculí” també se’l coneix com mont Futara (Futara-san); és un estratovolcà situat al Parc Nacional Nikko. Té una alçada de 2.486 metres.

Juntament amb el mont Nikko-Shirane, el mont Nantai és un dels volcans més nous del Parc Nacional. Els estudis científics de l’estructura geològica del volcà van començar el 1957 i han establert que es va formar fa aproximadament 23.000 anys i que la seva última erupció va ser fa 7.000 anys. L’any 2017 l’Agència Meteorològica del Japó el va classificar com a volcà actiu.

La primera ascensió coneguda és la que va fer el monjo budista Shodo Shonin al segle VIII dC; des de llavors el mont Nantai s’ha convertit en una muntanya sagrada i un lloc de pelegrinatge pels budistes i xintoistes. Forma part dels Santuaris i Temples de Nikko, que són Patrimoni Mundial de la UNESCO.

Aquesta muntanya es considera sagrada, i fins a l’any 1872 hi tenien prohibit l’accés les dones, els cavalls i les vaques.

A mi m’atreia més la vista de les muntanyes nevades, però el mont Nantai és el que té la típica forma de conus volcànic.

Les excavacions arqueològiques realitzades aquí entre els segles XIX i XX han desenterrat molts artefactes, que daten des del final del període Nara al segle VIII dC fins al període Edo, entre els segles XVII i XIX.

La traducció literal de Nantai és “cos masculí”. Aquesta muntanya que proporciona aigua als arrossars de sota, té la forma de les barres de pedra fàl·lica que es troben en jaciments Jomon preagrícoles (14.000 aC-400 aC).

La tradició xintoista diu que el mont Nantai va ser el pare d’una família de deïtats de la muntanya, sent el veí mont Nyoho la mare i el mont Taro el fill gran.

En la religió xintoista el shintai o go-shintai, “cos del kami o cos sagrat del kami” és un objecte que es troba en els santuaris o proper a ells, on es considera que hi resideixen els kami, els esperits.

Per comparació amb la paraula xintoisme penso que en català deu ser xintai.

Els arqueòlegs afirmen que durant el període Yayoi (300 aC-250 dC) el go-shintai més comú en els primers santuaris xintoistes era un cim muntanyós proper que subministrava aigua i, per tant, vida, a la terra on vivia la gent.

Per tant, el mont Nantai es considera que és el go-shintai del Santuari de Futarasan que es troba al peu de la muntanya.

El llac Chuzenji és el llac natural de major altitud del Japó. El terreny al voltant és muntanyós i boscós. Quan hi vam arribar nosaltres feia fred. Prop de l’aparcament hi ha un temple que té el mateix nom que el llac.

És un lloc molt agradable, i suposo que a l’estiu és ideal per fugir de la calor de Tòquio. Suposo que és per això que a mitjans del període Meiji (1868-1912) i principis del període Showa, moltes ambaixades europees van construir cases de vacances al voltant del llac.

El llac va ser un lloc d’estiu preferit per Sir Ernest Satow quan va ser enviat britànic al Japó del 1895 al 1900, com ho demostren els seus diaris d’aquella època. Va fer construir una casa vora el llac que durant més d’un segle la va utilitzar l’Ambaixada Britànica.

Es diu que aquest llac Chuzenji té la població de truites marrons més antiga del Japó.

Va ser el temple el que va donar nom al llac. L’objecte principal de culte de Chuzenji és una estàtua de sis metres d’alçada de Kannon, la deessa budista de la misericòrdia. L’estàtua està esculpida en un arbre que segueix arrelat a terra.

Aquest temple és un dels més antics de Nikko, construït l’any 784, pel monjo asceta Shodo (735–817). Originalment era un lloc per a la pràctica ascètica; actualment està afiliat al temple Rinnoji i és conegut per que s’hi venera a Tachiki Kannon; l’escultura va ser obra del mateix Shodo fa més de 1.200 anys, i és l’estàtua més antiga que es conserva a Nikko.

Originalment el temple Chuzenji, estava situat a la base del mont Nantai, on ara hi ha el santuari Nikko Futarasan Chugushi. El temple servia com a punt de partida per a les peregrinacions fins al cim del Mont Nantai, però durant el període Meiji (1868–1912), hi va haver un gran despreniment de terres que va arrossegar el temple i l’escultura de Tachiki Kannon cap al llac. Miraculosament, l’antiga estàtua va sobreviure al desastre, emergint a la superfície i va ser arrossegada a la riba a uns quants centenars de metres. El temple va ser reconstruït en aquest lloc, ja que es considera que va ser escollit per Kannon.

