Pakistan-4. Tàxila: museu

Avui sortim d’Islamabad per fer un parell de visites i tornar al vespre de nou a la capital. En aquest viatge estem condicionats per la policia, que decideix quan podem anar a visitar els llocs previstos i a vegades ens canvien l’ordre. En alguns llocs portem escorta, però apareixen i desapareixen, a vegades sense dir res.

Comencem per Tàxila, que està prop d’Islamabad i després anem a Takht-i-Bahi, que ja està a la terra dels paixtus, a la província de Khyber Pakhtunkhwa, KPK. De tornada a Islamabad vam anar a sopar al restaurant Kabul, un bon restaurant de cuina afganesa.

Tàxila es troba a uns 30 km al nord-oest de la capital, a uns 549 metres d’altitud.

Establerta durant el període Vèdic, l’antiga Tàxila va ser durant un temps la capital de l’antiga Gandhara. Estava situada a la riba oriental del riu Indus, en la frontissa entre el subcontinent indi i l’Àsia Central. Probablement es va fundar cap a l’any 1000 aC. Pels fragments de ceràmica trobats del 900 aC es creu que mantenia relacions comercials amb altres assentaments de la regió. Va ser una ciutat important a mitjans del primer mil·lenni aC.

Després la ciutat va ser conquerida per l’Imperi Aquemènida i incorporada a la satrapia de l’Indus, entre el 550 aC i el 326 aC.

Les excavacions arqueològiques mostren que la ciutat podria haver crescut significativament en aquest període. L’any 516 aC, Darius I es va embarcar en una campanya per conquerir l’Àsia Central, Ariana i Bactriana, i va passar l’hivern del 516-515 aC prop d’aquí, preparant-se per conquerir la vall de l’Indus, cosa que va fer el 515 aC.

La regió va continuar sota la sobirania aquemènida durant el regnat de Xerxes I, i va continuar sota el domini aquemènida durant més d’un segle.

L’any 326 aC, Alexandre el Gran va vèncer als aquemènides i Tàxila es va rendir sense oposar resistència a l’Imperi Macedoni.

Els historiadors grecs que acompanyaven Alexandre van descriure Tàxila com una població rica, pròspera i ben governada.

A la mort d’Alexandre, el 323 aC, la província i gran part dels territoris aquemènides van passar al seu general Seleuc I Nicator, fundador de l’Imperi Selèucida.

Cap al 303 aC, les satrapies de l’Imperi Selèucida al sud d’Àsia havien estat annexionades a l’imperi Maurya que estava en expansió. La capital provincial i el centre d’educació superior estava a Tàxila, sota el control de Chandragupta Maurya.

Sota el regnat d’Aixoka el Gran, net de Chandragupta, la ciutat es va convertir en una gran seu de l’aprenentatge budista.

Al segle II aC, Tàxila va ser annexionada pel regne indo-grec de Bactriana. Els indo-grecs van construir una nova capital, Sirkap, davant de Tàxila, a l’altra riba del riu. Durant aquest nou període de domini grec bactrià, diverses dinasties probablement van governar des d’aquesta ciutat, probablement com a capital. En aquesta època la ciutat encunyava moneda. Al voltant del segle I aC o segle I dC, un rei indo-escita anomenat Azilises tenia tres tallers on es fabricava moneda, un d’ells estava a Tàxila, i encunyava monedes amb llegendes a l’anvers en grec i en kharosṭhi (emprat per la cultura Gandhara).

L'últim rei grec de Tàxila va ser enderrocat pels indo-escites al voltant del 90 aC. Gondofares, fundador del regne indo-part, va conquerir Tàxila al voltant del 20 aC i la ciutat va ser la seva capital.

Segons una llegenda cristiana primerenca, l’apòstol Tomàs va visitar Gondofares IV al voltant del 46 dC, possiblement aquí a Taxila, ja que era la capital dels Gondofares.

