Després de visitar la mesquita Faisal anem a dinar; ens costa uns 5 euros. I a
la tarda anem cap a Rawalpindi.
A Rawalpindi i Islamabad se les considera ciutats bessones pels
forts vincles socials i econòmics que tenen. Des del monument del Pakistan es
veu be la separació entre les dues, i la diferencia urbanística, almenys pel
que fa al districte blau d’Islamabad que és quadriculat i ben organitzat.
Localment Rawalpindi s’anomena Pindi; està a la plana de
Potwar, prop del riu Soan. Administrativament pertany a la província del Panjab
i és la capital del districte de Rawalpindi. És la quarta ciutat del país
després de Karachi, Lahore i Faisalabad. És la seu de les forces armades del
Pakistan, i de forma provisional va ser la capital del país des del 1959 fins
al 1967, mentre s’estava construint Islamabad.
Antigament se la coneixia amb el nom de Fatehpur Baori, i la
ciutat va entrar en decadència durant les invasions mogols del segle XIV.
Després la ciutat va passar a mans dels Gakhars, i Jhanda Khan va restaurar-la
i la va anomenar Rawalpindi, l’any 1493. El nom significa “Poble de Rawal”. Es
diu que un grup d’ascetes, ioguis, van arribar aquí amb el seu líder, Rawal, i
s’hi van instal·lar. Una altra teoria suggereix queel nom de Bappa Rawal que va
tenir un paper important dirigint la resistència contra els invasors; però no
hi ha cap evidència que doni suport a aquesta teoria.
Fins al segle XVIII era una ciutat petita sense massa
importància. Aquí es va lliurar una gran batalla, dirigida pel cap gakhar
Sultan Mukarrab Khan. Sardar Milka Singh, un aventurer sikh, va ocupar
Rawalpindi el 1765, i va convidar a comerciants de la rodalia a establir-se a
la població.
A l’inici del segle XIX aquí s’hi va refugiar l’exiliat emir de
Kabul, Shah Shuja, i el seu germà Shah
Zaman.
En època de l’imperi sikh Rawalpindi es va convertir en una
ciutat important pel comerç i la seva situació estratègica al Panjab.
En el barri de Babu Mohallah s’hi va
instal·lar una comunitat de comerciants jueus que havien fugit de Mashad,
Pèrsia, a la dècada de 1830.
El Panjab va ser conquerit per la Companyia de les Índies
Orientals en el 1849 i a finals del segle XIX Rawalpindi es va convertir en la
ciutat de la guarnició més gran del comandament nord de l’exèrcit indi
britànic. La ciutat es va establir com a seu de la Divisió Rawalpindi del
Panjab Britànic, això va elevar l’estatus de Rawalpindi a un dels centres
metropolitans més grans del Panjab colonial. Després de la partició de l’Índia
britànica el 1947, la ciutat es va convertir en la seu de l’exèrcit pakistanès.
Després de la independència (1947), a la ciutat de Rawalpindi va
ser assassinat el primer ministre pakistanès Liaquat Ali Khan (1951). L’any
1979 aquí van penjar a l’enderrocat primer ministre Zulfikar Ali Bhutto; anys
més tard, el 27 de desembre de 2007, en aquesta mateixa ciutat va ser assassinada
la seva filla Benazir Bhutto, durant la campanya per a accedir de nou al govern
pakistanès.
La ciutat és un dels principals centres industrials i militars
del país. Alberga la seu de la caserna general de les Forces Armades de
Pakistan i l’Aeroport Internacional d’Islamabad. Hi ha també una refineria de
petroli, una planta de processat de gas natural, una fàbrica d’artilleria, una
fàbrica siderúrgica, una fàbrica cervesera i una universitat.
El Raja Basar és el principal centre comercial i residencial. La
zona acull edificis residencials i comercials històrics de l’època britànica,
amb carrers estrets característics de la seva arquitectura antiga. Raja Basar
abasta una varietat de mercats i basars més petits.
Bona part de la població que treballa a Islamabad viu a
Rawalpindi. A mi no em va fer massa bona impressió: hi ha molts edificis que
devien ser bonics en altra temps, i ara estan mig enrunats. Vam passejar pel
basar, que no és un mercat sinó el barri comercial. Els carrers estrets i
atapeïts, la contaminació... tot plegat una mica difícil de pair. Ho compensa
la gent, que és encantadora; senten curiositat, s’aturen a escoltar-nos, i
sobretot, volen fer-se fotos amb nosaltres.
En alguns carrers hi ha unes punxes a terra que, en principi
permeten només el pas de vehicles en una direcció, però les motos se les
enginyen per passar entre dues punxes evitant que es rebenti la roda.
De tornada cap a Islamabad vam sortir a veure una mica el barri
i amb tres més del grup vam seure en una terrassa per sopar. Vam prendre un pa
de fita farcit de formatge i patates fregides; així jo m’assegurava de que no
picaria. Em va costar uns 2 euros.
