Turquia_10. Lícia. Mira (Myra)

L’antiga ciutat Lícia de Mira o Myra, es trobava en una plana al·luvial molt fértil a la riba del riu Myros i propera a la costa del mar egeu. Moltes de les restes arqueològiques estan cobertes per sediments ja que es troba en una plana al·luvial que actualment es verda i fèrtil, plena de camps de tomàquets. Antigament es pensa que també estava cultivada i que segurament era un cultiu extens dedicat a el comerç d’exportació i cap a l’interior del territori Lici. 

No se sap quan es va fundar la ciutat. Abans dels segle I a. C. no hi ha cap referencia escrita sobre aquest lloc. Va ser en aquest segle quan s’anomena que forma part de les sis ciutat més importants que formaven part de la lliga Lícia. Ara be s’han trobat restes d’una muralla defensiva del segle V a. C. que indiquen que ja era un nucli urbà en aquell temps. 

L’origen del seu nom és desconegut, però s’associa a la paraula grega, mirra. En l’època de la lliga lícia devia tenir una altre nom. El curiós es que no se sap que hagués tingut producció de mirra. 

Artemisa Eleuteria era la divinitat protectora de la ciutat tot i que també es rendia culte a Zeus. Atenea i Tique. La ciutat tenia un temple dedicat a Artemisa que diuen que era la construcció lícia més impressionant, amb jardins, columnates i un altar dedicat a la deessa. No en queda res, sembla que per culpa de Sant Nicolau, que quan era el bisbe d ela ciutat en el seu zel per erradicar el paganisme va fer destruir tots els temples pagans. 

L’emperador de roma i la seva esposa Agripina van visitar la ciutat l’any 18 d. C. i es van erigir estàtues d’ells en el seu honor, en el port de la ciutat que es troba a 5 Km, el port d’andriace. 

Sant Pau va passar per aquí, aproximadament l’any 60 d. C. de camí cap a Roma, després d’haver estat empresonat a Jerusalem acusat d’haver incitat a la revolta. 

Andriace era un port important sobretot pels vaixells egipcis que passaven per la zona. El gra que utilitzaven els romans provenia d’Egipte. Venia d’Alexandria en vaixell i després es distribuïa en vaixells més petits per Lícia i l’imperi romà. En aquell temps, en els vaixells que transportaven gra cap a Roma també hi anaven passatgers. Era un d’aquests vaixells el que va agafar Sant Pau en el seu viatge. 

Com en les altres ciutats que hem visitat, l’emperador Adrià també va visitar Mira l’any 131 d. C. i va fer construir un gran graner al port d’Andriace amb set sales decorades amb representacions d’ell i la seva dona que el va acompanyar en el viatge. 

L’any 542 d. C. Anatòlia va patir terribles plagues i a la ciutat de Mira un terç de la població va morir. 

En l’època bizantina, l’emperador Teodosi II va convertir Mira en la capital de Lícia, categoria que va preservar fins que l’any 808 d. C. va patir el setge de les tropes del califa Harun ar-Rashid i va acabar sent ocupada. 

La decadència i abandonament de la ciutat va començar en el segle XI, propiciat pels atacs pirates, inundacions i terratrèmols. La població va desplaçar-se a altres llocs més protegits. 

Les dues atraccions principals són l’amfiteatre (o teatre) greco-romà que és el mes gran dels que es troben a Lícia i les tombes excavades a la roca. La resta de la ciutat no s’ha excavat i està coberta de sediments. 

Prop del teatre es troben blocs de pedra amb mascares, representant diferents emocions i expressions. Hi ha restes de construccions, pedres amb gravats i relleus molt elaborats. 

Em van fer gràcia els seients de les autoritats, una mena de sofàs de pedra, amb els braços tallats en formes animals. 

El terratrèmol de l’any 141 d. C. també va afectar a aquesta ciutat, com ja havíem vist en altres. El teatre va quedar molt malmès i es va reconstruir. 

Tota la plana està coberta de plàstics, dels hivernacles; tant en el passat com ara s’aprofita la riquesa del terreny per dedicar-la al cultiu. 

El teatre està al peu de la muntanya i per sobre, en la roca, es poden veure les tombes excavades i tallades en la mateixa muntanya. 

Tenen una entrada com si fos la porta d’entrada d’un temple. Impressiona veure tota la roca foradada. La majoria d’aquestes tombes son del segle IV a. C. Diuen que a l’interior hi ha relleus en que es representa la vida del difunt. Actualment no hi deixen accedir. 

Son tombes de l’època Lícia. Una de les més conegudes és la dels lleons, o la tomba pintada; aquest nom l’hi ve de que quan l’explorador Fellows la va veure en el seu viatge l’any 1840 encara preservava els colors ben vius dels frescos, vermell, blau i groc.

Turquia_9. Lícia. Església de Sant Nicolau de Mira (Demre).

Vam tornar cap a la costa per aturar-nos a la ciutat moderna de Demre on vam dinar i després vam visitar l’església de Sant Nicolau. 

