diumenge, 30 de maig de 2021

Occitània_8: Montpeller vell, ciutat encantada

Era diumenge, l’últim dia d’aquest mini viatge, i seguia plovent. Avui anàvem a visitar el que es coneix com Montpeller vell (Montpellier -le- vieux). Aquest indret se’l coneix amb diferents noms, Montpeller vell, la ciutat de pedres o també la ciutat encantada. Tots ells en referència a les llegendes que circulen per la regió.

El nom de Montpeller vell o el vell, no sé com s’hauria de dir, l’hi haurien donat els pastors transhumants que venien de les planes del Llenguadoc. Es pensa que van donar-li aquest lloc fent referència a la ciutat de la regió d’on venien. Hi van afegir la paraula vell per indicar que estava en ruïnes, que era comuna ciutat fantasma.

En la llengua d’oc Montpeller es diu “Lou Clapas” que vol dir “munt de pedres” i vell es diu “vielh”. Ara be, vielh també és com s’anomena al diable en les faules i el mon imaginari. De fet, moltes de les roques duien noms que feien referencia al diable. Després, Martel que és el que va explorar la zona, els hi va donar altres noms, per exemple, la roca que es coneixia com l’ull del diable ara se l’anomena la porta de Micenes. I en el passat aquest lloc se’l coneixia com la ciutat del diable.

A l’edat mitja, a Occitània, la història ha atribuït a éssers satànics les obres gegantines, com ara les pedres que es troben aquí. Així que “Lo Clapas Vielh” seria també “Lo Clapas del Vielh” que vol dir les pedres del diable.

Actualment es pensa que l’origen del nom fa referència a les pedres i no al diable. Per això se la coneix com ciutat de pedres.

Una altra llegenda explica que aquí hi van viure tres fades que fugien d’un esperit malèfic, que els hi volia fer mal. Aquestes fades eren Amy la seriosa, Amyna la somiadora, i Benjamina, la riallera. Van arribar una tarda fugint de Mourghi, l’esperit malèfic. Provenien de la costa, de les garrigues. De seguida van construir una ciutadella, encerclada per una muralla, amb carrers, ponts i places; per fer l’entorn encara més laberíntic, van plantar pins i altres arbres. L’objectiu despistar a l’esperit malèfic, que va desistir de perseguir-les. Van viure un bon temps amb pau i tranquil·litat, però tenien enyorança de la seva terra, del sol i el mar. Així que van marxar deixant la ciutat adormida. Però algun esperit malèfic, el diable o algun altre, va enviar la pluja, el vent i la neu per destruir la ciutat, donant-li l’aspecte actual. Però diuen que l’esperit d’aquelles fades es conserva i d’aquí el nom de ciutat encantada.

Fa més de 170 milions d’anys aquesta regió de l’Avairon estava ocupada pel mar. El clima era tropical i el mar cobria el que va convertir-se en la causse negre; la forma del mar era de l’estil dels atols del pacífic, en que els esculls coral·lins encerclen llacunes d’aigua salada. Son aigües càlides i poc profundes. Els esculls estan formats per algues i coralls on hi viuen moltes espècies, esponges, mol·luscs, eriçons i crustacis.

Va trigar uns 10 milions d’anys que les restes i esquelets d’aquests organismes cobrissin el fons marí i formessin una capa calcària d’uns 300 metres de gruix.

Fa uns 100 milions d’anys, època en la que sorgeixen els alps i els pirineus, al fons del mar les roques pateixen moltes pressions. La capa calcària davant d’aquestes pressions, primer es plega i després es fractura. Aquests trencaments creen les falles paral·leles, semblant als seracs i esquerdes que es poden veure a les glaceres.

Uns 80 milions d’anys més tard, la massa de les grans causses emergeix progressivament i el mar es retira d’aquesta zona.

L’antic fons marí, format per sediments calcaris, és menys dens i més permeable que la resta de roca. L’aigua pot circular per les fissures que presenta i comença la corrosió de la causse negre. L’acció de l’aigua i el vent, augmenta lentament els llocs de pas, formant passadissos, muralles i circs. Així és com es va formar aquesta ciutat de pedres.

Com ja vaig explicar en algun altre lloc, hi ha diferents causses, la Negra, la de Larzac, la de Méjean i la de Sauvaterre.

Així doncs, la roca de la causse s’ha anat erosionant, i segons el tipus de material en cada punt, més o menys porós, més soluble, etc, donen diferent formes, arrodonides, voladissos... En esmicolar-se la roca es forma la sorra. Així es troben cavitats de diferents grandàries i formes.

El conjunt de l’efecte de l’erosió és espectacular. Roques amb diferents formes, a les que com passa a tot arreu, se’ls hi ha donat noms segons el que suggereix la seva forma.

L’Avairon ha estat ocupat per l’home de forma ininterrompuda des del neolític (des del 6.000 aC). S’han trobat abrics rocosos, cisternes i pletes, que indiquen que des del neolític aquí hi havia hagut activitat agrària i pastoral.