Cascada de Kegon

La cascada de Kegon (Kegon no taki), de gairebé 100 metres d’alçada, és la més famosa de les cascades de Nikko. Es troba prop de l’entrada del llac Chuzenji. 

La cascada es pot veure des de dalt, des d’una balconada d’accés gratuït, i també es pot baixar fins al peu de la cascada, amb un ascensor de pagament. Llegeixo que aquesta cascada a l’hivern es congela parcialment. 

Hi ha una cascada principal, d’uns 97 metres de caiguda, i una dotzena més al darrera i als laterals,.

Llegeixo que és un lloc que es va fer famós pels suïcidis. Misao Fujimura (1886 - 1903), un estudiant de filosofia i poeta va escriure un poema de comiat en el tronc d’un arbre abans de suïcidar-se saltant des de les cascades de Kergon.

La veritat és que va resultar una mica decebedora ja que no hi havia gaire aigua.

Quan vam baixar a baix, en sortir de l’ascensor hi ha un passadís excavat a la roca, molt fred,  que et porta fins al balcó exterior; a mig passadís hi ha una petita capella en record d’un treballador que va morir durant les obres de construcció d’aquesta instal·lació.

Santuaris i temples de Nikko

L’any 766 el monjo budista Shodo Shonin va fundar el temple de Rinno-ji i després, en el 784 el temple Chuzenji. Al voltant d’aquests temples va anar sorgint el petit poble de Nikko.

L’any 1617 es completà el santuari xintoista Nikko Toshogu, encarregat pel clan Tokugawa com a lloc de descans etern del shogun Tokugawa Ieyasu i dels seus successors. La presència d’aquest santuari va fer que augmentés el nombre d’habitants i de peregrins a Nikko. Llavors es van construir diverses vies i camins per accedir al complex religiós de Nikko des de les províncies del voltant.

Actualment, el Nikko Toshogu, el santuari Futarasan i el Rinno-ji formen part del Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, sota el nom de “Santuaris i Temples de Nikko”.

Durant el període Meiji (1868-1912) Nikko és va convertir en un destí turístic, tant pels seus paisatges i entorn com pels onsens o banys de fonts termals. L’any 1890 els Ferrocarrils Nacionals Japonesos (actual Grup JR) van inaugurar la línia Nikko i en el 1929 es va inaugurar la línia Tobu Nikko, pertanyent al Ferrocarril Tobu.

M’ha costat una mica aclarir-me sobre què vam visitar ja que els diferents santuaris estan propers i cadascun d’ells té diferents estructures, pel que es fa difícil saber quines pertanyen a un santuari o a un altre. El que vam visitar és el santuari Futarasan i el santuari Toshogu. 

Futarasan jinja és un santuari xintoista fundat l’any 782 pel monjo budista Shodo Shonin. Està dedicat a tres kami (deïtats o esperits xintoistes), que estan representats per les muntanyes sagrades de Nikko: el mont Taro, el mont  Nyoho i el mont Nantai.

Em sembla que aquí a Nikko hi ha dos santuaris més anomenats Futarasan; un a dalt del mont Nantai i l’altre als peus d’aquesta muntanya, a la riba nord del llac Chuzenji.

En aquest santuari hi ha elements budistes i xintoistes, com és força habitual en els santuaris del país. Inicialment era un temple budista que després va ser convertit en xintoista.

El santuari està compost de diversos edificis, construïts en diferents èpoques, però predominen els de l’època Tokogawa o període Edo (1603 – 1867).

El recinte principal Honden, i el seu edifici veí Haiden; van ser construïts el 1619. El primer va ser traslladat el 1645, i el segon reconstruït aquest mateix any per aprofitar l’espai que havia quedat buit amb el trasllat del Honden.

El recinte Shin-yosha va ser construït el 1617, com un lloc de veneració i formava part del santuari Toshogu, però va ser traslladat en dues ocasions, el 1638 i el 1641, i ara forma part del santuari Futarasan-jinja. Conserva el seu estil arquitectònic original, i se’l considera la font d’informació més antiga de l’estil utilitzat en les primeres etapes de construcció de Toshogu.

