Nord d'Albània i Montenegro-6. Parc Nacional Biogradska Gora (Montenegro).

Al vespre vam marxar de Budva per anar cap a Podgorica, la capital del país, que es troba a uns 60 Km. 

Com que vam arribar tard vam anar a sopar prop de l’hotel, en un lloc molt familiar. No tenien molta varietat de plats però vam menjar be.

Al matí següent vam anar direcció nord-est, al parc nacional Biogradska Gora.

El dia era esplèndid, sense cap núvol. Hi ha dues hores de cotxe fins arribar al parc i el paisatge és impressionant. La carretera va pujant, seguint una gorja, fins arribar a uns 1000 metres. Es veia u una mica de neu a les muntanyes.

Quan vam arribar a l’entrada del parc ens vam trobar que estava tancat; encara no era la temporada i estaven fent obres. De totes formes, a peu es podia passar.

Des de la barrera d’entrada fins a dalt al llac hi ha uns 3 Km. És un passeig agradable, tot i que fa pujada.

El parc es troba a la zona central del país. És el parc nacional mes petit de Montenegro, uns 54 km², però presenta una gran diversitat en flora i fauna. Hi ha 26 habitats diferents, amb 220 espècies de plantes, 150 tipus d’aus i 10 de mamífers.

Hi ha una part de bosc, de 16 Km², és el Biograska Gora. És un bosc primari o primigeni, és a dir que és original, no s’ha explotat ni hi ha hagut cap intervenció humana. Aquest bosc està envoltat de muntanyes, amb cims de més de 2000 metres. Hi ha 86 tipus d’arbres i arbustos; alguns dels arbres tenen més de 500 anys d’antiguitat. 

Hi ha també 6 llacs glacials: cinc d’ells es troben a uns 1820 metres d’altitud i l’altre, el llac Biograd, es troba a la plana, a 1094 metres,  al costat del centre de visitants. És el més gran del parc. En aquest llac s’hi poden trobar tres tipus de truites i una gran diversitat d’insectes (350).

Llegeixo que quan aquesta zona va ser alliberada dels turcs, en el 1878, la població va regalar una part del bosc al rei Nikola I Petrović-Njegoš. El nom que tenia en el passat era "Branik Kralja Nikole". L’any 1952 es va declarar zona protegida i Parc Nacional. Des del 1878 havia estat més o menys protegit, era una reserva de caça.

Nosaltres fem el recorregut al voltant del llac Biograd. Es poden veure diferents tipus d’arbres; jo no conec gaires arbres, però he llegit que hi ha: faigs, aurons, sicòmors, freixes i avets platejats. El centre de visitants i un petit bar o restaurant, estaven tancats i és on feien obres.

El recorregut al voltant del llac és molt agradable, és planer i fàcil. Són uns 3,3 Km, en que es passa per bosc, amb algunes clarianes, en alguns llocs encara hi quedava neu. Hi ha rètols explicatius de la flora i fauna que es pot veure. 

Anant tranquil·lament, fent fotografies, vaig trigar una hora i quart en fer la volta. És un recorregut que val molt la pena. És relaxant, suposo que hi influïa el fet de que a part de nosaltres no hi havia ningú més.  

Un cop acabada la volta vam tornar a baixar per la carretera fins a l’entrada. De baixada vam trobar alguna família que pujava, o sigui que vam tenir sort, per haver-hi anat d’hora. Havíem començat la volta a les 10 del matí.   

Com que no havíem pogut menjar a dins del parc vam aturar-nos de tornada cap a Podgorica en un restaurant local, que no recordo gens.

Nord d'Albània i Montenegro-5. Budva (Montenegro).

Vam arribar a Budva a l’hora de dinar. Vam aparcar a la ciutat moderna i des d’allà vam anar cap al passeig marítim on hi ha un munt de restaurants. Vam dinar en un d’ells. Des del passeig ja es té una primera vista de la ciutat antiga, Stari Grad.

Les excavacions arqueològiques realitzades indiquen que Budva va ser un dels assentaments més antics de la costa adriàtica; hi ha documentats fets històrics del segle V aC. Sembla que inicialment era un assentament il·liri.

