Al matí següent vam baixar cap a Dakar i vam agafar el ferri
que et porta a l’illa de Gorée.
El port de Dakar
El Port de Dakar, a principis del segle XX, era un element central de l’economia i la dinàmica social de la capital senegalesa. El seu desenvolupament reflectia les ambicions colonials franceses i satisfeia les creixents necessitats del comerç internacional.
A finals del segle XIX, l’administració colonial francesa va
reconèixer la importància estratègica de Dakar com a porta d’entrada a l’Àfrica
Occidental. El port va ser dissenyat per substituir el port de Saint-Louis, que
es considerava insuficient per a les creixents necessitats del comerç i
l’administració colonial. L’any 1900 es va iniciar el projecte per construir el
port de Dakar amb l’objectiu de convertir-lo en el principal nucli marítim de
la regió.
La construcció del port va començar el 1904 i va durar diversos
anys. La infraestructura primerenca incloïa molls de fusta, magatzems i grues
de vapor per carregar i descarregar mercaderies. El port estava equipat per
acollir vaixells de vapor i velers, permetent així el comerç amb Europa, Àsia i
les Amèriques.
El port de Dakar va ser un centre de diverses activitats
econòmiques. Les principals exportacions de mercaderies incloïen cacauets,
xiclets, cautxú i peix sec. Les importacions incloïen béns manufacturats,
teixits, maquinària i productes alimentaris. El port també acollia activitats
de pesca i processament de marisc, contribuint a l’economia local.
La Primera Guerra Mundial (1914-1918) va tenir un impacte
significatiu en el port de Dakar. Com a base naval estratègica, Dakar va jugar
un paper crucial en els esforços bèl·lics francesos a l’Àfrica Occidental. El
port servia com a punt de trànsit per a tropes i equipament militar, i es van
construir instal·lacions addicionals per donar suport a les operacions
militars.
El port de Dakar no només era un centre econòmic, sinó també un
lloc de trobada per a diverses cultures i comunitats. Els treballadors
portuaris provenien de diferents parts del Senegal i d’altres països africans;
el port també va ser un punt de partida per a molts emigrants africans que
buscaven oportunitats a Europa i Amèrica.
L’illa de Gorée es troba a uns 3 o 4 km del port de Dakar, i es triga 20 minuts en ferri; hi ha sortides més o menys cada hora.
L’any 1978 aquesta illa va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. L’any 1996 quan vaig venir per primer cop a Senegal ja vaig visitar Gorée i em va impactar molt.
Bona part del que escric aquí sobre Gorée ho he tret d’un llibret que havia comprat allà, un publicació sobre l’illa i el Museu Històric, de Cheikh Anta Diop, investigador de l’IFAN (Institut Fondamental d’Afrique noire).
L’illa de Gorée és d’origen volcànic, la part més elevada és de
basalt. Es troba al sud de la península de Cap Verd, al centre de la badia i
protegida dels vents atlàntics, i ha estat durant molt de temps un refugi segur
per a l’ancoratge dels vaixells. Al sud hi ha un altiplà de granit. A la cala
de Gorée, prop del port, hi ha una petita platja de sorra, d’aigua clara i
onades moderades. Aquí l’aigua és una mica més fresca que a les platges del
continent. La vegetació que es pot veure aquí són palmeres, baobabs,
buguenvíl·lies i hibiscos.
Els primer europeus a desembarcar a l’illa van ser uns mariners
de Normandia, l’any 1364.
L’any 1444 quan va arribar el portuguès Dinis Dias Més, efectuant per primer cop l’enllaç entre
aquesta part d’Àfrica i Europa, l’illa estava habitada per pescadors. La van
anomenar l’illa de Palma i l’any 1481 hi van construir una capella, però no es
van arribar a instal·lar a l’illa sinó que era un lloc on fer escala.
Els portuguesos van ser els amos de l’illa fins aproximadament
el 1580, data en la que Espanya va annexar aquest país. Al mateix temps, els
Països Baixos es va lliurar de la tutela espanyola i va succeir a Portugal en
algunes regions africanes.
L’any 1602 s’havia fundat la Companyia Holandesa de les Índies
Occidentals i el 1617 van comprar l’illa al rei local, i la van rebatejar
“Goede Reede” (la bona badia); sembla que el nom actual derivaria d’aquest.