El santuari està format per diverses estructures. Algunes d’elles són: Shinkyo o pont sagrat, situat a les afores del santuari i creua el riu Daiya, va ser construït en el període Muromachi i reformat el 1636; Honden és el santuari principal, construït l’any 1619, i traslladat a la ubicació actual l’any 1645; santuari Mitomo o Mitomo-jinja, es va fundar l’any 848, i és un petit santuari on es rendeix tribut al kami Sukunahikona; Santuari Hie o Hie-jinja, es va fundar també en el 848, i és un petit santuari on es rendeix tribut al kami Oyamakui.

El festival principal del santuari Futarasan és el Festival de Yayoi (Yayoi-sai), se celebra entre el 13 i el 17 d’abril.

Abans he comentat que hi ha tres santuaris amb el mateix nom aquí a Nikko; el que visitem és el santuari principal, el que està proper als altres santuaris i temples Patrimoni de la Humanitat de Nikko.

Com ja vaig comentar a la Introducció en parlar de la religió, amb l’arribada del budisme i el sincretismes religiós, van començar a construir-se temples (budistes) al costat dels santuaris (xintoistes) formant un sol conjunt. A l’època Meiji es van separar les dues religions i els recintes religiosos. Va ser en aquesta època que tot el que era budista en aquest santuari va destruir-se i ara és essencialment xintoista.

En el recinte hi ha molts arbres mil·lenaris que es consideren sagrats, i per això tenen una corda lligada, shimenawa, marcant que és un lloc sagrat. La gent diposita alguna moneda a la seva escorça o als peus de l’arbre, com a ofrena.

El santuari va patir durant el període Sengoku (1467-1573), ja que moltes de les seves propietats van ser confiscades pel clan Hojo tardà i més tard per Toyotomi Hideyoshi.

La construcció del santuari Toshogu a principis del període Edo va fer que es reconstruís aquest santuari que va tenir el suport de daimyo i membres de la noblesa.

Quan ens apropàvem al santuari principal vam veure arribar un grup de sacerdots xintoistes (kannushi) transportant un santuari de kami portàtil (mikoshi).

Ens van dir que anava buit. Els kamushi van tenir alguns problemes per pujar les escales duent aquella estructura, que semblava pesada. Em feien patir una mica, però em va permetre veure amb una mica més de detall el mikoshi.

No sé si primer havien portat el mikoshi a l’interior del santuari, per posar-hi el kami i en aquestes altres fotos se l’entornen ple, o be si eren diferents mikoshi els que es transportaven al santuari. 

Molts dels santuaris xintoistes, tenen a l’entrada dos lleons protectors, anomenats Komainu; protegeixen al santuari i les seves deïtats de qualsevol mal i dels mals esperits. També representen la força i el poder. Generalment un té la boca oberta com si estigués pronunciant la lletra a, la primera del sànscrit i l’altre tancada com si pronunciés la darrera, un; per tant simbolitzen el principi i la fi.

Els conills, especialment el conill blanc, és símbol d’amor i sanador de malalties.

Abans de creuar la porta torii s’ha de fer una reverència.

No tinc massa clar on acaba el que correspon al santuari Futarasan i el que ja és del santuari Toshogu. Recordo el camí vorejant un mur, flanquejat pels típics fanalets de pedra, que potser era la via que anava d’un santuari a l’altra.

En algun lloc he trobat que aquests fanalets s’anomenen toro en japonès, i en altres que el nom és ishidoro o doro. Sigui quin sigui el nom correcte, són uns elements icònics dels jardins, temples i santuaris japonesos.

La història dels fanalets de pedra va començar a l’antiga Xina, durant la dinastia Han (202 aC-220 dC). En aquella època s’utilitzaven principalment en temples budistes com a llums votives, simbolitzant la il·luminació de les ensenyances de Buda.

Els fanalets de pedra es van introduir al Japó amb l’arribada del budisme, el segle VI, provinents de la Xina a través de Corea. Inicialment, s’utilitzaven exclusivament en temples budistes; el fanalet de pedra més antic que es conserva al Japó es troba al temple Taima-ji de Nara, que data del període Asuka (538-710 dC).

Durant el període Heian (794-1185), van començar a posar-se fanalets de pedra també als santuaris xintoistes, reflectint la naturalesa sincrètica de la religió japonesa.

En el període Azuchi-Momoyama (1568-1600) va ser quan es va començar a fer popular posar fanalets en els jardins de les cases de te.

En les tradicions budistes, la llum del fanalet representa la il·luminació de les ensenyances de Buda, guiant els creients a través de la foscor de la ignorància. L’estructura del fanalet sovint s’interpreta com una representació dels cinc elements de la cosmologia budista: terra, aigua, foc, vent i buit.