Segons un escrit de Filon de Biblos, del segle II dC, la fundació de Budva està relacionada amb el fundador de la ciutat de Tebes, Cadmus, i la seva esposa Harmonia; quan van ser expulsats de Tebes el seu carro tirat per bous els va portar directe a aquesta costa a on van fundar Budva. El nom vindria de bous que els van dur fins aquí. Així hauria sorgit la colònia grega. En el segle II aC la ciutat va caure en mans dels romans.

Aquí hi havia oliveres i raïm i això va contribuir al desenvolupament del comerç. Quan l’Imperi Romà es va escindir, entre el d’Orient i Occident, Budva va quedar en la línia divisòria, i va acabar pertanyent a la part oriental, a l’Imperi Bizantí.

L’etapa bizantina de Budva va començar l’any 535 i va durar fins a l’arribada de la dinastia Nemanjic a la costa de Montenegro, a les acaballes del segle XII. 

El temps de màxim esplendor de la ciutat va ser durant el segle XIV en època de l’emperador serbi Dusan.

En el segle XV, en el 1442, la ciutat va quedar en mans de la República de Venècia. Si ho tinc ben entès, va ser una època difícil. Per una banda la població patia l’opressió dels venecians i per l’altra hi havia la pressió constant dels turcs, que de tant en quant envaïen la ciutat i la zona del voltant. O sigui que la gent es trobava enmig de la batalla constant entre els venecians i els otomans. Va ser així fins a començaments del segle XVIII.

L’any 1807 els francesos van ocupar Budva, però per poc temps, ja que en el 1813 va passar a formar part del regne Austro-Hongarès, al que va estar sotmesa durant cent anys. En aquest temps la vida a la ciutat es va deteriora molt i es va empobrir.  on va estar que van ser-ne els governants durant cent anys. Va aconseguir alliberar-se en el 1918, però amb la segona guerra mundial, la ciutat va ser ocupada per les tropes italianes, i no va aconseguir alliberar-se’n fins al novembre del 1944.

El terratrèmol que va sacsejar la costa adriàtica l’any 1979 va afectar molt a aquesta població i molts edificis van quedar destruïts. La ciutat antiga que es veu ara està majoritàriament restaurada.

Després de dinar vam anar fins a la ciutat antiga. Està emmurallada i al costat de la porta d’entrada hi ha una gran campana. Buscant la historia veig que correspon a una composició escultòrica de campana i àncora, tot i que jo no em vaig fixar en l’ancora.

La campana, que és el que jo vaig fotografiar, representa una campana d’església, i té una creu ortodoxa pintada. La història d’aquest monument està relacionada amb les pel·lícules que sovint s’han filmat aquí; per una d’aquestes pel·lícules es va posar com a decorat aquesta campana, que no s’havia utilitzat mai com a tal, em sembla que no sona, i una àncora, que sí que era real. Quan es va acabar de filmar la pel·lícula l’equip, en agraïment a la ciutat per la seva acollida els hi va regalar aquest conjunt escultòric fet en bronze.

Un cop creus la porta d’entrada a la ciutat emmurallada et trobes amb carrerons i placetes, ple de restaurants i botigues. Una ciutat medieval que gira al voltant del turisme.  Em recordava una mica Dubrovnik. Té el seu encant i és agradable perdre’s pels seus carrerons i anar descobrint racons.

Trobem l’església de Sant Joan Baptiste, l’antiga catedral. La primera església era del segle VII i la que es veu actualment del segle XV, amb algunes pintures del segle XII. Aquesta església va ser la catedral fins a l’any 1828,quan la diòcesi es va traslladar a Kotor. Té una capella lateral dedicada a la verge de Budva, una icona del segle XII que és venerada tant per catòlics com per ortodoxes. Hi ha diversos frescos i icones d’artistes venecians, que són dels segles XV- XVII.

A la vora trobem les restes de les termes romanes del segle II-I aC.

