La Grand Trunk Road enllaça Lahore amb Amritsar, a l’Índia. El
pas fronterer Wagah-Attari és l’únic que hi ha a la Grand Truk Road. Per la
banda pakistanesa el poble de Wagah es troba a uns 600 metres de la línia
divisòria entre els dos països, i està a uns 25 km de Lahore. Per la banda
Índia el poble que hi ha més a prop de la frontera és Attari, a uns 3 km, i
Amritsar es troba a uns 25 km.
Si no estic confosa actualment aquesta és l’única via que hi ha
per creuar d’un país a l’altre. He buscat una mica i em sembla que la
informació està actualitzada: aquest pas fronterer està obert cada dia de 10
del matí a 3 de la tarda, però cal tenir els visats d’ambdós països. Nosaltres
no vam creuar, però em sembla que si tens els visats els estrangers poden
creuar, prenent-s’ho amb calma perquè és laboriós. Els pakistanesos ho tenen
més complicat per obtenir el visat; en demanar el visat han d’indicar els
motius de les visites, i poden visitar un màxim de cinc llocs, que han de
detallar en la sol·licitud del visat.
En aquest pas fronterer, cada tarda, dues hores abans de la
posta de sol es fa la cerimònia de la baixada de bandera. Durant una estona la
reixa que separa els dos països està oberta.
Aquesta frontera està marcada per la línia Radcliffe. No tinc
del tot clar si abans de la partició de l’Índia britànica les dues poblacions
Wagah i Attari eren una sola.
La línia Radcliffe és la que es va traçar per definir la
frontera que separava els dos països. Va ser per aquest pas que van entrar els
musulmans que venien de l’Índia i van sortir els hindús.
En algunes èpoques hi ha hagut servei de tren entre Amritsar i
Lahore; llegeixo que el tren que feia aquest trajecte, entre el 28 d’octubre i
el 30 de novembre del 1954 va transportar 8.239 persones de l’Índia al Pakistan
i 10.360 del Pakistan a l’Índia.
Al juliol del 1976 es va posar en marxa el Samjhauta Express
(Exprés de l’Acord, en referència a l’acord de Simla), que enllaçava Amritsar i
Lahore. Em sembla que en alguna època enllaçava Lahore i Delhi.
El Thar Express era un altre tren que enllaçava l’Índia
(Jodhpur) i Pakistan (Karachi).
El servei de tren d’aquestes dues línies s’ha aturat molts cops
al llarg dels anys, arran dels atacs terroristes i inestabilitat en les
relacions entre Índia i Pakistan. En alguns períodes es tenia que canviar de
tren, en creuar la frontera. Em sembla que actualment hi ha tren de Lahore a
Wagah, i d’Amritsar a Attari.
L’any 2014 hi va haver un atac suïcida en aquest pas fronterer,
per la banda pakistanesa, just en acabar la cerimònia de baixada de bandera;
van morir unes 60 persones.
El 29 de setembre del 2016, l’exercit Indi va fer incursions en
territori pakistanès a la zona del Caixmir. Això va tensar les relacions entre
ambdós països; la cerimònia de tancament de la frontera i baixada de bandera va
continuar, però per part índia no es va permetre l’accés al públic, entre el 29
de setembre i el 8 d’octubre d’aquell any.
Diuen que en festes religioses assenyalades d’un o l’altre país
i pel dia de la independència, els Ràngers Pakistanesos i les BSF, Forces de
Seguretat de Frontera, intercanvien dolços. Però en la festa del Diwali del
2016, festa de l’Índia, les BSF i els Ràngers ni tan sols es van saludar.
La cerimònia comença cap a les sis de la tarda, però cal ser-hi
un parell d’hores abans per poder tenir seient.
La cerimònia consisteix en la baixada de bandera per part del
personal de seguretat de la frontera d’una banda i l’altra. En un lloc he
trobat que aquesta cerimònia es fa des del 1959 i en un altre que és des de
1986, com a senyal de pau.
Abans del 2010 la cerimònia era més agressiva, com si es
barallessin els dels dos països, però des de llavors es va decidir
suavitzar-ho.
Tot el muntatge és una mena de competició entre els dos països.
L’any 2017 l’Índia va col·locar a la seva banda un pal de bandera de 110
metres, llavors Pakistan en va posar un més alt, de 122 metres. Hi ha una mena
d’amfiteatre a una banda i l’altre; el de l’Índia és molt gran, Pakistan està
ampliant el seu. Competeixen també per qui crida més fort, quin té la bandera
més gran...
Primer hi ha una desfilada dels cossos de seguretat de frontera
i després la baixada de la bandera, tot molt ben sincronitzat. Quan les
banderes ja són a baix, es pleguen, els dos xicots que les han baixat es donen
la ma i es torna a tancar la reixa. Això de que els de les dues bandes es
somriguin i es donin la ma és des del 2010.
Abans de que comenci la desfilada l’animador encoratja a la gent a cridar. El que es crida
és “Pakistan Zindabad”, i a l’altra banda “Hindustan Zindabad”.
