Pakistan-11. Lahore: Jardins de Shalimar.

Els jardins de Shalimar, son un jardins reials fets construir per l’emperador mogol Xa Jahan el 1641. A l’igual que el Taj Mahal, els va fer construir en honor de la seva segona esposa Arjumand Banu Begum, popularment coneguda com a Mumtaz Mahal (Joia del Palau), que va morir a conseqüència de les complicacions del part del seu catorzè fill.

L’any 1981, el conjunt dels jardins i el Fort de Lahore, separats uns 7 km, van ser declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO sota la denominació “Fort i jardins de Shalimar de Lahore”, per ser exemples excepcionals de l’expressió artística de l’Imperi Mogol en el seu moment de màxima opulència i esplendor, durant els segles XVI i XVII.

Xa Jahan va ser el cinquè emperador mogol a l’Índia, del 1628 al 1658; era fill de l’emperador Jahangir, el que va fer construir Hiran Minar. 

La família Mian de Baghbanpura era la propietària d’aquests terrenys i els va cedir a l’emperador Xa Jahan per que s’hi poguessin construir els jardins. A canvi, Xa Jahan va concedir a la família Mian el govern dels jardins Shalimar, que van estar sota la seva custodia durant més de 350 anys.

La construcció dels jardins va començar el 12 de juny de 1641 i es van trigar 18 mesos en acabar les obres. Durant l’imperi Sikh (1799-1849) es va robar molt del marbre dels jardins per emprar-lo en la decoració del Temple Daurat i el palau de Ram Bagh, a la propera localitat d’Amritsar, actualment a l’Índia; hi havia hagut una porta d’àgata que es va vendre també en aquesta època.

L’any 1806 el Maharaja Ranjit Singh va fer reparar els jardins de Shalimar.

L’any 1962 el general Ayub Khan va nacionalitzar els jardins, diuen que ho va fer perquè la família Mian s’havia oposat a la imposició de la llei marcial.

El Mela Chiraghan o Mela Shalimar, Festival de les Llums, és un festival anual de tres dies, que commemora l’aniversari de la mort del poeta panjabi i sant sufí Shah Hussain (1538 - 1599) que va viure a Lahore al segle XVI.

Aquest festival té lloc al santuari de Xa Hussain, adjacent als jardins de Shalimar i també en els jardins. L’any 1958 el president Ayub Khan va prohibir-lo. No sé si es va prohibir el festival o que es fes en aquests jardins. Tampoc sé quan es va recuperar la festa en aquest lloc. He vist que aquest any 2025 el festival està programat pels dies 11, 12 i 13 d’abril.

Aquest era un dels festivals més gran del Panjab; hi assitien camperols, els governants mogols, els residents sikhs panjabi i fins i tot els oficials britànics durant el Raj britànic. Maharaja Ranjeet Singh (1780 –1839) tenia un gran respecte pel sant sufí al que està dedicat i quan es feia el festival solia encapçalar una processó des del fort de Lahore fins aquí.

Aquests jardins es van construir principalment com a lloc per entretenir els convidats de la família reial, tot i que una part estava oberta al públic.

A Srinagar, al Caixmir, hi ha uns altres jardins que duen el mateix nom; els va fer construir l’emperador Jahangir, el pare de Xa Jahan, i és en aquests jardins del Caixmir que es van inspirar en la construcció dels de Lahore. A mi me’ls recordava molt, però aquests d’aquí estan menys cuidats.

Una diferència entres els dos jardins és que a Srinagar, el paisatge ja era en pendent i tan sols calia aprofitar els desnivells naturals, en canvi aquí a Lahore, va caldre una bona obra d’enginyeria per crear les terrasses i fer que l’aigua passi d’una a l’altre.

És un dels jardins mogols que té més aigua. El jardí està format per tres terrasses esglaonades, amb canals per l’aigua i estanys. Llegeixo que hi ha 410 fonts: 105 a la terrassa superior, 152 a la central i 153 a l’inferior. Hi ha també 5 cascades, suposo que anomenen així a l’aigua que baixa d’una terrassa a l’altra.

Dues de les terrasses tenen planta quadrada, i estan dividides en quatre parts; la terrassa central és rectangular, i té un estany central.

L’entrada principal estava a la terrassa inferior, que estava oberta als nobles i, ocasionalment, al públic. Des d’aquí sortia un canal que duia l’aigua que recorria els jardins fins al llac Dal.

Entre la terrassa inferior i la central hi havia el pavelló on es feien les audiències públiques. La terrassa del mig, que és rectangular, era el jardí de l’emperador; té l’estany central i és on hi ha un major treball d’enginyeria hidràulica. Hi havia un pavelló pels músics i un tron en marbre on seia l’emperador per gaudir dels espectacles. En aquesta terrassa hi havia també un pavelló destinat a les audiències privades.

Entre la terrassa de l’emperador i la superior hi havia l’accés a la zona de les dones; al centre hi havia un pavelló de marbre negre.

Si no estic confosa vam començar la visita per la terrassa superior i vam anar baixant. 

No circulava l’aigua, però en una de les fotografies es pot veure el que anomenen cascades: l’aigua sortiria per l’escletxa que es veu, és a dir passaria per sota del paviment del pis superior i cauria per aquest mur inclinat per anar a parar a un dels canals de la terrassa següent. 

En els petits nínxols que envolten aquest estany hi col·locaven làmpades d’oli, i el conjunt de la llum i l’aigua devia crear un ambient molt acollidor.