Una altra església a la mateixa plaça és la de la Santíssima Trinitat, que es va acabar de construir en el 1804. Aquí hi ha la tomba d’un escriptor del segle XIX, Stefan Mitrov Ljubiša, que és molt important en la literatura sèrbia.

La majoria de la població, a aproximadament el 85% és montenegrí o serbi, amb una proporció força igualada entre tots dos.

En la mateixa plaça hi ha una església catòlica i una d’ortodoxa, diuen que és un reflex de la bona harmonia entre les dues esglésies cristianes.

Hi ha dues esglésies més enganxades a la muralla. Una d’elles és la de santa Maria en Punta, edificada pels benedictins en el segle IX. L’altra és una església del segle XII, la de Sant Sabas el santificat. No sé segur si és el mateix que el fundador de l’església ortodoxa sèrbia.

Prop d’aquesta plaça hi ha la ciutadella, que si no estic confosa és on hi ha el museu. Aquí s’han trobat restes d’una necròpoli grega. La ciutadella és de l’època veneciana i es va construir per defensar-se dels otomans.

En algun lloc de la ciutat, em sembla que en una de les portes, encara es pot veure el lleó alat, emblema de la República de Venècia.

Es pot baixar a la platja que queda al peu de les muralles de la ciutat i seguint un camí que hi ha que t’allunya de la ciutat antiga hi ha una escultura interessant. És una figura en bronze d’una noia. Se la coneix com la ballarina nua, o la gimnasta nua... perquè no du la típica faldilla de ballarina, ni res que la identifiqui amb una gimnasta. Aquesta escultura és obra de Gradimir Aleksić, que es va inspirar en les llegendes que corren per crear aquest símbol de l’amor etern.

Una de les llegendes parla d’una història d’amor entre una ballarina i un mariner. Quan el noi va marxar per fer un llarg viatge la noia anava cada dia a la costa a veure si el veia arribar. Però ell no va tornar i diuen que la noia va morir sent-li fidel i amb el cor trencat.

Uns altres diuen que la figura representa una gimnasta, en memòria d’una famosa gimnasta montenegrina, de la que no es coneix el nom, que va morir en aquesta costa quan la seva embarcació es va estavellar contra les roques.

Una altra llegenda parla d’una parella que estaven nedant i els va atacar un tauró; la noia va poder escapar i sortir de l’aigua però el noi no. Després d’això la noia anava cada dia a la platja esperant veure sortir de l’aigua al seu xicot. Un cop més, el símbol de l’amor.

Diuen que a la vora de l’escultura hi ha una pedra amb una inscripció, que traduïda seria: a la badia darrera d’aquesta roca nedant amb uns amics, el 13 de juliol de 1935 en el 22è any, una estudiant del departament d’enginyeria elèctrica Tomašević Stevan, va ser víctima d'un monstre marí.

Encara n’hi ha d’altres que expliquen que aquí va morir la filla d’una de les famílies importants de la ciutat.

Nord d'Albània i Montenegro-4. Sveti Stefan (Montenegro).

Sveti Stefan és una illa emmurallada, a la costa adriàtica, que actualment està unida al continent i és un hotel de luxe, privat. O sigui que tan sols ho contemplem des de la carretera. És molt fotogènica i una de les imatges típiques de Montenegro, però a la que difícilment es té accés.

Sveti Stefan vol dir Sant Esteve. Es troba a tan sols 8 Km de Budva. Abans de que es construís  la ciutat emmurallada aquí hi havia tan sols algun poble de pescadors.

Sveti Stefan, Sant Esteve, es troba en l’antiga regió de Paštrovići, en el litoral montenegrí, la zona de l’actual Budva.  A més, Paštrovići era el nom de les tribus d’aquesta zona. La capital històrica de Paštrovići era la illa de Sveti Stefan, que va ser el centre cultural i històric.

Entre 1423 i el 1797 va formar part, en diferents períodes de l’imperi otomà. Després va estar integrat al regne de Dalmàcia, més tard a Iugoslàvia i després de la segona guerra mundial va formar part de Montenegro.

El fort es va construir en el 1442, quan s’hi van instal·lar els primers habitants. La fortalesa estava envoltada d’una muralla de forma que protegia a la població dels atacs per part dels turcs i de pirates.

