Sri Lanka_15: Kandy, Sri Dalada Maligawa i Natha Devalaya

Al cantó nord del llac hi ha el complex monumental de Sri Dalada Maligawa, format pel palau reial i el temple de la dent de Buda. La ciutat de Kandy forma part del patrimoni de la Unesco, en part gràcies a aquest conjunt monumental. 

Del conjunt original no queda molta cosa, el que es veu ara és en bona part la reconstrucció que es va fer en el segle XVIII. 

El temple i el palau estaven molt propers un de l’altra, ja que el rei era el responsable de la relíquia i l’únic que la podia veure. A partir de 1815, quan acaba el regne de Kandy, el guardià de la relíquia s’escollia d’una assemblea de savis i dignataris. 

La relíquia està molt ben guardada i custodiada, tot i que tres cops al dia la treuen per tal de que els fidels la puguin veure. El reliquier d’or es diposita sobre una taula de plata i els fidels poden fer les seves ofrenes. Anuncien el moment amb tocs de tambor. 

El reliquier és una joia sofisticada. Jo no ho vaig veure, o sigui que és el que he llegit. La dent està disposada sobre una flor de lotus, crec que en or i a sobre protegida per set tapadores en forma de dàgoba, una sobre l’altra. Cada capa és ja en sí una joia plena de pedres precioses. 

L’any 1998 hi va haver un atemptat per part de la guerrilla dels Tigres Tàmils, i va quedar molt malmès tot el conjunt. Diuen que l’únic que no es va veure afectat era l’edifici on es guarda la relíquia. 

La torre octogonal, que és el que més destaca des de fora, la va fer construir l’últim rei de Kandy, en el 1802, per utilitzar-la com a presó. Actualment té la funció de biblioteca, ones guarden manuscrits antics, escrits en fulles de palma.

Hi ha un fossar ple d’aigua, que envolta el recinte de Dalada Maligawa; antigament era més ampla i l’aigua provenia del llac. Hi havia un pont plegable, que més tard es va substituir per un en pedra. 

El complex és molt gran, i a m i em va costar bastant quedar-me amb què era cada cosa. Hi ha diferents edificis, sales... Tot està molt decorat, molta riquesa, tant en or, com marfil. Moltes coses en fusta ben treballada i decorada. 

Ja només entrar el passadís està totalment pintat, parets i sostre. Després arribes a una porta on el llindar en pedra té moltes figures gravades. Miris on miris trobes alguna cosa que et sorprèn. 

Hi ha portes amb lleons guardians, i ullals de marfil posats drets, protegint l’entrada; és en la part on hi ha la relíquia. És un edifici de dos pisos. 

Hi ha força gent, i a dalt, que és on exposen el reliquier la gent hi diposita flors de lotus, i fan les seves pregàries. Molts grups estan asseguts a terra, alguns resen en silenci, altres canten. Asseure’s una estona allà, contemplar l’anar i venir de la gent, deixar-se portar per les seves melodies, és un moment entranyable. 

Sortint d’aquí hi ha el palau reial, del darrer rei de Sri Lanka. Hi havia un fàcil accés i comunicació entre el temple i el palau. Un altre edifici és on es fabricaven les armes i es treballava l’or. 

Vam trobar una sala gran, renovada o nova, no ho sé, amb moltes figures de Buda i quadres penjant entre les columnes. Aquí hi havia un grup de xicots reparant les vestimentes dels elefants, per la processó del vespre. Un rètol deia que no se’ls destorbés. Hi havia també caps d’elefants recoberts d’or, un altar... La riquesa es veu per tot arreu. Per venerar la relíquia no escatimen esforços ni medis. 

A l’exterior trobem un recinte obert, amb sostre i columnes de fusta on hi ha alguns homes vestits de blanc que s’estaven posant els turbants al cap. En realitat no s’ho fan ells mateixos, sinó que és un altre el que els hi enrotlla la tela blanca. És un procés laboriós, ja que porten molts metres de roba entortolligats fent el turbant. S’estaven preparant per la desfilada al capvespre. 

Aquí i allà hi ha encensers de pedra. No sé si es diuen així, grans recipients en pedra, on es claven les barretes d’encens. Per tot aquest recinte cal anar descalç, i això per mi sempre és un problema. La pedra crema, la sorra se’m clava a la planta del peu... em resulta incòmode anar d’un lloc a l’altre així. De totes formes vaig anar a veure el màxim de coses. 

