Pel camí ja s’observa un canvi en la gent; per aquí la majoria
de dones porten burca.
La cultura paixtu es basa principalment en el paixtunwali i en
l’ús de la llengua paixtu. Les tradicions preislàmiques, han deixat un cert
rastre en les danses tradicionals, i la influència persa es pot veure en els
estils literaris, la música i els instruments musicals.
És una mena de codi d’honor, en que cada membre de la tribu té
la responsabilitat de protegir, costi el que costi, als altres dels enemics.
En les societats paixtus hi ha un gran consell d’ancians
escollits, la Loya Jirga. La majoria de les decisions de la vida tribal les
prenen els seus membres.
La vida de les dones paixtus varia entre aquelles qui
resideixen en zones rurals conservadores, i les que viuen en centres urbans
moderns, que són una mica més lliures.
Actualment, la situació de les dones paixtus és molt diversa,
des de mestresses de casa tradicionals que viuen aïllades, fins a dones que
treballen en zones urbanes i que en alguns casos han assolit la igualtat amb
els homes. Ara be, hi ha molts obstacles socials i la taxa d’alfabetització
continua sent considerablement inferior per a les dones paixtus que no per als
homes. I l’abús en contra de les dones segueix estant molt present.
Una tradició oral rica i el ressorgiment de la poesia han
inspirat moltes dones paixtus que volen aprendre a llegir i escriure.
La cultura paixtu és molt homogènia i és similar en el Pakistan
i l’Afganistan.
Prop de Tàxila trobem uns homes treballant la pedra, estan fent
grans recipients en pedra, buidant i polint l’interior del bloc. Una mica més
enllà hi ha forns on fabriquen totxanes.
De camí també em xoquen els campaments que es veuen. Poden ser
de refugiats afganesos, o be dels khana badosh, que vol dir “els sense terra”.
Els khana badosh són gitanos; estudis genètics confirmen que
els gitanos són originaris de la vall de l’Indus.
Els khana badosh conserven els costums nòmades, i acostumen a
instal·lar els seus campaments a les afores de les grans ciutat, com Peshawar,
Lahore i Sukkur.
Són bons artesans, tenen molta habilitat teixint els seus
propis vestits i mantes i també en la fabricació de joieria metàl·lica,
adornada amb perles de vidre. També son excel·lents balarins i músics.
La majoria dels khana badosh de Pakistan pertanyen a clans
marginals. Tots són nòmades o seminòmades. Alguns treballen a la ciutat
propera, però en molts casos depenen de la mendicitat. Per això no són massa
ben acceptats per la societat.
El local on parem a dinar és molt agradable. Ens costa unes
1000 rúpies: hi ha plats per compartir, és l’habitual. Tenim arròs amb carn i
verdures, hamburguesa de xai amb el greix del cul, guisat de mongetes, guisat
de llenties i pa, que és el que ami em salva del picant.
A la vall de Swat hi va arribar a haver uns 1.400 monestirs, i
aquest era dels més grans o potser el més gran, també el més ben conservat que
hi ha al Pakistan.
Es troba dalt d’un turó des d’on es veu la vall de Peshawar. Es
troba a uns 15 km de Mardan. Es va fundar en el segle I dC i va estar en
funcionament fins al segle VII.
El primer que va mencionar aquest complex va ser el monjo
pelegrí, d’origen xines, Xuan Zang, que l’any 629 va viatjar a l’Índia per
estudiar els textos budistes. En època moderna el primer que el va mencionar va
ser el general francès Court. L’any 1836, treballant al servei del maharajà
Ranjit Singh, es va referir a les restes budistes d’un poble anomenat
Mazdoorabad.
El complex el va explorar, l'any 1864, el doctor Henry Walter
Bellew, un metge britànic nascut a l’Índia, com a part d’un estudi arqueològic.
Aquest estudi va donar lloc a una sèrie d’excavacions que, posteriorment
(1910-1911), portarien a l’arqueòleg Harold Hargreaves a realitzar una sèrie
d’investigacions al jaciment.
A partir dels estudis arqueològics s’han establer quatre fases
constructives del complex monacal.
En la segona fase, segles III i IV, es va construir l’anomenat
saló d’actes. La tercera fase, segles IV i V, correspondria a la construcció
del pati on hi ha tres stupes. En aquesta època la dinastia Kuixan seguia
mantenint el poder. La quarta fase, segles VI i VII, seria quan es va construir
el complex tàntric, que consta de petites cambres de baix nivell, com cel·les
de meditació, i el pati obert.
L’hun Toramana, i posteriorment el seu fill Mihirakula, van
massacrar als habitants de la regió de Gandhara i van destruir la majoria dels
monestirs budistes. L’evidència suggereix que Takht-i-Bahi va ser destruït en
aquest període destructiu dels huns, però sembla que el monestir va seguir en
actiu fins al segle VII dC.
Una diferència entre els primers monestirs del subcontinent
indi i els de Gandhara, és que els primers eren espais oberts i els de Gandhara
estaven envoltats per murs fortificats.
En aquest monestir s’estima que hi vivien entre 250 i 350
persones. El primer monestir només incloïa una stupa de mida modesta (la de
l’actual pati de l’stupa votiva) envoltada de petites stupes heterogènies
decorades amb elements narratius esculpits. El gran monestir quadrangular,
distribuït en diversos nivells, es va construir al segle III dC; constava d’un
pati principal amb cel·les per a monjos, un pati d’stupa amb capelles, dos
complexos d’stupes addicionals i dos patis més.
Al centre del monestir hi havia la zona sagrada situada en un
gran pati, envoltat de cel·les de meditació, 35 stupes petites votives i amb
nínxols amb estàtues de Buda i Bodhisattvas. Cap al sud s’arriba a un altre
pati on es troba l’stupa principal situada sobre una plataforma accessible per
escales; el pati està envoltat de capelles.
Les capelles tenien grans estàtues a escala humana, així i tot
la gent seguia venerant les relíquies de les stupes. Moltes de les escultures
en pedra es van traslladar al Museu de Peshawar, entre el 1907 i el 1913, però
la inscripció en pedra de Gondofares I es conserva al Museu de Lahore.
En els fons dels relleus no sol haver-hi cap representació o
ornamentació, per tal de facilitar la lectura de l’escena.
A uns 5 km del monestir, a la plana fèrtil, hi ha les ruïnes de Sahr-i-Bahlol, una petita
ciutat fortificada de la mateixa època, que forma part també del patrimoni de
la UNESCO.
Miris on miris trobes disperses per la muntanya dependències de
l’antic monestir.
Les pedres marcades indiquen l’organisme que ha fet la restauració (es sigles) i la data. La planxa metàl·lica indica la separació entre original i restaurat,
Cal imaginar-se totes aquestes capelles i les parets decorades
amb les escultures que hi havia al museu de Tàxila, o escultures similars.
De tornada cap a Islamabad vam dur escorta policial fins al peatge; vam passar el peatge amb l’escorta, així no pagues, i després et deixen sol, ja que es considera que a l’autopista no hi ha risc, o que ja estem controlats.