En contextos xintoistes, els fanalets de pedra serveixen com a “yorishiro”, objectes capaços d’atreure i allotjar kami (esperits o deïtats). Es creu que la llum del fanalet guia aquests esperits i crea un espai sagrat. Durant alguns festivals s’encenen per guiar els esperits dels avantpassats de tornada al món dels vius.

La col·locació de fanalets de pedra als jardins també té el seu simbolisme. Per exemple, els que es col·loquen a prop de l’aigua representen l’equilibri entre la terra i l'aigua, mentre que els fanalets situats en punts de transició d’un jardí, com l’entrada d’una casa de te, marquen el llindar entre el quotidià i el sagrat.

En el context de la cerimònia del te, els fanalets de pedra guien els hostes pel roji (camí del jardí de te), que simbolitza el viatge des del món quotidià fins a l’espai tranquil de la sala de te. La llum suau que emeten convida a deixar enrere les preocupacions mundanes i preparar-se per a l’experiència meditativa de la cerimònia del te.

Amb el pas dels segles, els artesans japonesos van desenvolupar estils i dissenys únics, adaptant els fanalets a diversos propòsits i entorns; els fanalets de pedra japonesos es presenten en una gran varietat de formes i mides, cadascuna amb el seu propi nom i propòsit.

En molts dels fanalets hi ha alguna cosa escrita, que si no recordo malament, és el nom dela persona que l’ha donat al santuari.

El Santuari Toshogu és l’atracció principal de Nikko. És un santuari xintoista dedicat al kami (esperit) de Ieyasu, fundador del shogunat Tokugawa, que va morir l’any 1616.

Es va construir l’any 1617, durant el període Edo, mentre Hidetada, el fill de Ieyasu era el shogun. Es va ampliar durant el govern del tercer shogun, Iemitsu. Les restes de Ieyasu estan enterrades en aquest santuari, i s’hi venera el seu kami. El santuari va ser construït pel vassall Tokugawa Todo Takatora.

Durant el període Edo, el shogunat Tokugawa organitzava majestuoses processons des d’Edo (actual Tòquio) fins a aquest santuari, Nikko Toshogu. La consagració de l’esperit de Ieyasu es recrea dues vegades l’any, a les festes de primavera i tardor,  a la Processó dels Mil Guerrers.

Em sembla que l’anomenada avinguda dels cedres és per on desfilava la processó, i com el seu nom indica la calçada està flanquejada per cedres.

Per crear un santuari digne del shogun, en la construcció hi van treballar, durant dos anys, uns 15.000 artesans, i es van emprar 2,5 milions de làmines d’or.

A diferència de la majoria de santuaris xintoistes, caracteritzats per una arquitectura minimalista que s’integra amb l’entorn, el Toshogu és una explosió de colors, or i talles diverses. És impressionant. Tot el santuari és exuberant, en canvi el mausoleu de Ieyasu és relativament senzill i auster.

El lloc va ser designat com a santuari durant l’era Meiji, tot i que encara conserva elements budistes, com la pagoda, el dipòsit de sutres, amb més de 7.000 rotlles de textos sagrats, i la porta Niomon. Una avinguda vorejada per 13.000 cedres (Sugi-Namiki Kaido) porta a l’entrada del recinte, al que s’accedeix per un  torii de granit.

La porta torii dona la benvinguda a l’espai sagrat; dins del santuari hi ha altres portes torii.

En el primer pati hi ha la pagoda Gojunoto, de cinc nivells. Va ser donada per un daimyo l’any 1650; va patir un incendi en el 1815 i reconstruïda tres anys més tard.

La columna central de la pagoda, shinbashira, no surt dels fonaments, sinó que penja de cadenes del quart nivell i acaba deu centímetres per sobre del sòl. Aquesta estratègia constructiva va desplaçar el centre de gravetat de l’edifici, incrementant la seva resistència al vent i als terratrèmols. Cada planta representa un element, en ordre ascendent, aigua, foc, vent i aire o buit. Dins la pagoda, penjat de cadenes hi ha un pilar central.

Més enllà hi ha l’entrada principal (omotemon) o porta Nio, amb dues estàtues de deïtats protectores, i aspecte ferotge.

Hi ha tres magatzems sagrats, sanjinko, on es guarden objectes cerimonials i santuaris portàtils; hi ha els vestits i ornaments de 100 tipus, per a 1200 persones per a la recreació de la processó dels mil guerrers que es fa durant els dos festivals anuals.