Hi ha una llegenda que explica que el seu origen està relacionat amb el setge que va patir la població de Kotor, per part de les tropes turques. Els turcs assetjaven la ciutat de Kotor, llavors les tribus Paštrovići van reunir uns mil homes i van anar a donar suport als habitants de Kotor i entre tots van aconseguir derrotar als turcs que es van retirar.

Quan els Paštrovići anaven de tornada cap a les seves terres, més al sud, en arribar a la costa prop d’on ara hi ha Budva, van veure que encara quedaven algunes embarcacions turques. Ja de retorn a les seves terres, més al sud, van trobar a la costa unes galeres turques i van decidir atacar-les. Van confiscar molts bens als turcs i és amb aquesta riquesa que van decidir que cadascuna de les dotze tribus construiria una casa a l’illa de Sveti Stefan i a més van construir la muralla.

El nom que van donar a la ciutat emmurallada va ser el que ja tenia l’església que hi havia i que s’havia construït en l’època de la dinastia sèrbia Nemanjić (que van tenir dotze governants entre el segle XII i el XIV) i que estava dedicada a un arxiduc de nom Stefan, o sigui Esteve, en català. 

Per una altra banda he trobat aquesta altra informació. Tinc un embolic amb el nom de Paštrovići: era una regió, unes tribus que habitaven aquesta regió o hi va haver un personatge amb aquest nom? La primera menció que hi ha sobre Sveti Stefan és de l’any 1442, en el que es diu que hi ha una fortalesa propera a la costa i que va ser des d’aquesta ciutat que Paštrovići, un duc serbo-bosnià, va aconseguir aturar les tropes d’Esteve Vukčić Kosača, que atacaven al principat de Zeta.

Hi ha un document enviat l’any 1448 a l’emperador romà, escrit per Esteve Vukčić Kosača en el que signava com vaivoda de Sant Sava. Vaivoda vol dir duc i en alemany és herzog. De la paraula Herzog va sorgir després Hercegovina. Esteve va aconseguir que el rei de Bòsnia el reconegués coma gran duc.

Sant Sava, nascut a les darreries del segle XII va ser el primer arquebisbe de Sèrbia i està considerat el fundador de l’església ortodoxa sèrbia. Era un sant molt venerat per tots els cristians. Per això ser el vaivoda de Sant Sava donava molt de prestigi.

L’any 1444 Esteve es va declarar vassall del rei d’Aragó i Nàpols a canvi del seu suport en la lluita contra els enemics, que eren el rei de Bòsnia, la família Pavlović i la República de Venècia. En el tractat que van signar es comprometia a pagar-li un tribut deforma regular, com abans havia fet amb els otomans. Va morir en el 1466 i el va succeir el seu fill que en el 1482 va perdre el territori que va quedar annexionat a l’imperi otomà.

O sigui que inicialment, en el segle XV,  a l’illa hi havia dotze famílies i en el segle XIX ja hi vivien unes 400 persones.

Una de les cases que hi ha, Villa Miločer, es va construir entre el 1934 i el 1936 i era la casa d’estiueig de la reina Maria Karadordevic, l’esposa del rei Alexandre i de Iugoslàvia. Diuen que la finca té unes 800 oliveres.

Tots els edificis de l’illa els va comprar el govern de Iugoslàvia i en l’època comunista es va convertir en un hotel. En la dècada del 1950 van expulsaré als habitants de la illa i es va convertir en un ressort exclusiu per grans personalitats i famosos de tot el mon. Hi havia un monestir amb quatre esglésies i una d’elles la van convertir en casino.

Era un lloc d’oci però també de reunions polítiques i llegeixo que també s’hi havia fet algun campionat d’escacs. Però amb la dissolució de Iugoslàvia, Sveti Stefan va entrar en declivi.

Després de la independència de Montenegro, en el 2006 es va començar el procés de reconstrucció. Aman Resorts va guanyar el concurs per fer la renovació i dur la seva gestió durant 30 anys. Les obres van començar l’any 2008. Torna a estar obert, però és un lloc molt car. S’hi fan concerts, casaments de famosos....

