Pakistan-2. Islamabad i Saidpur

 Per arribar a Islamabad vam volar amb la companyia turca, amb escala a Istanbul. En el vol d’Istanbul a Islamabad hi havia moltes famílies amb criatures, molts pakistanesos que viuen a Amèrica, no especificaven més, i em costava una mica entendre el seu anglès. Eren molt amables i es van fer un tip de pujar i baixar maletes dels compartiments, ja que intentaven ajudar a tothom. Anaven a veure a la família.

Vam arribar a l’hotel que ja era l’hora d’esmorzar. Està a la que en diuen la zona blava. Després d’una dutxa, menjar una mica i prendre un cafè vam anar a canviar diners. Ens diuen que per les despeses dels 15 dies, sense compres, amb 150 euros és suficient. Realment és així. No me’n van sobrar però tampoc me’n van faltar. Per 150 euros em van donar 42750 rúpies (285 rupies per un euro).
Quan el Pakistan va obtenir la independència, l’any 1947, la ciutat portuària de Karachi era la capital nacional provisional. El 1958 es va constituir una comissió per seleccionar un lloc adequat, prop de Rawalpindi, per ubicar-hi la capital nacional. L’any 1959 la comissió va recomanar la zona al nord-est de Rawalpindi.

Una de les primeres coses que em va xocar en mirar el plànol de la ciutat és que els carrers no tenen nom sinó un número. I és que aquesta ciutat és nova, es va dissenyar i construir en la dècada de 1960, quan es va decidir  traslladar aquí la capital del país, que abans era Karachi.

El seu nom significa “habitat per l’islam” o “ciutat de l’islam”.

Karachi es trobava a l’extrem sud del país i estava exposat als atacs provinents des del mar d’Aràbia. A més, Karachi és un centre de negocis, i es va considerar inadequat que fos la capital per evitar la intervenció d’interessos empresarials en assumptes governamentals.

El Pakistan necessitava una capital que fos fàcilment accessible des de totes les parts del país. La ubicació seleccionada, Islamabad, estava més a prop del quarter general de l’exèrcit a Rawalpindi i del territori disputat de Caixmir al nord.

La firma d’arquitectes grega, dirigida per Konstantinos Apostolos Doxiadis, va dissenyar el pla director de la ciutat basant-se en un pla de quadrícula de forma triangular amb el seu vèrtex cap als turons de Margalla.

La capital no es va traslladar directament de Karachi a Islamabad; primer es va traslladar temporalment a Rawalpindi a principis de la dècada de 1960 i després a Islamabad, quan es va acabar el treball de desenvolupament essencial, l’any 1966.

Monument a Pakistan

Comencem la visita d’Islamabad anant a veure el monument a Pakistan. Aquest monument es va construir per simbolitzar la unitat del poble pakistanès. Està dedicat al poble de Pakistan que va sacrificar “l’avui” per un millor “demà”.

Consta de 4 grans pètals, que representen cadascuna de les 4 principals cultures del Pakistan: panjabí, balutx, sind i paixtu. Hi ha tres pètals més petits que representen: les minories, l’Azad Caixmir i  Gilgit i Baltistan. Tots els pètals són independents, però el conjunt forma Pakistan i protegeix l’estrella i la lluna creixent de la bandera de Pakistan.

L’estrella de la bandera en aquest monument és de granit negre i té estrelles daurades que representen la gent que va perdre la vida per Pakistan. La mitja lluna creixent és d’acer inoxidable amb escrits inspiradors de Quaid-e-Azam, Muhammad Ali Jinnah i Allama Iqbal. Els pètals estan construïts en granit i les seves parets interiors estan cobertes de relleus que representen diversos llocs emblemàtics del Pakistan, persones notables del moviment d’independència del Pakistan i temes musicals i de dansa.

A part del monument hi ha un museu que narra la història i la història de la creació del Pakistan. Les dues estructures estan connectades per una gran plaça, coneguda com la Plaça de la Llibertat. Les parets que flanquegen aquesta plaça estan cobertes d’empremtes de mans, per honrar als treballadors que van participar en la construcció del monument.

