Comencem a baixar cap al sud, per arribar a dormir a Lahore. La regió geogràfica i històrica del Panjab actualment es troba partida, una part pertany al Pakistan i l’altra a l’Índia.
El nom Panjab prové del persa, i vol dir la regió dels cinc
rius (panj, cinc, i ab aigua). Aquests rius són tributaris de l’Indus,
actualment estan dividits entre l’Índia i el Pakistan, i s’uneixen per formar
el Panjnad, un afluent de l’Indus.
En aquesta regió és on es va desenvolupar el sikhisme, que hi va arribar a exercir el poder a la primera meitat del segle XIX.
La literatura budista i els relats èpics indis, com el
Mahabharata ja es referien a aquesta
ruta abans de l’imperi Maurya, i se l’anomenava Uttarapatha, “carretera
del nord”. Aquesta ruta connectava la regió oriental de l’Índia amb l’Àsia
Central.
La precursora de la moderna carretera es va construir sota les
ordres de l’emperador Chandragupta Maurya i estava inspirada en la Persian
Royal Road, més concretament en el tram oriental, la Great Khurasan Road.
En època de l’imperi Maurya, en el segle III aC, el comerç
terrestre entre l’Índia i diverses parts de l’Àsia occidental i el món de
Bactriana passava per les ciutats del nord-oest, principalment Takshashila i
Purushapura (actuals Tàxila i Peshawar respectivament). Takshashila estava ben
connectada per amb altres part de l’imperi Maurya. Els Mauryes van mantenir
aquesta antiga ruta entre l’actual Tàxila i Patna, a l’Índia. Chandragupta
Maurya tenia tot un exèrcit d’oficials que supervisaven el manteniment d’aquesta
carretera.
La carretera que va fer construir Chandragupta va aprofitar el
traçat de l’antiga carretera del nord o “Uttarapatha”.
L’emperador Aixoka va fer plantar arbres, construir pous i cases de descans a total llarg de la ruta. L’emperador medieval de l’imperi Suri, Sher Shah Suri, va fer reparar la carretera reial de Chandragupta, en el segle XVI. Es van crear desviacions cap a Sonargaon i Rohtas, també es van construir jardins al costat d’alguns trams de la carretera. Els que s’aturaven als caravanserralls rebien menjar gratuïtament.
El seu fill Islam Shah Suri va construir més sarais
(caravanserrall) en la carretera cap a Bengala. I en l’època mogol el nombre
d’aquests establiments encara va augmentar més. Jahangir durant el seu regnat
va emetre un decret per tal de que tots els sarais fossin construïts de maó
cremat i pedra. Es van plantar arbres de fulla ampla al tram entre Lahore i
Agra i va construir ponts sobre totes les masses d’aigua que estaven situades
al camí de les carreteres. La ruta en època de Suri s’anomenava “Sadak-e-Azam” i en època mogol “Badshahi
Sadak”.
A la dècada de 1830, la Companyia de les Índies Orientals va
iniciar un programa per asfaltar les carreteres, entre ells la que es coneix
com a Grand Trunk Road, que anava des de Calcuta, a través de Delhi, fins a
Kabul, a l’Afganistan.
En la nostra rita cap a Lahore fem la primera parada a Mankiala, que es troba a 36 km al sud-est d’Islamabad, a l’altiplà de Potohar.
És una stupa de l’era Gandhara i es va construir per commemorar
el lloc on, segons la llegenda, una encarnació anterior de Buda va sacrificar
algunes parts del seu cos (o tot el cos) per alimentar set cadells de tigre
famolencs.
Aquest poble havia estat descrit anteriorment com l’antiga
capital dels mitològics Rakshasas, tot i que no s’ha trobat cap evidència
arqueològica que doni suport a la teoria de que Mankiala hagués sigut una
antiga capital hindú. Els estudis arqueològics suggereixen que les ruïnes de la
zona daten del període budista; l’assentament en aquesta època podria haver
tingut unes 2.000 cases, intercalades amb monestirs i 15 stupes.
L’stupa de Mankiala va ser construïda durant el regnat de
Kanishka (128-151 dC). Es creu que l’antic assentament va ser destruït pel foc,
tot i que no hi ha indicis que fos destruït a propòsit.
Hi ha una teoria alternativa que suggereix que l’stupa és un
dels 84 edificis d’aquest tipus, construïts durant el regnat de l’emperador
Maurya Aixoca, per guardar-hi les cendres de Buda. Es diu que l’emperador
Kanishka visitava sovint aquesta stupa per presentar respectes a Buda durant
les seves campanyes.
Les relíquies que hi havia a l’interior de l’stupa, en l’època
colonial britànica es van retirar i es van dur al Museu Britànic.
Moltes de les relíquies les va trobar Jean-Baptiste Ventura, en
el 1830, i estaven ubicades entre 10 i 20 metres per sota de la part superior
de la cúpula. En algun moment van ser propietat de l’antiquari James Prinsep.
L’any 2024, l’influent i ric empresari i filantrop local Ahmer Sajjad Khan, va emprendre importants treballs de renovació i rehabilitació per restaurar aquest lloc històric.