En un d’aquests magatzems entre la seva decoració hi ha dos “elefants imaginats”. Són talles capritxoses creades per un artista que mai no havia vist elefants reals; estan pintats amb colors vius i patrons intricats, envoltats de dissenys i motius ornamentats en vermell, blau, or i verd. L’artista va donar vida a aquestes criatures màgiques, impregnant-les de detalls intricats com troncs corbats amb gràcia, orelles amb patrons intricats i ullals delicadament tallats.

Cada elefant imaginat té una personalitat única, captivant els cors dels visitants amb les seves entremaliadures i el seu encant irresistible. Aquests éssers encantadors han estat una atracció estimada durant segles, captivant la imaginació de tots els que els troben.

Hi ha un pi para-sol o paraigua japonès (Sciadopitys verticillata), una espècie de conífera de la família Sciadopityaceae, endèmica del Japó, on se l’anomena koyamaki. Es considera un fòssil vivent (igual que el ginkgo). S’havia conservat i venerat en monestirs del Japó i també plantat com arbre forestal, però en ser de creixement molt lent ja no es fa servir.

El que hi ha en aquest temple té uns 400 anys i està considerat Monument Natural de Nikko.

Durant el període feudal Edo, aquest arbre era molt valorat i protegit, sovint considerat un dels arbres sagrats del Japó.

A diferència dels milers de cedres japonesos (sugi) ) que hi ha l’accés de Toshogu, aquest tipus de pi es troba dins dels terrenys del santuari. En la història japonesa, aquestes coníferes longeves estan profundament lligades a les tradicions xintoistes i budistes, simbolitzant la resistència, la protecció espiritual i l’antic patrimoni dels boscos japonesos.

L’estable sagrat, shinkyu, era on es guardava un cavall imperial blanc, regal de Nova Zelanda. Tokugawa Ieyasu cavalcava en aquest cavall a la batalla de l’any 1600 que va dur a la unificació del país sota el govern del clan Tokugawa. Quan el cavall imperial va morir, els següents shoguns van oferir nous cavalls al santuari. L’edifici consta de dues parts, a l’esquerra l’estable i a la dreta l’habitació amb tatamis del mosso de quadres.

Aquest edifici és famós pels plafons tallats amb escenes diverses. La més famosa és la dels tres micos savis, que simbolitza el proverbi “no veure cap mal, no sentir cap mal, no dir cap mal”. És un recordatori de que s’han d’evitar influències negatives i practicar un comportament virtuós en tots els aspectes de la vida.

Els micos estan asseguts en fila: un es tapa les orelles, un altre la boca i el tercer els ulls, simbolitzant “no escolteu el mal, no digueu mal, no vegeu el mal”.

També hi ha representades les etapes de l’existència humana, aquestes talles meticulosament elaborades capturen l’essència de la saviesa, la innocència i l’experiència.

Aquest era un dels llocs en que hi havia més gent i es feia difícil fer fotografies.

En el xintoisme els cavalls són els missatgers dels kami, i es creu que els kami venien a la terra cavalcant un cavall.

A l’estable sagrat venen amulets relacionats amb cavalls per protecció a viatgers. A la cultura japonesa, els cavalls són històricament venerats com a divins, i es considera que porten sort, prosperitat i victòria als seus genets.

La porta Yomeimon és una façana ornamentada, daurada i negra, amb talles intricades i elements decoratius típica del període Edo. També se l’anomena “la porta de la llum del sol”.

El Shinyosha és on hi ha tres santuaris portàtils, meticulosament elaborats amb la millor fusta lacada i decorada amb pa d’or. Aquestes obres mestres encarnen el luxe, l’art i la grandesa de l’època, servint com a testimoni de la rica herència cultural i l’artesania d’aquell temps.

El Karamon és una porta d’estil xinès que et du al santuari principal. Aquesta estructura està adornada amb intricats gravats que representen una ocells, flors i lleons tradicionals xinesos.

El Nemurineko o Gat Adormit, és una escultura ornamental acolorida d’un gat blanc amb taques negres, que descansa entre decoracions florals vermelles, verdes i daurades.

Aquest és un dels gravats més reconeguts de la història de l’art japonès; és obra de l’artista llegendari Hidari Jingoro. Està tallada en una sola peça de fusta, i es diu que simbolitza la pau i l’harmonia serena dins dels terrenys sagrats del santuari.

Segons la llegenda, la presència tranquil·la del Nemurineko és tan poderosa que ni tan sols un ratolí s’atreviria a interrompre el seu son plàcid, amplificant encara més la tranquil·litat que impregna l’entorn del santuari.

