Es troba a la desembocadura d’un riu, que no he arribat a saber quin és el seu nom correcte: en alguns llocs he trobat que és el riu Dané i en d’altres que és el riu Nemunas. Aquest riu aboca les seves aigües a la llacuna de Curlàndia, que comença aquí a Klaipeda.
Seguia plovent. Vam trobar un pati on hi havia alguns restaurants, era molt agradable però vam haver de menjar a l’interior.
El pati on vam entrar
tenia una decoració molt bonica, amb pintures a les parets, recreant escenes de
la vida quotidiana en el passat. Em van agradar molt.
És una ciutat amb una història complexa, com tot
el país, o potser encara més ja que no sempre ha format part de Lituània; ha
estat integrada a Polònia i a Alemanya, a més de a la Unió Soviètica.
Klaipeda se la
coneixia antigament com Memel, que era el nom que tenia quan pertanyia a
Alemanya.
Un cop construït el castell, va venir gent de
poblacions alemanyes, de
Lübeck, Dortmund i Holstein, i s’hi van instal·lar a viure.
Donat l’origen dels nou vinguts, a aquesta nova ciutat se la coneixia, en
aquell temps, com la nova Dortmund.
Amb aquesta divisió Klaipeda, Memel com
l’anomenaven llavors, passava a formar part de Prússia i va ser així fins al
1919. Llegeixo que és la frontera d’Europa que ha durat més temps.
La religió protestant es converteix en la religió oficial de
Memel l’any 1525. El segle XVI va ser de bonança i prosperitat, gracies al port
que afavoria el comerç. En canvi el segle següent va ser més convuls ja que va
patir diversos atacs i ocupacions per part de Suècia.
S’havia de prendre alguna decisió sobre aquest
territori i per això la presència francesa era temporal. Ara be, la població
d’origen lituà no van esperar a la resolució de les Nacions Unides i l’any 1923
es van revoltar, van prendre el poder exigint la seva integració a Lituània.
Com que ja era un fet consumat, les Nacions Unides ho va acceptar. O sigui que
el mateix any 1923 va passar a formar part de Lituània, però amb una autonomia
administrativa.
El teatre és un edifici del segle XVIII. En aquest teatre hi
havia actuat Wagner. Es troba a la plaça del teatre o plaça Aniké, ja que hi ha
una escultura de Taravos Aniké, la protagonista d’un poema d’un escriptor
local, Simon Dach. Aquesta plaça és el punt de reunió de la gent de la ciutat.
Al gener del 1945
Memel s’integra a la República Soviètica de Lituània.
Llavors es van expulsar als alemanys que residien a la ciutat i és quan va canviar el seu nom per l’actual, Klaipeda.
En l’època soviètica es van enderrocar molts edificis per
canviar la fisonomia de la ciutat i que no fos tant centre europea sinó més
soviètica.
Ja des de l’època dels teutons, els artesans i comerciants,
generalment prussians, vivien al castell i al seu entorn, és a dir a la ciutat
de Memel i en les zones rurals hi vivia la població autòctona, lituana.
L’any 1854 la ciutat va patir un greu incendi i es va cremar
aproximadament dos terços.
Antigament el riu creuava el centre de la ciutat, i separava
dos barris: la ciutat vella i el barri de les pells. El barri de les pells
estava allunyat del centre per la mala olor que se sentia, degut al tractament
de les pells. Quan hi va haver el gran incendi, aquest barri es va salvar de
desaparèixer cremat, ja que quedava a l’altre costat del riu.
Per tota la ciutat hi ha escultures però on abunden més és en
el barri dels artesans, al voltant de la plaça del teatre. Jo no en vaig veure
gaires. Diuen que hi ha el ratolí màgic, el gat amb bigoti humà, un drac, una
sirena, el petó, una bossa de diners, un escura-xemeneies, el fantasma negre.
Es va construir a Finlàndia l’any 1948 i la van regalar, després de la segona guerra mundial, juntament amb altres 48 embarcacions, a la Unió Soviètica.
Es
va fer servir com a vaixell escola durant uns anys i finalment va acabar els
seus dies, l’any 1968 al port de Klaipeda. L’any 1971 es va convertir en restaurant;
no sé quan de temps va mantenir aquesta activitat, però sembla que es va anar
deteriorant i l’any 2013 es va restaurar, i si no estic confosa ara és un petit
museu sobre la seva historia.
Un altre estil de construcció alemany que es pot veure és el fachwerk:
consisteix en una estructura de feta amb bigues de fusta, horitzontals,
verticals i en diagonal. La resta totxanes. Les parets pintades de colors però
deixant les bigues de fusta sense pintar. Utilitzar l’estructura de fusta feia
que l’edifici fos més lleuger i es podien construir cases amb més pisos.
Teníem l’hotel
allunyat del centre i prop del port comercial. Vam anar cap allà a les 6 de la
tarda. Plovia i feia molt de vent. Per tornar cap al centre calia agafar un
taxi i amb el mal temps que feia no venia massa de gust. Sap greu perquè tinc
la sensació que ens vam perdre l’autèntic centre de la ciutat i la seva vida,
però el temps no acompanyava gens.
En tornar cap a l’hotel feia molt de vent, i quan ja estàvem gairebé a la porta es va desencadenar el gran xàfec. Ens va anar de ben poc. Mentre tornàvem vam rebre missatges d’alerta meteorològica. Penso que potser era per això que la gent dels restaurants tenia pressa per tornar a casa seva.