L’any 1627 eren els primers europeus a instal·lar-s’hi de forma permanent. Van
construir dos forts: el fort Orange, sobre el “Castel” a la part alta, i el
fort Nassau a la cala, a la part baixa.
Uns cinquanta anys més tard els francesos van ocupar l’illa i van quedar-s’hi fins a la independència de Senegal, excepte 30 anys en que l’illa va estar ocupada pels anglesos (1693, 1758-1763, 1779-1783, 1800-1817).
Durant les lluites entre les potencies marítimes de l’època,
l’any 1677, l’almirall francès Jean d’Estrées es va apoderar de l’illa, que
estava en mans holandeses. Va enderrocar els forts construïts pels enemics i
els va reconstruir donant-los diferents noms: el fort a la part alta, antic
fort Orange era ara el fort Saint Michel, i el for Nassau a la part baixa
passava a ser el fort Saint François.
L’illa va estar 66 anys ocupada pels francesos, i el 1758 va
caure en mans dels anglesos, que hi van estar 5 anys, ja que pel tractat de
París de 1763 va tornar a estar sota ocupació franceses.
Després de la primera epidèmia de febre groga, el 1799, per
decisió governamental es van enderrocar les fortaleses i la majoria dels seus
habitants es van repartir entre la Guaiana i Saint Louis. Això va permetre als
anglesos tornar-se a apoderar de l’illa i quedar-s’hi fins al 1783,quan pel
tractat de Versalles va tornar de nou a mans franceses.
La majoria de cases que es veuen a l’illa es van construir a la
segona meitat del segle XVIII: la casa
de la signare Caty Louette (1756), la casa del comerciant Lafitte (1770),la
casa de la signare Victoria Albis (1771), el presbiteri (1777).
L’any 1786, arribava a Gorée el nou governador de Saint Louis, el cavaller Stanislas de Boufflers, cèlebre poeta que fou membre de l’Acadèmia Francesa, que havia acceptat aquest destí llunyà (que considerava un exili) per refer la seva fortuna i casar-se amb Madmoiselle de Sabran, amb la qual mantenia una correspondència platònica. El nou governador va fer de Gorée la seva residència preferida (tot i que formalment residia a Saint Louis).
Amb la Revolució Francesa de 1789, l’esclavatge que havia fet
la riquesa de Gorée va ser abolit per la Convenció l’any 1794, però va ser
restablert per Napoleó l’any 1803.
Entre 1800 i 1817 l’illa va ser de nou, i per darrer cop,
ocupada pels anglesos, que l’any 1807 van prohibir el comerç d’esclaus. Ara bé,
Gorée va prosperar econòmicament gràcies a que va continuar el comerç d’esclaus
de contraban, i al comerç amb Gàmbia i Gran Bretanya.
Fins a l’abolició del comerç d’esclaus per Anglaterra, l’any
1807, Gorée servia de magatzem
d’esclaus; no sé si és la traducció correcte, en francès és entrepôt. Les
mulates, especialment les signares van tenir un paper molt important.
Les signares, les parelles dels europeus, s’ocupaven dels marits, de la casa dels fills, no sortien mai sense ells, els hi eren fidels en les seves absències, i contribuïen a fer augmentar les seves fortunes gracies al coneixement que tenien del país.
Com que havien tingut més d’un marit, al final el més simple
era conèixer-les pel seu nom de soltera.
L’any 1831 esdevé la principal estació naval d’Àfrica,
encarregada de caçar als vaixells negrers. El 20 de juliol de 1846 la corbeta a
vapor l’Australie, desembarca a l’illa
de Gorée a 250 esclaus rescatats d’un vaixell negrer anomenat Elizia,
interceptat davant de Loango (Angola). Per allotjar a aquest esclaus alliberats
es van construir barraques o al jardí públic. Van viure a Gorée tres anys abans
de que Edouard Bouët-Willaumez els
portés a Gabon on van fundar Libreville; Bouët era el cap de les operacions
navals a l’Atlàntic Sud.
A principis del segle XIX Gorée havia arribat al màxim del seu
desenvolupament econòmic. Hi havia un centenar de cases, que ja no tenien els
sostres de palla. L’illa quedava petita per la població que ja s’expandia cap
al continent. La creació de Dakar, l’any 1857, va comportar la decadència de
Gorée.