Hi ha un espai cobert on la gent diposita les llànties d’oli enceses. Com en altres recintes que vam visitar, el terra en aquest espai és metàl·lic, amb el que a aquestes alçades del viatge m’ho mirava des de fóra. La planxa metàl·lica era massa per mi, tot i que ja veia que era molt fotogènic i m’ho perdia.

Va ser agradable deambular per allà i explorar els diferents edificis, veure a la gent, la veneració dels fidels, la curiositat dels turistes... 

Després pots recuperar les sabates i passar a l’altra banda. Si no estic confosa, aquesta part és el Natha Devalaya. És un altre complex religiós, en el que es barreja el budisme i hinduisme; hi ha temples dedicats a divinitats d’un i altre culte. Aquests són els temples més antics; ja existien abans de la construcció del temple per la relíquia. 

Era un centre de peregrinació, venia la gent a venerar a Natha, la deïtat protectora de l’illa. Diuen que aquesta va ser una de les raons per les que la cort es va instal·lar aquí. Era en aquest recinte on es feia la cerimònia de coronació dels reis. 

Quan es va construir el temple per la relíquia es va considerar que les divinitats que es veneren aquí protegirien també a la relíquia. Hi ha moltes celebracions que es fan conjuntes entre els temples de les dues bandes del carrer. 

La divinitat més important és Natha, que vol dir sense forma i volum. És la protectora de Sri Lanka. Alguns la relacionen amb el bodhisattva Avalokitesvara, mentre que d’altres amb Maitreya, el Buda del futur. 

La següent divinitat en importància és marcadament hinduista, Vixnu. El segueix en importància Kataragama, que és una divinitat de les dues religions, hinduista i budista. Hi ha també un temple dedicat a la deessa Pattini, la que cura les malalties infeccioses. 

Aquí es poden veure els temples dedicats a totes aquestes divinitats, uns al costat dels altres, compartint fidels i espai. Sembla ser que aquest sincretisme ja existia en el segle XIV. 

Fins fa poc els monjos d’aquests temples, la nit de cap d’any regalaven preparats medicinals a base de plantes, abans del primer bany del nou any. 

Aquest recinte està menys cuidat que l’altra, no es paga entrada i hi ha un aire més festiu. Només t’has de descalçar en entrar en les capelles, però entre elles pots portar sabates. 

Hi ha moltes famílies amb nenes, l’aire és més festiu; potser també és degut a que s’apropa l’hora de la desfilada de l’Esala Perahera. 

Vam sortir per fer un tomb per la ciutat, però ja estaven tots els preparatius per la processó. Vaig poder veure be les làmpades que porten amb les closques de coco. La policia ja tallava carrers i per on tenia que passar el seguici es feien controls. Els dies que dura aquesta festa no es pot fumar ni beure alcohol. Els controls que feia la policia eren per veure si es duia alguna d’aquestes dues coses, i suposo que també per seguretat. Et feien obrir la bossa o motxilla. 

La ciutat tornava a estar en ple bullici. Vam passar pel mercat, i pels carrers per on no hi hauria la processó. Intentàvem evitar quedar tancats enmig i vam poder veure que hi ha més vida a part del Perahera. De totes formes, crec que l’ambient de la ciutat deu ser molt diferent en una altra època. 

Ens va costar una mica trobar un lloc per sopar fora de l’aglomeració. Al final vaig menjar en un lloc modern, un centre comercial en el que hi havia un espai amb cuines de diferents llocs. 

En entrar et donaven una tarja magnètica. Passaves pels estands que volies i escollies el menjar. T’ho carregaven a la tarja. Podies prendre coses de les diferents parades, sense pagar en cadascuna d’elles. En sortir ho pagaves tot. 

I com que continuava la festa del Perahera, vam haver de donar tota la volta al llac per pujar fins al nostre hotel.

Sri Lanka_12: Kandy, Esala Perahera

Vam arribar a Kandy a la tarda. Aquesta ciutat està una mica més al sud de Matale, però segueix estan en la zona central. Es troba en la zona muntanyosa i és la segona ciutat més gran del país.

Kandy és la capital cultural i el lloc més sagrat del país. La ciutat està a uns 500 m d’alçada, envoltada de turons. El nostre hotel estava en un del turons i a vegades feia una mica de mandra pujar i baixar. No era massa, però es feia una mica pesat. 

