14 de maig 2021

Perpinyà_3: Catedral de Sant Joan Baptista

Quan anava a sortir de nou es va posar a ploure. Va estar plovent de forma intermitent tota la tarda, alternant els xàfecs amb el sol. Una mica empipador quan vols fer turisme. El primer que vaig visitar va ser la catedral.

Hi ha constància de que l’any 1025 es va consagrar l’església de Sant Joan Baptista i que hi va assistir el comte del Rosselló, que vivia en un palau al costat. 

L’any 1102 aquí s’hi va fundar una comunitat de canonges agustinians, que va rebre molts suports, i rebia donacions per garantir la seva supervivència i per construir una nova església.

Un dels suports que rebia era del bisbe, que tot i que residia a Elna, aquesta església va quedar vinculada a aquella seu episcopal.

L’església de Sant Joan Vella era massa petita i l’any 1324, sota el regnat de Sanç I de Mallorca, es va iniciar la construcció d’una de nova, però amb la caiguda del regne de Mallorca i l’epidèmia de pesta negra, la construcció es va aturar.

Les escultures de la façana son de començaments del segle XIII. El campanar és del segle XVIII. Hi ha una de les façanes que no es va acabar.

Hi ha un espai dedicat a Sanç I de Mallorca, el fundador d’aquesta catedral. La seva figura jacent, és de les que m’agraden.

En el 1324 Perpinyà era la capital del regne de Mallorca. Quan es va reprendre el projecte la idea inicial de fer tres naus es va descartar. L’arquitecte, em sembla que el mateix que va construir la catedral de Palma de Mallorca, va decidir fer una sola nau molt més àmplia.

L’obra es va acabar l’any 1508, es va construir al costat de l’antiga, i era on vivia la comunitat agustiniana. L’any 1602, la seu episcopal, que estava a Elna es va traslladar a aquesta nova edificació.

Actualment es pot veure la catedral, l’església nova i al costat l’antiga església romànica, una capella de la col·legiata de Sant Joan Vell.

Em sorprèn trobar aquí i allà la senyera, dins de l’església. També em van agradar algunes de les figures, en marbre o similar.

Les escultures sempre m’han fascinat. El fet de poder convertir un tros de pedra en una figura, un rostre amb faccions ben detallades, polides... el primer que tinc ganes de fer, i que evidentment no puc fer, és tocar-les, acariciar la pedra llisa i fina, resseguir el contorn...

El terra de la catedral combina la pedra blanca i vermella, sembla marbre, però no estic segura que ho sigui.