Sembla que s’ha conservat l’estructura exterior de les cases tot i que els interiors s’han modernitzats i gaudeixen del màxim confort.

Nord d'Albània i Montenegro-3. Virpazar i Parc nacional del llac Skadar (Montenegro).

Desde Stari Bar ens vam dirigir cap al nord, fins arribar a la població de Virpazar, que es troba a la riba del llac Skadar i una de les portes d'entrada al parc nacional. Virpazar és un poble que es troba a la riba del llac Skadar.

Aquest és el llac d’aigua dolça més gran dels Balcans i el tercer més gran d’Europa. Com ja he comentat, està compartit amb Albània, 1/3 de la seva superfície pertany a Albània i els 2/3 restants a Montenegro.

El país té 4 parcs nacionals, un d’ells és el del llac Skadar. La franja de terra que separa el llac del mar és muntanyosa. Hi ha tres rius que aporten aigua al llac: el Rijeka, el Crnojevica i el Moraca; hi ha un altre riu, el Bojana, que condueix l’aigua del llac cap al mar. El llac té una fondària mitjana de 6 metres, però en alguns llocs hi ha el que es coneix com oko, ulls, on la fondària és molt més gran. El oko Radush té 112 metres de fons. 

És un llac amb 40 espècies diferents de peixos, tot i que el que més abunden són les carpes i les truites. Hi ha també gran diversitat d’aus, 225 espècies.

El poble més important a la riba del llac, per la banda montenegrina, és Virpazar. Durant la segona guerra mundial va ser un focus de resistència contra els nazis. He llegit que hi ha un monument commemoratiu al costat del castell de Besac. 

Abans d’agafar la barca per fer un recorregut pel llac vam tenir temps de passejar pel poble, que és molt tranquil, almenys en aquesta època, quan encara no ha començat la temporada turística.

Quan va ser l’hora vam embarcar per fer el nostre recorregut, que durava gairebé dues hores. El paisatge és molt bonic, amb les muntanyes nevades de fons, que són els alps dinàrics. Hi ha unes formacions còniques, molt més properes que són antics volcans. D’ocells gairebé no en vam veure.

Ens van amenitzar tot el recorregut oferint-nos diferents productes. Van començar amb una ronda de l’aiguardent local, el raki o rakia. Després ens van oferir bunyols, acompanyats de formatge i mel; al començament ho menjàvem malament, fins que ens en van ensenyar. Es col·loca el formatge dins del bunyol i tot junt es suca en la mel. A continuació, quan ja estàvem ben tips van servir-nos vi negre, molt fluixet i vam acabar amb aigua.

Nord d'Albània i Montenegro-2. Stari Bar (Montenegro)

Des de Shkodër, a Albània ens vam dirigir cap a la frontera amb Montenegro, en direcció a la costa adriàtica. De fet no vam arribar a la costa, ja que el nostre objectiu era Stari Bar, una població que es troba a uns 4 Km de la costa, on hi ha la nova ciutat portuària de Bar.

Stari Bar vol dir Bar antiga, per diferenciar-la de la més moderna que es va construir, Bar. És un dels jaciments arqueològics de l’època medieval més importants dels Balcans. Es troba en una zona muntanyosa. De fet, Montenegro és majoritàriament muntanyosa.

Montenegro en serbocroat s’anomena Crna Gora, que traduït al català és mont negre. La majoria de llengües occidentals anomenen al país d'aquesta forma, Montenegro; sembla que aquest nom vindria de l’època en que estava sota influencia veneciana, ja que les muntanyes tenen una vegetació de color verd força fosc. Ara be, hi ha altres països que utilitzen el nom en serbocroat Crna Gora.

Stari Bar em va semblar molt agradable; és una població tranquila, envoltada de muntanyes que amb la llum de la tarda tenien una tonalitat vermellosa molt càlida.

