El Parc Nacional de Žemaitija es troba a la regió de Samogítia, que en lituà es coneix com Žemaitija. Abans de la formació del Gran Ducat de Lituània, Samogítia era un ducat que estava governat per la noblesa local i malgrat la seva integració a Lituània, va existir com a tal fins a finals del segle XVIII.
Nosaltres vam aturar-nos a Plateliai, un dels pobles que es troba
a la riba del llac. És un llac molt gran, en el que hi ha 7 illes. També hi ha
diversos pobles al voltant del llac. Plateliai ja existia en el segle XV i té
una església de fusta, una de les més antigues en fusta de Lituània, que es va
construir en el 1744. La població té també cases del segle XIX.
El parc té 26 llacs i 32 rius i corrents d’aigua.
Aproximadament la meitat del terreny està cobert per bosc, la resta prats,
llacs, pantans, aiguamolls.... també poblacions i espais cultivats.
És un indret molt agradable i molt verd, però hi vam estar poca
estona, tan sols vam fer una breu passejada ja que teníem bastanta ruta per
fer.
Molt a prop de Plateliai hi ha la població de Plokštinė on hi ha una antiga base nuclear soviètica, la base Salto Karo, que actualment és el museu de la guerra freda.
Enmig d’una clariana coberta de gespa sobresurt una cúpula
blanca; a sota hi ha l’antiga base nuclear. De fet, la seva extensió és molt
gran, ocupa de forma soterrada, tot el terreny lliure d’arbres.
Aquesta base nuclear es va construir l’any 1960; els soviètics
no volien quedar-se enrere en el tema d’armament nuclear que Estats Units ja
desenvolupava. Va ser la primera base de míssils nuclears de la Unió Soviètica.
Es va escollir aquest lloc perquè estava poc poblat, per tant
l’expropiació dels terrenys i la reubicació dels seus habitants no sortia cara;
un altre motiu era el tipus de sòl, que era fàcil d’excavar. Les obres de
construcció van durar dos anys.
Tota la base queda sota terra; els míssils que s’hi guardaven
eren de mitjà abast, és a dir podien arribar a qualsevol punt d’Europa.
La base la van construir majoritàriament els soldats estonians;
hi van participar uns deu mil soldats. Al centre dels quatre pous s’hi va
excavar un gran forat, on hi havia tot el sistema de control i les sales d’esbarjo pels soldats.
A l’interior hi havia unes 300 persones treballant. La
instal·lació estava coberta de sorra i segellada que no pogués entrar aigua.
Les instal·lacions estaven dissenyades per
poder sobreviure uns 15 dies en el seu interior o en casos extrems, que
s’hagués de segellar hermèticament, podrien sobreviure tres dies.
Des d’aquesta base no es va llançar mai cap míssil, ni de prova
no per atac.
S’ha recreat, amb figures de mida natural, la vida a la base.
Recordo una de les figures que em va impressionar: en entrar potser una mica
despistada en un passadís i de cop et trobes allà al mig una figura fosca, de
peu dret, més alta que jo. Em vaig endur momentàniament un ensurt. L’entorn no
ajuda és més aviat tenebrós, malgrat que està il·luminat.
El turó de les creus
és un lloc de pelegrinatge lituà; venen aquí a dipositar creus des del segle XIV.
Actualment hi ha unes 200.000 creus. És un símbol d’identitat religiosa i
nacional lituana. Antigament aquí hi havia hagut un temple pagà.
Aquest turó està a 12 Km
de Šiauliai, ciutat fundada en el
segle XIII. Durant el segle XIV la van ocupar els cavallers teutònics. El
costum de posar creus al turó vindria d’aquesta època. Van començar a fer-ho
els habitants de la població per commemorar als morts en els enfrontaments;
també era una forma de mostrar el rebuig a l’ocupació per part de tropes
estrangeres. Ja des d’aquells primers temps ha representat la resistència
pacífica dels catòlics a qualsevol tipus d’opressió i ocupació.
La ciutat va patir molt
quan l’ocupació soviètica i el pelegrinatge al turó de les creus era una forma
de reivindicació nacionalista. Per això els soviètics intentaven destruir el
lloc; hi va haver tres anys clau, en el 1961, el 1973 i el 1975. Van anivellar
el terreny, van cremar les de fusta, les de metall les van convertir en
ferralla, es va cobrir el terreny de residus i aigües brutes. L’objectiu era
profanar el lloc i aconseguir que la gent deixés d’anar-hi. Els lituans no van
renunciar-hi, cada vegada tornaven a netejar el turó i portaven noves creus.
Venien de total país per reconstruir aquest turó i tornar-li el seu significat.
El turó va ser un focus de resistència durant l’ocupació soviètica.
Amb la independència les
visites de pelegrins han anat a més i especialment després de la visita del
papa Joan Pau II en el 1993.
La visita impressiona.
No és bonic, però et remou d’alguna forma. És un garbuix de creus, esta molt
atapeït. Hi ha creus de tota mena i de diferents èpoques. En fusta, en pedra,
gravades i treballades o senzilles, comprades ala botiga de l’entrada o
portades des de lluny. N’hi ha de gegantines i d’altres minúscules. Hi ha creus
que formen part d’un rosari, altres clavades a terra. En algunes es pot llegir
el motiu de que siguin allà: poden ser d’agraïment, per demanar, per commemorar...
Hi ha de tot.
És un lloc molt curiós, on es barreja la religiositat, gent que els veus que van seriosos, creient en el que estan fent, amb d’altres que ho fan perquè està de moda, per fer-se la foto clavant la creu....
