En una parada tècnica de camí cap a Lahore vam aprofitar a fer
alguna fotografia dels camions, que ens tenien el cor robat.
Lahore o Lahor és la capital de la província del Panjab i la
segona ciutat més poblada del país.
En la documentació en llengües ibèriques anterior a l’arribada
dels anglesos s’escriu Lahor, que és també la transcripció catalana més fidel a
l’original, ja que la e final no es pronuncia ni en anglès ni en cap llengua.
La tradició diu que Lahore fou anomenada així per Lava o Loh,
fill de Rama, però es creu que realment Lahore no es va fundar fins al segle I.
“Loh awar”, d’on deriva Lahore, vol dir “fort de Loh”.
Molts historiadors creuen que l’origen de Lahore seria una
antiga colònia assentada aquí en algun moment entre el segle I i el VI. De
seguida hauria anat agafant importància i haurien sorgit noves colònies i
finalment devia ser la capital d’un poderós principat, al qual va donar el seu
nom. Sembla que l’antiga ciutat hindú no estava exactament en el lloc de
l’actual Lahore, sinó a uns 3 km a l’oest. No s’ha trobat res d’aquesta antiga
ciutat.
Els historiadors situen la formació de la ciutat entre els
segles I i VII dC. La primera menció que es troba és del segle X, un text
anònim, titulat “Hudud al-Alam,” on es descriu aquesta població com una petita
ciutat amb impressionants temples, grans mercats i immenses hortes; parla dels
dos mercats més grans amb cases a l’entorn i d’una muralla que les encercla.
Lahore va guanyar protagonisme a finals del segle X i
posteriorment va ser la capital de diversos imperis. Els xahis hindús, els
gaznàvides i el sultanat de Delhi van deixar la seva empremta en el
desenvolupament de la ciutat.
La documentació que hi ha sobre Lahore és de l’any 850 dC,
després se sap en el 1021 la va conquerir Mahmoud Ghazni i es va convertir en
la capital dels gaznàvides a l’est de l’Indus, i més tard la capital de tot
l’imperi gaznàvida. Va ser llavors quan Lahore es va convertir en el centre
d’activitats socials, culturals i educatives.
El sultanat de Delhi, una successió de dinasties musulmanes, va
donar forma al caràcter de Lahore. En particular, la coronació del sultà
Qutb-ud-din Aybak aquí el 1206 va marcar un moment crucial, convertint-lo en el
primer sultà musulmà del sud d’Àsia.
L’època de major esplendor es va desenvolupar sota l’Imperi
Mogol (1524-1752). Els emperadors mogols, especialment Babur, Akbar el Gran i
Jahangir, van transformar Lahore en una magnífica capital. La ciutat va ser
testimoni d’un creixement significatiu i la construcció de moltes obres
arquitectòniques que s’han conservat fins a l’actualitat. meravelles
arquitectòniques que continuen vigents avui dia. Una d’aquestes obres és el
fort de Lahore, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. L’emperador
Xa Jahan, famós per construir el Taj Mahal, va embellir encara més Lahore amb
joies arquitectòniques com els jardins Shalimar, un exemple impressionant
d’arquitectura paisatgística mogol.
La reputació de bellesa de Lahore fins i tot va captivar el
poeta anglès del segle XVII John Milton, que la va immortalitzar en el seu vers
“Agra i Lahore, la seu del Gran Mogol”. Durant el govern mogol, Lahore es va
convertir en un centre reconegut d’art, literatura i comerç, atraient
acadèmics, artistes i comerciants de tot el món.
El declivi de l’Imperi Mogol al segle XVIII va marcar el
començament d’un període de turbulències. La ciutat va ser capturada per Nader
Xa de Pèrsia el 1739, i hi va haver lluites de poder entre afganesos i sikhs.
Tot i axò, Lahore va conservar la seva importància i finalment es va convertir
en la capital de l’Imperi Sikh a principis del segle XIX, experimentant una
mena de renaixement.
El Raj britànic es va annexionar Lahore el 1849, convertint-la
en la capital del Panjab britànic. En el període britànic, 1849-1947,
l’arquitectura combinava l’estil
mogol,
gòtic i colonial amb l’estil victorià. La ciutat va continuar sent un centre
crucial per al discurs polític, sent testimoni de moments crucials en els
moviments independentistes de l’Índia i el Pakistan. Lahore va acollir la
declaració d’independència de l’Índia el 1947, així com la Resolució de Lahore
de 1940, que demanava l’establiment del Pakistan.
Com ja he explicat en sortir del fort Rohtas vam anar cap a
Lahore, on hi vam estar dos dies. Vam arribar a mitja tarda i abans d’anar a
l’hotel vam anar a veure l’edifici de la Universitat del Panjab. Creada l’any
1882 és la més antiga del Pakistan. Aquesta va ser la quarta universitat
establerta per les autoritats colonials britàniques al subcontinent indi. Les
tres primeres van les de Bombai, Madràs i Calcuta.
La Universitat del Panjab va néixer com a resultat d’una llarga
lluita del poble del Panjab després de la guerra d’independència el 1857. A
diferència de les altres tres universitats en les que només s’examinava, en
aquesta ja des del començament s’impartien classes a més d’examinar.
Vam trobar una sala, o potser era una carpa on entraven nois i
noies molt engalanats. Ens van explicar que era el sopar anual que feien els
estudiants, em sembla que eren d’econòmiques.
Quan vam arribar a l’hotel ens vam trobar amb la desagradable
sorpresa de que havien anul·lat la reserva. Els hi va costar molt als guies
aconseguir habitacions per tots. Finalment, part del grup va anar a un hotel
proper.
Quan anem a menjar, dinar o sopar, si anem tot el grup es
demanen diferents plats per compartir. Sempre sobra menjar; si és un restaurant
senzill de carretera, els mateixos del local ja es cuiden de dona a algú el què
ha sobrat. Si és un restaurant més ben posat, en acabar els guies demanen que
els hi empaquetin el que sobra i ho donen a algú del carrer, per exemple a un
que neteja sabates, o fent alguna altra feina. Hi ha llocs que els hi arreglen
força be, separant les diferents coses, però d’altres ho barregen tot, quedant
ben poc atractiu.
La contaminació a Lahore és molt gran, al menys jo hi notava
molt, de les motos, cotxes, embussos...