Nicolau de Mira es pensa que va néixer a Patara, una població de la regió d’Anatòlia cap a l’any 270. La seva era una família cristiana benestant però va quedar orfe de ben petit. Va dedicar la riquesa que havia heretat a ajudar als pobres. De jove va deixar el seu poble per anar a Mira, prop de la ciutat actual de Demre on es va fer sacerdot i més tard va ser nomenat bisbe. 

Va ser perseguit i empresonat per Dioclecià en el 305 i alliberat vuit anys més tard per Constantí I. Va morir l’any 343 d. C. a Mira i va ser enterrat a la catedral. En la seva tomba s’hi va formar un líquid que és una relíquia del sant, i a la que se l’hi atribuïen poders sobrenaturals o miracles, i és el que va fer créixer el culte i veneració a sant Nicolau. Va morir el dia 6 de desembre i per això aquesta és la data de la celebració d’aquest sant, data que en el calendari Julià correspon al 19 de desembre. Més tard les seves restes es van traslladar a Itàlia. 

Sempre va vetllar pels interessos de la població, i és venerat tant per catòlics com per ortodoxes. Se l’hi atribueixen diversos miracles. 

A l’edat mitja era un dels tres patrons dels mariners i navegants. 

Buscant informació d’aquest sant descobreixo que havia tingut una capella a la platja de Barcelona. N’hi ha (o n’hi havia hagut) d’altres a diferents ports de Catalunya. A més a Barcelona prop de les drassanes es va construir un hospital dedicat a aquest sant, on hi anaven els que arribaven de fora. 

Hi ha moltes llegendes al voltant de la seva bondat i de la seva vida. També hi ha al menys tres histories que expliquen com algú molt pobre, en un moment clau de la seva vida, es troben de cop amb una bossa d’or que els hi resol el problema. Diuen que aquestes bosses havien entrat per una finestra oberta i havien caigut sobre uns mitjons o unes sabates. I d’aquí va sorgir la tradicio de sant Nicolau. 

Una de les histories més antigues en les que es parla de la seva protecció als nens va ocórrer després de la seva mort. A Mira estaven celebrant una festa quan van ser atacats per una banda de pirates cretenses. Van robar tresors de l’església de Sant Nicolau i quan estaven ja sortint del poble van agafar un dels nois del poble per convertir-lo en esclau de l’emir. El noi tenia que atendre a l’emir i els seus convidats, i com que no entenia la seva llengua no representava cap perill pel governant estar parlant davant d’ell. Va treballar durant un any fent de criat, servint les begudes en copes d’or. 

Pels pares del noi que tan sols tenien aquest fill l’any va passar molt lentament. Quan s’apropava la celebració de Sant Nicolau la mare va decidir que no volia participar en la festa ja que per ells era un dia de tristesa. La van convèncer de que venerés al sant a casa seva i l’hi pregués pel seu fill. 

Mentre la dona pregava el noi que estava servint a l’emir es va trobar transportat fora del palau i molt espantat es va trobar davant seu a sant Nicolau que el va portar de tornada a casa seva a Mira. Com que en el moment en que el sant el va rescatar estava servint vi a l’emir encara duia la copa d’or a les mans quan va aparèixer a casa seva. 

Hi ha moltes altres histories que justifiquen que se’l consideri el patró dels nens i els joves. 

Com ja he dit se’l considerava el patró dels mariners perquè hi ha diverses histories també en les que se’l relaciona amb el mar. Quan era jove va fer un pelegrinatge a terra santa i quan tornava per mar van trobar-se amb una gran tempesta. La tripulació estava molt espantada i no aconseguien controlar l’embarcació. Entre tant, Nicolas estava pregant i de cop les onades i el vendaval es van aturar i el mar va recuperar la calma. 

La tomba de sant Nicolas a Mira es va convertir en un centre de pelegrinatge. Però les guerres i les revoltes i atacs que hi havia a la regió dificultaven sovint als cristians arribar fins aquí. És per això que van decidir que es calia que la tomba del sant estes en algun lloc més accessible, tant per motius religiosos com comercials i es va traslladar a Itàlia, a Bari. 

El trasllat es va fer l’any 1087 i es va construir una església amb una cripta en la que es van dipositar les seves restes. En una altra web trobo que van robar els ossos, o sigui que no sembla que s’hagués arribat a cap acord amb la població local. 

La basílica on va estar enterrat els primers segles estava a les afores de la ciutat de Mira, que ara és la ciutat de Demre. La basílica tenia tres naus i un absis. Va ser reconstruïda en el segle VI per l’emperador Justinià i després altre cop en els segles VIII i IX. La darrera reconstrucció es va fer a començaments del segle XX pagada pel tsar Nicolas II. 

De fora no hi ha forma de veure com era l’església ja que està coberta amb un sostre suportat en barres metàl·liques... vaja que antiestètic total. Ara be, l’interior és impressionant per les pintures. Com a estructura està bastant feta malbé, però els frescos i els mosaics del terra valen molt la pena.