Com ja he comentat
abans, Klaipeda es troba en un extrem de la llacuna de Curlàndia. Com es pot
veure en el mapa d’aquí sota, hi ha una estreta franja de terra entre el mar
Bàltic i la llacuna, és l’istme de Curlàndia, que és patrimoni de la Unesco. Aquesta
franja de terra està dividida, una part pertany a Lituània i l’altra a Rússia,
a Kaliningrad.
Aquesta franja de terra
té una llargada de 98 Km, 52 dels quals pertanyen a Lituània, la resta a
Kaliningrad (Rússia). L’amplada varia, anant des dels 400 metres en la part més
esteta fins a 3,8 Km en la part més ampla.
Tant l’istme com la
llacuna estan protegits. És un ecosistema molt fràgil i s’intenta evitar
l’erosió. Té dunes mòbils i són les més grans d’aquest tipus d’Europa.
L’istme es va formar fa
uns 5,000 anys. Entre els segles IX i XI aquí s’hi van instal·lar comerciants
alemanys (prussians) que tenien relacions comercials amb escandinaus. Un dels
productes que venien era l’ambre que era molt preuat i que era abundant en
aquesta costa.
Hi ha una llegenda que
atribueix la formació d’aquesta franja de terra a Neringa, una noia que tenia
molta força. Neringa és també el nom d’aquesta regió de l’istme.
Entre els anys 800 i 1016
en aquesta franja de terra hi havia un important centre comercial, anomenat
Kraup. Em sembla que encara no està excavat. Eren pagans i per això els
cavallers de les ordes religioses els volien convertir al cristianisme. En el
segle XIII per protegir-se d’ells es van construir alguns castells, com el de
Memel, actualment Klaipeda.
Si ho tinc ben entès, aquest istme ja tenia dunes però en el
segle XVI en van aparèixer de noves. En estar habitat l’istme van començar a
haver-hi problemes. Hi havia una tala excessiva d’arbres, per utilitzar la
fusta en la construcció de vaixells i per crear espais de cultiu o pastures.
Així va provocar una significativa desforestació i va afectar a les dunes, que
es van anar desplaçant, enterrant pobles. La població tenia que anar-se
desplaçant, ells i cases, en funció del progrés de les dunes.
El govern prussià es va alarmar i va començar una campanya de
reforestació, a partir de l’any 1825, per fixar les dunes i evitar la seva
mobilitat. És per això que aquest istme té boscos.
En el segle XIX els habitants de Curlàndia eren principalment
cuornians convivint amb alemanys, que estaven sobretot al sud, i lituans al
nord. , al sud hi vivien alemanys, i al nord lituans. Poc a poc es van anar
barrejant i em sembla que actualment ja no ho ha cuornians. La presència
alemanya va ser molt forta aquí però després de la segona guerra mundial, com
en la resta de Lituània, van ser expulsats.
Llegeixo que al mar bàltic, a pocs quilòmetres de la costa de
Curlàndia, a la part russa, hi van trobar petroli. A començaments del segle XXI
els moviments ecologistes de Kaliningrad i de Lituània van protestar i van
intentar evitar la seva explotació pels efectes nocius que tindria sobre aquest
ecosistema en cas de que hi hagués algun vessament. Però em sembla que no se’n
van sortir. I es va començar a extreure petroli en el 2005.
Antigament la població d’aquesta zona es dedicava a la pesca,
però actualment el turisme és una font d’ingressos important.
Si ens fixem en el mapa, la llacuna porta el nom de curonian.
És l’altra nom que rep aquesta regió i té el seu origen en la tribu bàltica
dels curonians. Aquesta tribu es caracteritzava per ser bons mariners i també
pirates, i estaven considerats ferotges. Lluitaven contra altres pobles
bàltics, com els samogitians però també van establir aliances amb els vikings
suecs, amb danesos i islandesos.
Entre els segles V i XVI els curionians vivien a la part
occidental de les actuals Lituània i Letònia. Tenien la seva pròpia llengua, el
curonià, que van donar nom a la zona de curlàndia.
L’any 1266 els cavallers de l’orde livonià van conquerir
aquestes terres. Els livonians provenien de l’orde dels germans livonians de
l’espasa, que s’havien ajuntat amb l’orde teutònic en el 1237. Després de la
conquesta de les terres per part dels livonians que es van començar a mesclar
les tribus bàltiques.
Vam agafar el ferri des de Klaipeda fins a Smyltiné, creuant la
desembocadura del riu. Des d’allà seguim per carretera fins a la població de
Juodkranté que està a la costa de la llacuna.
El dia no era massa bo
quan vam arribar a Juodkrante. Aquí hi ha una important població de cormorans i
garses reials.
Prop de la població hi
ha el turó de les bruixes. És un parc que té una col·lecció d’escultures de
fusta, més de70, distribuïdes pel bosc. Moltes de les figures fan referència a
llegendes del país. Hi ha representades deïtats, bruixes i personatges o
figures diverses.