Des de l’aire, el monument sembla una estrella (centre) i una lluna creixent (formada per les parets que formen els pètals); és a dir, que representen l’estrella i la mitja lluna de la bandera del Pakistan.

Hi havia moltes escoles, i va ser el nostre primer contacte amb la gent del país, i les seves ganes de fer-se fotografies amb nosaltres.

Saidpur

Després anem a Saidpur, que es troba al nord de la zona blava, en els turons Margalla. Aquest poble va ser l’embrió de l’actual Islamabad i el volen convertir en una atracció turística.

És un poble del període mogol, el poble i els voltants han format part de diverses civilitzacions, com la Gandhara, budista, grega, l’imperi maurya , l’imperi mogol, i el raj britànic. És un dels pobles més antics de la regió que s’ha mantingut habitat de forma continuada.

El poble el va fundar Mirza Fateh Ali, l’any 1530, i el va anomenar Fatehpur Baoli. Després l’emperador mogol Akbar (11 febrer 1556 – 25 octubre 1605) el va regalar a Said Khan Gakhar, com a recompensa pels serveis de la família Gakhar durant la guerra contra Sher Shah Suri. Llavors van canviar-li el nom pel de Saidpur.

Uns anys més tard, la filla de Said Khan es va casar amb el fill d’Akbar, Saleem, que quan va ascendir al trono ho va fer com Emperador Jahangir. El seu pare li va regalar Saidpur com a regal de noces. En aquella època el poble disposava d’aigua, una font o un riu, que proveïa d’aigua de boca a la població i aigua per al rec dels horts i jardins.

L’any 1580 el comandant Raja Man Singh va convertir aquest lloc en un centre on acollir als fidels hindús. Es van construir diversos estanys als que es van donar noms dels personatges de l’èpica Ramayana, i també es van construir temples. Els hindús de Rawalpindi solien reunir-se aquí celebrar-hi el Vaisakhi, la festivitat de l’any nou pels sikhs.

Suposo que un d’aquest temples és el que es conserva actualment, ja que és del segle XVI i s’anomena Rama Mandir o Temple Ram Kund, i estava dedicat al deu hindú Rama. Els hindús creuen que va viure en aquesta regió amb la seva família durant 14 anys d’exili. Segons els registres oficials del 1893, cada any se celebrava una festa en un estany prop del lloc anomenat “Ram Kund” per commemorar que Rama i la seva família havien begut aigua de l’estany.

Durant segles, els hindús han peregrinat fins aquest temple. Al costat del temple hi havia una dharamshala, una casa on s’allotjaven els peregrins.

En aquest temple es venerava a Waheguru (el nom que donen a Déu els sikhs) juntament amb les deïtats hindús Lakshmi i Kali. I a la vora d’aquest temple hi havia també una església, una mesquita, i el santuari de Zinda Pir (Sant Vivent), simbolitzant l’harmonia interreligiosa.

Amb la partició de l’Índia, en el 1947, els hindús van marxar i se’n van endur totes les imatges i objectes de culte. El temple va deixar de ser un lloc de culte i en el 1960 s’hi va ubicar una escola de noies.

A finals de la dècada de 1970 el poble el va comprar la CDA, Capital Development Authority.

En el segle XX, al costat d’aquest temple els sikhs hi van construir un nou edifici, una Gurdwara, amb una gran sala adjacent on s’impartien les ensenyances de Guru Nanak.

No em queda clar si les tres imatges de Waheguru, Lakshmi i Kali, es veneraven en l’antic temple hindú o a la gurundawa.

Una gurdwara és un temple o lloc de culte sikh. Cada gurdwara guarda una còpia del llibre sagrat Adi Granth. Aquests edificis tenen una cuina comunitària i de vegades una escola.

A les cases els sikhs també tenen una habitació anomenada gurdwara, que és una habitació reservada per la pregària.

Els sikhs fan pelegrinatges cap a les gurdwares relacionades amb les vides de gurus sikh.