Hi ha un llac artificial, molt bonic, que el va fer construir, en el 1807, l’últim rei de Kandy. Al llac hi ha una illa que aquest rei feia servir per l’harem. Més tard els britànics hi van col·locar el magatzem de municions. En una banda del llac, davant d’un temple, era la zona de bany dels monjos. 

Kandy és patrimoni de la humanitat des del 1988. Va ser l’última capital dels regnes singalesos. La ciutat es va fundar cap a l’any 1350 de la nostra era, però en un primer temps formava part d’un altre regne. El regne de Kandy es va iniciar en el 1469 i es va estendre fins al 1815. A partir d’aquest moment, i fins al 1948, va ser una colònia. 

L’any 1592 el regne de Kandy era l’únic regne independent que resistia i sobrevivia a l’illa; la costa estava conquerida pels portuguesos. Van haver-hi diversos intents per part dels portuguesos i dels holandesos per apoderar-se del regne de Kandy. També es van enfrontar a les tropes britàniques. Va ser l’últim regne a resistir-se a la colonització.

Els primers anys el regne de Kandy era pròsper i important, però hi va haver un moment de declivi. Cap al 1600 el rei que hi havia es va adonar de que el budisme anava decaient, ja no hi havia noves incorporacions de monjos als temples i monestirs. Així que es va dedicar a fer prosperar de nou el regne i donar una nova embranzida al budisme. Va aconseguir portar la relíquia de la dent de Buda a la ciutat. 

Diuen que quan estaven cremant el cos de Buda, l’any 483 a. C., algú va aconseguir recuperar una dent. Primer va estar guardada a l’Índia i en el segle IV d. C. va arribar a Sri Lanka camuflada en el cabell d’una princesa. Primer va estar custodiada a l’antiga capital d‘Anuradhapura, després va anar canviant de llocs, segons els conflictes que hi havia en el país. 

Finalment el rei de Kandy va aconseguir portar-la a la ciutat. La custodia de la relíquia estava relacionada amb la reialesa. Es considerava que el que la tenia era el que per dret podia governar el país. 

Donada la vinculació de la custodia de la relíquia amb el rei, es va fer construir un temple al costat del palau reial i enfront d’altres temples dedicats a divinitats hinduistes. 

Hi ha rumors que qüestionen si és la veritable dent o una rèplica. Els portuguesos deien que s’havien apoderat d’ella i l’havien cremada, però els singalesos ho negaven. Sigui la dent autèntica o una rèplica, el cas és que la gent l’hi té una gran devoció; és més el símbol que l’objecte en sí.

Kandy és un lloc molt important pels budistes; creuen que si al menys una vegada a la vida vens aquí en peregrinació aconsegueixes millorar molt el teu karma. 

Abans de l’arribada de la dent de Buda a la ciutat, el símbol més important pels budistes era l’arbre de la il·luminació. Allà anaven els fidels a fer les seves pregàries. Quan el rei va aconseguir la custodia de la relíquia, la gent no en va fer massa cas. va ser llavors quan va decidir fer una gran desfilada en la que es mostraria aquesta relíquia a la població. 

Quan va arribar la dent es va guardar dins d’un relicari d’or, i estava ben custodiat. Aquesta urna on està guardat es la que es va decidir treure, al menys un cop l’any, per tal de que la gent la pogués venerar. 

Sri Lanka és un país eminentment agrícola, i més en el passat, pel que la pluja és molt important. Ja en el segle III a. C. a la zona de les muntanyes es feia un festival per demanar la pluja. Aquest festival tenia el suport econòmic dels reis. Per altra banda, amb el budisme, els fidels anaven a l’arbre de la il·luminació a pregar, i també demanaven pluja i bones collites. Es creu que en els primers temps del budisme es feien els dos festivals simultàniament, i potser a la llarga es van fusionar. 

El mes lunar d’Esala, que és entre juliol i agost, era una època de festivals diversos, de tipus hinduista i budista. A més és quan comença la temporada de pluges, per tant època propicia per les festes de la fertilitat. 

A Kandy, a l’igual que a la resta del país, hi ha dos comunitats diferenciades: els tàmil, hinduistes i els singalesos, budistes. Hi ha unes quantes divinitats, Vixnu, Natha, Katagarama i Pattini que es consideren les protectores de la illa. Els seus temples estan davant del temple de la dent de Buda i del palau reial. Aquestes divinitats d’origen hinduista son també venerades pels budistes, que consideren que Natha i pattini representen el Buda del futur. 