El comerç d’esclaus
Era un comerç triangular: els vaixells sortien d’Europa,
carregats amb el que s’anomenava pacotilla ( teles, barres de ferro, municions,
objectes de vidre...); en arribar a les costes africanes es canviaven aquestes
mercaderies per esclaus; després els esclaus es venien als mercat americans i
caribenys per treballar a les plantacions de canya de sucre, cot, cafè o per
treballar ales mines; a continuació el vaixell tornava carregat amb aquests
productes cap a Europa.
Aviat els caps africans van veure una oportunitat en aquest
negoci, i organitzaven ràtzies als regnes veïns per aconseguir presoners que
vendre als traficants. Ara bé, no tots van participar-hi, hi va haver regnes
que es van negar a participar en aquest comerç.
Escalinata de la Casa dels Esclaus.Casa de la signara Anne
Colas
Va ser al segle XVIII quan el tràfic d’esclaus a través de
l’Atlàntic era més intens. Els principals ports d’embarcament eren Saint Louis,
a la desembocadura del riu Senegal, l’illa de Gorée i Fort James, a la
desembocadura del riu Gàmbia.
El comerç d’esclaus va provocar importants transformacions ales
regions Walo, Fouta Toro, Cayor i Baol.
A Sine, no s’hi van involucrar massa, i a la baixa Casamance, els Diola
i els Blant hi estaven en contra.
Als arxius del port de Nantes hi ha constància de 877 campanyes
entre 1707 i 1793, en les s’havien embarcat un total de 294.489 esclaus. De
mitjana cada embarcació duia 336 esclaus.
La revolució industrial va propiciar el moviment abolicionista del segle XIX. El comerç d’esclaus Atlàntic va ser prohibit per Anglaterra l’any 1807 i des del 1808 patrullaven les costes africanes per evitar el comerç clandestí. L’abolició de l’esclavitud a les colònies angleses va ser un fet a partir del 1833.
Hi ha un altre mercat d’esclaus del que se n’ha parlat molt menys, i és el transsaharià, però ho deixo per un altre dia.
L’any 1536, es construí la primera casa d’esclaus a l’illa de
Gorée.
Els propietaris dels llogarets d’esclaus al continent, on
s’emmagatzemen els captius van ser el reis wòlof de Cayor i els reis tuculor de
l’alt Senegal. La informació sobre aquests reis negrers es troba en els Arxius
Nacionals de França. Els reis de Cayor es van trobar amb una forta resistència
per part dels habitants de la Petita Costa de Senegal, lebous i serers, que a
principis del segle XV es negaven a vendre esclaus.
En paral·lel amb el tràfic d’esclaus controlat per
l’administració dels reis de França i Anglaterra, el comerç de la goma aràbiga,
el cacauet, les pells, or del Galam, espècies pobres i la provisió de
treballadors qualificats (fusters, paletes, etc) assegurava la prosperitat
econòmica de les signares de l’illa de Gorée, al segle XVIII i fins al segle
XIX.
Victoria Albis va ser una de les signares més famoses del segle
XVIII. La seva casa, ara coneguda com Casa Victoria Albis-Angrand, es va
construir l’any 1777, es troba en un xamfrà, té dos pisos i està decorada amb
dues galeries d’arcades superposades.
L’any 1950, els últims propietaris, els germans Angrand
(Armand-Pierre Angrand havia sigut alcalde de Gorée-Dakar el 1934) al museu
històric de l’IFAN, que ara es troba al Fort d’Estrées. Actualment aquest
edifici acull el Museu de les Dones Henriette-Bathily. L’última restauració
data de 1994. Un descendent de la família Angrand, Jean-Luc Angrand, és l’autor
d’un llibre sobre Gorée en què descriu aquesta casa.
El seu pare era el gal Jean Pépin, cirurgià major de l’illa de
Gorée, i la seva mare, la signare Catherine Baudet. Pertanyia a l’elit signara
de la comunitat de Gorée, que va jugar un paper rellevant en el comerç
d’esclaus francès.
El seu germà, Nicolas
Pepin, va fer construir, entre 1776 i 1784, una casa amb una escalinata doble,
que actualment es coneix com la Casa dels Esclaus (Maison des Esclaves).
La mateixa Anne Pépin posseïa i construïa diverses cases de
comerç d’esclaus del mateix tipus, incloent-hi una casa famosa construïda en un
estil mixt italo-provençal. Com altres signaras, estava implicada en el comerç
d’esclaus, però també era coneguda pel comerç de goma aràbiga; aquesta
activitat estava oficialment prohibida pels francesos.
