Bona part del folklore bengalí fa referencia a Sundarbans, ja que se centre de forma especial en herois i divinitats especifiques d’aquesta zona. Una de les llegendes fa referencia a l’heroïna Behula i el seu marit Lakhindar. En tot el parc hi ha diverses torres de vigilància que estan relacionades amb aquesta llegenda.
Segons la llegenda, el marit de Behula, Lakhindar, havia mort i ella l’acompanyava en el seu darrer viatge en barca.
Quan va passar pel costat del banc de terra que es coneix com Netidhopani va veure una cosa que l’hi va cridar l’atenció. Hi havia una dona rentant roba i un crio que estava tota l’estona destorbant-la; per tal de que deixés de molestar l’hi va tirar una mica d’aigua i el nen va morir. Sense immutar-se la dona va acabar de fer la bugada i després va tornar a ruixar el cos del nen amb aigua, tot cantant alguns mantres, per tal de retornar-lo a la vida.
Behula en veure això va pensar que aquella dona era la persona idònia per fer que el seu marit retornés a la vida. Va dirigir el bot cap allà i va preguntar a la dona, que es deia Netidhopani, que l’hi ensenyés els seus cants.
Es diu que Behula va passar a l’altra vida en aquest lloc en el que hi ha una torre que porta el seu nom i des d’on es poden veure les restes d’un antic temple dedicat a Shiva, d’uns 400 anys d’antiguitat.
Diferents autors han basat les seves obres en el manglar de Sundarbans. Un d’ells és Emilio Salgari, que ho fa servir d’escenari en diverses obres, com “el misteri de la jungla negra”. La pel·lícula de Salman Rushdie, “els fills de la mitjanit” transcorre en part en aquest bosc, a l’igual que la pel·lícula basada en l’obra d’Amitav Ghosh “la marea hambrienta”.
Com els altres matins vam anar pels canals estrets a veure la sortida del sol. És el nostre darrer dia pel manglar.
Com ja he comentat, Sundarbans és un manglar molt especial. A part de ser el més gran té una gran diversitat d’espècies: dels 50 tipus que hi ha al mon aquñi se’n poden trobar 26.
Les diferents espècies de manglar van anar apareixent de forma gradual, segons els canvis climàtics i de dipòsits en els sòls, que entre d’altres coses canvien la seva alçada. Quan el sòl va quedar una mica elevat, m’imagino que ja no estava cobert d’aigua, van aparèixer altres tipus d’arbres.
Mig milió de persones depenen de Sundarbans per viure. La riquesa de la zona es basa sobretot en el peix, els crancs i la mel.
Les abelles d’aquí son de les mes grans i agressives que es coneixen, però la mel que s’obté té molt bona reputació.
Després d'esmorzar vam anar al poble que teníem al davant per poder veure una mica la vida en de la gent del Sundarbans.
El primer que vam trobar va ser l’escola. Després d’aquells dies una mica allunyats del bullici, em va agradar el contacte amb la població local.
Hi ha diferents classes, de diferents edats. En una d’elles la mestre m’explica que aprenen 6 matèries diferents: àrab, anglès, bangla, entorn, ciències i cultura. Era el migdia i a la porta d’entrada hi havia mares esperant per recollir els seus fills.
Les classes son mixtes, en un cantó seuen els nens, que es cobreixen el cap amb una mena de casquet de tela brodada, i a l’altre les nenes amb el cabell tapat pel mocador. En el vestit dels nens predomina el color blau. Tots porten motxilla, carregada de llibres de text que ens ensenyen orgullosos.
Com passa arreu, els nens tenien curiositat, ganes de jugar, els hi encantava posar per les fotografies. S’amuntegaven, s’abraçaven, s’empenyien per poder sortir a les fotografies. I si podien veure’s després a la pantalla millor que millor.
La majoria no es mostraven tímids, com ja havíem observat el primer dia amb l. Festa de l’any nou. La gent en aquest país és curiosa, simpàtica i té moltes ganes d’interactuar amb els forans.
Entre els més menuts hi havia alguns nens i nenes que sí que es mostraven tímids. Recordo algunes nenes que em miraven amb els ulls grossos i bonics, sense gosar somriure.
Després vam anar a passejar pel poble; una de les coses que em va cridar l’atenció van ser les cries de gamba. Al llarg del carrer anaves trobant homes amb una palangana amb aigua, i uns petits filaments, que són les cries de gamba. Van agafant l’aigua amb un cullerot i conten els filets, les cries, que hi ha. Cada cria val 10 takas.
En el poble també hi ha criadors d’ostres. Tota la vida gira al voltant del mar i els canals.
Es un poble molt senzill. Hi ha un sol pou comunitari, tot i que algunes cases tenen cisternes on recullen aigua de pluja. Els que no tenen la seva reserva han d’anar a la del poble.