Al voltant de l’any 50 dC, el filòsof grec Apol·loni de Tiana diuen que va visitar Tàxila; el seu biògraf, que va escriure uns 200 anys més tard, la descrivia com una ciutat fortificada disposada en un pla simètric, de mida similar a Nínive. L’arqueologia moderna confirma aquesta descripció. Les inscripcions que daten de l’any 76 dC demostren que la ciutat havia quedat sota el domini de l’Imperi Kuixan.

A mitjans del segle IV, l’Imperi Gupta va ocupar els territoris de Gandhara oriental, incloent-hi Tàxila. La ciutat era coneguda pels seus vincles comercials, incloent seda, sàndal, cavalls, cotó, plata, perles i espècies. Va ser en aquesta època que la ciutat va ocupar un paper important en la literatura clàssica índia, tant com a centre cultural com a ciutat fronterera militaritzada.

La universitat de Tàxila seguia en actiu quan el viatger xinès Faxian va visitar la ciutat, cap al 400 dC.

Se sap que els kidarites, vassalls de l’Imperi Heftalita, van envair Tàxila cap al 450 dC. Tot i que l’emperador Gupta va repel·lir l’atac, la ciutat no es va recuperar, probablement a causa de la forta presència huna a la zona i la inestabilitat per la guerra a tres bandes, amb Pèrsia, l’estat kidarita i els huns.

Els huns van atacar Gandhara i el Panjab cap al 470 dC, causant una devastació i destrucció generalitzada dels famosos monestirs i stupes budistes de Tàxila. Després d’això la ciutat ja no es va recuperar. Del 500 al 540, quan estava sota el control dels huns, governat per Mihirakula, la ciutat va entrar en un fort declivi; Mihirakula va presidir algunes destruccions de llocs budistes, monestirs i temples hindús.

Xuanzang en el seu viatge per l’Índia, entre el 629 i el 645, va visitar Tàxila, l’any 630, i la va trobar mig en ruïnes; tan sols hi quedaven alguns monjos.

En alguns llocs diuen Tàxila es considera una de les primeres universitats del món, d’altres consideren que no era una universitat en el sentit modern. El centre consistia en diversos monestirs, però no tenien grans dormitoris, ni aules on s’impartissin els ensenyaments, sinó que l’ensenyament era individualitzat.

Tàxila es va convertir en un centre d’aprenentatge destacat (inclosos els ensenyaments religiosos de la religió vèdica històrica i el budisme) almenys diversos segles aC, i va continuar atraient estudiants de tot el vell món fins a la destrucció de la ciutat al segle V.

S’ha suggerit que en el seu apogeu, Tàxila va exercir una mena de sobirania intel·lectual sobre altres centres d’aprenentatge a l’Índia. Els seus ensenyaments eren d’educació superior; generalment, un estudiant entrava a Tàxila als setze anys.

S’ensenyaven les escriptures antigues i més venerades, i les Divuit Sílpes o Arts, que incloïen habilitats com el tir amb arc, la caça i la mitologia de l’elefant, a més hi havia l’escola de dret, l’escola de medicina i l’escola de ciències militars. Venien estudiants de lluny, ja que era un centre amb un bon nivell, amb mestres erudits, tots ells reconeguts com a autoritats en les seves respectives matèries.

L’admissió a Tàxila no es limitava només als estudiants pertanyents a les classes altes; hi ha evidències de que hi havia estudiat fills de reis, nobles, comerciants, sastres i fins i tot pescadors.

L’ensenyament no estava sotmès a cap autoritat externa, com reis o líders locals. Cada professor va formar la seva pròpia institució, gaudint d’una total autonomia en el treball, ensenyant a tants alumnes com volgués i ensenyant matèries que li agradaven sense ajustar-se a cap pla d’estudis centralitzat. L’estudi finalitzava quan el professor estava satisfet amb el nivell de rendiment de l’alumne. En general, l’especialització en una assignatura durava uns vuit anys, tot i que es podia allargar o escurçar d’acord amb les capacitats intel·lectuals i la dedicació de cada estudiant. En la majoria dels casos, les escoles estaven situades dins de les cases dels professors.