Hidari Jingoro estimava els gats i estava fascinat per aquests animals. Va passar vuit mesos en reclusió per perfeccionar els seus coneixements i tècniques en l’escultura de fusta i passava la major part del temps estudiant, esculpint i tallant gats de fusta que semblessin realistes en diverses postures.

Abans de la seva reclusió, Jingoro havia sigut aprenent de l’arquitecte en cap de la Cort Imperial de Kyoto, on va aprendre sobre la construcció de temples, santuaris i escultures. Amb Jingoro, l’escultura animal va prendre una aparença realista.

Es diu que la talla del gat adormit simbolitza Nikko o l’esperit de Ieyasu, que es pensava que era la manifestació de Yakushi Nyorai, el Buda de la Curació, que ofereix remeis medicinals, alimenta la ment, el cos i l’esperit, consola i guareix als malalts.

Una escalinata de pedra condueix al santuari interior, on descansa el venerat Tokugawa Ieyasu.

Ieyasu és consagrat aquí a Toshogu com la deïtat “Tosho Daigongen” o “Gran Deïtat de la Llum Brillant de l’Est”.

El mausoleu de Tokugawa Ieyasu té un sostre d’estil pagoda que s’alça sobre una plataforma de pedra. A l’esquerra, hi ha una estàtua amb un ocell.

El complex de Toshogu consta de més d’una dotzena d’edificis, decorats amb innombrables talles de fusta i on es van emprar grans quantitats de làmines d’or. Toshogu conté tant elements xintoistes com budistes; com ja havia explicat era habitual que els llocs de culte contenguessin elements de les dues religions fins al període Meiji, quan el xintoisme es va separar del budisme. Arreu del país, els elements budistes es van retirar dels santuaris xintoistes i els elements xintoistes dels temples budistes; però a Toshogu les dues religions estaven tan entrellaçades que la separació no es va dur a terme completament.

Abans de pujar al mausoleu vam entrar a la sala principal, molt daurada, a la que s’hi ha d’entrar descalç i no s’hi poden fer fotografies.

Al Mizuya és on es fa el ritual de purificació amb aigua. Aquest pavelló el va donar el clan Nabeshima, l’any 1618.

 

Aquest fanal giratori o canelobre el va presentar el govern neerlandès l’any 1636; té la particularitat que començava a girar automàticament quan s’encenien les espelmes. 

A la porta Yomeimon és on hi ha la figura del gat adormit, però amb les empentes i la cua de gent era difícil aconseguir una foto ben enfocada.

Es pot pujar fins al mausoleu de Tokugawa Ieyasu.  

El martinet blanc em sembla que representa la pau, llarga vida i felicitat.

 

 

En el trajecte d’anada de Tòquio a Nikko ens van explicar algunes curiositats sobre el país; vaig anotar les que em van cridar l’atenció.

Antigament els impostos es pagaven amb arròs i per això les cases de l’arròs, i també les del te, tenien molta importància. En general són autosuficients en arròs.

El dia estava dividit en dotze parts, cada franja horària tenia el nom d’un animal del zodíac xinès. Per exemple l’hora del cavall anava de les 11 a les 13 h; això creava alguns problemes, ja que quan quedaves a l’hora del cavall, un podia ser al lloc a les 11 però l’altre podia arribar a les 12. Era massa poc precís per això quan es va crear la línia de ferrocarril es va modificar el sistema horari, i es va insistir molt en la puntualitat. El model antic va estar en vigor fins al 1873 quan es va adoptar la divisió de 24 hores per dia.

Les direccions també tenien nom d’animal, per exemple el nord era la direcció del cavall, l’oest la del gall.

Un cop a Tòquio vaig anar a sopar a un local força ple de gent local. Em va semblar que eren companys de feina que havien anat a sopar en plegar de treballar. Menjaven i bevien molt i eren molt sorollosos. Eren majoria homes. El seu comportament desinhibit em va sorprendre, per comparació amb el que tenen de dia, pels carrers i transports públics, on són discrets, no parlen ni fan soroll.

Tòquio em superava, tenia ganes de marxar-ne i anar a llocs més petits. Entre d’altres coses l’esmorzar a l’hotel era estressant per les cues, tant per accedir al menjador com per agafar el menjar o les begudes. Al llarg del viatge vaig anar adaptant-me, i potser no vam estar en cap altre ciutat tant gran i amb un hotel tant immens.