Hi ha també uns embassaments en els que es recull aigua de pluja, que és la que es fa servir per rentar-se.
En un camí d’entrada a una casa hi ha una arcada decorada amb teles i plàstics de colors. Indica que hi ha d’haver un casament en la família que viu a la casa.
Hi ha cases d’estils diversos. Algunes fetes de fusta i molt senzilles, mentre que altres son d’obra.
En un bar tenen una taula que sembla de billar, amb quatre forats a les cantonades i tenen unes fitxes que disparen cap als forats amb un cop de dit.
Sundarbans es veu amenaçat tant per factors naturals (tsunamis, ciclons, pluges...) com per l’activitat humana.
L’any 2013 es va signar un acord per instal·lar una central elèctrica de carbó, a tan sols 14 Km del manglar. És la central elèctrica de Rampal. Tenia que posar-se en marxa l’any 2016, però hi va haver moltes protestes pel lloc escollit per construir-la, ja que podia causar danys irreparables en el manglar.
A començaments de desembre del 2014 un petrolier que transportava 358 mil litres de fuel va xocar amb un altre vaixell, el que va provocar el vessament del fuel, que es va cobrir una superfície de 350 Km2. La taca es va escampar pels canals de Sundarbans i la línia de costa va quedar ennegrida. Va veure’s afectada tota la zona, arbres, plàncton, peixos, dofins…
Aquí hi habiten dos tipus de dofins, el de l’Irauadi i el del Ganges. Després de l’accident se’n van trobar alguns de morts.
Sundarbans té un paper rellevant en l’economia de la regió i en la del país. Per la fusta, però també pel peix i crustacis entre d’altres productes. També té un paper rellevant en la protecció del territori, ja que actua de barrera enfront les tempestes i canvis en el nivell del mar.
Al voltant de Sunderbans hi ha diverses industries que donen feina a molta gent de la zona, em sembla que a mig milió de persones.
En alguns pobles es dediquen també a l’agricultura. A l’estiu, en l’època dels monsons, els camps s’inunden i l’arròs flota. En l’època seca la terra no es cultiva i es fa servir com a pastura. Els terrenys prop del poble tenen un sistema d’irrigació des de basses que s’omplen amb l’aigua de pluja. Aquí hi cultiven vegetals.
En tota la zona de Sundarbans hi viuen més de 4 milions de persones. O sigui que és una zona molt poblada.
Quan deixem el poble molta gent que és a la vora de l’embarcador ve a acomiadar-nos, especialment la gent més jove. Recordo que hi havia un noi amb bicicleta, que tot badant mirant-nos va acabar caient.
Vam tornar al vaixell i després d’una travessia no massa llarga vam arribar a la nostra darrera parada a Sundarbans: l’illa on hi ha el poble de les prostitutes. En un primer moment, quan ens van oferir si volíem anar-hi em va sobtar, i la primera idea era dir que no. Però per altra banda anar-hi era un forma de conèixer el tema. Segons em van explicar hi ha un grup, crec que japonesos que hi aniran per fer un reportatge. És una realitat més del país, que ja que estàvem allà vaig considerar que valia la pena conèixer. 
En aquest poble hi ha les dones que han hagut de sobreviure dedicant-se a la prostitució. Hi ha vídues d’homes que han mort per atacs de tigres, o per altres causes. En un primer temps reben ajuda però a la llarga no, i s’han de buscar la vida. Per altra banda, els ciclons, del 2007 i del 2009 van destruir moltes terres, i van haver-hi molts refugiats. En els grups de refugiats les dones son les més vulnerables, poden patir violacions. 
Ena quest poble hi ha les dones repudiades per les seves famílies i per la societat; per sobreviure han de dedicar-se a la prostitució.
Quan els fills son petits els tenen amb elles alpoble, i després els duen a un internat i els van a veure quan poden.
Molts dels clients son de les tripulacions dels vaixells mercants que passen per aquí. Hi ha diferents tarifes, per la població local, es el preu mes baix, pels mariners una mica més car, i el preu es duplica pels estrangers.
En la mateixa illa hi ha el poble de les prostitutes i més enllà hi viuen altres famílies.
Algunes dones tenien ganes de parlar, estaven reunides en una botiga, i volien que entres i passes una estona amb elles. D’altres eren més esquives i ens defugien. Alguns nens corrien per allà. N’hi havia d’edats diverses. Davant de cada casa tenen el seu embarcador. Els carrers son de terra, i les casetes, com en l’altre poble que vam visitar n’hi ha de fusta i altres més robustes.
Amb aquesta visita acabàvem el recorregut per Sundarbans. Un cop en terra ferma a Mongla vam anar per carretera fins a Khulna.