Zindabad vol dir llarga vida. Per tant el que es crida és “
Llarga vida al Pakistan”, que és un eslògan patriòtic. La frase es va fer
popular entre els musulmans de l’Índia britànica després de la publicació,
l’any 1933, de la “Declaració del Pakistan” titulada “Ara o mai; hem de viure o
morir per sempre?, escrita i publicada per Choudhry Rahmat Ali.
En aquest document apareix per primer cop la paraula Pakstan.
El document es va crear per distribuir-lo als delegats
britànics i indis a la Tercera Conferència de la Taula Rodona que tenia lloc a
Londres el 1933. El document anava acompanyat d’una carta signada per Ali en la
que deia: adjunto aquí una crida en nom dels trenta milions de musulmans del
PAKSTAN, que viuen a les cinc unitats del nord de l’Índia: Panjab, Província de
la Frontera Nord-oest (Província Afganesa), Caixmir (Kashmir) , Sind i
Balutxistan. Demanava el reconeixement del seu estatus nacional, a diferència
dels altres habitants de l’Índia, mitjançant la concessió al Pakistan d’una
Constitució Federal separada per motius religiosos, socials i històrics.
Després aquesta ideologia la va adoptar la Lliga Musulmana de
l’Índia i en va sorgir la teoria de les dues nacions, que va estimular el
moviment pakistanès i va conduir a la partició de l’Índia britànica. Durant
aquest temps, “Pakistan Zindabad” es va convertir en un eslògan i salutació
àmpliament utilitzat dins de la Lliga Musulmana, i després de la creació del
Pakistan, també va ser utilitzat com a crit de lluita pels musulmans que
migraven cap al nou estat independent des de l’Índia, i també l’empraven els
que ja vivien al Pakistan.
L’eslògan el fan servir tant els ciutadans com les institucions
durant les festes nacionals, ocasions importants i també en èpoques de
conflicte armat. La traducció literal és llarga vida al Pakistan, diuen que
tant pot expressar victòria, com patriotisme o també desig de que realment
tingui llarga vida.
L’aparcament queda lluny de l’accés; es passa un primer
escorcoll, separats homes i dones. Hi ha menys dones que homes, pel que la cua
de les dones avança molt més de pressa que la dels homes. Després avances per
una carretera per la que no hi circula ningú.
De lluny estant es veu una gran bandera Índia; aquell dia no hi
havia la de Pakistan ja que com que estan fent obres l’havien tret.
S’arriba a la porta d’accés a la zona de frontera, però s’ha
d’esperar a que sigui l’hora en que es permet el pas. Hi ha grups de nens i
joves, semblen d’escoles, de nois i de noies. També hi ha famílies. Molt
ambient i força calor; a l’estiu deu ser terrible.
Poc a poc la gent ja es va situant, per una banda els homes,
per l’altre les dones i es passa un segon escorcoll. Llavors el camí ja és més
curt. Passem pel costat de les obres de la nova graderia que estan construint i
arribem als seients que hi ha habilitats; ens fan lloc. Els de seguretat,
policies o el que fossin, no tenen manies en fer fora gent, reubicar-la... per
nosaltres però també per col·locar gent gran o suposo que gent important...
Com que vam estar força estona abans no començava la desfilada
vaig tenir temps d’observar les maniobres que feien col·locant a la gent. Vaig
tenir la impressió que a les dones les col·locaven en la part central de les
fileres i els homes als extrems; almenys en algun cas vaig veure com feien
intercanviar el lloc a alguns homes i dones. Jo estava en un extrem, al costat
de l’escala, i al costat se’m va col·locar un dels de seguretat. No deixaven
que ningú segues a l’escala, tenia que estar lliure. Hi havia alguna noia entre
els de seguretat i entre els ràngers.
Mentre esperàvem que fossin les sis i comencés l’acte, pels
altaveus se sentia música, després els eslògans que tenia que repetir la gent.
Anaven donant instruccions de què cridar. Mentre, per amenitzar hi havia un
home ballant al mig de l’escenari; en realitat no és cap escenari, és el lloc
per on fan la desfilada els ràngers.
Els ràngers són xicots ben plantats, i he llegit en algun lloc
que si es deixen bigoti els hi paguen més; no sé si és cert. La seva
indumentària deu ser de gala. La gent fa cua per fer-se fotografies amb ells.
Quan acaba la desfilada i arriben a la reixa, s’obre i el
rànger i l’equivalent de l’altra banda fan una encaixada de mans. Ho vaig
trobar un moment emotiu, sabent com son les relacions entre tots dos països, i
veure el pas obert.
Segueixen fent alguns passos més, els d’un cantó i l’altra, i
comença la baixada de bandera. Em va semblar que la bandera de Pakistan tenia
un pal més llarg que la de l’Índia. Quan comença aquest procés de baixada de
bandera tothom es posa dret. Després s’acomiaden amb una altra encaixada de
mans i es tanca de nou la reixa.