El coneixement es considerava massa sagrat per ser intercanviat per diners. El suport financer provenia de la societat en general, així com de comerciants rics i pares rics. Un sol mestre podia tenir centenars d’alumnes, tot i així mai es negaven a ensenyar a ningú pel fet de que fos pobre. Els estudiants tenien allotjament gratuït però havien de fer algun treball manual a la llar. Em sembla que feien algun obsequi pel mestre, com a mostra d’agraïment i de respecte; podia ser un turbant, unes sandàlies o un paraigües.  En els casos en què els estudiants pobres no es poguessin permetre ni tan sols això, podien apropar-se al rei, que després intervindria i li proporcionaria alguna cosa. No proporcionar a un estudiant pobre un mitjà per fer aquesta ofrena al mestre es considerava el major insult a la reputació d’un rei.

Els estudiants de pagament, com els prínceps, rebien els ensenyaments de dia, i a la nit s’ensenyava als que no pagaven.

Els exàmens es consideraven superflus i no eren un requisit per completar els estudis. El procés d’ensenyament era crític i exhaustiu: a menys que una unitat es dominés completament, a l’estudiant no se li permetia passar a la següent. En acabar no rebien cap títol, ja que es considerava que el coneixement era la seva pròpia recompensa.

La ciutat estava en una ubicació estratègica, per això era tant cobejada i va anar canviant de mans. Estava a la cruïlla de tres importants rutes comercials de l’època; però quan aquests rutes van perdre importància la ciutat també. Finalment va ser destruïda en el segle V pels invasors huna.

A mitjans del segle XIX, quan formava part de l’Índia britànica, l’arqueòleg britànic Alexander Cunningham va redescobrir les ruïnes de l’antiga ciutat i l’excavació la va realitzar Sir John Marshall.

Des de l’any 1980, Tàxila forma part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

Els Jatakes budistes són unes obres que recullen els principis del budisme més primitiu, i que han passat de mestres a deixebles al llarg dels anys. En aquests Jatakas, Tàxila es descriu com la capital del regne de Gandhara i un gran centre d’aprenentatge amb mestres de fama mundial. També s’esmenta que a Tàxila hi havia també institucions i mestres no budistes.

Els Jatakes mostren el predomini de disciplines vèdiques i tècniques, com ara el dret, la medicina i la ciència militar.

Takshashila també està associat amb el Jainisme. Sembla que en els segles II i III dC hi havia uns 500 temples jainistes.

Segons les excavacions realitzades pel Dr. Sir John Marshall els reis indo-grecs van desplaçar la ciutat de la seva posició fortificada i la van establir a Sirkap durant els primers anys del segle II aC. La ciutat va romandre habitada durant els períodes grec, Shaka, Pahlava i Kuixan. S’han descobert nombrosos temples, petits i grans, al llarg de la carretera principal de Sirkap i alguns per la seva estructura es pensa que eren temples jainistes. 

Per tant els arqueòlegs conclouen que aquesta ciutat va ser també un important centre del jainisme.

Les ruïnes de Tàxila contenen edificis i stupes budistes, distribuïts en una gran àrea. Les ruïnes principals es divideixen en tres ciutats principals, cada una pertanyent a un període.

La més vella d’aquestes és l’àrea d’Hathial, on s’han trobat estris que s’han datat entre el segle VI aC fins al final del segon mil·lenni. Bhir Mound data del segle VI aC.

La segona ciutat de Tàxila és a Sirkap i va ser construïda per reis grecs de Bactriana en el segle II aC.

La tercera i última ciutat de Tàxila és a Sirsukh, i va ser construïda en l’època dels reis de Kuixan. 

A més de les ruïnes de la ciutat hi ha un cert nombre de monestirs budistes i stupes. En aquesta categoria destaquen les ruïnes d’una stupa a Dharmarajika, el monestir de Jaulian, el monestir de Mohra Muradu.

