Perpinyà_2: Castellet

 

Després de dinar vaig entrar a visitar el Castellet. L'entrada, a diferència dels àpats, és barata, 2 euros. Actualment el Castellet és el museu de la casa pairal. Una escala de cargol et permet accedir als diferents pisos i a la terrassa, minúscula, des d’on hi ha una bona vista. En una de les plantes hi ha plafons explicant la història de la ciutat i alguns objectes del propi edifici, mentre que en una altra planta hi ha exposats objectes que em resulten molt familiars, ja que son de l’època en que jo era petita.

La nit de sant Joan, una festa ancestral relacionada amb el solstici d’estiu, és un símbol de germanor entre els territoris de parla catalana.

Just a la sala d’entrada hi ha un foc, si no recordo malament es troba en una mena de llar de foc. És la Flama del Canigó, que es manté encesa durant tot l’any.

Aquesta flama es porta cada 22 de juny al cim del Canigó, i a la mitja nit es distribueix entre els presents, voluntaris de diferents associacions i col·lectius, que son els responsables de portar-la arreu de les  terres de parla catalana, per encendre les fogueres de Sant Joan.

El transport de la Flama es fa amb medis diversos, cotxe, bicicleta, a peu, vaixell... i la rebuda que se l’hi fa a cada població també varia.  

El ritual de la Flama del Canigó va néixer l’any 1955, per iniciativa de Francesc Pujades, d’Arles de Tec (al Vallespir, a la Catalunya Nord), que es va inspirar en el poema de Jacint Verdaguer, Canigó. La seva idea va ser encendre un foc al cim del Canigó i que d’aquell foc es distribuïssin flames per tot el territori català. Aquest costum va arrelar ràpidament a la Catalunya Nord, però no va ser fins a l’any 1966 que la Flama va poder creuar la frontera; el primer lloc on es va dur va ser a Vic. Malgrat la dictadura franquista, aquesta tradició de distribuir la Flama del Canigó es va estendre ràpidament, esdevenint el símbol de pervivència de la llengua i la cultura catalana.

La nit de sant Joan, una festa ancestral relacionada amb el solstici d’estiu, és un símbol de germanor entre els territoris de parla catalana.

El ritual de la Flama del Canigó va néixer l’any 1955, per iniciativa de Francesc Pujades, d’Arles de Tec (al Vallespir, a la Catalunya Nord), que es va inspirar en el poema de Jacint Verdaguer, Canigó. La seva idea va ser encendre un foc al cim del Canigó i que d’aquell foc es distribuïssin flames per tot el territori català. Aquest costum va arrelar ràpidament a la Catalunya Nord, però no va ser fins a l’any 1966 que la Flama va poder creuar la frontera; el primer lloc on es va dur va ser a Vic. Malgrat la dictadura franquista, aquesta tradició de distribuir la Flama del Canigó es va estendre ràpidament, esdevenint el símbol de pervivència de la llengua i la cultura catalana.

Com ja he dit, aquesta Flama es preserva al Castellet i el personal de l’entrada explica la historia als visitants que hi arriben.

Aquesta construcció vermellosa, símbol de la ciutat data del segle XIV. L’any 1368 l’infant Joan d’Aragó, el fill gran del rei Pere IV, va fer construir un fort, el Castellet, a la porta del Vernet de la muralla, que comunicava la ciutat intramurs i les barriades del nord.

Segons la llegenda, l’any 1475 les tropes franceses assetgen la ciutat i capturen al capità de l’exercit català que era fill del cònsol de Perpinyà. Els francesos amenacen al cònsol Joan Blanca, dient-li que mataran al seu fill si no obre les portes de la ciutat. Joan Blanca no se sotmet al xantatge i proclama “jo declaro que per sobre de tot soc fidel al meu rei i a la meva pàtria, Catalunya, i que prefereixo la mort del meu únic fill abans quela traïció”. Els francesos van executar al capità al peu de la muralla.

En reconeixement al patiment sofert per la població de Perpinyà durant el setge, el rei Joan II d’Aragó i compte de Barcelona, atorga a la ciutat el títol de Fidelíssima Vila.

Dos anys més tard, en el 1477, la ciutat està ocupada per les tropes franceses però la població no està contenta i mostra la seva hostilitat. El rei de França, Lluis XI, tem que hi hagi alguna revolta i fa una remodelació del Castellet, amb dos objectius. Per una banda controlar millor l’accés a la ciutat, però l’altre objectiu era vigilar i fer por als habitants que vivien a l’interior. Aquesta nova construcció enganxada a l’anterior era el Petit Castellet o la porta de Nostra Senyora.

Amb el tractat signat l’any 1493 entre Ferran II rei de la corona d’Aragó i Carles VIII rei de França, el Rosselló i la Cerdanya tornen a formar part del regne d’Aragó.

L’any 1542 Carles V va protegir la zona nord del Castellet amb un bastió poligonal. Per la seva construcció es fan servir pedres provinents de l’enderrocament de la capella de Nostra Senyora del Pont que es trobava davant del Castellet. La imatge de la verge es va conservar i actualment es troba en un nínxol a la façana.

La guerra dels trenta anys va acabar amb el tractat dels pirineus, signat l’any 1659, que acorda l’annexió a França del Rosselló, el Vallespir, el Conflent i la meitat de la Cerdanya. 

Els catalans d’aquest territoris es revolten; els habitants de Perpinyà no en son cap excepció. El Castellet es converteix  en la presó on van a parar els dissidents, sovint després de patir tortures. D’altres opositors son assassinats.

Uns anys més tard, en el 1697el Castellet és declarat Presó d’Estat. Durant la guerra de les religions als presos se’ls tancava aquí, i també durant la revolució francesa.

L’any 1888 es va convertir en caserna, tot i que una part de l’edifici seguia tenint la funció de presó. Quan l’any 1904 es va enderrocar la muralla de la ciutat, el Castellet es va preservar, al menys en part.

Llegeixo una historia curiosa. L’any 1948, el que era el bibliotecari municipal, es va fixar en que una de les finestres estava emmarcada per pedres blanques i semblava que havia estat enreixada i després tapiada. Va fer obrir la finestra, que es trobava en el Castellet Petit, al costat de la imatge de la Mare de Deu. Quan van obrir-ho es va sentir molt mala olor, i van descobrir un nínxol de 3 metres de llarg per 80 cm d’ampla i 2 metres d’alçada, tancat per una porta de fusta revestida de ferro. A l’interior hi havia l’esquelet d’una criatura, estirat sobre una superfície de terra. Hi havia sabates de cuir, pel que se suposa que estava vestit quan el van enterrar. 

A la cambra hi havia també un plat de l’època de Lluis XVI (segle XVIII) amb restes d’ossos d’animal i un fragment de càntir. Els estudis realitzats amb el material trobat fan pensar que devien empresonar aquest infant cap a finals del segle XIX, com a molt d’hora. No està clar qui era ni perquè l’havien tancat aquí.