En l’època gal·lo-romana et al començament de l’edat mitja hi va haver una explotació important del bosc. La fusta es feia servir en els forns de terrissa de Millau, i per la destil·lació de resina, a partir de les branques d’arbres resinosos, per obtenir el producte que es feia servir per segellar i fer estancs els cascs dels vaixells.

Les terrasses de la part superior d’aquestes roques, les causses, els hi permetia estar protegits enfront alguns depredadors, i també es deia servir com a lloc de culte al sol o a la lluna.

En contrast amb el que és l’aridesa de les causses, la ciutat de pedres, és un lloc amb abundant vegetació. És la causse més fèrtil. La flora de les causses és molt diversa, hi ha aproximadament 1/3 de les espècies vegetals de França.

Aquest entorn rocós, aporta llocs exposats a vent i sol, d’altres abrigats i protegits, també sols de diferents tipus, per això pot acollir una amplia diversitat d’espècies.

El pi silvestre és un arbre molt present en aquesta zona, es pot agafar a la roca i les seves arrels es van ficant per entre les fissures de la roca. Se’ls pot veure a la part alta de les roques. En canvi el faig busca els llocs més ombrívols i humits.

El roure blanc es troba en terrenys calcaris i és molt típic de tot l’Avairon. Es pot trobar tant sobre la part alta de les roques com a les fondalades. Les seves fulles tenen un borrissol blanc i s’assequen sobre la branca a la tardor, però no cauen de l’arbre fins a la primavera, quan surt el nou brot.

Al peu dels massissos rocosos es pot trobar l’avellaner. També hi ha la moixera, un arbre de fulles platejades i baies gustoses.

Entre els arbusts destaca el boix; les abelles el busquen pel seu nèctar i és un dels components que dona un gust característic a la mel de la regió. Hi ha també ginebrers i savines; els seus fruits es fan servir en la cuina local. L’amelanchier un arbust de flors blanques. Al peu dels roures espot trobar els cornus, que també donen flors blanques i després unes baies negres que encanten als senglars.

La bussarola s’estén pel terra formant una mena de catifa. A finals d’estiu té fruits vermells.

Hi ha també força varietat de plantes aromàtiques, com son la lavanda i la farigola. També aporten el seu toc característic a la mel de la regió.

Aquest indret ple de roques curioses, a finals de l’edat mitja va quedar oblidat i poc a poc les vies d’accés van anar desapareixent, fet que va propiciar encara més que quedés amagat

La redescoberta es va fer l’any 1854 quan un geòleg de l’exèrcit va passar deu dies en aquesta zona. Però no va ser fins uns anys més tard, l’any 1884, que el propietari del terreny juntament amb el president de la Societat Geogràfica de Tolosa, que es va visitar de nou aquest indret. Llavors, veient l’interès que podia tenir van convidar a Edouard Alfred Martel a que s’unís a ells en l’exploració. Començava a ser conegut per les seves exploracions amb 25 anys, a les gorges del Tarn.

Així doncs, l’any 1884 es va estar 4 dies explorant la zona i va quedar entusiasmat. Es van començar a publicar articles a la Societat Geogràfica de Tolosa i al Club Alpí Francès. L’any següent es va fer una estada de 11 dies i es va poder construir el primer mapa de la ciutat de pedres.

A començaments de l’any 1886, el conservador del Museu d’Història Natural de Tolosa va impartir una conferència al Club Alpí Francès i va captivar tant als socis que van decidir contribuir en les millores en el recinte: obrir camins que permetessin l’accés al recinte dels visitants.

Al començament els guies portaven als visitants, des del poble veí, a les gorges del Dorbia, muntats en mules, fins al recinte. El recorregut, i l’anada i tornada des del poble requeria de tot un dia.

Tot i que hi va haver moltes persones involucrades en la redescoberta del lloc i la posada a punt, es considera que Martel va ser realment qui ho va fer possible. Va dedicar tots els esforços en vèncer les dificultats tècniques, va explorar la superfície en totes direccions, permeten que es pogués fer el mapa amb gran precisió.

Actualment està molt ben muntat. Es pot visitar a peu, però també fent servir un trenet que et va duent fins als diferents punts d’interès.

Aquell matí plovia. Jo confiava que quan arribéssim allà hagués parat de ploure. Però no va ser així. Va estar plovent de forma intermitent tota l’estona.

És un lloc impressionat. La vegetació és molt frondosa, i entremig sorgeixen els grans blocs de roca, que com pertot arreu, reben noms diversos, en funció de la seva forma. Es poden veure coves i balmes, on havien viscut els ossos, segons es dedueix per les restes trobades. El recorregut que vam fer durava uns ¾ d’hora. El trenet era una part coberta i l’altra descoberta, un incordi en dia de pluja.