Nosaltres visitem el museu i el monestir de Jaulian. Poc abans d’arribar a Tàxila trobem un control policial en el que volen saber quantes dones hi ha al grup.

Comencem visitant el museu, en el que hi ha una part dedicada a la vida de Buda i una altra dedicada a les troballes fetes en les excavacions.

En el museu anàvem ja amb escorta, que es dedicava a allunyar a la gent, perquè no estiguessin a prop nostre.

El museu té les seves arrels en el Servei Arqueològic de l’Índia, ASI, creat durant el Raj britànic. Aquesta va ser la primera organització dedicada a estudiar i protegir els artefactes històrics del subcontinent indi; del 1913 al 1934, Sir John Marshall, el director general de l’ASI, va dur a terme extensos estudis i excavacions en tota la vall.

L’any 1918, Lord Chelmsford, que era el virrei, i Sir John Marshall, van impulsar la construcció del Museu Tàxila per protegir els objectes trobats. Les obres van acabar l’any 1928.

Llegeixo que es mostren unes 4.000 peces i que n’hi ha 30.000 més no s’exposen. La majoria de peces són del període entre el 600 aC i el 500 dC. Hi ha objectes de diferents materials, pedra, estuc, terracota, plata, or, ferro i pedres semiprecioses; moltes peces pertanyen a alguna de les tres religions que hi havia ala regió: budisme, hinduisme i jainisme.

Aquest museu té una de les col·leccions més significatives i completes que hi ha al Pakistan,  d’escultura budista en pedra dels segles I al VII. L’art d’aquest període és el que es coneix com art de Gandhara.

La civilització Gandhara va des del segle VI aC fins al V dC. L’emperador maurya Aixoca va introduir aquí el budisme, en el 256, i des d’aquí va viatjar cap a la Xina, Corea, i després al Japó. Em sembla que va ser Kanishka, un emperador de la dinastia Kuixan, del segle II dC el que va contribuir a que el budisme sortís d’aquí, en enviar missions a terres llunyanes.

L’art de Gandhara representa tant escenes religioses com seculars i té influència grega, romana, persa i també autòctona.   

En el museu també hi ha una gran col·lecció de monedes que van des del període indo-grec fins a finals del període Kuixan.

El rei indo-grec Menandre I (cap al 150 aC-135 aC) es va convertir al budisme i en va ser un gran mecenes. Sembla que va ser ell qui va cedir els seus trets facials per representar a Buda; el cabell arrissat amb que es representa a Buda en l’art de Gandhara  és similar al d’aquest rei.

Una de les relíquies de Buda es va trobar a l’stupa Dharmarajika, també coneguda com la gran stupa de Tàxila. 

Es creu que aquesta stupa es va construir sobre les restes d’una altra stupa més antiga, construïda pel rei maurya Aixoca, en el segleII aC. Sembla que es va restaurar o construir la nova stupa en el segle II dC, en època de l’imperi Kuixan, per guardar-hi relíquies de Buda provinents d’altres monuments anteriors. Les monedes indo-gregues que es van trobar aquí són del segle II aC, cosa que suggereix que aquí ja hi havia un monument religiós més antic.

Aquest lloc va ser arrasat en el segle V dC pels Huns blancs i després abandonat. Els reis huns, com Mihirakula, van perseguir la religió budista i van destruir molts monestirs i stupes de la vall de Tàxila.

Sir John Marshall va excavar l’stupa en el 1913; estava ja molt danyada ja que havia patit diversos saquejos per robar les relíquies. L’any 1934 es van descobrir al sud de l’stupa esquelets humans, que podien ser de monjos assassinats durant la invasió dels huns blancs.

Aquesta stupa és famosa perquè es creu que uns ossos que es van trobar eren de Buda. A la capella de l’stupa es va trobar un taüt de plata amb una inscripció en l’antiga escriptura Kharosthi, que un temps va ser la que s’emprava a Gandhara. Segons la inscripció Urusaka de Noacha va col·locar relíquies d’os de Buda a la capella a Dharmarajika, l’any 78 dC.