La Mesquita de Wazir Khan és una mesquita del segle XVII. Va
encarregar la seva construcció el cap mèdic de la cort durant el regnat de
l’emperador mogol Xa Jahan; formava part d’un conjunt que incloïa els banys que
hi havia a la vora, el Shahi Hammam (potser s’ha d’escriure Xahi Hammam?). La
construcció de la mesquita es va iniciar en el 1634 i es va acabar l’any 1641.
Era la mesquita més ornamentada de l’època mogol. Se la coneix
pels seus mosaics de faiança, anomenat kashi-kari, d’estil persa; he hagut de
cercar què és això de la faiança.
La faiança és un material ceràmic fet d’argila, recobert amb un
acabat vitri a base d’estany que li dona un aspecte blanc i brillant
característic. La faiança és una de les tècniques més antigues i utilitzades en
ceràmica.
També destaquen els frescos que decoren les parets interiors,
que són de l’època mogol i sintetitzen les tradicions decoratives mogola i
panjabi.
La mesquita es troba dins de la ciutat emmurallada, al costat
sud, en el Shahi Guzargah, o camí reial, que era la ruta que seguien els nobles
mogols per anar des de la porta de Delhi fins a les seva residència dins del
fort.
Com ja he dit, la mesquita la va encarregar el metge en cap de
la cort, Ilam-ud-din Ansari, conegut com a Wazir Khan; més endavant va ser
virrei de Panjab i va fer construir alguns dels monuments que hi ha a la
ciutat.
Wazir Khan era propietari d’amplis terrenys a prop de la Porta
de Delhi i va encarregar la construcció de la mesquita per a allotjar-hi la
tomba de del sant sufí Syed Muhammad Ishaq Gazruni, també conegut com a Miran
Badshah.
La mesquita es va construir al voltant d’on hi havia la tomba
subterrània d’aquest sant, que havia migrat des d’Iran en el segle XIII i va
viure aquí a Lahore. Actualment la tomba es troba al pati de la mesquita.
En el recinte hi havia també el basar dels cal·lígrafs, una
filera de botigues tradicionalment reservades a cal·lígrafs i enquadernadors.
La plaça de la ciutat estava davant l’entrada principal de la mesquita.
A més de les botigues que formaven el basar dels cal·lígrafs,
la mesquita també llogava espais a altres tipus de comerciant. Els ingressos
que obtenia amb aquest lloguer d’espais servia per al manteniment de la
mesquita.
A finals de la dècada de 1880, John Lockwood Kipling, pare de
Rudyard Kipling, va escriure un article a l’antic Journal of Indian Art, sobre
aquesta mesquita i els seus elements decoratius. Posteriorment, en el 1903,
l’erudit britànic Fred Henry Andrews avisava del mal estat en que es trobava la
mesquita.
Les façanes que donen al pati interior estan ricament ornades
amb motius que mostren fortes influències de la Pèrsia del segle XVII. Els
colors d’estil persa usats són blau de cobalt, ceruli, blanc, verd, taronja,
groc i porpra, mentre que els motius influenciats pels perses són flors en
forma d’estrela i vinyes. La mesquita també té motius de xiprers, i és el
primer monument mogol que ha manllevat aquest motiu de Pèrsia.
La façana del portal d’entrada està decorada amb taulells i
cal·ligrafia amb versicles de l’Alcorà, versos de Mahoma, oracions per al
profeta i insígnies cal·ligràfiques.
L’estil decoratiu interior és únic en les mesquites de l’època
mogola, perquè combina elements imperials mogols amb estils decoratius locals
panjabis.
La sala principal conté un pavelló quadrat sobre el qual hi ha
la cúpula més gran de la mesquita, una forma persa coneguda com a Char Taq. A
dins de la cúpula hi ha frescos que representen arbres en parelles, gerres de
vi i safates de fruita, que són al·lusions al paradís islàmic.
El nínxol amb volta a l’entrada de la mesquita està decorat amb
motius florals, i presenta un dels primers exemples a Lahore de mocàrabs, un
element arquitectònic trobat a l’Alhambra de Granada, així com en mesquites
imperials d’Iran. Les cúpules baixes sobre la sala d’oració reflecteixen l’estil
de l’anterior dinastia Lodi, que governà Lahore abans de l’era mogol.
El pati té als quatre costats 32 khana, o petites sales d’estudi.
Els minarets es troben en les quatre cantonades del pati.