Prop del temple hindú i la gurdwara hi havia també algunes mesquites.

Un article de l’any 2020 explica el descontent de la comunitat hindú perquè els turistes poden visitar el temple de Rama Mandir, i el seu voltant està ple de restaurants i ha perdut el seu caràcter religiós, i no se’ls hi permet fer-hi culte.

Els estanys d’aigua dolça que hi havia al voltant, que pels hindús eren sagrats, s’han convertit en un canal que porta aigua de pluja, i per l’olor, també deuen anar-hi a parar aigües residuals. 

La majoria de les minories pakistaneses senten que l’estat no els ha protegit i argumenten que de vegades fins i tot tolera la violència contra ells. Sembla que s’havia començat la construcció d’un nou temple a Islamabad, però la pressió de polítics, mitjans de comunicació i clergues va aturar les obres.

Saidpur és una de les majors atraccions turístiques d’Islamabad; abans del 1947 aquesta regió estava habitada per musulmans, hindús i sikhs. En el període 2006-2008 es van fer tasques de renovació per convertir-lo en un poble turístic model; diuen que això va propiciar el desenvolupament i que efectivament és un lloc turístic, suposo que pels pakistanesos, ja que turisme estranger gairebé no n’hi ha. 

També llegeixo, en un article del 2020, que tot i la renovació, hi ha bona part de la població que segueix sense tenir accés als serveis bàsics, com aigua, electricitat i gas.

 A l’entrada del poble hi ha un mercat de cabres. Són peculiars, tenen unes orelles molt llargues i el greix de la zona del cul és molt preuat, cuinen un plat de xai amb aquest greix. Jo gairebé no el vaig tastar, ja que des del primer dia vaig tenir problemes amb el menjar i el picant.

Mesquita Faisal

La Mesquita Faisal és la mesquita nacional de Pakistan. És la sisena més gran del mon, i la més gran del sud d’Àsia. El seu nom fa referència al rei Faisal d’Aràbia Saudita.

És una construcció moderna que s’inspira en la forma de les tendes dels beduïns.

És obra de l’arquitecte turc Vedat Dalokay. No té la típica cúpula, sinó forma de tenda i està envoltada per quatre minarets. El disseny compta amb teulades inclinades en forma de closca de vuit costats que formen una sala de culte triangular amb capacitat per a 10.000 fidels.

Des del 1986 i fins al 1993 va ser la mesquita més gran del món, després es van construir noves mesquites a Aràbia Saudita que la van desplaçar fins al sisè lloc, en quant a capacitat.

La idea de la seva construcció va sorgir en el 1966, quan el rei Faisal ho va suggerir durant una visita que va fer a Islamabad, amb motiu de l’ingrés de Pakistan en la Comunitat Islàmica Mundial. L’any 1969 es va fer un concurs internacional i de les 43 propostes que es van presentar, d’arquitectes de 17 països, va guanyar el disseny de l’arquitecte turc, Vedat Dalokay. La construcció va començar l’any 1976 i va ser finançada pel govern saudita. El rei Faisal va ser clau en el finançament, i després del seu assassinat, l’any 1975, tant la mesquita com la ruta que porta fins allà van rebre el seu nom. La mesquita es va completar en el 1986.

L’extensió que hi ha al voltant de la mesquita és molt amplia, i és tota en marbre o alabastre.

L’entrada a la mesquita és fa per llocs separats homes i dones. Els homes entren directament a la planta baixa, les dones tenim una porta lateral, unes dones que ens inspeccionen i comproven que anem amb el cap tapat, i llavors s’accedeix a la galeria superior per una escala.

Des de dalt es veu la gran sala de pregària dels homes. La galeria de les dones és molt més petita; em fa gràcia que hi ha un munt de ventiladors en un racó, ja que suposo que a l’estiu aquí dalt, si son moltes deu ser desagradable per la calor.

La galeria té una gelosia que fa de barana; en alguns punts permet veure la sala dels homes, però sobretot evita que els homes si alcen el cap les vegin a elles.