El festival d’Esala Perahera que es veu actualment és la fusió que es va fer en el segle XVIII dels festivals a les diferents divinitats. Actualment és un esdeveniment històric, cultural i folklòric. Es venera a Buda però també a les divinitats protectores del país. Es un festival per tots els habitants, ja que sigui quina sigui la seva religió s’hi senten representats. 

Al llarg dels segles, aquest festival estava patrocinat pels reis, que juntament amb altres dignataris, desfilaven amb el relicari de la dent de Buda. 

Diuen que en el segle XIII el país patia una gran sequera i després de passejar la dent de Buda, al voltant de la ciutat va començar a ploure abundantment. 

Faxina, un monjo budista xinès que va viatjar cap a l’any 400 d. C. per Sri Lanka, ja descrivia el festival de l’Esala Perahera. Viatgers de diferents èpoques han deixat constància d’aquest espectacle. 

Ara be, hi va haver un període en el que no es va fer el festival, o no es va treure la relíquia. Va ser quan hi havia els enfrontaments amb els portuguesos, que volien conquerir el regne de Kandy. Aquell temps van mantenir la relíquia amagada, i crec que en algun moment el rei també es va haver d’amagar. 

L’organització del festival és molt laboriosa, i quan estàs allà te n’adones de la feina que comporta. A començaments d’any s’informa als propietaris del elefants de quants se’n necessitaran, així tenen temps de comprovar si les vestimentes amb les que els decoren estan en bon estats, si cal reparar-les o fer-ne de noves. 

L’astròleg del temple de la dent és el que decideix quin és el dia propici per iniciar el festival. Després es reuneixen tots els que estan involucrats en l’organització posar en marxa els preparatius. 

Aquest festival dura cinc dies, i com que ho decideix l’astròleg, cada any pot canviar de dies. Durant aquests dies la ciutat viu per això, per la desfilada que hi ha cada tarda. 

El primer dia de desfilada és el més informal, menys vestimentes i guarniments, menys danses. La importància de la festa va en augment dia a dia. La culminació és el darrer dia.

Quan hi vam ser nosaltres era un dels dies del mig. Després de deixar les coses a l’hotel vaig baixar a la ciutat, a la zona del palau i el temple de la dent de Buda, Sri Dalada Maligawa que està a tocar del llac. 

Com ja he dit, tota la ciutat viu al voltant del festival. Pels carrers per on ha de passar el seguici hi ha gent asseguda esperant el pas de la comitiva, agafant lloc. En altres carrers tothom qui té una sortida a carrer posa cadires i les lloga per poder veure la desfilada assegut. 

Faltaven hores encara per començar i ja hi havia gent esperant. També hi havia carrers tallats al trànsit i llocs per on ni a peu podies passar. Llavors vaig veure els primers elefants, enmig del carrer; un traginava un feix de branques amb la trompa, els altres estaven menjant, els netejaven i preparaven per l’actuació que tenien que fer en unes hores. 

El recinte del temple és molt ampli, però tenia poc temps per entrar o sigui que vam passejar una mica per veure l’ambient. Feia molta calor i veies la gent aparcada a ple sol, esperant pacientment, asseguts sobre un plàstic, al terra. Em va impressionar. Nosaltres havíem pagat per cadira. També teníem que anar-hi d’hora, però no tant. 

Tal i com diuen, es veu gent hinduista i budista, barreja de cultures i religions entre el públic. És un acte festiu. Famílies, dones amb criatures, homes.... tothom hi té cabuda. 

L’entorn és molt bonic, el llac amb les muntanyes, la gent, el palau i temples, les parades de flors, veure els preparatius de la desfilada, com guarneixen als elefants, com preparaven les torxes amb les closques de coco i oli... tot plegat molt interessant.

Vam pujar cap a l’hotel on havíem quedat amb els altres i vam tornar a baixar de nou per anar als nostres seients. Vam pagar uns 50 euros. Tot i tenir el lloc reservat cal anar-hi abans de que tallin els carrers i et sigui difícil arribar fins a l’edifici on tens la plaça reservada. 