Aquest bosc ha atret
l’atenció dels visitants de l’altra banda de l’istme, des de finals del segle
XIX, per pregar en aquest entorn místic i també per gaudir de les platges
d’aquí. Hi havia un dia a mig estiu quan es venia aquí a resar. Abans de la 1a
guerra mundial, i en el període entre les dues guerres era molt freqüent
aquesta celebració.
L’any 1979 un grup
d’artistes lituans van decidir aprofitar aquest entorn per instal·lar-hi
escultures que fessin referència a les llegendes populars. En una primera fase
es van posar 25 escultures dedicades a l’any de l’infant, en el 1979. Entre
1979 i 1981 se n’hi van instal·lar 50 més. Després se n’han afegit d’altres. Es
pot veure diferents estils, tot i que em sembla recordar que en cada escultura
hi participava més d’un artista.
Ara be, en un clima
humit com aquest, part de les escultures es van anar fent malbé i l’any 2002 es
va decidir renovar-les que estaven pitjor. Així, cada any se substitueixen les
que estan en més mal estat per obres noves, i també és una forma de que s’hi
involucrin nous artistes.
És molt curiós
passejar pel bosc i anar trobant aquestes figures, algunes terrorífiques i
d’altres amb rostres més benèvols. Llàstima que el temps era horrible. No va
parar de ploure en tota l’estona.
Després del recorregut
pel turó de les bruixes vam tenir temps de passejar a la vora de la llacuna
aprofitant que havia parat de ploure. Hi ha diverses escultures, i es poden
veure les cases típiques de fusta pintades de colors.
Aquesta població és la
segona més gran de l’istme. Era un poble de pescadors i a l’igual que Klaipeda
va pertànyer a l’antiga Prússia.
El primer cop que es
menciona aquest lloc, amb un altre nom, va ser l’any 1429 en una carta en la
que s’explica els danys causats per les tempestes. La població en aquell moment
estava a la costa del mar bàltic. A començaments del segle XVII la pesta negra
va fer estralls i el desplaçament de les dunes va estar a punt d’enterrar el
poble. Va morir bona part de la població.
Així que es va canviar el
seu emplaçament de la costa del mar bàltic a la costa de la llacuna. Després ja
no hi ha cap més menció de la població que hi havia a la costa bàltica.
La nova població
pertanyia a Prússia, va anar creixent i més quan una altra de les poblacions
que devia ser la més important, va desaparèixer enterrada sota una duna.
L’església de fusta es va traslladar aquí, però es va cremar en el 1878 i uns
anys més tard la nova església luterana, en totxana vermella, obria les seves
portes.
En la segona meitat del
segle XIX va ser quan es va descobrir que a la llacuna, molt a prop de la
població, hi havia ambre. Al llarg de 30 anys es van extreure 2.250 tones
d’aquest material.
El turisme va començar a
arribar més o menys en la mateixa època. La nova ciutat anava creixent al
costat de l’antic poble de pescadors. Hi havia hotels i un centre de repòs. Es
va convertir en un centre turístic de luxe.
La segona guerra mundial
va canviar les coses. Neringa, o sigui aquesta franja de terra, es va convertir en regió fronterera amb una
regulació d’accés molt estricta. El turisme va arribar de nou ben entrat el
segle XX. De totes formes, la ciutat ha seguit sent un centre pesquer i cada
estiu hi ha el festival dels pescadors.
A poca distancia de Juodkranté, direcció cap al sud, hi ha la
colònia més gran d’Europa de cormorans i martinets.
Es troba en un bosc de pins i a la part alta
dels arbres es poden veure els seus nius. Hi ha una plataforma elevada que
permet tenir una bona vista del bosc.
Pot arribar a haver-hi unes 6500 aus, fent un soroll
impressionant. Els cormorans arriben aquí a començaments de febrer. Els
martinets una mica més tard. Reconstrueixen els seus nius o en construeixen de
nous. Al mes de maig es pot sentir a les cries xisclant per demanar menjar.
La convivència de les dues espècies no va ser fàcil, si ho he
entès be, a començaments del segle XIX aquí hi venien regularment els martinets
i quan van començar a arribar els cormorans els hi prenien els nius. Ambdues
espècies estan protegides.
L’elevada població de la colònia fa que hi hagi una també una
quantitat d’excrements important que va fent malbé els arbres, arribant fins i
tot a matar-los.
Es creu que els martinets grisos ja niaven aquí en el segle
XVII, en canvi, els cormorans van començar a arribar a començaments del segle
XIX. Però a finals del segle XIX ja no en quedava cap, degut a les lleis
prussianes. No va ser fins a la segona meitat del segle XX que van tornar a
venir.
El bosc que és molt antic s’ha anat fent malbé per culpa dels
excrements de la gran colònia de cormorans, ja que els seus excrements fan
malbé les arrels dels arbres, les cremen.
Es poden
veure molts arbres morts, grans clapes en el bosc.