És famosa per haver sigut l’amant signara de Stanislas de
Boufflers, que va ser el governador francès de la regió entre 1786 i 1787. No
està realment confirmat que tinguessin una relació íntima. La relació entre un
gal i una signara no significava exclusivament una unió sexual, sinó que la
signara i els seus esclaus proporcionaven allotjament i serveis domèstics al
seu client francès, com ara fer-los la bugada. Stanislas de Boufflers podria
haver viscut a casa seva i va ser el seu amfitrió en diverses festes famoses.
Anne Pépin animava la vida social a l’illa amb festes
memorables, que van quedar gravades en la memòria dels habitants durant molt de
temps. Va fer que els seus servents-artesans construïssin cases amb una
arquitectura d’inspiració provençal i italiana.
Llegeixo que Caty de Rufisque és la primera signare que apareix
esmentada a les cròniques, i que podria ser una fusió de diverses dones que
ocupaven càrrecs similars.
Caty Louette ha estat descrita com un dels perfils més reeixits i destacats en el comerç d’esclaus de Gorée. Sabia llegir i escriure, cosa que en aquell moment no era habitual, i se la descrivia com la dona més rica de l’illa i durant un temps la major propietària d’esclaus de Gorée. L’any 1767, posseïa 68 esclaus en una comunitat on la majoria de signares venien esclaus en lloc de conservar-los per al seu ús personal. El 1756, va encarregar la més antiga de les grans cases europees de pedra encara dempeus, que es van fer tan famoses per Gorée al segle XVIII.
Hélène Aussenac es va casar amb Pierre Monneron, director de la
Compagnie d’Afrique, amb la que va tenir dos fills.
Les signares de Goree, especialment Anna Colas Pépin (neboda
d’Anna Pépin) van introduir el comerç del cacauet a Rufisque, al Senegal, el
1841, que va dur a un notable desenvolupament econòmic a aquesta localitat, que
va esdevenir ciutat.
L’illa de Gorée és un lloc simbòlic de record del comerç d’esclaus a l’Àfrica, oficialment reconegut per les Nacions Unides el 1978. Gorée, “l’illa de la memòria” d’aquesta tragèdia, va ser un dels primers llocs a ser inclòs a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO.
El cavaller de Boufflers, en la seva correspondència amorosa
amb Madame de Sabran, descrivia la putrefacció dels cadàvers dels esclaus:
“Ara mateix, l’aire al Senegal és el pitjor de tots. Imagina
que des de les nostres habitacions, i especialment des de la meva, sentim
l’olor dels cadàvers dels captius que moren per dotzenes als seus calabossos, i
que els comerciants, per economia, han llençat a l’aigua durant la nit amb
bales de canó als peus. Aquestes bales de canó es desenganxen a llarg termini,
i els cossos floten entre dues aigües i s’aturen a la riba en llocs on sovint
no es pot arribar a peu o en barca, romanen entre els manglars i es podreixen
allà tranquil·lament...”.
El 2005 va tenir lloc la primera edició del Festival de la
Diàspora de Gorée, un esdeveniment organitzat pel municipi que combina dansa,
música, arts visuals, conferències, esports, carnaval i espectacles de so i
llum. Des de 2012, la Fundació Dapper també organitza grans esdeveniments
culturals gratuïts a l’illa de Gorée.
A la zona del monument hi ha restes d’artilleria militar
antiga, canons històrics i un mercat d’artesania local.
Em xoca una mica el nom del memorial, que sigui Gorée-Almadies.
La punta d’Almadies és un cap rocós situat al nord-oest de la península de Cap
Verd. És el punt més occidental del continent africà. El seu nom té l’origen en
les almadies, petites barques d’uns 7 metres de llargada, fabricades pels
habitants d’aquesta península, fetes amb escorça de grans arbres i equipades
amb rems plans.
Dakar, Monument de la Renaixença Africana
En arribar a Dakar, ja de fosc i abans d’anar cap a l’aeroport,
vam anar a veure el monument de la Renaixença Africana.
El monument representa una parella i el seu fill, una Àfrica emergint de les entranyes de la terra, deixant l’obscurantisme per anar cap a la llum. Va ser inaugurat oficialment el 3 d’abril de 2010 durant les cerimònies del cinquantenari de la independència del Senegal.