L’ambient pel carrer és impressionant. Ja hi havia molta gent asseguda, baranes separant la vorera de la calçada, guàrdies controlant tot el moviment... Molta gent ja estava asseguda per terra, alguns en les cadires de pagament. El nostre lloc tenia bona vista, vam estar de sort. Per davant nostre passaven venedors ambulants, amb glòbuls, coses per picar... una mica de tot. 

La desfilada comença al vespre, quan ja es fa fosc. Com que era l’hora de sopar van venir els xicots d’una pizzeria propera i ens van dur les cartes per si volíem escollir alguna cosa per menjar. Vaig encarregar una pizza i una beguda i al cap de mitja hora me la van dur. Això si, aquest servi només es pot fer abans de que comenci la processó. Després ja no es pot circular. 

Quan va començar a fer-se fosc va passar la policia a controlar la situació. Miraven dins les papereres, es fixaven en qualsevol cosa que pogués ser sospitosa. També van passar per davant nostre l’equip mèdic; homes i dones vestits de blanc, elles amb una mena de còfia, suposo que anaven a ocupar els seus llocs. Amb la quantitat de gent que hi ha és lògic que hi hagi serveis mèdics a punt. 

Els primers que desfilen son els del llàtig; antigament anunciaven l’arribada del rei. Van de blanc i vermell, amb el llàtig van picant a terra i fan un soroll impressionant. A banda i banda del carrer van passant també uns nois portant unes torxes: un pal llarg amb una mena de cistella metàl·lica a dalt on hi ha closques de coco impregnades amb oli, cremant. De tant en quant cauen brases enceses a terra i passa un al darrera apagant-les. 

Hi ha desfilada de banderes budistes, diuen que per remarcar el caire espiritual de la processó. També desfilen amb les banderes de les diferents províncies. 

Hi ha desfilada d’uns amb espases; representen als que antigament custodiaven la relíquia. Després desfilen els que fan danses amb el foc. És impressionant la perícia que tenen; fan girar grans anells encesos per sobre el cap i davant seu. Hi ha nois força joves fent aquesta part de l’espectacle. Fa molt bonic la llum del foc en la nit, i tothom pendent del seu pas. 

Passen ballarins, fent danses de diferents tipus, i si no recordo malament també desfilen noies ballant. És com un seguici folclòric; em sembla que hi ha representació de diferents grups, cadascuns mostren la musica i danses del seu poble. 

Hi ha tambors, trompetes, musica de forma continua; tot això segueix la tradició antiga d’aquesta festa. Llegeixo que hi ha danses en les que porten flors de coco a les mans. Aquestes flors són símbol de prosperitat.

I el plat fort de la desfilada són els elefants. Van guarnits, amb teles plenes de llums que els hi cobreixen el cos. Porten cadenes a les potes per evitar qualsevol accident. Van escortats per un o dos homes o nois. En alguns casos hi ha un muntat a dalt que du una mena de para-sol. 

Van alternant les danses amb la desfilada d’elefants. Alguns van amb robes blaves, altres grogues, vermelles.... Amb el pas de les hores es fa una mica repetitiu, però té la seva gràcia en conjunt. Val la pena. 

El moment més emotiu és quan arriben un grup d’elefants escortant al que porta l’urna on se suposa que hi ha la dent de Buda. En veure’ls arribar tothom es posa dret. Primer vaig pensar que ho feien per veure-ho be, i poder fer fotos. Cal dir que la gent del país també anava amb els mòbils fotografiant i filmant. Però no era això que s’aixecaven, era en senyal de respecte. Vaig veure’n molts amb els ulls baixos i com si resessin, mentre la comitiva passava pel davant.

Un elefant amb l’urna va passar uns quants cops per davant nostre; em va fer la impressió que eren diferents animals, o al menys guarnits diferents. No sé si era la mateixa urna. Potser hi ha una mena de confraries i totes volen portar-la. És una suposició. El cas és que des de passa per primer cop la gent ja està dreta. 

Quan s’acaba la desfilada es pot ja sortir de darrera les baranes. Els carrers s’omplen de gent que torna cap a casa, a l‘espera de la nova sessió al dia següent. En total la desfilada dura unes dues hores i abans, esperant allà hi havíem estat una hora i mitja. 

De tornada cap a l’hotel, vam passar pel costat del llac; l’illa estava il·luminada i també el complex Sri Dalada Maligawa, que és el temple i palau reial.