La carretera que s’enfila per la muntanya ens porta a l’hotel (em sembla que tan sols n'hi ha un) i continuant més amunt s’arriba a la fortalesa. Més o menys paral·lela a la carretera, però en un nivell inferior hi ha un carrer que estava en obres, ple de petits restaurants i botigues d’artesania i de productes locals, com l’oli, olives i ametlles. L’hotel el teníem al nivell de la carretera i des de la part baixa del poble fins aquí hi ha un ascensor.

Per tant, hi ha diferents zones a Stari Bar: la moderna, que és la de la carretera i la que hi ha més enllà de la fortalesa; el carrer de sota, que seria la part baixa de la ciutat que deuria anar-se formant quan la fortalesa estava habitada i després hi ha la fortalesa o població fortificada.

La història de Stari Bar em resulta una mica confosa; la informació que he trobat en molts casos no em queda clar si fa referència a la ciutat fortificada o a la de l’exterior.

La fortalesa de Stari Bar és la més antiga de Montenegro i a diferència d’altres fortaleses de la regió, no està ubicada a la costa, tot i que aquesta no queda gaire lluny. Està sobre un turó, per tant té una bona defensa i a més disposa d’aigua a la vora, ja que es troba a les muntanyes.

Aquí s’hi ha trobat restes de les diferents cultures que hi han viscut: il·liris, grecs, romans, bizantins, eslaus, venecians i otomans. La primera menció que s’ha trobat data del segle X, però hi ha evidencies de que en el segle VI aquí hi havia un castrum defensiu romà, que es coneixia amb el nom d’Antibarum.

El primer rei de Montenegro va ser coronat aquí a Bar (Stari Bar) l’any 1077. Va ser la seu de l’estat medieval de Doclea (nom de la ciutat romana que actualment és la capital, Podgorica). 

L’any 1089 es va instal·lar aquí l’arquebisbat i per tant, juntament amb l’arquebisbe va venir molta altra gent del seu entorn. Així que poc a poc va anar emergint una aristocràcia montenegrina.

En el segle XII Bar i altres poblacions costaneres estaven integrades a l’estat serbi de Raška, però poc a poc va anar emergint un cert descontent amb la dependència de l’església de Dubrovnik. 

Va ser en el concili que va tenir lloc aquí a Bar, en el 1199 que es van separar les dues esglésies, tot i que en el segle XIII hi havia conflictes constants entre elles.

Entre els segles XII i XIV, va ser un període de bonança per la ciutat; depenia de Sèrbia però tenia molta autonomia i privilegis. 

Amb el declivi de l’estat Serbi, la ciutat va estar governada per la dinastia Balšićs, del principat de Zeta. La ciutat va créixer i va guanyar importància com a centre d’intercanvi comercial amb el sud d’Itàlia, especialment amb les ciutats de la Puglia. Això va comportar un augment de la riquesa de la població, és quan es van construir les muralles, la catedral i el convent franciscà. Van poder encunyar moneda pròpia (monedes en bronze).

Després va quedar sota control dels venecians, per passar més tard al despotat de Sèrbia i entre 1441 i 1571 tornava a estar en mans venecianes.

En l’època veneciana Bar gaudia de força autonomia, i motes de les construccions de l’època conserven detalls decoratius. En aquest període es va completar la fortificació de les muralles.

L’any 1571 els otomans van expulsar als venecians i van envair Stari Bar. Això va comportar canvis en la ciutat: les esglésies es van convertir en mesquites i es van construir els banys.

Els otomans van ocupar la població durant tres segles. No va ser fins al 1870 (o potser va ser el 1877) que els montenegrins van aconseguir expulsar les tropes turques de la fortalesa. Van assetjar la fortalesa durant dies i finalment per aconseguir la rendició van bombardejar l’aqüeducte de forma que no els hi arribés l’aigua.

El setge de Stari Bar va deixar la ciutat fortalesa molt malmesa i bona part de la gent va anar abandonant les cases i marxant a la nova ciutat que es va construir a tocar de la costa: Bar.