Continuem cap al sud,
direcció Nida, fins que arriben al punt d’accés per pujar a la duna Agia. Ja he
explicat que l’istme és una franja de sorra amb dunes mòbils, que al llarg del
temps han anat engolint pobles sencers.
El camí està molt ben
marcat, hi ha unes passarel·les de fusta, per tal de preservar al màxim el terreny.
A mi em va resultar sorprenent trobar dunes en un país fred. Sempre les he
associat a desert. I caminar per aquí era com estar al desert. La gracia està en
que quan ets a dalt tens al front el mar Bàltic i al darrera la llacuna.
Tot i que el que
predomina és la sorra, es veuen troncs d’arbres, que corresponen a un antic
bosc, que igual que els pobles a desaparegut sota la sorra. Concretament aquí
hi ha tres pobles enterrats, i per això en el camí hi ha tres creus que fan
referencia a aquestes poblacions desaparegudes. Una forma de recordar que hi va
haver gent que va viure aquí i van haver de marxar degut a l’avanç de la sorra.
El primer poble va estar ocupat entre 1675 i
1728. Després es va desplaçar i en el segon emplaçament s’hi va quedar 20 anys.
Un cop més la sorra l’engolia i es van traslladar de nou, on van viure entre el
1748 i el 1854.
Continuem cap al sud
per aquesta península compartida entre Lituània i Kaliningrad. Una part del
grup fan un recorregut en bicicleta. Jo no m’hi apunto ja que fa més de trenta
anys que no agafo una bicicleta. L’últim cop va ser quan estava de congrés als
Països Baixos, em sembla que a la ciutat de Leiden.
El nom de Neringa em sembla que correspon a la part de
península que pertany a Lituània, o almenys a bona part d’ella.
Els lituans poden passar amb facilitat a Kaliningrad, però per
anar a qualsevol altre part de la Unió Soviètica els hi cal visat. Els
habitants de Kaliningrad poden anar a Moscou en tren, un tren que creua
territori lituà però no s’hi atura.
Nida és una població
curiosa, residencial, de turisme de platja però amb encant. Hi ha casetes
baixes de fusta, pintades de colors.
Tant a Joudkranté com
aquí, les cases i els vaixells tenen un penell o gallet a la part més alta per
indicar la direcció del vent; ara be, cada família té un símbol diferent per
aquest element el que permet saber a quina família pertany el vaixell que està
pescant. Cadascú té assignat un espai de pesca i d’aquesta forma es controla
que tothom pesqui on li correspon. Llegeixo que aquest penells contenien
informació sobre la família. Aquí a Nida aquests penells també estan
distribuïts al llarg del passeig i fan molt bonic.
L’escriptor alemanys
Thomas Mann es va construir una casa aquí, però durant la segona guerra mundial
va fugir a Suïssa i ja no va tornar més. Ara la casa és un museu.
Al centre de la
població hi ha una vitrina amb una representació de la vida en aquesta península,
en diferents escenes: les cases, la pesca, l’arribada de la sorra i la lluita
per no quedar enterrats i la fugida. Em commou l’expressió d’algunes figures,
la tristesa de marxar i deixar tot el que no cap a la barca enrere.
Vam creuar tot el poble
i vam anar cap a la duna que hi ha en un dels extrems, la duna Parnidis, que
té
52 metres d’alçada. El camí també
està ben marcat i habilitat per no destruir el terreny amb el pas continu de
gent. És patrimoni de la Unesco. A dalt hi ha un rellotge solar. I comal llarg
de tot el viatge, la pluja ens acompanyava arreu on anàvem.
Vam tornar altre cop
al poble, vam trobar als que havien fet l’excursió en bicicleta i vam dinar a
l’hotel. Després vam continuar la descoberta de Nida.
En aquesta població hi
ha molts camins i senders per seguir. Alguns voregen la llacuna d’altres
s’endinsen al bosc. Tots ben senyalitzats i condicionats. Nosaltres vam agafar
el camí que pujava cap al far.
És un camí que s’enfila pel bosc fins que
arribes a un far de color blanc i vermell, en una clariana del bosc. L’antic
far va ser destruït durant la segona guerra mundial.
Baixant del far, volíem canviar de camí, però vam errar una
mica la ruta, amb la sort de que vam anar a parar a la costa del mar Bàltic. O
sigui que havíem pujat pel cantó de la llacuna i baixàvem per la del mar. En
aquesta zona l’amplada de la península és de poc més de 3 Km. Tant a les
platges d’un cantó com de l’altra hi havia gent.
Havíem fet una bona caminada o sigui que vam tornar ja força
cansats cap a Nida on ens vam asseure en una terrassa a contemplar la gent que
passava. Des d’allà vam estar veient com arreglaven les barques per alguna
sortida a navegar. No sé si és perquè ja marxava el mal temps o hi havia alguna
competició... estaven tots molt atrafegats posant-les a punt.
Vam sopar al poble que té molts bars i restaurants.