En la dècada de 1950 es va començar la restauració de l’antiga Bar, Stari Bar, i de l’aqüeducte, però l’any 1979 hi va haver un fort terratrèmol que va acabar de deteriorar la ciutat. Ha calgut reprendre de nou la reconstrucció d’alguns edificis i poc a poc ha anat tornant gent a viure aquí, a la part defora les muralles. La fortalesa segueix deshabitada.

Al voltant de la ciutat fortificada s’han trobat esglésies de l’època medieval, molins d’oli i de cereals i l’aqüeducte que duia l’aigua fins a l’interior. Des de l’interior hi ha algun punt des d’on es pot veure l’aqüeducte.

Es conserven restes d’uns 600 edificis, el que indica que va ser una població amb un important nombre d’habitants. A l’interior hi havia la ciutadella, construïda en el segle XI i que tenia una funció defensiva.

L’estructura que es veu actualment és essencialment de l’època veneciana i de la turca, tot i que hi ha restes d’esglésies del segle XI.

En la zona nord és on hi ha les restes de la fortalesa del segle XI; des d’aquí hi ha molt bona vista sobre les muntanyes i les oliveres. No massa lluny es poden veure els fonaments de la catedral de Sant Jordi. L’antiga catedral es va construir en estil romànic en el segle XII sobre una altra església anterior (segles VI-X). En l’època otomana, va ser reconvertida en mesquita. Va quedar en ruïnes després d’una explosió que hi va haver al magatzem de pólvora.

Prop de l’entrada hi ha l’antic edifici de duanes, del segle XVII. En la part occidental hi ha les restes del monestir franciscà de Sant Nicolàs, del segle XIII. Llegeixo que té frescos d’estil bizantí. Aquest monestir va ser reconvertit en mesquita en el 1595. Hi ha altres esglésies, un parell del segle XIV, que també van ser reconvertides en mesquites.

De l’època otomana hi ha els banys, del segle XVII o XVIII, la torre del rellotge, del 1752 i l’aqüeducte. Alguns dels edificis que s’han reconstruït són: el de duanes, el magatzem de pólvora, la ciutadella, l’aqüeducte, diverses esglésies, la torre del rellotge, el palau del bisbe, els banys turcs, el palau de santa caterina del segle XIV.

Prop de la fortalesa hi ha una mesquita i també es pot arribar a veure l’aqüeducte des de molt a la vora, enmig de cases.

Després de la visita de la fortalesa i abans d’anar a sopar vaig tenir temps de recórrer un parell de cops el poble. Vaig veure la reixa d’accés al recinte de la mesquita que hi ha prop de la fortalesa i vaig entrar. Té un jardí força gran que es van enfilant una mica, i segons em van dir després té una sortida per la part de dalt. Jo no em vaig aventurar massa endins ja que era el capvespre i em feia por que tanquessin la reixa i quedar atrapada, com m’havia passat un cop en una catedral francesa. O sigui que vaig estar tan sols una estona veient algunes de les tombes i vaig tornar a sortir.

Segons la placa que hi ha a l’entrada, aquesta mesquita es va construir durant la segona meitat del segle XVII.

Vam sopar en un restaurant de la part baixa del poble; no hi havia gaires llocs oberts ja que encara no és època turística. Vaig menjar calamar a la planxa acompanyat d’albergínia amb tomàquet, carbassó, pebrots de colors i arròs. Per beure vi i aigua. El vi d’aquí no està gens malament. Total 18 euros. Les racions són molt grans pel que un sol plat és suficient.

Al vespre feia molt vent i també fred. Durant la nit el vent no va parar i això va ajudar a que el dia s’aixequés ben clar i no feia massa fred.

Abans de deixar Stari Bar ens vam aturar a veure una olivera mil·lenària que hi ha a la sortida de la vila. El rètol l’anomena Stara Maslina. Segons les anàlisis realitzades, s’estima que té un 2240 anys. Tot i que sembla que sigui un conjunt d’arbres és un de sol amb unes mateixes arrels.

Aquesta olivera majestuosa està en una zona enjardinada i tancada; cal pagar entrada per passar a dins del recinte. Nosaltres la vam veure des de fora. Hi ha diverses oliveres al voltant i la del centre, en un cercle fet amb pedres és la més antiga.